dissabte, 4 de novembre del 2017

Estanys de Tristaina, tristor i bellesa

Una ruta circular d’uns cinc quilòmetres
Quin mes d’octubre més angoixant, i quina por que passo cada cop que penso en tot el que està passant al país veí del sud, amb el qual, ara m’adono, tinc molt més lligam que no em pensava! Cap home és una illa, i cap país és aïllat del que passa a les seves fronteres. Així, nosaltres, petits, sorpresos i desconcertats, ens hem quedat mirant cap al sud sense poder dir paraula, conscients de les fermes i oposades conviccions dels dos coprínceps, dues parts inseparables que són, indivisiblement, el nostre cap d’Estat. “Equidistant” però no del tot equidistant, sinó més aviat “amb el cor partit”, com deia l’Eva Arasa, miro els esdeveniments més enllà de les nostres fronteres amb una ferma convicció que des del meu punt de vista, “from where I am standing”, des del punt de vista d’un complet i indiscutible foraster que soc per a tots ells, ningú hi té raó.
Sabent que no hi tinc raó (perquè soc filla d’un imperi que es va desfer davant dels meus ulls adoptada per un estat petit i indefens), i que si, pel joc cruel d’atzar, algun dia l’arribés a tenir, no em serviria de res tenir-la, no em queda res més que gaudir de cada dia, de cada moment, de cada pic i llac, de cada passeig, de cada raig de sol. Aquí parlem de les nostres muntanyes que en algun moment de la història van acollir els refugiats de tots els bàndols, de tota mena. Aquí parlem del descobriment d’un país orgullós i tancat: Andorra.
El nom dels estanys de Tristaina, on neix el Valira del Nord, em sona a tristor, però no sé si prové de la tristesa: a la web d’Andorra Turisme llegim que el nom ve de Tris Stagnu, que significa que són estanys molt ben agrupats. Estan situats a la parròquia d’Ordino, una mica més enllà del famós monument en forma d’una ‘O’ situat a l’indret anomenat ‘Punt Sublim’: la circumferència símbol de la perfecció i de l’eternitat obra de Mauro Staccioli, anomenada, si no vaig errada, ‘Arcalís 91’, que representa, segons llegim a la web cultura.ad, “l’oposició entre la llei natural (no la llei de la natura) i la llei de l’home, gairebé sempre artificial”. El recorregut és circular i no té cap dificultat especial, tot i que és aconsellable fer-lo equipats amb bones botes de muntanya, per si us plou. Nosaltres el vam fer en 2 hores 22 minuts, anant xino-xano. El desnivell, tant de pujada com de baixada, és d’uns 302 metres: el punt més baix és a 2.173 m, i el punt més alt, a 2.409 m.
És la ruta més visitada de tota Andorra, ja que dona la possibilitat de veure tres magnífics llacs  d’alta muntanya (diuen que a l’Estany de Més Amunt s’hi pot banyar, però a l’octubre no us ho aconsello) al costat dels quals hi pasturen cavalls perxerons, sense fer cap gran esforç. Els llacs són tres: l’estany Primer, el d’aigües blaves, envoltat de prats coberts de campanetes liles, amb estams taronges, que trobes a 20 minuts de camí.  Després es troba l’estany del Mig, envoltat de tarteres i colls, que sembla una foca que descansa, i el tercer és l’estany de Més Amunt, al peu del pic de Tristaina, que té una forma arrodonida.
Hi ha camins diferents al voltant dels llacs. Nosaltres vam agafar el camí que passa al costat dret de l’estany Primer cap a l’estany del Mig: aquest és un camí especialment recomanat per fer una sortida amb nens. És més curt que el que comença darrera del restaurant de dalt de l'estació d'Ordino-Arcalís, continua per l’esquerra de l’estany del Mig, passa al costat d’una pendent abrupta i pren gairebé tres hores.
(Publicat a l'Ara.ad el 28 d'octubre de 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada