dimecres, 29 de maig del 2013

L'autobús cap al lloc més bonic d'Andorra


Dissabte passat, un dia preciós i assolellat de maig –una varietat de temps que gairebé no es dóna últimament per aquestes contrades–, dos homes que feien cara d’acabats de jubilar, amb un mapa d’Andorra a la mà, em van parar al costat de La Poste, a pocs metres de l’estació d’autobusos: “Excuse me, do you happen to know...” Parlaven un anglès força clar: els vaig preguntar si eren russos perquè tenien una ombra d’accent eslau, i es van alegrar que jo també ho fos. “¿Vius aquí?” “Sí, visc aquí.” “Perfecte. Ara ens ho aclariràs tot. Estem buscant l’autobús que ens porti al lloc més bonic d’Andorra.” “Però ¿on voleu anar exactament?” “On sigui. Hi serem fins demà, no tenim res a fer, no sabem on anar i ens han dit que teniu pics, boscos, llacs i senders molt ben senyalitzats cap a les muntanyes precioses. ¿On agafem l’autobús que ens hi porti? ¿O potser no cal agafar cap autobús? Volem veure com són les vostres muntanyes.”

Els vaig mirar amb ulls crítics. Definitivament no anaven vestits per a excursions llargues: anaven d’esport, però amb vambes lleugeres. Amb tota probabilitat (si ja m’ho deien), no tenien ni idea de quina excursió volien fer exactament. “Podríeu agafar l’autobús fins a Ordino.” “Or-di-no. D’acord. ¿Quant val l’autobús?” “Un euro setanta, crec. Una mica menys de dos euros.” “¿Només d’anada, o anada i tornada?” “Només d’anada.” “D’acord. I ¿què hi ha, a Ordino?” “Un poble molt bonic, uns petits museus...” “És que no volem anar a museus: volem veure les vostres muntanyes.” Els entenia. El que volien (sense que ho sabessin, és clar) era, per exemple, pujar al coll d’Ordino, o a dalt del Funicamp, si no estigués tancat. La Ruta del Ferro els encantaria. Però ¿com s’hi arriba en autobús, a la Ruta del Ferro?

Un dels homes s’anava impacientant, i visiblement s’emprenyava amb l’altre, al qual devia pertànyer la brillant idea de visitar el petit país dels Pirineus. El seu amic no es rendia: “¿Potser anem al Pas de la Casa? ¿No és el lloc més bonic d’Andorra, el Pas de la Casa?” No ho acabava de veure clar. Mai no m’havien dit que el Pas de la Casa fos el lloc més bonic d’Andorra. “Engolasters, ¿potser?” –vaig dir–. “I després podríeu anar a caminar pel camí de les Pardines.” “En-go-las-ters. I ¿com s’hi arriba en autobús, des d’aquí?” Uf. En setze anys de residència mai he anat en autobús fins a Engolasters. “Podeu agafar l’autobús al costat de l’Escale, i després el conductor us indicarà on heu d’agafar l’altre.” “Massa complicat, ens hi perdrem.” 

“Mireu –els vaig dir–, després de l’edifici del Crèdit Andorrà, a l’esquerra, hi ha una caseta d’Informació i Turisme. Pregunteu-los-ho, sisplau! Us estic fent perdre el temps. A l’Oficina de Turisme ho saben millor que jo.” “D’acord –van dir els turistes–, i van marxar en direcció a l’Escale. No sé què van fer, finalment. Espero que els hagi orientat algú més informat que jo. El meu home pensa que podien haver agafat un taxi i em diu un no sé què del bus turístic, però fa mesos que no recordo haver vist cap bus turístic, i no crec que haguessin agafat un taxi, ni que jo els ho hagués suggerit. La meva filla –té vuit anys– opina que els hauria d’haver enviat a Naturlàndia. I vosaltres, ¿sabríeu explicar d’on surt l’autobús cap al lloc més bonic d’Andorra?... 

