dijous, 22 de desembre de 2011

“Nadal s’acosta, desembre fuig!”



“Molsa florida, la vida blana./ Fora baralla, fora l’enuig!/ El cor no pesa, en blau fa via,/ de tot s’oblida i en tot somnia./ Les mans s’ajunten a la rotllana:/ Nadal s’acosta, desembre fuig!,” deia Tomàs Garcés i Miravet fa mig segle. A la vida de les lletres mig segle és un mig minut. El cor no pesa. Oblidem-nos de tot, somiem en tot. Decorem les parets amb branques de grèvol. Preparem els regals: en farem de tres tipus. Regals fabricats amb els pensaments: per a aquells que no hi són. Regals materials: per a aquells que els necessiten, per a nens, familiars, amics que són gairebé família. Regals efímers, els de fe en el futur i de la impensable esperança: per a nosaltres mateixos i per a aquells que viuen, en un meravellós silenci, dins dels nostres cors.

Fora baralla. Fora l’enuig. Si no ens perdonem – a nosaltres mateixos, als nostres éssers propers i als desconeguts totals – els miracles no tenen sentit. Obrim les portes als possibles miracles. Obrim les portes a les alegries inesperades. Obrim la ment, obrim-la sempre i també, obrim-la avui.
  
Pare Nadal, que tots tinguin allò que els falta. Qui desitja petons, que no faltin petons. El qui vulgui guanyar, que li toqui el bingo. Qui busca feina, que en trobi una de millor de la que tenia abans.  A aquella qui dóna sense mai cansar-se’n, i en tota la vida no ha parat de donar, d’ajudar, que li durin per sempre els dons que ho fan possible. A aquell qui passa fred a la seva caseta gelada, que no fallin els radiadors. A aquell qui desitja poder, que en tingui de sobres. A aquell qui ha trobat la serenitat, que en sàpiga gaudir.  

Pare Nadal, no t’oblidis d’aquells qui pateixen. Guareix-los, consola’ls, fes-los feliços si pots. I a mi – porta’m allò que et sembli, tot el que vulguis, i no em treguis res del que tinc. 

(Publicat al BONDIA el 21 de desembre del 2011)

divendres, 25 de novembre de 2011

Unitat

“Quan parles amb la gent –deia el meu amic David, un andorrà que viu a Madrid i hi treballa– sembla com si ningú votés PP. Tothom se’n riu o els ignora. Veient els resultats de les eleccions, el barri de Salamanca d’aquí de Madrid deu estar superpoblat de carques amb molt de temps i ganes de votar.” El munt de gent que vota PP normalment no en parla; els del PSOE tenen moltes més ganes de pronunciar-se sobre les seves simpaties; se’ls sent molt més i millor. Ara bé, també és cert que molts espanyols dels que conec –progressistes, republicans i generalment d’esquerres– no han votat. Després de vuit anys dels socialistes, al mig d’una crisi que amenaça d’empitjorar substancialment, ningú esperava seriosament que tornessin a guanyar. Per fer el ridícul, no hi vas. Poca gent es vol apuntar amb els potencials perdedors. I els resultats són els que són. Un munt de gent, per tot el Facebook, demanava ahir –en broma, però amb l’amarga ironia– que Sergio Ramos aixequés Mariano Rajoy per ensenyar-lo “a l’afició pepera”. Fins i tot jo, que no sóc ni gaire radical ni especialment d’esquerres, m’he quedat lleugerament descol·locada amb el triomf absolut de la dreta.

