Vladimir Putin al mirall del club d’Izborsk

La divisió de la societat russa en dos camps, els “liberals” i els “nacionalpatriotes”, cada cop és més evident. Tenint en compte que segueixo els moviments polítics que tenen lloc a Rússia des de ben lluny, m’he proposat analitzar els avantatges i punts febles dels punts de vista conceptualment distints del meu.

El club d’Izborsk –el seu emblema és una cigonya blanca i una creu negra– es va crear el mes de setembre de l’any 2012. S’acaba de publicar un llibre d’articles dels seus membres titulat Vladimir Putin al mirall del club d’Izborsk, en el qual es dóna una fonamentació teòrica a la geopolítica del president de la Federació Russa. Segons la definició del seu fundador, l’escriptor Aleksandr Prokhànov, “el club agrupa dues desenes d’intel·lectuals de tendència nacionalpatriòtica, antiliberals, l’objectiu dels quals és el de desenvolupar una ideologia i estratègia de l’impuls esmentat per Putin que és necessari per liquidar l’endarreriment monstruós de Rússia en totes les esferes”. A més a més, “s’ocupa de la creació d’una renovada indústria militar i les noves armes russes, ja que som a les portes d’una gran guerra”. Segons un altre participant del club d’experts, Mikhaïl Delyaguin, “la fita del club d’Izborsk és la creació d’una alternativa intel·lectual al projecte liberal, incompatible amb l’existència de Rússia i dirigit a la seva exterminació i pillatge”.

Segons la definició del club d’Izborsk, un liberal és aquell qui es dedica a servir “els mercats globals” en lloc de servir el seu propi poble. Malgrat que no comparteixo la definició –per mi un liberal rus és més aviat una persona que intenta corregir els mals de la seva terra a través d’una crítica constructiva i lluita política–, la decisió de posar-te al servei del teu propi poble en lloc d’estar a la disposició d’aquell que es considera més fort a l’arena política internacional no es pot descartar sense més. És una idea que té el suport d’una grandíssima part de la població russa. El que em sembla un punt feble (m’ho sembla a mi, però no necessàriament ho és des del punt de vista de l’estratègia política) és que per servir el poble rus es consideri necessari militaritzar-lo. Els membres del club d’Izborsk apel·len a la necessitat de recuperació de l’orgull perdut dels russos quan proclamen que ja ha arribat el moment que Occident ha de deixar de ser l’únic interpretador de tots els esdeveniments polítics, de parlar en el nom de la mítica “societat civilitzada”. Per il·lustrar la seva posició, utilitzen la frase de Vladimir Putin que veuen com a clau: “No és Rússia el que es troba entre Orient i Occident. Són l’Orient i l’Occident que es troben a la dreta i a l’esquerra de Rússia.” Des del seu punt de vista, els altres líders de l’època postsoviètica (Gorbachov i Ieltsin) van seguir el camí equivocat d’imitació d’una forma de vida forana en lloc d’unir el territori de “l’imperi” a l’espai euroasiàtic.

Igual que Vladimir Putin, els membres del club d’Izborsk perceben la destrucció de la Unió Soviètica com una gran catàstrofe. Prediquen la reconstrucció del Gran imperi, intenten fomentar la fidelitat a les tradicions del Gran imperi: solen utilitzar la G majúscula en la paraula gran. Perceben una clara continuïtat entre l’Imperi de totes les Rússies i l’URSS de l’època de Stalin, i tracten les dues èpoques en qüestió amb un esperit d’admiració acrítica que des del meu punt de vista pot fer molt mal a la percepció de la història que tenen i tindran les joventuts russes a la segona dècada del segle XXI.

(Publicat al BONDIA el 9 d'abril de 2014)