Cànnabis, blat i gira-sols

Cannabis indica

Al nord-est de la ciutat de Moscou es troba la fira comercial permanent, anteriorment coneguda com a l’Exposició dels Assoliments de l’Economia Nacional de la URSS. Al final dels anys trenta, va ser el lloc de la primera exposició agrícola, i uns 20 anys més tard, va ser transformada en un extens parc pensat per cantar les glòries de l’economia soviètica, especialment famós per les seves escultures monumentals. Un dels seus símbols principals és la font “L’amistat dels pobles”, o “L’amistat de les nacions de la Unió Soviètica”, un monument enorme als ideals de la pau i l’amistat. La base de la font recorda una flor que a poc a poc es converteix en una enorme aglomeració de gira-sols, blat i cànnabis, rodejada per 16 noies que simbolitzen les 16 repúbliques que formaven la URSS fins a l’any 1956, quan la república de Carèlia es va convertir en un subjecte federal de la Federació Russa.

La font data de l’any 1954, i l’estatus extraordinàriament elevat de cànnabis s’explica pel paper prominent que tenia aquesta espècie herbàcia a l’agricultura soviètica de l’època, principalment degut a la seva riquesa en fibra de cànem, utilitzada a la indústria tèxtil per a la fabricació de cordes i sacs, veles de vaixells, paper i tèxtils. Sí, cànnabis representava un dels pilars de l’agricultura del suposat paradís comunista heretats de l’Imperi Rus dels tsars. Set anys més tard, l’any 1961, la Unió Soviètica va ratificar la convenció de la ONU sobre substàncies psicotròpiques, i des d’aquell moment el cultiu de cànnabis va esdevenir gairebé impossible degut als obstacles de caràcter burocràtic que calia vèncer per poder-lo portar a terme. Avui en dia, pràcticament no s’hi cultiva. Segons una de les versions probablement apòcrifes de la història, els Estats Units van insistir tant en la prohibició del cànnabis al nivell internacional precisament amb la idea de debilitar l’economia de la Unió Soviètica. L’altra versió manté que la iniciativa de la prohibició pertanyia als caps de les grans empreses americanes que havien calculat que l’obtenció de la cel·lulosa per a la producció de paper a base de cànnabis era més barata que la seva obtenció a base de fusta, cosa que anava en contra dels seus interessos.

És curiós remarcar que fins al començament del segle XX ningú s’hagi preocupat per les propietats psicotròpiques del cànnabis. El segle XIX, el segle més pacífic de la història, no es preocupava gaire per la manera de matar a si mateix que podia aprofitar el ciutadà al seu temps lliure. L’opi es podia adquirir tranquil·lament als carrers de Londres. Els farmacèutics venien la cocaïna sense recepta, ja que era legal i no es considerava perillosa si es prenia en petites dosis. Pul·lulant per Internet, he topat amb un anunci adorable de gotes de cocaïna que prometien una cura instantània del mal de queixals per quinze cèntims: al dibuixet es veien dos nens de l’edat preescolar jugant feliços al jardí. Així, no ens hauria de sorprendre la tolerància del cànnabis, tenint en compte que els efectes d’aquesta droga recreativa tan popular generalment desapareixen al cap d’unes poques hores. Certs estudis alerten sobre la possibilitat de que augmenti el risc de patir malalties psíquiques (psicosis, al·lucinacions, deliris), però no hi ha evidència que hagi causat mai una mort per sobredosi. El seu paper a les tradicions religioses i culturals ha sigut enorme: era un camí a un estat de consciència diferent tant per als xamans de la Xina antiga com per als hinduistes moderns, tant per a Bob Marley que apareix al dibuix com per als artistes de jazz dels començaments del segle passat. Mai l’he provat: la il·legalitat sempre ha sigut, per a mi, una barrera impassable.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de juny del 2013. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.)