Per una banda, és normal. Si toca retallar ajudes socials, perquè l’estat de les finances és pèssim, l’estrany és que siguis d’esquerres. Quan s’està en crisi, és més fàcil retallar ajudes socials que augmentar impostos. Curiosament, quan es tracta de les prestacions, sempre les imaginem com a assignades a algú altre, aliè i llunyà, que probablement se n’aprofitarà i no s’ho mereix. És com si la desgràcia d’estar sol, vell, malalt o sense feina no ens pogués tocar mai a nosaltres. En canvi, quan toca l’augment dels impostos, sempre hi pensem com si ens estiguessin traient una part vital dels nostres guanys. Encara que hàgim de pagar 30 euros –mentre algú altre n’hagi de pagar 30.000–, pensem que ai!, són meus! La mala fortuna se’ns presenta com una circumstància totalment improbable, mentre que tenim una certesa gairebé absoluta d’arribar a ser rics un dia. Ens podem empobrir en general, però particularment, tot a la inversa. Serem tan rics que automàticament voldrem ser més rics, i per això com menys impostos per als rics, millor.

Ja sé que ho estic simplificant massa, però és una de les poques raons per les quals la gent a Espanya ha votat la dreta tan unànimement. Aquesta, i la que he mencionat al principi: s’ha apostat al cavall guanyador. Per l’altra banda, a molts països d’Europa i arreu ja fa uns anys que, per assegurar-te uns quants vots, és suficient que et declaris de centredreta o, segons com, la dreta sense el centre; ser de centreesquerra ja és més sospitós. ¿I què és el que té tot això a veure amb el petit país dels Pirineus? Potser no res. Som al costat i ho mirem pensatius. En un microcosmos com el nostre (i amb això vull dir, entre altres coses, que sovint resulta un microcosmos dislèxic) no és fàcil pensar en les categories de dreta i esquerra. Ara bé, el cert és que aquí, com arreu del món, en coses de la política cada dia hi ha menys pluralisme, cada dia hi ha menys equilibri i –sóc conscient que això es pot mirar com un got mig ple i com un got mig buit,de les dues maneres– cada dia hi ha més unitat de direcció, unitat de pensament, unitat d’expectatives. No sé si és bo o dolent, objectivament. En un país com Andorra és un fenomen que em neguiteja. Cada dia hi ha més unitat.

(Publicat al BONDIA el 23 de novembre del 2011)

dijous, 10 de novembre de 2011

Museu de l'Escalfor

Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.

Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.

Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)

dimecres, 19 d’octubre de 2011

¿I si m'indigno?

Dissabte passat, a les set de la tarda, uns quants amics meus amb uns quants amics seus i probablement també uns quants totals desconeguts per fer-los companyia es van reunir a la plaça del Poble per indignar-se. La meva absència entre ells, primer projectada i prevista, després profundament dubtada i finalment posada en evidència, ha passat per distintes fases. D’entrada, vaig pensar que no estava indignada amb res. Això, però, fins i tot a mi mateixa ja em sonava malament: no indignar-me. La falta d’indignació, en els temps que corren, indica falta de consciència, acceptació de les injustícies, una ment adormida. Per altra banda, tinc pànic de tota mena de confrontació, la rebel·lió inclosa. Però si no et rebel·les quan toca rebel·lar-te ¿no es tracta, també, d’una mena de confrontació, la més desagradable de totes: la confrontació amb tu mateix? No ho tenia clar.

Vaig mirar les propostes dels indignats per veure si hi estava d’acord: en una part, ho estava. La demanda de la publicació obligatòria del patrimoni dels polítics que juren el càrrec i de la reducció dels càrrecs designats a dit es veien idees prou bones. L’expropiació pública dels pisos que no s’han venut i el traspàs al mercat del lloguer protegit em semblaven més difícils d’implementar, però no del tot desencertats. L’augment del tipus impositiu a les grans fortunes... sí, vaig pensar que també ho signaria, tot i que us he de confessar que en secret tinc una mena de fascinació per un concepte de grans fortunes. Em consumeix la idea que com més diners s’hagin reunit en un sol lloc més s’han de protegir perquè no es dispersin. Tinc desconeixement total dels efectes pràctics de tenir, administrar, guanyar o perdre una gran fortuna. En cap conversa, no sabria distingir entre una persona que té 50 empleats i l’altra que en té 50.000. Les meves possibilitats deconvertir-me en una gran fortuna personalment equivalen al 0,0005% (un percentatge força elevat si em comparem amb tota la població mundial, tot i que insuficient). Però la idea de tocar les grans fortunes em sembla quasi un sacrilegi. Crec que em fascinen els diners quan vénen en quantitats industrials.Els cinc euros no em fascinen. Si són 50, 500 o 5.000 tampoc no hi ha problema. Puc resistir la fascinaciód’uns 50.000, o fins i tot de mig milió, amb una certa dignitat. I a partir dels cinc milions estic perduda. Crec que la majoria dels líders mundials comparteixen la meva dèria. Si no, no estaríem on estem.Naturalment, sóc partidària del transport públic econòmic, ecològic i de qualitat. Quant a la prohibició d’invertir en paradisos fiscals i el control real i efectiu del frau fiscal... no sabria què dir-vos; em fa la impressió que amb aquestes propostes –tenint en compte la nostra reputació internacional – ens estaríem cavant un gran forat amb possibilitats de conversió en fosa. O és això o, abans d’indignar-nos, hauríem de canviar algunes lleis, i sobretot la imatge que projectem de cara al món, radicalment. No voldrem pas que algú, per desconeixement o amb mala intenció, decideixi fer cas dels indignats i prohibeixi als espanyols (per donar-vos un exemple) invertir a Andorra. Hauríem de mostrar-nos, de cara als potencials clients, com a totalment contraris a la més mínima idea d’evasió fiscal. Quant a les altres propostes –la reducció de la despesa militar o el fi nançament governamental de la recerca, per exemple–, hi estava totalment d’acord. La independència del poder judicial i la democràcia interna dels partits tenien tot el sentit del món.
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)

dimarts, 11 d’octubre de 2011

"We Spain"

Ja m’ho havia dit, mil vegades, en Gabi Fernàndez, però no en feia cas. No solc fer cas de cap mena de veritats. El que em deia, més o menys textualment, és que els personatges que surten a la televisió espanyola són molt més importants per a la grandíssima majoria dels habitants d’Andorra que qualsevol cosa andorrana. Jo no hi estava d’acord, i confesso la total i absoluta derrota de les meves conviccions més profundes. Si haguéssim apostat uns quants milers d’euros pels valors més apreciats de la societat andorrana, ell s’estaria comprant un Ferrari, i jo no sé com se’l pagaria. En tot cas, reconec que fins avui he viscut en una bombolla.
Felicitacions al Comú d’Andorra en general i l’Albert Villaró en particular per organitzar l’actuació de Carlos Latre. No he sentit aplaudiments així a cap lloc de tot Andorra, ni que es tractés d’actuacions d’estrelles de fama mundial. Em vaig arribar a tapar les orelles –les tinc sensibles– tot i que m’arriscava a ferir els sentiments d’aquells que cridaven com bojos al meu costat. Mirava el públic i, com a observadora –us ho juro– imparcial, constatava felicitat i gaudi sincer i pur en totes les cares que podia veure, incloent-hi els membres de la meva família més propera. S’ho passaven tan bé, tan bé, que no puc imaginar un lloc a Andorra on tanta gent es posés tan eufòrica. Tant les paròdies de les cançons del Fari com l’aparició de la duquessa d’Alba i les bromes sobre la pal·lidesa de l’Iniesta, al més pur estil Polònia, van provocar gran entusiasme. La incapacitat d’Aznar i Zapatero de parlar anglès correctament va divertir l’amable públic fins a extrems per a mi incomprensibles. Les imitacions de les estrelles de Sálvame i La noria rebien una gran apreciació. L’espectacle satíric es desenvolupava arran de la idea –ja em direu– de portar Obama a Andorra per salvar Espanya de la bancarrota; quan l’humorista va dir que Andorra “també” estava en bancarrota, el públic reia i aplaudia, sense que li importés en absolut que la fallida d’Espanya fos milers de vegades més hipotètica que el que podem arribar a témer aquí.