(Publicat al BONDIA el 29 de maig del 2013)

diumenge, 26 de maig del 2013

El cactus de Sant Pere


Jo, de petita, tenia un amic aficionat a la ciència. Era uns anys més gran que jo, així que teòricament, comptava com a fill d'amics dels meus pares: tot i així, teníem una molt bona relació. Una de les coses que més m'impressionava quan anàvem a casa seva era la banyera de color negre. No era el seu color natural, el negre: s'havia tornat negra després d'un experiment químic del fill de la família: l'experiment no va anar del tot bé i va acabar en una explosió. Celles cremades, banyera negra, cap víctima, gata espantada. Era guapíssima, aquella gata, una bola enorme de sorollets benvolents.
En aquella casa, hi havia un munt de coses curioses. El pare de la família era alemany, aficionat a Goethe: va ser ell qui em va fer llegir un munt de fragments de les dues parts de Faust, en la meravellosa traducció de Boris Pasternak cap al rus. Tenien una biblioteca enorme, ordenada, plena de clàssics. Hi havia també una col·lecció de cactus. Gairebé tota una habitació era plena de cactus, petits i mitjans, en capcetes quadrades amb paperets que posaven els seus noms en llatí. Me'n van regalar un parell, i van ser les plantes que més han sobreviscut a casa meva: les seves espines, fulles modificades durant la seva llarga evolució per protegir-se dels animals herbívors, les ajudaven a combatre l'adversitat de la meva companyia, a absorbir l'aigua de l'ambient, a passar fred a prop de la finestra gelada durant els durs hiverns dels Urals. Fins a que no vaig marxar a la universitat, els hi vaig tenir, plens d'energia positiva, magnífic exemple de la força d'adaptació a un clima inhòspit, a les més severes condicions naturals. Un cop a l'any, brotaven les flors més dolces i delicades que té la naturalesa: flors que es tancaven quan passaven núvols. Dos dels cactus tenien espines llargues; un d'ells era rodó, i l'altre, semblant a la muntanya de Montserrat: un cúmul de columnetes allargades. Els altres dos semblaven de llana, però de llana que picava si la tocaves amb la mà: si mal no recordo, eren mamil·làries.
Ara bé, és clar que el lloc on més rellevància tenen els cactus no són els Urals sinó les seves terres natives d'Amèrica Llatina: allà, diverses espècies de cactus han estat presents durant com a mínim 15000 anys (l'excavació més antiga on es van trobar restes de la presencia de cactus està situada a Xile). Es mengen crues o cuites, i s'utilitzen també en les pràctiques xamàniques, per curar tota mena de mals i desfer-se de les energies negatives.
A Perú, hi ha un famós cactus de San Pere, la varietat que, segons la llegenda, s'ha utilitzat per la curació i per endevinar el futur durant més de dos mil anys. La beguda a base de cactus es prepara diverses hores abans de la cerimònia, per concentrar els seus poders al·lucinògens i generar un efecte immediat en els participants. Un xaman experimentat determina la dosi adequada per a cada persona. Una de les explicacions del nom del cactus és que, talment com Sant Pere té les claus del paradís, l'efecte de la beguda a base del cactus de Sant Pere permet que et trobis al paradís sense deixar la terra.
A l'escut de Mèxic, veiem una àliga asseguda sobre una figuera de pic: una de les espècies de cactus més utilitzades pels asteques. Per als asteques, els fruits vermells i madurs d'aquesta varietat de cactus servien de representació simbòlica dels cors humans: talment com la fruita calma la set, un cor humà ofert als déus assegura que el sol continuï movent.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 d'abril del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Les parpelles de Bodhidharma


Els orígens del te, l'estimulant suau del sistema nerviós que augmenta la concentració i l'agilitat mental i perllonga l'estat de vigília, s'han arribat a explicar de diverses maneres poètiques.
El fundador del budisme zen, Bodhidharma, venia de l'Índia de l'Est. Un dia es va instal·lar en una cova per meditar durant nou anys i així arribar a l'estat d'il·luminació. La gent, d'entrada, el ridiculitzava i intentava que ell perdés l'estat d'alta concentració (de manera semblant a aquells que intenten que els guàrdies del palau de Buckingham, o del Kremlin, somriguin o es moguin). Bodhidharma no s'immutava i seguia meditant. Al cap d'un any o dos, els graciosos el van deixar en pau: van entendre que es tractava d'un gran sant, i van començar a unir-se a ell. Tanmateix, al mig de la meditació (uns cinc o set anys més tard), Bodhidharma va sentir que la son l'estava vencent. En frustració, va arrencar les parpelles dels seus ulls, per no arribar a adormir-se mai més. En caure al terra les parpelles de Bodhidharma, s'hi van arrelar convertint-se en magnífiques plantes de té (Camellia sinensis). L'aparició miraculosa d'aquesta planta va donar als humans la possibilitat de romandre desperts i atents, i mantenir la calma, durant les llargues hores de meditació. Fins avui, a la cerimònia tradicional zen del te –l'homenatge a l'harmonia de la natura i d'un esperit humà cultivat– s'honora Bodhidharma pel seu paper llegendari a l'origen del te. A totes les imatges de Bodhidharma, ell té ulls grans i rodons, perfectament oberts.
Segons una altra llegenda, l'emperador xinés Shen Nung (2737- 2696 a. C.) estava bullint l'aigua utilitzant la llenya d'un arbust de te, quan una ràfega de vent va fer que unes fulles de l'arbust caiguessin al pot; l'emperador, que era botànic i aficionat als experiments potencialment beneficiosos per la salut, va analitzar els components de la infusió resultant (ara en diríem el te blanc), va repetir l'experiment i la va tastar, i així va introduir una nova beguda al món xinés. L'altra versió de la llegenda diu que l'emperador Shen Nung posseïa la propietat màgica d'un «estómac transparent» que li donava el poder d'avaluar els efectes d'un medicament sobre el seu cos instantàniament: en el cas del te, va beure la infusió i es va sentir rejovenit i ple de forces. D'entrada, el te s'utilitzava més que res per les seves propietats medicinals: per a tractar l'asma, angines de pit, malalties vasculars i arterials, i per combatre els processos de l'envelliment. Només cap al segle IV d. C., els xinesos van optar per començar a cultivar el te en lloc de fer la recol·lecta al bosc. Cap al segle VIII, el van convertir en la beguda nacional xinesa.
Segons la llegenda de Tieguanyin, el te va ser el regal de la Deessa de Ferro de la Misericòrdia (que es deia Tieguanyin) a un pobre pagès que vivia al Comtat de la Sorra de la província Fujian de la Xina. Era un gran devot de la deessa, i sempre escombrava el terra al seu temple, netejava la seva estàtua i cremava l'encens davant d'ella. La deessa li va aparèixer en un somni i li va dir que darrera del temple, en una cova, l'esperava un gran tresor que devia compartir amb tots els seus veïns.
El pagès, en despertar-se, va anar corrent a la cova però no hi va trobar res més que una petita planta de te. Va agafar les seves fulles i en va fer una infusió, i la seva fragància i el seu gust li van fer entendre que es tractava del tresor de la deessa. 
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 de maig del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dissabte, 25 de maig del 2013

Cafè, la beguda de les il·lusions


La meva filla s'ha aficionat a la música clàssica. Avui hem escoltat el «Rondo alla turca» de Mozart, d'una sèrie de dibuixos animats russos amb música clàssica. L'animació representava una desfilada de tropes turques en vestits nacionals de l'època de l'Imperi Otomà.
El cafè que bevíem quan era petita era el cafè a la turca. Els turcs consideren que el cafè ha de ser negre com l'infern era fort com la mort i dolç com l'amor. A la meva infància i adolescència, el cafè es preparava en una llauna de coure i llautó (amb un mànec llarg) que es deia «cezve». S'agafaven els grans de cafè, de la varietat «aràbiga» (recordo que era molt cara i difícil d'aconseguir). Si venia ja torrat, es molia en un molinet mecànic: n'hi havia d'elèctrics però es considerava que el millor cafè era el molt a mà, amb l'esforç físic. Si els grans eren crus, es començava per torrar-los a foc lent. Per preparar el cafè a la turca el cafè devia estar extremadament ben molt, com una pols molt fina. Sempre em proposava per moldre'l. Tenia un aroma incomparable. A les cafeteries, el “cezve” es col·locava sobre un munt de sorra calenta, en una plata gran i fonda; a casa, el foc devia ser petit. Per preparar la beguda, hi vessàvem una cullerada de cafè per cada comensal, més una, i una o dues cullerades de sucre; alguns hi posaven canella molta.
La meva mare solia afegir-hi un tros de llimona, a la seva tassa de cafè negre: una combinació ben estranya a la qual mai m'he acostumat. Cafè, cigars, conyacs francesos i xocolata negra no eren simples productes de consum: eren un vestigi d'una vida mai vista, eren símbols d'alguna cosa llunyana i inassolible, com ho eren, per als meus pares, els escrits de Hemingway, pintures impressionistes, cançons de l'Abba i dels Beatles. La meva mare sempre ha sabut convertir qualsevol cuina en un lloc acollidor i seductor, convertir qualsevol àpat en una degustació d'aromes exquisits. Totes les coses que la rodejaven tenien una qualitat de somni, d'imatges d'un més enllà potser inexistent o malentès, però admirat amb una passió singular.

Tant el meu pare com la meva mare eren fills d'un pare militar i una mare treballadora, amb visions de triomf i plans de conquerir el món, en els quals jo, com a nena, participava amb entusiasme. Sempre vaig creure que un dia el meu pare guanyaria el premi Nobel de medicina. Ho creia amb tanta certesa que encara ara, quan sembla que el premi en qüestió se'ns ha escapat irremeiablement, tinc la sensació que podia haver-lo guanyat si s'hi hagués posat de veritat, que no s'hi va esforçar prou. El premi Nobel del meu pare era, per a mi, un projecte tan probable i tangible com la seva tesi doctoral, o els meus plans de ser metge. Si no em vaig fer metge, és perquè no vaig voler. Ergo, el mateix va passar amb la brillant carrera científica del meu pare. En fi, tots érem somniadors, i el cafè – a diferència del te que a Rússia beu tothom – era una beguda dels somnis.
I no eren tan sols els meus pares. Els monjos coptes, a l'Àfrica, bevien cafè negre per no adormir-se; els estudiants de la meva facultat ho feien per predir el futur. Un cop begut el cafè, donaven la volta a la tassa, i als contorns dels restes de cafè, llegien les victòries que els esperaven. Allà, a Moscou, la nostra cafeteria preferida es trobava al Museu de la Revolució, i hi feien totes les classes de cafè, tan fort com feia falta, tan negre com es podia, tan dolç, tan amarg, com l'amor.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimecres, 22 de maig del 2013

Jailhouse Rock

No es pot ser popular si no estàs marcat per una ombra d’escàndol. Per alguna raó, tots els humans tendim a sentir-nos atrets pels personatges que representen alguna mena de mala influència, o de perill: no sé per què ens passa, això. Aprofito l’espai per intentar-te assegurar que en el meu cas particular, no recordo ningú que hagi tingut un gran impacte a la meva vida que fos una mala influència, però el meu cas no té cap interès ni per a mi mateixa ja que va en contra de les estadístiques. L’esfera d’influència i popularitat de les persones és gairebé irrellevant: tant els polítics més coneguts com els actors com els filòsofs (penseu en Kierkegaard o Hannah Arendt) sovint atreuen un interès especial per raons molt poc relacionades amb la seva política, el seu do d’actors o les teories que fabriquen. Si no hi ha cap escàndol, almenys ha d’haver-hi una estranyesa entranyable, com les històries aquelles sobre Kant que expliquen que sortia a passejar cada dia a la mateixa hora i els veïns verificaven els seus rellotges per l’hora de les passejades habituals del filòsof.

Estic mirant els vídeos de la música que estava en voga quan la meva àvia tenia la meva edat. La meva àvia era tan provincial i conservadora com jo mateixa, i estava aproximadament tan lluny dels Estats Units com jo, però amb la meva edat ja tenia un fill adolescent (de fet, amb la meva edat ja tenia una néta: perquè el fill de disset anys i la seva xicota de dinou anys ja s’havien ocupat de produir la meva cosina Elena), i per això, devia estar al corrent de la música del moment i la seva influència sobre els adolescents rebels (o rebels sense causa). Així, oblidant-me que tots ells vivien a la Unió Soviètica, i Stalin acabava de morir, i potser estaven totalment isolats de tota mena de música estrangera, m’endinso a les arrels de rock’n’roll. Sí, una de les característiques més òbvies de totes les grans estrelles d’aquella època – a part d’un cert misticisme potser obscur que és present a gairebé totes les seves actuacions – és la necessitat pràcticament inevitable de ser “mala influència per a la joventut” que implicava el primer pas a la fama. Fins i tot dels anys anteriors, entenem que Bing Crosby no es va quedar a la història de la mateixa forma que Frank Sinatra bàsicament perquè la seva imatge de “l’oncle preferit d’Amèrica” no excitava a les dames de la mateixa manera que l’ídol de les “bobby soxers” adolescents. Quant als que van venir més tard, tots, tots tenien cara de perill. A més de mig segle de distància temporal, entenc com devien alarmar els pares de la joventut del moment el jove Elvis cantant “Jailhouse Rock”, o Johnny Cash amb el seu “Folson prison blues”, o fins i tot “Great balls of fire” de Jerry Lee Lewis (ja a banda de la història xocant del seu matrimoni amb una nena de 13 anys mentre encara no estava del tot divorciat de la seva segona dona, cosa que va acabar amb la seva popularitat a l’Amèrica dels anys cinquanta). Fins i tot puc entendre per què Little Richard va decidir finalment que rock’n’roll era “la música del dimoni” i es va dedicar, a temps total, a la religió.

