L'autobús cap al lloc més bonic d'Andorra

Dissabte passat, un dia preciós i assolellat de maig –una varietat de temps que gairebé no es dóna últimament per aquestes contrades–, dos homes que feien cara d’acabats de jubilar, amb un mapa d’Andorra a la mà, em van parar al costat de La Poste, a pocs metres de l’estació d’autobusos: “Excuse me, do you happen to know...” Parlaven un anglès força clar: els vaig preguntar si eren russos perquè tenien una ombra d’accent eslau, i es van alegrar que jo també ho fos. “¿Vius aquí?” “Sí, visc aquí.” “Perfecte. Ara ens ho aclariràs tot. Estem buscant l’autobús que ens porti al lloc més bonic d’Andorra.” “Però ¿on voleu anar exactament?” “On sigui. Hi serem fins demà, no tenim res a fer, no sabem on anar i ens han dit que teniu pics, boscos, llacs i senders molt ben senyalitzats cap a les muntanyes precioses. ¿On agafem l’autobús que ens hi porti? ¿O potser no cal agafar cap autobús? Volem veure com són les vostres muntanyes.”

Els vaig mirar amb ulls crítics. Definitivament no anaven vestits per a excursions llargues: anaven d’esport, però amb vambes lleugeres. Amb tota probabilitat (si ja m’ho deien), no tenien ni idea de quina excursió volien fer exactament. “Podríeu agafar l’autobús fins a Ordino.” “Or-di-no. D’acord. ¿Quant val l’autobús?” “Un euro setanta, crec. Una mica menys de dos euros.” “¿Només d’anada, o anada i tornada?” “Només d’anada.” “D’acord. I ¿què hi ha, a Ordino?” “Un poble molt bonic, uns petits museus...” “És que no volem anar a museus: volem veure les vostres muntanyes.” Els entenia. El que volien (sense que ho sabessin, és clar) era, per exemple, pujar al coll d’Ordino, o a dalt del Funicamp, si no estigués tancat. La Ruta del Ferro els encantaria. Però ¿com s’hi arriba en autobús, a la Ruta del Ferro?

Un dels homes s’anava impacientant, i visiblement s’emprenyava amb l’altre, al qual devia pertànyer la brillant idea de visitar el petit país dels Pirineus. El seu amic no es rendia: “¿Potser anem al Pas de la Casa? ¿No és el lloc més bonic d’Andorra, el Pas de la Casa?” No ho acabava de veure clar. Mai no m’havien dit que el Pas de la Casa fos el lloc més bonic d’Andorra. “Engolasters, ¿potser?” –vaig dir–. “I després podríeu anar a caminar pel camí de les Pardines.” “En-go-las-ters. I ¿com s’hi arriba en autobús, des d’aquí?” Uf. En setze anys de residència mai he anat en autobús fins a Engolasters. “Podeu agafar l’autobús al costat de l’Escale, i després el conductor us indicarà on heu d’agafar l’altre.” “Massa complicat, ens hi perdrem.” 

“Mireu –els vaig dir–, després de l’edifici del Crèdit Andorrà, a l’esquerra, hi ha una caseta d’Informació i Turisme. Pregunteu-los-ho, sisplau! Us estic fent perdre el temps. A l’Oficina de Turisme ho saben millor que jo.” “D’acord –van dir els turistes–, i van marxar en direcció a l’Escale. No sé què van fer, finalment. Espero que els hagi orientat algú més informat que jo. El meu home pensa que podien haver agafat un taxi i em diu un no sé què del bus turístic, però fa mesos que no recordo haver vist cap bus turístic, i no crec que haguessin agafat un taxi, ni que jo els ho hagués suggerit. La meva filla –té vuit anys– opina que els hauria d’haver enviat a Naturlàndia. I vosaltres, ¿sabríeu explicar d’on surt l’autobús cap al lloc més bonic d’Andorra?... 

(Publicat al BONDIA el 29 de maig del 2013)