Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.
Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.
“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.
El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.
(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)
dimecres, 25 d’agost del 2010
dimecres, 18 d’agost del 2010
Nacionalitat atractiva
Llegeixo a les pàgines de política de El Periòdic d’Andorra del 13/08/10* una referència a la necessitat de trobar “solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”. De fet, és tracta d’una expressió força corrent. Últimament, tot sembla estar perdent atractiu. El turisme no és el que és. Els comerços estan en crisi, i la banca pot recordar anys millors. La “desafecció política” és un lloc comú. A les esglésies, als museus i als mítings hi falta gent. La nacionalitat andorrana perd l’atractiu acompanyada per tota una sèrie d’atributs locals anteriorment desitjables.
Entenc que calgui potenciar el turisme, el comerç i l’ús de la llengua catalana. Crec que la banca se’n sortirà. Però ¿què se suposa que pensem suggerir per donar més atractiu a la nacionalitat? ¿Regalarem un pernil de Jabugo i dues entrades a Caldea conjuntament amb cada nou passaport?.. Sense el més mínim ànim de posicionar-me, ara mateix, entre els de la “dreta” o entre els de la “esquerra” de la política andorrana (de fet, gairebé totes les persones mínimament interessades en la política que conec voldrien estar “al centre” – aquell “lloc imaginari on tots els polítics voldrien estar”), us he de confessar que no acabo d’entendre aquesta idea de “nacionalitat atractiva”. Sembla que l’estiguem venent al millor postor.
Les persones que fa més de deu anys que resideixen en un país diferent de el del seu naixement haurien de tenir el dret, la possibilitat, d’adquirir la plenitud de drets de ciutadania – d’acord amb les recomanacions del Consell d’Europa. Un cop se’ls ha donat aquest dret, poden utilitzar-lo o no utilitzar-lo, segons els dicta la seva lliure voluntat. El fet que la gran part de la població no vulgui votar (com va passar a les últimes eleccions al consell d’administració de la CASS) és alarmant, és trist, però no hi podem fer res. Ara bé, el fet que la gran part de la població no tingui el dret a votar, no tingui el dret de participar en les decisions sobre l’administració del lloc on viu, significa simplement que l’opinió de la major part de la població no es té en compte. Ningú està parlant de reduir el termini d’adquisició de la nacionalitat de 20 anys a 2. De fet, ni tan sols es proposa reduir-los a 10. Humanament, no veig cap raó per la qual podríem dir que una persona que resideix en un país, d’una manera ininterrompuda, des de fa quinze anys, encara no s’hi hagi adaptat. A la seva manera, s’hi haurà adaptat. Quinze anys són quinze anys. I si no veu “atractiu” a adquirir la nacionalitat, que no l’agafi. Però que tingui el dret a fer-ho.
Hi ha molta gent que té el dret d’adquirir la nacionalitat andorrana i encara no ho ha fet. Sóc una d’ells. La nacionalitat russa, que jo sàpiga, no té cap “atractiu” en absolut, o potser encara no l’he descobert, però la idea de renunciar-la, que considero periòdicament (fa gairebé una dècada que estic casada amb un andorrà), la idea de renunciar-la se’m fa pràcticament insuportable. Raons sentimentals. No sé ni qui es presenta a les eleccions generals de Rússia, i encara menys a les municipals, i no hi he votat en tretze anys - tots els meus anys de residència a Andorra, - però no estic preparada per signar un paper que digui oficialment que renuncio al país del meu naixement. M’ha costat anys atrevir-me a dir que sóc partidària d’oferir la possibilitat de tenir la doble nacionalitat. Encara no sé si tinc dret a dir-ho. Però és indiscutible que si se’m donés la possibilitat de fer-me andorrana sense passar pel procediment dur i humiliant de renunciar el país de la meva infància, faria la sol•licitud per obtenir el passaport andorrà demà mateix. No és que vulgui ser consellera. No és que tingui cap pla d’entrar en l’administració pública. Però sí, m’agradaria que algun dia se’m considerés d’aquí, perquè hi visc des que era molt jove, perquè ja fa anys que no conec gairebé res més, perquè he donat el cor a aquest país. No es tracta purament d’una qüestió de documents, però crec que les persones procedents dels països que fan difícil o gairebé impossible la recuperació de la nacionalitat renunciada es farien andorranes amb la mateixa facilitat que ho fan ara els procedents d’Espanya si tinguessin la possibilitat de conservar el passaport del seu país de naixement.
