divendres, 30 de juliol del 2010

Com a bon andorrà

(article publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra) dimecres 28/07/10)

Els últims dies, s’ha citat bastant l’himne nacional que parla dels Prínceps defensors, “i no pas dels Prínceps que ens matxaquen” (Diari d’Andorra del 23/07), en referència a l’actuació del copríncep Nicolas Sarkozy cap a Andorra en el moment de la crisi dels paradisos fiscals i l’aixecament del secret bancari.

Què ha significat, per a nosaltres, l’aixecament del secret bancari?.. Fa un temps, unes condicions privilegiades ens havien permès treure’n profit. Però si els governs dels països veïns no volien permetre els seus ciutadans a evadir impostos fàcilment i a pocs quilòmetres de la frontera, tenien bons arguments. Ara es tracta de tenir les mateixes condicions que els bancs dels altres països europeus amb un sector bancari especialitzat i desenvolupat. Haurem d’adaptar-nos a un mercat competitiu. Si, tal com volem pensar, tenim un sector bancari fort, competent i internacionalment reconegut, sabrem fer front a la crisi.

El canvi que se’ns demanava, en una gran part ja s’ha fet. De què ens queixem, doncs? Si Nicolas Sarkozy en fou un dels principals culpables, - com a andorrà, ha fet bé. Si, de cara al futur i per raons de justícia, seguretat i igualtat de condicions, ha calgut fer que les nostres operacions siguin transparents per a certs organismes internacionals, de la mateixa manera que ho són els serveis bancaris dels altres països líders del sector, benvingut sigui el canvi. Si el considerem veí, potser podia haver-se comportat millor, però si, en la seva funció de copríncep, el considerem d’aquí, com un del poble, ha fet el correcte. Aquest dijous ens ve a veure. Probablement serà sec i breu, probablement ens mirarà amb ulls crítics. No estarà per romanços, com ho farien estrangers exòtics. Esperem que s’hi senti a casa, com a bon andorrà.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Massa bon lloc

Quan jo era jove, d’un noi o una noia que no aconseguia tenir una relació amorosa com Déu mana (jo formava part d’aquest trist grup de gent) se’n deia que era “massa bona persona”. La pregunta que em feia jo i probablement molts pobres desgraciats de més, era: si tan bona persona sóc, ¿per què no em vol ningú?..

Ja intueixo que m’esteu dient que es tractava d’una manera piadosa de dir-me lletja. Però és com a mínim curiós que definim allò que no ens atrau com a una cosa “massa bona”. En canvi, un objecte de desig que és “dolent” és difícil de resistir. Si no fos així, no s’entendria per què tanta gent troba més gust en un puro que en un plat de mongetes verdes. L’ésser humà, tatxat de “bestia paradójica” i “animal absurdo” per un dels grans poetes castellans, sol evitar allò que entén per bo. Segons quin lloc dels Pirineus visito, hi veig espais verges impressionants, paisatges espectaculars, i em faig la mateixa pregunta - ¿per què no hi va gairebé ningú?.. Tenim una clara tendència de visitar llocs artificials, construïts “per a turistes”, i no anem mai allà on teòricament voldríem anar. ¿Per què? Suposo que deuen ser “massa bons llocs”, si tan poca gent els freqüenta. Jo mateixa: des de la finestra del cotxe, m’encanta l’Arieja, i no hi paro mai. Sempre la veig de passada, pel camí a alguna destinació turística reconeguda, que en teoria, més sovint que no, trobo massa atapeïda, impersonal i comercial. ¿Sóc una víctima habitual de publicitat enganyosa? ¿Segueixo la corrent? ¿O els destins turístics habituals tenen comoditats que m’atrauen per sobre del valor d’un paisatge? Potser les tres coses.

Quan se’ns pregunta què ens agrada, solem oblidar que es tracta de nosaltres mateixos. Contestem com si fóssim una hipotètica persona ideal que pensem ser en un futur molt pròxim, però que mai no arriba. Molt poca gent reconeix que els agrada la premsa rosa, i tothom la fulleja, ni que fos per casualitat, alguna vegada, per matar el temps. Ara bé, ¿oi que estem d’acord que Cervantes era un geni? I què: ¿el llegiu gaire?.. Tinc tota una colla d’amics que estan convençuts que els encanten els documentals, i el que miren de veritat és Belen Esteban. Jo poso una cara de coneixedora quan em parlen de Stravinsky i intento negar tot coneixement del Bustamante. Som, com a mínim, divertits.

