dimecres, 1 de setembre del 2010

Attrezzo

Cada vegada que m’arriba un missatge a la carpeta del “correu no desitjat”, tinc un pressentiment que és importantíssim. Gairebé mai ho és: com és natural, les adreces electròniques dels meus destinataris – que acostumen ser també els habituals remitents – estan guardades a la meva bústia de correus. Com a conseqüència, quan m’escriu algú que conec, les seves cartes no solen fer camí al lloc destinat a les “no desitjades”. Això no obstant, en cada carta descartada pels invisibles serveis postals del meu servidor pressento una sorpresa, una promesa de miracle, una alegria. Normalment resulta ser la publicitat de llibreries, majoritàriament russes o les de la literatura educativa en anglès. No és que sigui correu que jo rebutgi activament: segurament són enviaments massius de les editorials o botigues en línia on alguna vegada havia comprat. De tant en tant m’arriba un autèntic “spam” que no és que no hagi sol•licitat, sinó que no se’m acudiria sol•licitar en el més poc convencional de tots els hipotètics malsons: o bé proposen que m’augmenti diverses parts del cos, la gran majoria de les quals ni tan sols tinc, o bé ofereixen companyia d’unes senyores que en un principi no tinc gaires ganes de conèixer. Si els autors del llibre “Secret” (Rhonda Byrne i els seus col•laboradors) tenen raó i res no ens ocorre si no ho hem desitjat amb una certa intensitat, per si el cas dono les gràcies al Cel que aquests missatges arriben a raó de tres per any, no més de tres o quatre.

Les cartes que realment desitjo rebre i que de vegades arriben i es troben a la bústia de les sospitoses són les cartes dels lectors. No en rebo gaires, de cartes de les persones que no conec: potser quatre o cinc al mes. Però són una gran alegria, perquè la gent no t’escriu si no t’estima, si es pren la molèstia d’escriure’t és que et llegeix. És una manera de saber que tens lectors, rebre les seves cartes. I cada correu, provingui d’un desconegut o d’un conegut, dóna sentit al fet d’escriure. Cada comentari – a una botiga, a l’autobús, al banc, a tots els llocs de la vida quotidiana – s’agraeix i es guarda al cor, per poder continuar endavant.

Tinc un amic que diu que l’escriptura és un art dialògic, que els lectors participen en el naixement de les nostres columnes d’una manera activa, perquè en són protagonistes, més que nosaltres. Nosaltres no en som protagonistes, som els cronistes, les veus, els simples instruments. El que més m’agradaria és algun dia descriure – o “haver descrit” – totes les coses del nostre petit món que valguin la pena. És un país tan petit i la vida és tan llarga, que una “enciclopèdia de la vida andorrana de les primeres dècades del segle vint-i-u” no seria un projecte inabastable. Sobretot les coses bones, perquè són elles les que veritablement importen. Alguns costats còmics, perquè sense aquests, la vida no seria la mateixa. No vull recrear l’hipotètic passat que desconec. No vull preveure el futur que se’m amaga. Vull intentar descriure el present, amb totes les seves memòries del passat i esperances del futur que contingui. Hi ha una vida divertida i autèntica allà on vivim. Segons com és mira, pot semblar ridícula o misteriosa, però hi és. No vivim en un supermercat ple de treballadors esgotats que somien arribar a casa. No vivim en un món de mentides: les mentides són pols que s’ha de netejar i treure.

En una de les balades poc conegudes, Chesterton – aquell geni d’home que va dir, entre d’altres coses que “els lladres respecten la propietat: simplement volen que esdevingui propietat seva, per respectar-la més apropiadament” – parla dels elements del teatre que representen objectes de vida real a l’escenari. Hi són, però també hi és la veritat. La veritat i la bellesa que no s’acaba en descobrir que les ales de les fades estaven fetes de paper i plàstic. La poesia que no s’acaba en descobrir que els Reis Mags eren de fet els veïns vestits de velles cortines. La màgia del teatre no desapareix amb el coneixement del mecanisme dels atretzo. La vida quotidiana es pot mirar des de milers de perspectives diferents, i manllevant les paraules de l’escriptor i físic Jorge Wagensberg, cadascuna de les realitats disponibles té les seves particulars limitacions.

(Publicat al BONDIA el 1 de setembre del 2010)

2 comentaris:

  1. M'agrada molt altre cop, perquè a més et comprenc perfectament.Jo com ja saps també tinc un blog , què és però més com un desert de comentaris,que no pas un dialeg literari.No sé mai qui em llegeix, molts o pocs.,amics,desconeguts ? De vagades algun amic o conegut , m'ha dit quan ens hem trobat, fent una cervesa o sopant com qui no vé al cas : 'm'agrada el teu blog', i ja està.I ja esta?!... Jo sempre els hi dic escribiu un comentari s.u.p.

    En fi m'agrada molt el teus blogs. els segueixo tots menys el rus.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Arnau!!!

    Una abraçada i feliç setembre

    ResponElimina