Des dels seus inicis, des que els americans van inventar el concepte d’adolescent (abans, la gent passava de nens a adults directament), el rock’n’roll ha atret milions de persones – per la nova qualitat de so i imatge, però també per la seva, en aquella època, notòria reputació d’ “infernal”. Avui en dia, quan l’estudiem com a part de la història de la música, acceptem els excessos dels seus creadors de la mateixa manera que l’addicció de Freud a cocaïna o el caràcter impossible de Wittgenstein: com a fets de relativament irrellevants de la seva biografia. La nostra memòria, sempre selectiva, alleuja els efectes dels escàndols, i converteix totes les èpoques passades en èpoques brillants, en anys irrepetibles, temps mític, temps d’eterna joventut.

(Publicat al BONDIA el 22 de maig del 2013)

dimecres, 15 de maig del 2013

Constel·lacions


El centre Om Ioga de Sant Julià m’agrada per les classes de kundalini, perquè és acollidor, per la gent que el porta i el té, pels amics que hi van. Per les activitats de Dona Maig, la setmana passada, vaig fer-hi una visita. Avis: per a aquelles qui vulguin aprofitar la última activitat d’aquesta sèrie, anoteu-vos que hi ha una sessió de kundalini ioga La dona en els cicles de la vida el dia 21 de maig a les 20:30, gratuïta i oberta a tots els públics (Av. Verge de Canòlic 43, 1r, Sant Julià de Lòria). Dissabte passat hi havia la dansa shakti i les constel·lacions familiars. A l’hora de la dansa, em tocava participar en la formació d’examinadors d’anglès, i hi vaig anar a la tarda: la Montse Mató, la terapeuta de “Sat Life” de Celrà, hi feia el seminari Constel·lant les dones de la família, la força en el llinatge.

Els especialistes aconsellen no parlar de les nostres experiències personals viscudes en una sessió de teràpia. La cura implica una superació dels traumes que potser no coneixes ni tu mateix. I es considera que si no se’n parla, el procés de sanament és més efectiu. Però una petita veueta que forma part de la meva consciència em diu que molt poques coses al món milloren si no en parles. I l’altra petita veueta em diu que simplement t’ho explico tot.

Tenia curiositat per saber com funciona, i em vaig oferir voluntària per a la primera constel·lació familiar. Vaig haver d’escollir, entre els presents, a una persona que em representés a mi mateixa, l’altra que representés la meva mare, després l’àvia i la besàvia. “Estic tremolant,” vaig confessar a la Montse. “Això és normal, de vegades passa”, i una servidora, l’escèptica tremolant, es va instal·lar en un coixí per mirar les quatre generacions de la seva família. El meu doppelgänger, el doble més o menys fantasmagòric de la meva erràtica personalitat i la suposada ànima bessona, va aguantar aproximadament quinze segons al costat de la seva (la meva) família i va marxar a l’altra punta de la sala per observar-ho tot de lluny. Tenia gràcia si recordem que fa onze anys que no m’he apropat a la meva ciutat natal que es troba –  segons m’informa el calculador de distàncies en línia “zebra feliç” (“happyzebra.com”) –  a 4460 quilòmetres de Les Bons d’Encamp. Mentrestant, veient la dinàmica dels membres de la família restants, la terapeuta va decidir afegir-hi un altre personatge a les seves files. Per la interacció que feien amb la persona estirada que el representava, vaig deduir que es tractava del germà petit de la meva àvia materna, el Boris, mort als disset o setze anys a la guerra de Finlàndia.

Un dels avantatges de ser rus –qualsevol lloc de procedència té grans defectes i grans avantatges – és que no ens són aliens els nostres traumes. Ser rus té moltes parts dolentes: solem ser immodests i impulsius, som temeraris, vivim pocs anys, som inconstants en tot allò que no ens obsessiona, som secs amb estranys fins a un punt de descortesia i ens turmenten les passions. Ah! I bevem com uns cosacs (la tassa d’alcoholisme a la Federació Russa espanta). Però també és bo, ser rus: pensem que ho podem tot i de vegades arribem a cims inesperats per pur desconeixement de la impossibilitat de les nostres empreses. Som forts. Ens adaptem a tot. I no ens enganyem pensant que som feliços. Solem conèixer el dolor i reconèixer la tristesa: la nostra i la dels altres.

