Feia un fred penetrant i corprenent, d’aquests que es fabriquen expressament pels pobles de mar, no fos cas que als forasters se’ls acudís el pensament esbojarrat d’instal·lar-s’hi permanentment. Al barri de Pedralbes, em vaig fer una foto amb el passaport que retornava i em vaig esbroncar silenciosament per muntar un melodrama per un procediment burocràtic, i a més a més indispensable per identificar-me ja del tot amb el país on visc des de fa uns vint anys, que estimo i respecto (ho vaig pensar i, tot seguit, vaig sentir una veueta que deia “i el teu país d’origen, no el respectes?, no l’estimes?”, i em vaig haver d’excusar dient “sí, sí, però he hagut d’escollir un dels dos i ja he fet la tria”). Vegeu, això de no posar-me melodramàtica em costa un pelet, ehem, em costa un munt, per no constatar que m’és impossible, cosa que per altra banda és natural perquè a casa meva tots som una colla d’exagerats. Una estona abans, en la trucada de WhatsApp, la meva inapreciable progenitora, que després de la mort del pare sembla que hagi heretat, a falta d’altres béns, la seva capacitat de parlar en broma com si parlés de debò, havia disparat: “Així, ja hauràs renunciat a la mare?”, i per un moment em vaig plantejar si era probable que veritablement m’ho recriminés, tot recordant una entrevista amb una senyora gallega molt maca, d’Encamp, que deia que per a ella deixar de ser espanyola hauria estat com faltar a la mare. Bé, si li havia faltat li havia faltat, i ja em dirigia a l’oficina consular de la Federació Russa de Barcelona per recollir el certificat segons el qual havia deixat de ser ciutadana russa, a canvi dels documents que m’identificaven com a tal. Era un tràmit molt senzill. Havien processat el meu cas per la via ràpida i procediment abreujat, i el permís ja m’hi esperava.
Sí, el permís. A Rússia, aquestes coses funcionen així. Per renunciar a la nacionalitat russa no basta amb la teva pròpia voluntat: les autoritats t’han d’atorgar el vistiplau per fer-ho. Has de sol·licitar al departament regional del Servei Federal Tributari que certifiqui que no hi consta cap deute fiscal teu, donar-te de baixa del registre municipal, i entrar una petició fent constar que no se t’havien confiat secrets d’Estat, que no tens antecedents penals ni la condició d’encausada en una causa penal oberta, ni una obligació pendent i incomplerta de fer el servei militar, i que ja has esdevingut, ni que sigui de forma provisional, nacional d’un altre país i no et convertiràs en apàtrida. A més d’explicar els motius pels quals ho sol·licites. Tot plegat té una certa semblança amb un divorci amistós d’una parella que no té fills ni béns en comú. Quant a la meva renúncia, ja feia dies que s’estava tramitant, i ara s’ha fet oficial i final i amén. Ja soc andorrana. No soc res més. Soc vostra.
(Publicat al BONDIA el 8 de febrer de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada