dijous, 26 de maig de 2011

Petons de sucre

(3r premi del Concurs de relats breus del bus exprés 2011)

Des que el partit republicà havia guanyat les eleccions, Maurici Cirera havia construït el govern aplicant la vella màxima de Lenin: qualsevol cuinera pot dirigir l’estat. El ministre de Salut era pastisser; el ministre d’Ordenament Territorial era sastre; el ministre de Turisme havia treballat de gerent en una botiga d’esports. Tots eren gent aplicada i honesta, republicans fins a la mort i vells amics del Maurici. Ell mateix era empresari. Les males llengües insinuaven que una bona part dels vots que havia rebut es devia al seu cognom.

Bé, era possible que bona part de votants despistats havien associat al candidat republicà amb els Cirera de La Massana, amos i senyors de la parròquia des de feia segles –però, tot sigui dit, en el cas de Maurici la coincidència de cognoms era accidental. El Marcel Cirera, un metge anarquista de Girona, refugiat a Andorra des del 1959 i pare del cap de Govern, no tenia res a veure amb companyies asseguradores, empreses constructores ni el lucratiu negoci del turisme. Mirava les ventures i desventures del seu únic fill – als cinquanta i quatre anys prou benestant i independent – amb una fina ironia pròpia del seu ofici. Quan es cansava de mirar-lo, s’adormia allà on seia.

Tots hem sentit que no hi ha pitjor masclista que una dona; però pocs ens adonem que no hi ha pitjor enemic de l’edat madura que un ancià. El doctor Cirera, de setanta-vuit anys, desaprovava el “govern de vells” format pel seu fill. A l’edat de Faust – quan hom es planteja vendre l’ànima al diable pel mòdic preu de fer anar el temps enrere – estava fascinat amb la joventut. L’única persona de tots els càrrecs de confiança que li queia bé era el ministre de Justícia, Àlex Grec, fill d’una casa humil i nebot de la seva nora.

Cada matí el vell i el jove agafaven el bus exprés cap a Sant Julià, on es trobava tant el ministeri com la consulta del doctor Cirera. Xerraven del món i reien de les dones. La seva amistat es basava en multitud de coses que els unien, entre les quals destacaven la fe en la bondat humana, la necessitat de legalitzar la marihuana per a fins terapèutics i l’absència total i absoluta de companya sentimental a les seves vides. El metge, vidu de feia sis anys, i el jurista, de vint-i-pocs, miraven les mateixes dones, les de divuit anys fins a aproximadament quaranta, i comentaven els seus respectius atractius en veu baixa i to discret. Coincidien en l’apreciació que el sobrepès era una plaga, i que els culs i els pits havien de ser perfectament rodons.

El 4 de maig, l’Àlex va arribar a la parada de l’exprés a l’hora de sempre. El metge no hi era; potser havia baixat abans. Al banc de ferro, sota el teulat de vidre, hi havia una sola persona: una noia d’uns vint anys, pèl-roja i primeta, de pits exquisidament rodons. Mirava l’Àlex com si el veiés per primera vegada, i ell tampoc no recordava haver-la vist mai. Semblava anglesa, o potser escandinava; tenia els ulls d’aquell verd estranger que no es porta gaire a les Valls, i uns tirabuixons desordenats fins la cintura. L’Àlex va dir bon dia, i ella va inclinar el cap. L’autobús va arribar.

L’Àlex va pujar primer, i va seure a l’última fila, a prop de la finestra. Ella es va posar a la mateixa fila, a mig metre d’ell. Seia al final del seient, un cul perfecte en una posició inestable. La mirava de reüll. Ara, pensava el ministre, l’autobús girarà i ella no podrà mantenir l’equilibri i caurà a sobre meu, l’agafaré, m’obrirà la bragueta, em posarà les mans a les butxaques i em farà... Sempre s’ho imaginava, amb totes les dones. Se’n sentia culpable, i cofoi de ser-ho. Els pensaments, raonava, no feien cap mal a ningú.

En arribar a la corba de La Margineda, la noia es va inclinar cap a Àlex, com s’inclinen els arbres moguts pel vent, i es va estirar al llarg del seient, el cap posat a la seva falda, tota la gloriosa cabellera cobrint-li els genolls. Es veia còmoda, calmada i contenta. A l’home, de l’ensurt, se li va passar l’excitació que sentia. Es va quedar immòbil, vigilant si els censurava la conductora de l’autobús – però semblava totalment absorta en el procés de conducció, i l’únic altre passatger, adolescent, estava d’esquena, jugant amb el mòbil. La noia va somriure amb tota la cara coberta de peques, ulls d’esmaragdes, la boca entreoberta. Sense apartar la mirada del seu rostre, li va baixar la cremallera i li va posar les mans a les butxaques.

Set minuts més tard, satisfet i avergonyit d’haver comès un acte vagament il·lícit, Àlex Grec mirava per la finestra. La pèl-roja, en pujar la cremallera, es va acomiadar en un idioma que no li sonava a res i va baixar en la parada del Comú. La conductora de l’autobús s’estava enfadant amb el marit a través del mans lliures. L’adolescent del mòbil rebia missatges cada quinze segons. No hi havia ningú més. Se sentia cansat. L’esperava un dia llarg.

En arribar a l’última parada va veure tres policies de la secreta: una dels oficials era la Txell, havien anat junts a estudi. Mentre baixava de l’autobús la va saludar: “¿Què hi feu, aquí, avui?” “Tenim l’ordre de detenir un noi de vint-i-cinc anys que baixarà del bus exprés, alt, ulls blaus, cabells curts i negres. Es veu que porta droga. Des de fa tres quarts d’hora no ha baixat ningú que correspongui a la descripció.” “Hi ha poca gent que hi viatgi a aquestes hores. Com no sigui jo, el moreno d’ulls blaus...” “Calla: podries ser-ho. Si no fossis ministre, ja t’hauria registrat.” Els polis reien. “Doncs, què esperes? Comença... Mira, aquí tens l’americana.” Es va treure l’americana i la va sacsejar. En va caure el mòbil, el llapis de Montblanc i dues bossetes de plàstic transparent, plenes de sucre fi, o de farina. Àlex, desconcertat, en va agafar una. “D’on ha sortit, aquest sucre? Això no es meu...”

Els tres policies van parar de riure. La Txell el mirava amb els ulls oberts com unes taronges. L’Àlex Grec, ministre de justícia del segon govern republicà de la història d’Andorra, encara duia la cara eufòrica, l’expressió d’aquell qui no es creu la seva sort. Feia un dia esplèndid; si no treballés al ministeri, no li hauria calgut americana en un mes de maig tan calorós. Tot i així, la majoria dels funcionaris haurien optat per un vestit formal encara que no tinguessin l’obligació de dur-lo, perquè a l’edifici del ministeri posaven un aire condicionat molt fort, i a Sant Julià fins i tot els dies més magnífics són dies de vent.

Publicat a "Literatura exprés 11: relats breus del bus exprés", Andorra, el 23 d'abril del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari