Tot sembla més bonic vestit d’hivern

Quines ganes que en teníem, oi, de neu? Cada vegada que ens vèiem, miràvem el cel i l’esperàvem, com si ens hagués de solucionar tots els mals, i ens dèiem que era el primer any que havíem arribat a Nadal sense neu, al gener sense neu. Fèiem temps esperant que els nens arribessin dels entrenaments i ens explicàvem com, anys enrere, les voravies d’Andorra la Vella i Escaldes n’estaven plenes durant dos o tres mesos, cada hivern, com que no hi havia ni tants cotxes, ni tantes cases ni tants pisos, ni prou màquines per treure-la, ni res... I per damunt d’Escaldes, guaita, ja era la Sibèria profunda, o com a mínim l’oest del Japó, i els veïns d’Encamp anaven pel passeig del riu per un caminet petit-petit entre els munts immensos de neu.

Eren altres temps, els temps de les neus d’antany, quan els andorrans deixaven el cotxe al mig del carrer amb la clau ficada, perquè el pogués moure qualsevol a qui li molestés; quan a les pistes hi havia més telearrossegadors que telecadires. Quan hi havia més turistes a l’estiu que a l’hivern. Quan l’agulla de Caldea no s’aixecava encara enmig de la vall; quan no pagàvem impostos i no sabíem de què servia un número de registre tributari; quan els andorrans fills de pare estranger no votaven; quan els metges fumaven a la seva consulta; quan una bona part de la cultura catalana sobrevivia i es refugiava a les nostres muntanyes; quan la gent de bé es podia guanyar bé la vida fent de contrabandista o de prestanoms. Eren èpoques que ara, mentre a poc a poc ens apropem a la madura edat de cinquanta anys, se’ns han tornat daurades.

Vençuts per la nostàlgia, aclaparats pel canvi climàtic, esperàvem la neu, i les mares reunides al voltant de la Valireta, les encampadanes de tota la vida, sospiraven i ens deien: “Tranquils. Millor, millor que no nevi tant. Que nevi a les pistes. Aquí, a la ciutat, ja ens va bé tal com està.” I feia un sol gloriós, i cada cop que ens vèiem ens dèiem que s’havia de netejar l’atmosfera, que no era gens normal, i desitjàvem que les temperatures baixessin, que tots els boscos es vestissin de blanc, que els carrers es gelessin, que sense això no era hivern, i l’hivern s’ha apiadat de nosaltres. Hem arribat a veure cotxes enterrats sota la neu, ens hem enfonsat fins als genolls als carrers i als pàrquings oberts, ens hem fotografiat al costat de les fonts gelades i els ninots de neu a la porta dels iglús fets recentment i hem posat cadenes a les rodes del cotxe als llocs menys esperats. Tot sigui dit, els serveis comunals han estat eficients, i al cap de tres dies tot ha tornat a la normalitat. Cotxes desenterrats de la neu, carrers nets..., fins que l’hivern torni a recordar que és hivern, fins a la propera nevada.

(Publicat al BONDIA el 25 de gener de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

'Shelter'

“¿Què em passarà a partir d’ara? Al cap d’un temps, he deixat de pensar-hi. Tal vegada me’n vaig oblidar... de pensar... completament.” Amb aquestes paraules, pronunciades en japonès en una veu dolça i trista, comença la història de la Rin. La Rin viu en un món on no hi ha cap ésser viu a part d’ella. S’envolta de plantes i paisatges que dibuixa en un programa de realitat virtual semblant a Minecraft. Han passat 2.539 dies sense que rebi cap missatge. La Rin té 17 anys i viu en el seu univers virtual des de l’edat d’uns 11 anys: 2.539 dies equivalen a 6,95 anys d’espera.

Entre altres compromisos laborals, faig classes d’anglès a adolescents. Davant dels joves aficionats a la música electrònica i a la creació d’imatges amb ordinador, em sento una mena de neandertal desplaçat en el temps: els meus coneixements, d’una altra banda ben bàsics, sobre el que haurien de ser les preferències estètiques d’un ésser humà mínimament format, són anteriors a la Revolució Russa. L’empremta visual i sonora dels últims cent anys de la història humana en la meva ànima és obscura i confusa: ¿què me’n dieu, de Crunchyroll i Porter Robinson, si encara em costa pair Egon Schiele i Alban Berg? I no, no és la bretxa entre generacions. Quan jo tenia 14 anys, The Future Sound of London ja estava a punt de treure ISDN, i tinc amics que l’han escoltat mil vegades. Ni es tracta d’una diferència intrínseca de gustos: tot l’art em costa igual, m’impacta massa i em confon. No tinc millor comprensió de Scarlatti que d’Iron Maiden. La part curiosa és que sempre he tingut a la meva vora algú amb predisposició a familiaritzar-me amb l’obra de Scarlatti; en canvi, ningú m’explica res d’Iron Maiden. És com si els vuit anys de piano clàssic cursats a l’adolescència llunyana m’hagin barrat l’accés a l’univers dels estils musicals que no són, d’entrada, benvinguts a la Societat Filharmònica. “Com dieu, Shelter d’Artur Robinson?” “Porter Robinson.” La resposta és amable, però l’expressió em diu clarament que cap DJ deixaria que els seus pares li posessin el nom d’Artur. Per tant, en arribar a casa m’endinso en un món on el codi de vestimenta inclou, o no exclou, barrets de llana amb dibuixos de gelats, els habitants del qual es diuen Madeon, Gigguk o Crunchyroll. És un món ben bonic: us hi dono la benvinguda.

Shelter és un vídeo musical produït en col·laboració amb l’estudi japonès A-1 Pictures Asagaya Studio. L’anime combina el ritme optimista de la cançó amb la solitud de la realitat virtual i la nostàlgia humana per un món destruït. La Rin viatja per l’espai obert en un vehicle d’una plaça, connectada a la nau com els humans lligats a la Matrix, a la recerca d’un planeta que pugui ser la seva nova llar: la Terra ja no és res més que un record. ¿Hi arribarà? Qui ho sap, però hi fa via, a través d’un mar de tristesa i d’esperança.

(Publicat al BONDIA el 14 de desembre de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Menjar-se el gripau

Es veu que tot això ho va començar Mark Twain, que deia que si mengéssim una granota viva cada dia per esmorzar, passaríem la resta del dia amb una serenitat envejable sabent que ja no l’hem de tornar a menjar fins l’endemà. Doncs això, per aquestes contrades la granota ens devia haver semblat massa poca cosa, tal vegada massa apetitosa i tot per amargar-nos el matí (i, en conseqüència, alegrar-nos la tarda i el vespre). Per tant, vam optar per fer una esmena a l’expressió: ara parlem de menjar-nos el gripau.

“Menja’t el gripau”, diu el meu marit amb cara d’entès cada cop que em veu estressada fins a no poder més, fent voltes pel pis com una ànima en pena i estirant-me els cabells. “No hi ha cap gripau”, grinyolo. I em poso a la defensiva: “El que em passa és que tinc massa coses per fer i no sé per on començar.” El Jordi somriu amb expressió de doctor honoris causa en ànima humana. “Oh i tant que saps per on començar. ¿On és el gripau? Busca’l. Ja saps que te l’has de menjar. Com més aviat te’l mengis, millor et sentiràs després.” “Quin gripau ni quines punyetes”, dic jo amb un posat de pobre víctima, incompresa pel món fred i inhòspit. “I tant que n’hi ha, de gripau. Tens tots els símptomes d’estar-lo evitant. Un cop t’ho hagis tret de sobre, tot es posarà al seu lloc.”

“No, no, no, no”, dic jo, amb cara de màrtir, “no vull, no vull, ja ho faré més tard (traduir la novel·la, preparar els documents comptables, fer la pràctica de procés civil, ompliu l’espai en blanc corresponent a la tasca obligatòria que estic evitant amb qualsevol idea que bonament us plagui), ara estic massa ocupada, he d’escriure l’article, he de preparar les classes, he de fer els horaris, tinc altres coses a fer”. “Jo sé el que et dic”, insisteix el bon home (àlies la veu de la meva consciència): “Deixa de procrastinar. Te l’has d’empassar i ho saps.” Em poso a rentar els plats. Em miro el Facebook. M’observo al mirall. Mentrestant, el gripau, desvergonyidament verd, ulls negres i cruels com dos platets, gras i lliscós, rauca feliç davant meu. No pas exactament davant, però ben a prop. Està assegut en un plat una mica a l’esquerra de la pantalla del portàtil.

És un gripau gros i viu. És com quan era petita i m’havien de treure una dent de llet lligant-la amb un fil, o posar-me una injecció que em feia pànic. Em prometo una xocolatina com a premi per haver-me menjat el gripau. Una xocolatina i un cafè. Una xocolatina, un cafè i un cigarret. No, un cigarret no, que fa un quart de segle que no fumo. Em prometo una sessió de perruqueria, una manicura, un sopar a la Borda Vella, un viatge en globus aerostàtic. Quan ho tingui fet, farem una festa. Quan ho tingui fet, mai més faré res més que no em vingui de gust. Cloc els ulls i me’l foto.

(Publicat al BONDIA el dimecres 12 d'octubre. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Música al carrer

Música, circ, dansa, màgia i teatre als carrers d’una ciutat –tot el que es coneix amb el terme genèric anglès busking– necessiten un sistema de normes clares que s’han de seguir estrictament. Per elaborar-ne un, ens podríem guiar pel Buskers’ Code de la ciutat de Londres (http://buskinlondon.com/code), ideat per les autoritats municipals en col·laboració amb artistes, residents i comerciants, i contrastar-lo amb altres textos equivalents per arribar a la versió que millor s’adapti al benestar de tothom.

Londres dóna la benvinguda als artistes, però té una sèrie de restriccions segons el lloc de l’actuació. A molts parcs, places i barris (n’és un exemple The London Borough of Camden) està prohibit tocar al carrer sense permís administratiu (buskinglicence). Una persona que ho faci pot ser arrestada i els seus instruments, confiscats. Als terrenys de propietat privada (no sempre fàcils de distingir dels de propietat pública), per a qualsevol actuació es necessita el permís del propietari. Al districte financer de la City of London les actuacions estan permeses sempre que no s’acceptin diners a canvi.

A Nova York, es requereix permís si s’utilitza equipament d’amplificació de so, però un violinista que toca al carrer sense cap més estri tècnic que el seu violí pot fer-ho en tota legalitat. No és pas el cas de Sant Petersburg, on les autoritats municipals ho consideren activitat emprenedora sense autorització deguda (i naturalment, sense pagar impostos ni taxes), i un acte de competència deslleial als professionals autoritzats. Així, aventurar-se a tocar el violoncel a Sant Petersburg és arriscat: pots ser arrestat i processat judicialment per infracció administrativa, i després de diversos maldecaps acabaràs pagant una multa. Els casos que arriben als jutjats surten a la premsa i aixequen onades d’indignació i rius de tinta dels periodistes, en combinació amb l’eterna nota del comitè de cultura que diu que són problemes fora del seu cercle d’interès. En la realitat del dia a dia, en la majoria dels casos la policia fa un advertiment, i el músic plega sense conseqüències.

A París, RATP organitza audicions per poder tocar al metro. Hi ha barris on es requereix permís per actuar o es prohibeix demanar diners (posar un cartell “necessito diners per al viatge cap a casa” o insistir que els espectadors tirin monedes al barret), però les normes són menys clares. A Montmartre, hi ha música a tothora, i com a turista a mi em sembla molt bonic, però els residents locals tenen fama d’odiar els músics que hi toquen a causa del soroll que han de suportar dia i nit. Prohibir-ho tot provoca un empobriment de la vida cultural i espiritual d’una ciutat: tanmateix, caldria elaborar una sèrie de normes fàcils de seguir perquè tothom pugui gaudir tocant i escoltant música als carrers d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre de 2011. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Sant Miquel, vencedor del drac

“El romànic no ho és tot”, diu Claude Benet, carregat de raó. La seva és una de les veus, alarmades per la planificació urbanística del nostre territori, que se senten des de fa anys i panys: per manllevar les seves paraules un cop més, “no hi ha harmonia en la construcció”. El tema no es limita a la conservació del poc patrimoni arquitectònic laic que tenim, les velles i malmeses cases pairals. Necessitem una idea holística de planificació urbana. Les imatges que es publiquen a la secció Vist i No Vist del BonDia, la comparació dels escenaris desapareguts amb els de la nova Andorra, ens ho fan sentir amb contundència.

Caldria repensar el país amb la premissa que es tracta d’un organisme viu, un tot superior a la simple suma de les seves parts. No ho podem ignorar quan pugem al santuari de Sant Miquel d’Engolasters i mirem el nucli urbà des de dalt: de tantes construccions que s’han atapeït en poc espai, la vall s’ofega, no respira. És una vista que m’entendreix i m’entristeix a la vegada, sempre em provoca un sentiment mixt, en què es barreja l’amor i la pena pel nostre formiguer humà des­endreçat. És, per a mi, un lloc molt especial. Per demanar-me la mà en casament, fa quinze anys, el Jordi em va portar aquí, a Sant Miquel d’Engolasters: les muntanyes m’hi van adoptar.

Són molts els edificis que no han cabut en la petita excursió pel romànic andorrà que us hem fet aquest agost. La proliferació d’esglésies romàniques a Andorra sempre m’ha semblat sorprenent. Enlloc, ni a Catalunya ni a França, no n’he arribat a trobar tantes en un espai tan reduït. La teoria que té el meu home és que els andorrans a l’edat mitjana ja teníem la nostra idiosincràsia i, per tant, vet aquí l’equivalent medieval aproximat dels set poliesportius. És natural que, aleshores, el tema fitnes no fos gaire actual; ara bé, tot andorrà volia resar a prop de casa seva i no pas al poble del costat.

Un altre motiu que deu haver jugat un paper important en l’edificació de les nostres petites joies del romànic és la proliferació de les bruixes i de la bruixeria als llogarets de muntanya: allà on més encanteris s’etziben, més s’ha de pregar per contrarestar-los. Així, sant Miquel, el vencedor alat del dimoni, va esdevenir un dels sants més venerats d’Andorra. Hi té cinc esglésies, dues de romàniques: la de Sant Miquel de Prats, a Canillo, i la de Sant Miquel d’Engolasters. A la iconografia, la seva representació té una certa semblança amb la de sant Jordi, però l’arcàngel no va a cavall, no el necessita, té ales que el transporten: a dalt de la muntanya, és el qui acompanya les ànimes cap al cel. A les pintures de Sant Miquel d’Engolasters, tal com mana la tradició, hi apareix representat amb el drac abatut, el mal del món vençut prostrat als seus peus.

(Publicat al BONDIA el 31 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

I la bellesa salvarà el món

No hi ha cap lloc a la terra, ni un poble petit i remot, on la identitat de les persones de la mateixa procedència sigui totalment homogènia i fàcilment recognoscible des de lluny. Tot això són simplificacions, exageracions còmiques, acudits malèvols, tòpics fabricats pels poderosos per acaparar poder. Al món, hi ha ucraïnesos que semblen russos o bielorussos, hi ha andorrans que són indistingibles de castellans o de francesos, hi ha espanyols amb una retirada a portuguesos o marroquins.

En un lloc on una cara nova és un motiu de distracció agradable, és fàcil sentir-te benvingut si tens curiositat pels costums i les idiosincràsies locals, entens l’idioma i et fas entendre. El meu home, andorrà, se sent més feliç a la ciutat d’Iekaterinburg que jo mateixa, nascuda i crescuda als Urals. Tinc la sensació que així era com s’integraven, fa molts anys, els nouvinguts a la terra andorrana: se’ls acceptava sense més, sense que ningú es preguntés detalls precisos sobre el seu passat, sense que la seva llengua materna presentés un obstacle per a la comunicació amb la gent del poble.

La integració a Andorra avui s’assembla a la integració en una gran ciutat metropolitana, del tipus Moscou, Nova York o París. No crec que se’n pugui culpar –o bé, segons com es miri, donar el mèrit– els andorrans de soca i arrel, les dinasties amb cinc generacions a la política: nosaltres, els immigrants, els fills de la immigració treballadora, hem estat els qui hi hem importat la solitud d’una gran ciutat, barrejant-la amb les limitacions d’un lloc petit. I ara tots ens veiem tan distints que és difícil pensar què ens podria unir. Tal vegada, si deixem quatre andorrans al mig de la Xina profunda, farà l’efecte que s’assemblen com quatre germans bessons. Quan som aquí, però, hi ha qui s’identifica tant amb catalans de Catalunya que s’hi confon, d’altres s’enorgulleixen de les seves arrels angleses, filipines o iranianes. Tots som tan diversos, tan intrínsecament diferents, que la nostra identitat comuna, si hi és, el nostre esperit de la comunitat s’ha de basar en les coses que junts conservem, el patrimoni natural, espiritual, artístic.

Enguany, les Jornades europees de patrimoni –Patrimoni i comunitats– s’han dedicat a les fonts documentals. L’accés als arxius públics i privats, com el de la Casa Molines i el de l’editorial Casal i Vall, ens ajuda a tenir una visió més precisa del passat d’aquestes Valls. Ho han fet possible les persones que treballen pel coneixement, la difusió i la conservació del patrimoni que ens uneix i ens ajuda a entendre i a estimar aquest complex país que habitem. A tots vosaltres que hi dediqueu la vida, gràcies de tot cor.

(Publicat al BONDIA el 21 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

'In memoriam'

Si hi ha vida eterna –i a mi, en un moment donat de la meva vida, m’han inculcat la idea que tal vida existeix–, no pot dependre absolutament de la fràgil i incerta memòria humana. El fet que recordem –o oblidem– els nostres morts no pot ser decisiu en la seva, ara semblantment immaterial, existència o total desaparició. Tanmateix, el nostre record té la seva força.

Quan jo era un bebè, el meu pare em bressolava perquè m’adormís. La mare havia tingut un part molt dur, de tantes hores que ni tan sols recorda a quina hora vaig néixer (en aquella època, als pares no els deixaven entrar a la sala de parts, i l’hora de naixement no quedava enregistrada al certificat, tan sols el dia), i quan vam arribar a casa, jo plorava dia i nit. El bressol tenia unes rodetes que al cap de poques setmanes van caure a causa de l’ús massa freqüent. Quan em vaig fer més gran, em portava al parc, on em gronxava (amb ell, vaig caure del gronxador, accident al qual la mare atribueix la forma que té avui en dia el meu nas) i m’ensenyava a jugar al futbol (i finalment no se’n va sortir). Sempre vaig sospitar que hauria volgut tenir, en mi, un fill i no una filla, i d’alguna manera se les va enginyar per donar-me el nom del seu pare, Alexandre, sense que la part materna de la família se n’hagués adonat. O tal vegada són imaginacions meves. No li ho he demanat i ja no en parlarem. Dimecres passat al matí es va dutxar, es va estirar una estona i va morir, embolicat en una tovallola, amb roba neta al costat.

Era un home difícil d’estimar, sovint impredictible. D’adolescent, era alumne estrella de la millor escola física i matemàtica de la ciutat; tocava el violí i tenia una oïda excepcional per a la música. Em va ensenyar a tocar la guitarra: tocàvem dues guitarres a la vegada, cantàvem junts. Va fer la melodia per a una cançó i sempre em demanava que enginyés la lletra. A la facultat de medicina, va treure les millors notes. Va fer el doctorat a l’Institut de Problemes Mèdics i Biològics de l’Espai Obert: efectes de camps magnètics constants sobre alguna cosa que al cap d’un quart de segle se m’ha esborrat de la memòria. Ara atresoro aquestes coses, tot i que no tenen cap transcendència pràctica: quan li va arribar la seva hora, inesperadament i apressadament, ja feia anys que havia deixat la medicina i la ciència. Era un home generós i impulsiu, amable amb els nens i insuportable amb els poderosos. Li agradaven les novel·les picaresques, els acudits i comèdies, Dostoievski i Kafka. Sempre pensava que tenia raó i sovint no la tenia. Als 66 anys, se sentia molt vell. L’última vegada que el vaig veure li vaig portar la pregària de la Nostra Senyora de Meritxell. Ara se’ns ha marxat per ser més a prop d’ella i lluny, lluny de mi.

(Publicat al BONDIA el dia 28 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)