La roda de la fortuna

No sé predir el futur. Vaig tenir la primera ocasió de comprovar-ho l’any 1989, quan tenia 15 anys. Havia de fer un treball d’història contemporània de relacions interna cionals, i vaig escollir el tema de la cooperació militar entre els països comunistes d’Europa de l’Est. Vaig llegir un parell de llibres i quatre o cinc articles, i a partint de les meves lectures vaig escriure vint pàgines de text. A les conclusions, predeia una llarga vida al Pacte de Varsòvia. Just quan feia els últims  retocs per lliurar el treball, vaig sentir per la ràdio que la dissolució del pacte militar era imminent. No era res més que un treball de col·le, però em vaig deprimir. Segons els meus llibres, el Pacte de Varsòvia era un gran invent i, ara, els mitjans de comunicació se sorprenien que hagués aguantat tant.

Quasi una dècada més tard, una cadena de joieries de la qual guardo molt bon record em va agafar per treballar en la promoció de la seva nova pàgina web, creada per poder treure profit dels nous desenvolupaments de la tecnologia informàtica. Vaig esdevenir tan experta com m’era possible en vendes per internet, bàners, portals temàtics, subhastes virtuals, missatges publicitaris sol·licitats i no sol·licitats i altres assumptes. Molts dels gurus del tema als llibres especialitzats predeien que el comerç electrònic no trigaria a ocupar el lloc del comerç tradicional. Vam mantenir la seguretat que les vendes per internet eren el futur del negoci fins al mateix dia que “la bombolla puntcom” va explotar, i vam tancar.

Les intuïcions enganyen. Entre aquells que no tenien ni idea del que els anava a passar, estic en bona i variada companyia. John Lennon, pràcticament la vigília del dia del seu assassinat, deia que se sentia segur i protegit a Nova York; les nacions europees celebraven l’arribada del segle XX amb la seguretat que seria el segle de la pau. Si ens volem basar en les evidències, tot ens demostra que mai no val la pena creure en un demà, en un projecte, en un futur bell. Hauríem de seure, mirar a l’infinit i no esperar mai res. L’únic inconvenient d’aquesta estratègia és que és inútil i avorrida.

Si algú sabés com serà el futur, no ens ho diria. ¿Què s’ha de fer per portar Andorra a una nova època de prosperitat i bonança? Tothom té clar que necessitaríem un miracle: sent el país de les meravelles que som, és insensat descartar miracles, però si han d’esdevenir, no sabem d’on vindran. L’únic que podem fer és creure en les coses que fem, fer-les tan bé com sigui possible i passar-nos-ho tan bé com es pugui.

Ja deixant de banda el nombre de visitants que es puguin atreure, és un orgull que s’organitzin a Andorra els esdeveniments esportius de muntanya; és una alegria que hi hagi festes de la música; és bo que vingui el Cirque du Soleil.

Descobrirem el nostre futur quan arribi; mentrestant, esperem-lo amb il·lusió. Fem pinya. Fem país. Aprofitem cada moment, cada sorpresa, cada esperança.

Avui, al poliesportiu d’Andorra, el River juga el cinquè i definitiu partit de la final dels play-off d’ascens a l’ACB. Encara hi ha entrades, i valen 5 euros. No hi falteu.

(Publicat al BONDIA)