¿Què em sorprendria, a mi, de la meva família? ¿Què em sorprendria, de mi mateixa? Però sí, em va sorprendre veure, als ulls de les companyes que em feien d’àvia i besàvia, la mirada idèntica a la de la vella fotografia en blanc i negre, una imatge sobre cartró, que tenim a la nostra habitació. La teràpia de les constel·lacions està basada en la teoria dels sistemes, i els seus partidaris postulen que tots formem part d’un ordre de l’amor. Els éssers humans som una cosa molt estranya, “ni àngel ni bèstia”, deia Blaise Pascal. Què som? Què ens fa humans? Què hi fem, aquí? És una pregunta tan vella com el món. 

(Publicat al BONDIA el 15 de maig del 2013)

dimecres, 8 de maig del 2013

La raó pràctica


Últimament, per circumstàncies de la vida, he llegit molt sobre el que va significar el canvi en la concepció del món que va tenir lloc a l’època moderna. Més que res, en el sentit que s’atorgava a la ciència.

Segons Charles Taylor (i Lluís Duch), avui en dia tenim la idea d’un descobriment científicament vàlid que depèn de la seva “utilitat”; depèn del grau fins al qual ens permet “manipular” el món on vivim. Els premoderns, en canvi, es guiaven per altres criteris, criteris de moral i harmonia. Aquestes dues posicions són irreconciliables. Us cito un fragment dels “Arguments filosòfics” de Taylor on parla sobre el tema: “La noció de ciència de la naturalesa, procedent de Plató i especialment d’Aristòtil, oferia explicacions en termes de formes essencials, i a més a més, proposava un ordre d’aquestes formes, l’estructura del qual podia ser entesa teleològicament, en termes d’alguna noció del bé o del que hauria de ser.” Pensem-hi. La ciència no s’ocupava de l’ensinistrament de la natura i totes les coses naturals, sinó que pressuposava que tot l’univers estava fet d’una manera que permetia que totes les coses arribessin a la seva màxima plenitud i riquesa. Així, els homes savis es preguntaven per què les coses són com són i de quina manera els fenòmens arriben a la seva plenitud, determinant què és el bé i com haurien de viure els éssers humans per estar en sintonia amb l’ordre etern de les coses. El gir mecanicista, en canvi, va representar una victòria dels “manetes” sobre els somniadors, una victòria dels beneficis immediats sobre la raó pràctica.

Un pregalileà – diu Taylor – cercava “descobrir el nostre veritable lloc en el cosmos i estar en harmonia amb ell”. Molt hippy, el pregalileà, molt Verd d’Andorra, molt John Lennon, però la veritat és que és difícil, si no impossible, discutir el fet que el veritable coneixement, la veritable comprensió, no necessàriament implica el poder de manipulació: de vegades, exclou la facilitat – o la possibilitat –  de treure beneficis tangibles.

Aquesta vella disputa de la història del pensament és plenament vigent a la teoria i pràctica social. Arran del cicle de conferències sobre la Constitució inaugurat al Consell General el 22 d’abril, que ens convida a redescobrir i repensar la nostra història, se’ns dóna l’oportunitat d’explorar i definir el nostre marc de referències comú. Amb les intervencions d’Antoni Morell i Òscar Ribas Reig, hem vist – malauradament, no hi vaig poder ser present personalment, i em baso en relats dels qui hi eren, però confio que no vaig errada, - que el procés constituent no es va limitar als anys directament anteriors a la Constitució, sinó que es va anar coent, molt lentament, durant gairebé mig segle abans de materialitzar-se; també, que múltiples textos d’ordre constitucional, tot començant pels Pariatges, van precedir el text únic que és, avui, la nostra llei fonamental. La nostra història representa més de 700 anys de continuïtat, de diplomàcia i d’equilibri. I avui, 20 anys després del reconeixement internacional complet del nostre Estat – un dels més vells Estats d’Europa – hem arribat a un moment (potser no pas el primer cop) quan hem d’avaluar, molt detingudament, amb quins criteris s’han de governar les nostres decisions. I tot investigant com és el món que hem heretat, necessitem definir com és i com serà el món que volem que heretin els nostres fills. Hem de decidir si ens volem guiar principalment pels criteris d’utilitat pràctica o pels criteris de la justícia tal i com l’entenem en les nostres conviccions més profundes; i al mateix temps, hem d’intentar – almenys intentar – adequar les nostres lleis i la nostra vida col·lectiva al que creem just i necessari.

(Publicat al BONDIA el 24 d'abril del 2013)