Deu haver-hi gent que no troba parella perquè té un problema greu. Deu haver-hi llocs on no hi va ningú perquè no s’hi pot viure. Però per a que vinguin turistes, no ens cal ser “massa bons”. Més val tenir un atractiu que ningú vol reconèixer obertament, tot contribuint al seu èxit. I sobretot, s’ha de tenir ben clar qui ets i què vols, a qui vols atreure. Tots els destins turístics consolidats aposten pels tipus de turistes ben definits, i treballen per a estructurar-se i adaptar-se a les satisfaccions que aquests busquen. Per a un lloc petit, és gairebé impossible agradar a tothom indiscriminadament. No podem oferir exclusivitat i un preu de majorista (fa anys m’havien dit que als mercats de Tunísia, per atreure consumidors espanyols, es cridava “más barato que en Andorra!”) al mateix temps. No podem ser una barreja de palau i casa de pagès. És poc probable que ens convertim en un indret paradisíac, especialment adequat per a turistes milionaris. No solament ens hauríem de reestructurar totalment per ser-ho; fins i tot si ens reestructuréssim, sempre hi seria el perill de convertir-se en un indret paradisíac pràcticament desert. Repeteixo que per a nosaltres, és un perill pràcticament inexistent, però de vegades sembla com si es tractés d’una mena de segle d’or que se’ns ha allunyat, un somni que hem traït.

Durant molts anys, hem agradat a un cert tipus de turista, tant per raons ben lògiques com per raons absurdes (ja m’explicareu a qui se li acut passar un cap de setmana d’estrès i cues, gastant diners en gasolina, per guanyar quatre duros en el preu de sucre i formatge!). Ara mateix, una gran part d’aquells turistes que venien a comprar a Andorra ens han abandonat. ¿Voldrem tornar-los a recuperar? ¿Voldrem representar una altra cosa?.. Ja us he dit que estaria bé decidir-nos què som i què volem ser. I un cop ho decidim, potser ens resultarà inútil, perquè a la vint-i-novena remodelació d’una de les rotondes del Principat s’hi trobarà petroli, i així ens convertirem en un Dubai normal i corrent.

Hi ha un acudit, em sembla que és rus, que diu: estan entrevistant a un senyor molt ric i li pregunten com ha aconseguit esdevenir milionari. El senyor contesta: “Mireu, un dia la meva esposa i jo vam veure que només ens quedaven quatre cèntims. Vam anar al mercat i vam comprar quatre pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per vuit cèntims, i vam comprar vuit pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per setze cèntims”. I l’entrevistador pregunta: “I després, què va passar? “I després ens van trucar per dir-nos que acabava de morir el meu oncle d’Austràlia deixant-nos quatre-cents milions de dòlars”. Bona setmana.

(Article publicat al BONDIA el 21 de juliol del 2010)

dimecres, 14 de juliol del 2010

Partit Conservador d'Andorra

L’estiu avança, la calor castiga. Tothom es declara en crisi i més de quatre hi estan veritablement. Com sempre, presenciem com es porten a terme diverses obres públiques, tot i que no tantes com segons quin any. L’altre dia un comentarista anònim (amb un simpàtic pseudònim d’Horroris Causa) va remarcar a la web del Diari d’Andorra, en relació amb l’article de Xavier Rechi “Crítica al museu de l’aigua”, que Andorra pateix “horror vacui”. Sense ànim d’entrar en la polèmica sobre cap projecte en concret, constatem que molt poques coses al nostre entorn, amb el pas dels anys, continuen intactes. Als ulls d’un astorat observador, Andorra sembla una nena hiperactiva que té una febre de remodelació constant. Canviem, canviem, canviem. “El canvi necessari”, en lloc de ser el lema del partit guanyador de les darreres eleccions, podria ser el lema de tots els partits. Les altres formacions polítiques presents al Consell són guiades per una idea semblant. Andorra pel Canvi. Coalició (o Compromís) Reformista. No dic que em sorprengui que no es posin d’acord, perquè la voluntat de canvi no necessàriament significa la voluntat del mateix tipus de canvi en cada cas. Si fossin tots conservadors i no es posessin d’acord, sí que seria sorprenent. És difícil trobar deu maneres diferents per conservar alguna cosa (si s’ha de conservar, es conserva), però hi ha vint mil maneres de canviar.

En tot cas, a casa nostra tothom vol fer canvis, o reformes: innovacions, modificacions profundes, canvis profunds. Els Verds d’Andorra, naturalment, també tenen idees innovadores. El meu sentit d’equilibri interior demana l’existència d’un Partit Conservador d’Andorra. El problema que hi veig és que no sé qui en formaria part. S’hauria de tenir ben clares quines coses es considera dignes de conservació – perquè, n’hi ha d’haver, de coses que voldríem conservar, en aquest país de revolucionaris?.. En fi. Parlàvem de l’obra pública. Molt poques places són les mateixes que eren fa quinze anys. La veu popular manté que la culpa fou dels menairons. Jo en vaig fer la coneixença als “Cassigals” de Sergi Mas, qui els defineix com “aquests éssers fabulosos eternament feinejant, especialitzats sobretot en remenar els tarters de pedra amb afany i diligència increïbles”. Al conte de Sergi Mas, un pagès d’Ars, al qual, “tot just obrir la capseta dels llumins, li surten de dins tot de menairons”, els diu: “Arramasseu pedres”. Algun andorrà il•lustrat, en un moment ja històric, també haurà obert la seva capsa de llumins , i haurà dit a una sèrie d’éssers fabulosos que en sortien: “Remodeleu places”. I som on som.

(Publicat al BONDIA el 14 de juliol del 2010)