Per acabar, una anècdota recent. Últimament he estat pensant en la possibilitat d’afiliar-me a un dels partits polítics andorrans: naturalment, com a militant de base. La pràctica totalitat de les persones amb les quals he consultat aquesta decisió m’ha dit el mateix: “Primer de tot, fes-te andorrana.” “ – Però, ¿no agafaríeu a una persona que no fos nacional?..” “Suposo que és possible, com a simple afiliada...” “Però com s’hi entra normalment, com a candidat a cap de Govern?...” Gairebé tothom m’ha dit que si m’afilio a un partit polític sense tenir la nacionalitat andorrana, “ningú m’hi prendrà seriosament”. Al final he decidit no afiliar-me a res; però sense pensar en mi concretament, ¿no us sembla estrany que els partits polítics (amb una noble, però en aquest cas irrellevant excepció dels Verds d’Andorra) no vulguin comptar amb residents?.. Entenc que una persona sense un passaport andorrà no pugui votar per un partit de la seva elecció, ¿però tècnicament podria participar en l’elaboració dels programes, en la presa de les decisions clau, podria tenir una rellevància política almenys intel•lectualment?.. Si fos així, potser ens seria més fàcil aconseguir que els interessos de tots els sectors de la població fossin percebuts com a rellevants per tots els qui administren el nostre present i preparen el nostre futur i, amb aquest, preparen el futur dels nostres fills: els fills dels residents, que majoritàriament – per bé o per mal – seran els andorrans del futur.
______
*(Iago Andreu, “Nacionalitat a debat”): “a CR veurien bé que es tractés la qüestió d’una manera més global, pensant en solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”.
(Publicat al BONDIA el 18 d'agost del 2010)
Entenc que calgui potenciar el turisme, el comerç i l’ús de la llengua catalana. Crec que la banca se’n sortirà. Però ¿què se suposa que pensem suggerir per donar més atractiu a la nacionalitat? ¿Regalarem un pernil de Jabugo i dues entrades a Caldea conjuntament amb cada nou passaport?.. Sense el més mínim ànim de posicionar-me, ara mateix, entre els de la “dreta” o entre els de la “esquerra” de la política andorrana (de fet, gairebé totes les persones mínimament interessades en la política que conec voldrien estar “al centre” – aquell “lloc imaginari on tots els polítics voldrien estar”), us he de confessar que no acabo d’entendre aquesta idea de “nacionalitat atractiva”. Sembla que l’estiguem venent al millor postor.
Les persones que fa més de deu anys que resideixen en un país diferent de el del seu naixement haurien de tenir el dret, la possibilitat, d’adquirir la plenitud de drets de ciutadania – d’acord amb les recomanacions del Consell d’Europa. Un cop se’ls ha donat aquest dret, poden utilitzar-lo o no utilitzar-lo, segons els dicta la seva lliure voluntat. El fet que la gran part de la població no vulgui votar (com va passar a les últimes eleccions al consell d’administració de la CASS) és alarmant, és trist, però no hi podem fer res. Ara bé, el fet que la gran part de la població no tingui el dret a votar, no tingui el dret de participar en les decisions sobre l’administració del lloc on viu, significa simplement que l’opinió de la major part de la població no es té en compte. Ningú està parlant de reduir el termini d’adquisició de la nacionalitat de 20 anys a 2. De fet, ni tan sols es proposa reduir-los a 10. Humanament, no veig cap raó per la qual podríem dir que una persona que resideix en un país, d’una manera ininterrompuda, des de fa quinze anys, encara no s’hi hagi adaptat. A la seva manera, s’hi haurà adaptat. Quinze anys són quinze anys. I si no veu “atractiu” a adquirir la nacionalitat, que no l’agafi. Però que tingui el dret a fer-ho.
