Al Cap de Shakespeare

Asseguda davant d’un pub Shakespeare’s Head, envoltada de coloms, intento entendre l’essència d’una ciutat viva. Londres és una ciutat sirena. T’atreu per devorar-te i fer-te seva. Aquí cada pedra i cada guia t’explica històries sobre decapitacions, tortures, plagues, escàndols, traïcions i enganys amb la mateixa, o més, il·lusió que quan parlen dels Beatles o Edward Lear. És una ciutat que s’estima en la salut i en la malaltia, en la bellesa i en la lletjor. Ja s’admirava quan era un lloc ple de smog a vora d’un riu mort, un riu de color fang que ara ha ressuscitat i és un dels rius més nets del món, ple de peixos. Tàmesi, tomba i refugi dels des­esperats, el riu que cridava la pobra Martha quan David Copperfield i el Sr. Peggotty li van fer l’encàrrec de trobar la seva amiga perduda.

Londres és una ciutat sense por. Si es desespera de si mateixa, ho fa sabent que és, tot i així, “the fairest one of all”, que no té rival al món. S’agrada i es redecora i es veu encara més bonica. Si fos una dona, es guardaria totes les seves selfies sense esborrar-ne ni una, des de la nòria patrocinada per Coca-Cola fins als barris obrers dels afores, des del parc olímpic on aquesta setmana les nadadores andorranes participen en el Campionat europeu d’aquàtics fins a la Tower of London, restaurada per un dels Paul Getty, la infeliç i adinerada dinastia. Mite i quimera, és la ciutat eternitzada per Oscar Wilde quan la penetrava la boira groga que envoltava els ponts i convertia les cases en ombres.

“¿Veus?” –diu en Jordi–. “Els sobrevolen mil avions i helicòpters, i ningú es queixa.” Tal vegada se’n queixen: som a la pàtria de les reclamacions. Recordo un llibre que vaig llegir a la carrera, Aquí, no!: una anàlisi del descontentament dels veïns amb la contaminació lumínica, atmosfèrica i acústica que suposa l’emplaçament de deixalleries, parcs eòlics i altres meravelles. Ai, l’heliport. Que ofereixin descomptes als encampadans, així segur que trobem un raconet per a la bona causa, a veure si entre això, la nova escola de turisme i  la restauració de l’hotel Rosaleda arriba més vida al poble.

¿Què és el que fa que un lloc tingui vida? Totes les ciutats que funcionen amb una certa correcció, on es recullen les deixalles, l’aigua surt de les aixetes, les botigues treballen i les persones poden passejar amb l’esperança de no ser assassinades, són ciutats vives. I, tanmateix, hi ha ciutats que, sense raó aparent, són més vives, més lliures, segures i tranquil·les, més fortes, més vibrants. Tot i canviar, segueixen fidels a la seva història: un ésser viu és per definició un ésser canviant, inestable: l’intent de detenir el canvi el porta a la mort. Londres és un ésser viu. Respira, viu, i enamora. Passi el que hi passi, mai no es rendeix. Per molts cops que es cremi, és una ciutat eterna.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.