No sé si us he parlat ja de les visites que fa a les parròquies un personatge entranyable que porta faixa, té barba blanca i camina amb
un bastó: en Sisquet de cal Sinquede. A casa nostra, en som fans: tant
d’en Sisquet com de l’actor i director de teatre Xavi Fernàndez, que
fa de Sisquet. Cada vegada que comença una visita, explica d’on ve
el seu nom de casa. I també el seu nom de pila, és clar: es diu Sisquet
perquè el seu pare es deia Sisco, i el seu avi es deia Sisco, i a ell, quan
era menut, també li van posar Sisquet. Deu ser molt andorrà, això, ja
que també conec una família on el fill es diu Tonet, el pare es diu Toni,
l’avi es diu Tonet, i probablement es diu Toni el besavi, però no en tinc
constància segura. Els ho hauria de demanar; són d’Encamp. També
conec tota una dinastia d’Enrics, una de Jaumes i Jaumets, i una de
Jordis. Però ens estem desviant. Quant al nom de casa d’en Sisquet, ve
del temps en què Andorra era molt i molt pobra, i era pobra la seva
gent. I per això, quan en Sisquet arribava a casa, mai no sabia si soparia o no, i li deia a la mare: “Mare, ¿què menjarem per sopar avui?” I
la mare li deia: “Si en quede, soparem; si no en quede, no.” I per això
la casa es deia així, “de cal Sinquede”.
Amb el Sisquet de cal Sinquede hem après històries de les bruixes i dels que les perseguien (i les penjaven). Ha sigut una delícia veure les cares dels nens (i també d’uns quants adults) en sentir tots els detalls de la vida dels tamarros, animals de pell fina i molt preuada, i del complicat procediment que se segueix per caçar-los. Hem esdevingut especialistes en la biografia dels menairons que mouen les terres i les pedres de tartera, tot i que són tan petits que viuen dins dels canuts d’agulles. Ens ha parlat de les dones d’aigua i de les dones que feien el safareig, de les llegendes del gran Carlemany i la seva anella d’or perduda al pic de les Escobes, dels grans tresors, de les petites bordes, de l’infern que es trobava per sota de la parròquia d’Escaldes (i per això en sortia fum calent) i de les esglésies antigues amagades sota l’església Sant Serni de la parròquia de Canillo. A casa nostra, tenim dentetes d’all regalades pel Sisquet de cal Sinquede: ens ha assegurat que serviran per protegir-nos de les forces del mal. Avui, dimecres, a les 22.00, fa la visita de la parròquia de la Massana. Si no hi heu anat encara, us ho recomano molt. Val la pena. Porteu calçat còmode i la il·lusió de gaudir de l’experiència. I si ja heu participat en les visites a algunes de les parròquies del país, no cal que us en digui res: segur que voldreu tornar-hi i gaudir-ne, i aprendre tot un curull de coses noves sobre el petit país que estimem.
(Publicat al BONDIA el 17 de juliol de 2013)
Amb el Sisquet de cal Sinquede hem après històries de les bruixes i dels que les perseguien (i les penjaven). Ha sigut una delícia veure les cares dels nens (i també d’uns quants adults) en sentir tots els detalls de la vida dels tamarros, animals de pell fina i molt preuada, i del complicat procediment que se segueix per caçar-los. Hem esdevingut especialistes en la biografia dels menairons que mouen les terres i les pedres de tartera, tot i que són tan petits que viuen dins dels canuts d’agulles. Ens ha parlat de les dones d’aigua i de les dones que feien el safareig, de les llegendes del gran Carlemany i la seva anella d’or perduda al pic de les Escobes, dels grans tresors, de les petites bordes, de l’infern que es trobava per sota de la parròquia d’Escaldes (i per això en sortia fum calent) i de les esglésies antigues amagades sota l’església Sant Serni de la parròquia de Canillo. A casa nostra, tenim dentetes d’all regalades pel Sisquet de cal Sinquede: ens ha assegurat que serviran per protegir-nos de les forces del mal. Avui, dimecres, a les 22.00, fa la visita de la parròquia de la Massana. Si no hi heu anat encara, us ho recomano molt. Val la pena. Porteu calçat còmode i la il·lusió de gaudir de l’experiència. I si ja heu participat en les visites a algunes de les parròquies del país, no cal que us en digui res: segur que voldreu tornar-hi i gaudir-ne, i aprendre tot un curull de coses noves sobre el petit país que estimem.
(Publicat al BONDIA el 17 de juliol de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada