dimarts, 7 de juny de 2011

A les portes de l'estiu

Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern (es diuen així) de maternal B de l’Escola Andorrana d’Encamp se’n van d’excursió a l’estranger, per primera vegada. Passaran el dia al parc zoològic de Plaisance du Touch. Dos autobusos plens d’escolars que saluden energèticament la colla de pares. Els pares i les mares, pels dos costats, omplen la carretera per enviar petons
a les petites siluetes que es poden distingir darrere dels vidres foscos, als seus nens, que s’han fet tan grans. És la primera excursió que fan tan lluny, però d’aquí una setmana els n’espera una altra, una sortida a la platja. “Mama, estaré tres dies amb els meus amics, i a tu no et veuré!... ” Els fa il·lusió, aquella il·lusió amb la petita ombra de preocupació que la mare no es posi trista: “Et donaré una foto meva perquè la miris si em trobes a faltar.”

L’any que ve comencen el primer cicle. Ja fa dies que han après les lletres, però últimament les ajunten i reciten totes les paraules resultants: no sabeu quantes vegades m’he recordat, últimament, dels autors anònims dels grafitis a les parets, tant escaldenques
com encampadanes... Per si entre els meus lectors es troba, per casualitat o per afició, un creador habitual dels textos gràfi cs amb els quals té l’amabilitat d’adornar la ciutat, sense ànim de lucre, li comunico que la seva obra perdura: els nens de sis anys la reciten síl·laba per síl·laba i s’ho passen d’allò més bé.

Cada dia, els canvia la vida. Totes les ocurrències són encara un petit miracle. La roba es queda petita; darrere d’una dent que està a punt de caure n’hi creix una altra, impacient de ser-hi. Vivim un auge de l’època de la curiositat sobre la vida de ratolins estrangers que s’emporten dents de llet que cauen. Jo, com a russa, m’enfronto a tota una sèrie de preguntes sobre el perquè de les limitacions espacials del Ratoncito Pérez (“¿El Ratoncito Pérez no et venia a veure, a Rússia? ¿Per què? ¿Perquè hi fa molt fred? ¿I a qui donaves les teves dents de llet: als angelets? ¿Als altres ratolins amb cognoms russos?”). I així estem una bona estona. La vida andorrana del ratolí Pérez també ens ocupa bastant: “¿Com puja al llit, el Ratoncito Pérez? Jo crec que salta amb la cua, i fa com un canguret petit... ¿O potser agafa l’avió per veure com n’és, de maca, la terra... i cap al llit? ¿O agafa el cotxe que puja per les parets? ¿I si li posem una escaleta?...”

Estem arribant al final de l’any escolar. Dies d’excursions, dies de sortides, dies de festivals i de graduacions. El festival de fi de curs de les escoles de dansa d’Encamp, dissabte passat, em va sorprendre molt agradablement, amb les actuacions de Jazz Fusió del Pas de la Casa, Tot Dansa d’Encamp i, naturalment, les nostres petites ballarines, i sevillanes, i l’Esbart Sant Romà... Al nostre Encamp, últimament tan trist, tan desolat, amb els hotels mig buits i la meitat dels restaurants tancats, a punt de quedar-se sense parc, feia goig veure la sala de festes plena de bat a bat, que celebrava veure els nens ballar. Encamp celebrava...

I ja som a les portes de l’estiu. Els pares i les mares, com sempre, constaten que els fi lls s’han fet molt grans, preparen entrepans per a les sortides i –com diu la Mònica, mare del Marc‒ es posen a patir fins a les set de la tarda. Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern marxen a França a veure animals salvatges. Fornits de motxilles de Hello Kitty i Barbie, de Bob Esponja i Spiderman, d’impermeables i llibretes, de pors i esperances, són a l’entrada d’un món on tot és nou, fresc, sorprenent i ple, eternament ple de descobriments.

(Publicat al BONDIA el 8 de juny del 2011)

2 comentaris:

  1. Quina bona excusa pels dibuixants de grafitis, agraden als nens de sis anys. No se m'hauria acudit mai.

    ResponSuprimeix
  2. Qualsevol diria que sóc una dibuixant de grafitis clandestina, donant-los excuses... ;-)

    ResponSuprimeix