Hi ha molta gent que té el dret d’adquirir la nacionalitat andorrana i encara no ho ha fet. Sóc una d’ells. La nacionalitat russa, que jo sàpiga, no té cap “atractiu” en absolut, o potser encara no l’he descobert, però la idea de renunciar-la, que considero periòdicament (fa gairebé una dècada que estic casada amb un andorrà), la idea de renunciar-la se’m fa pràcticament insuportable. Raons sentimentals. No sé ni qui es presenta a les eleccions generals de Rússia, i encara menys a les municipals, i no hi he votat en tretze anys - tots els meus anys de residència a Andorra, - però no estic preparada per signar un paper que digui oficialment que renuncio al país del meu naixement. M’ha costat anys atrevir-me a dir que sóc partidària d’oferir la possibilitat de tenir la doble nacionalitat. Encara no sé si tinc dret a dir-ho. Però és indiscutible que si se’m donés la possibilitat de fer-me andorrana sense passar pel procediment dur i humiliant de renunciar el país de la meva infància, faria la sol•licitud per obtenir el passaport andorrà demà mateix. No és que vulgui ser consellera. No és que tingui cap pla d’entrar en l’administració pública. Però sí, m’agradaria que algun dia se’m considerés d’aquí, perquè hi visc des que era molt jove, perquè ja fa anys que no conec gairebé res més, perquè he donat el cor a aquest país. No es tracta purament d’una qüestió de documents, però crec que les persones procedents dels països que fan difícil o gairebé impossible la recuperació de la nacionalitat renunciada es farien andorranes amb la mateixa facilitat que ho fan ara els procedents d’Espanya si tinguessin la possibilitat de conservar el passaport del seu país de naixement.
Per acabar, una anècdota recent. Últimament he estat pensant en la possibilitat d’afiliar-me a un dels partits polítics andorrans: naturalment, com a militant de base. La pràctica totalitat de les persones amb les quals he consultat aquesta decisió m’ha dit el mateix: “Primer de tot, fes-te andorrana.” “ – Però, ¿no agafaríeu a una persona que no fos nacional?..” “Suposo que és possible, com a simple afiliada...” “Però com s’hi entra normalment, com a candidat a cap de Govern?...” Gairebé tothom m’ha dit que si m’afilio a un partit polític sense tenir la nacionalitat andorrana, “ningú m’hi prendrà seriosament”. Al final he decidit no afiliar-me a res; però sense pensar en mi concretament, ¿no us sembla estrany que els partits polítics (amb una noble, però en aquest cas irrellevant excepció dels Verds d’Andorra) no vulguin comptar amb residents?.. Entenc que una persona sense un passaport andorrà no pugui votar per un partit de la seva elecció, ¿però tècnicament podria participar en l’elaboració dels programes, en la presa de les decisions clau, podria tenir una rellevància política almenys intel•lectualment?.. Si fos així, potser ens seria més fàcil aconseguir que els interessos de tots els sectors de la població fossin percebuts com a rellevants per tots els qui administren el nostre present i preparen el nostre futur i, amb aquest, preparen el futur dels nostres fills: els fills dels residents, que majoritàriament – per bé o per mal – seran els andorrans del futur.
______
*(Iago Andreu, “Nacionalitat a debat”): “a CR veurien bé que es tractés la qüestió d’una manera més global, pensant en solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”.
(Publicat al BONDIA el 18 d'agost del 2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
