El Quel i la Quela, i l’olla d’unces d’or

Fa anys i panys, allà on ara és la casa de colònies AINA hi vivien el Quel i la Quela, els pobres de Canillo. Un matí plujós, van sortir a passejar i, just sota l’arc de Sant Martí, van trobar una olla plena d’unces d’or. La Quela es va posar a saltar d’alegria però el Quel es va amoïnar. “I què en farem, ara?”, va dir. “Mai no he vist tants diners. Brillen tant que em quedo cec.” Així, havent menjat una ceba per dinar, va anar a veure el mossèn de Canillo i li va demanar: “Mossèn, si haguéssiu trobat una olla tota plena d’unces d’or, què en faríeu?” El mossèn era un home honrat, i va respondre molt convençut: “Jo donaria els diners a aquells que els necessitin més que jo”. Al Quel li va semblar una bona idea, i es va fer el propòsit de lliurar el tresor a algú que el necessités més que ell.

Va tornar a la borda de pedra tosca sense finestres on vivien, i a l’entrada, la Quela el va abraçar tota contenta, dient: “Per fi ens comprarem una caseta com Déu mana, i unes gallines, i unes ovelles, i tindré un hortet molt bonic tot ple de roses vermelles i margarides blanques”. Però el Quel li va contestar: “No, dona, no ho podem pas fer: hem de donar tots els diners a aquell qui els necessiti més que nosaltres.” I a la Quela li va saber tan greu que el seu home no compartís els seus somnis i es volgués quedar a viure per sempre en una borda fosca i trista, que en lloc de posar-se a discutir se’n va anar a la muntanya. Quan ja portava una bona estona pujant pels senders costeruts, tot de cop se li va acudir una manera de sortir-se amb la seva. Va girar cua, i va baixar corrent. Amb vells draps que va cobrir de cendres, es va afaiçonar una disfressa amb una gepa enorme feta d’un coixí, i es va fer una màscara de cartró que duia un nas enorme i unes celles gruixudes.

Havent-se disfressat, va picar a la porta. “Qui és?”, va dir el Quel. “Soc jo, la gitana que viu al bosc, en un clot profund,” va grunyir la Quela amb un fil de veueta. “No tindreu pas una monedeta per a una vella malalta i morta de gana?” “I tant que sí, senyora,” va respondre el Quel. “Vet aquí mil monedes d’or”. A la Quela li va fer tanta il·lusió recuperar els diners que ja donava per perduts que va fer un bot d’alegria i li va caure el nas i la gepa. El Quel, en veure que la gitana no era cap gitana sinó la seva dona, va dir: “Ai, Quela! Compra’t el que vulguis, amb la meitat dels diners, però jo el que desitjo és ajudar algú que ho necessita.” I la Quela li va respondre: “Gaudim-ne, i fem feliços els més petits! Comprem-nos una caseta i uns terrenys perquè tots els nens que estimen Andorra puguin venir a passar els estius a Canillo amb nosaltres”. I així ho van fer, i al costat de casa van construir l’església de Sant Joan de Caselles perquè, quan els nens vagin a la muntanya, no els piquin els escurçons.

(Publicat al BONDIA el 23 d'agost de 2017)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.