Sense cap mena de dubte, Carlos Latre és un bon actor i parodia bé (el meu home, llegint l’esborrany de l’article, em corregeix: “Molt bé”). El que encara no em puc treure del cap, després de l’actuació al Centre de Congressos, no representa cap crítica del seu treball a l’escenari. Només és un pensament que –quina curiositat– coincideix amb el nom del seu espectacle, Yes we Spain (per als qui em vulguin explicar que es tracta de la paròdia del Yes, we can d’Obama: sí, ho he entès, però no parlo d’això). Yes –com diu el seu Mariano Rajoy–, sí. We: una consola de videojocs (i aquí toca riure). Spain: Espanya. Traduït d’un anglès macarrònic: “Sí, som Espanya.” Ja sé que no ho som, jurídicament, però no em deixa de fer nosa la idea que si tot el que diu Carlos Latre ens fa tanta gràcia, això significa que en l’esperit, culturalment, som un equivalent perfecte del públic d’Espanya. No dic que aquesta realitat s’hagi de canviar, potser s’hauria d’ignorar i prou, però és simptomàtic. Les televisions espanyoles han produït els personatges més arrelats a l’imaginari popular –per això és tan agradable veure’ls parodiats–. ¿Quants de vosaltres sabríeu reconèixer el ministre de Defensa francès si l’imités algú, ni que fos el millor humorista del món? ¿Quins locutors de ràdio francesos coneixem? En canvi, la Carme Chacón i Justo Molinero són més coneguts per quasi tots nosaltres que –aquí voldria posar algun nom de casa nostra, però per no ferir sensibilitats sense necessitat, deixem-ho en blanc– qualsevol personatge públic andorrà...
Que algú m’ho discuteixi, si us plau. Us ho agrairé de tot cor si m’arribeu a demostrar que la nostra reacció a l’humor espanyol és una reacció normal dels habitants d’un país veí a una paròdia de personatges universalment coneguts. Em deixaré convèncer. Avui, però, estic pensant, amb estranya tossuderia: doncs ¿Yes we Spain o No we Spain not (o com es digui)?... ¿Per què sabem tant de Torrente i tan poc de... de...? Ostres, no sé ni quin personatge de l’estil posar-hi que no sigui espanyol. Ara bé, si ens ho pensem, Carlos Latre també ha imitat Antoni Martí, durant tres o quatre segons. I ha dit alguna cosa de Caldea, el tabac i el Punt de Trobada. I de part de la comunitat internacional, hi han sortit Juanes i Shakira. I és de cultura general conèixer Pantoja, Julio Iglesias i Sabina. I potser algú més.

Per acabar l’article, us torno a esmentar el meu home, que és andorrà i se l’ha llegit, i insisteix que precisi que no sóc rara, sinó que sóc una russa que no ha vist prou televisió.
(Publicat al BONDIA el 12 d'octubre del 2011)

dimarts, 27 de setembre de 2011

Cara de minigolf

“Digues la veritat. Digues la veritat. Digues la veritat.” Mai no he conegut res de més difícil. En primer lloc, perquè de vegades no sabem quina és, la veritat. El que acabem dient resulta condicionat per milers d’opinions alienes. Volem quedar bé. Volem que ens estimin. Volem fer una descripció del món que englobi una visió favorable de nosaltres mateixos i que faci quedar bé els nostres éssers propers.

La majoria dels llibres de viatge que tracten d’experiències espirituals combinades amb desplaçament a llarga distància, presenten la realitat simplificada i ensucrada. Elizabeth Gilbert – al seu llibre Menja, resa, estima– aconsegueix parlar-ne sense enganyar-se. Ho trobo genial. Descriu les peculiaritats de la seva gent preferida –el passat ionqui d’en Richard de Texas, que li alegra la vida i l’ajuda a mantenir la salut mental als moments crucials a l’asram de l’Índia, el sentit de l’humor obscè i les ganes d’aprofitar-se de les situacions favorables que té la seva amiga balinesa, la curandera Wayan Nuriyasih, la mala memòria del vell xaman Ketut– sense voler-los deixar més macos del que són, sense voler-los decorar i adornar. Si no us sembla un gran mèrit, us asseguro que ho és: sé de primera mà què significa tenir una col·lecció d’amics excèntrics i no saber-los descriure sense voler-los transformar en el procés. Gilbert se n’abstén: no tan sols perquè els estima tal com són –això ja se suposa, per descomptat–, sinó perquè ensucrats i empolainats no serien tan bons com són en realitat. Ja no serien vius. Ja no serien ells.

No és un llibre del tot perfecte: trobo que tot el que es refereix als desenganys amorosos i depressions de la vida passada d’Elizabeth es podria escurçar quatre o cinc vegades. Però suposo que forma part inseparable del camí recorregut. Amb els llocs, amb les experiències espirituals, amb els sentiments fa exactament el mateix que amb les persones. La corrupció de l’illa paradisíaca de Bali i el seu passat sangonent, les carreteres balineses plenes de motoristes que porten el casc a la mà i van tres, quatre o cinc en cada moto, la desesperació fosca que sent l’autora per la necessitat d’aixecar-se a les quatre de la matinada i cantar un himne espiritual durant una hora i mitja a l’Índia, la nena italiana que li ensenya el dit del cor tot somrient, troben el seu lloc a la narració amb naturalitat.

Sens dubte és un llibre entretingut. N’he tret diverses frases que podria convertir en la meva divisa. Fa una setmana, aquella pregunta tan andorrana que, segons Gilbert, es faria un balinès sobre un estranger desorientat al món –“si no saps on ets i a quin clan pertanys, ¿com pretens trobar l’equilibri?”– va provocar una petita discussió al Facebook. En el fons, tots voldríem ser una “bona nena balinesa: immersa en els rituals, segura de les seves creences, que obeeix les obligacions de la seva cultura”. Però el que millor descriu tant l’autora del llibre com la que escriu aquestes línies és el que en diu el seu amor perdut i sentiment no eradicat fins a la segona meitat del llibre, David. El defineix de la manera següent: ”Tens el contrari d’una cara de pòquer. Tens una cara... de minigolf.” No és que no admiri les cares de pòquer, però crec que la cara de minigolf és una bona cara per fer front al mal temps. Això, i la capacitat de donar les gràcies mentre encara tinguem veu.

Si decidiu llegir Menja, resa, estima, a part d’un viatge per tres països que comencen per la "I" hi trobareu un camí en el qual es troben dimonis que semblen àngels i àngels que semblen dimonis. Només es poden distingir un cop han marxat: si et sents esgarrifat, és que era un dimoni; si et sents alleujat, és que era un àngel. Hi ha parts que us trauran de polleguera, però també riureu molt. Passarà el que passa quan coneixes una noia que combina el talent literari amb una cara de minigolf: hi trobareu, i gaudireu, la transparència dels sentiments.

(Publicat al BONDIA el 28 de setembre del 2009)

dimecres, 21 de setembre de 2011

Llums, càmera, acció

El discurs del cap de Govern, Antoni Martí, transmès dilluns per la televisió andorrana ha aixecat passions, com no podia ser d’una altra manera. D’entrada, veiem l’assumpte de la funció pública. Lògicament, ningú vol que se li rebaixi el sou, però sembla que amb la solució aplicada hi guanyen tots, o la majoria, dels implicats. És més barat per a l’Estat congelar i rebaixar els sous que començar a acomiadar treballadors i pagar indemnitzacions astronòmiques. Els funcionaris hi guanyen la tranquillitat de tenir la feina assegurada.
Hi ha assumptes que necessiten atenció urgent que de moment no s’han abordat: la reorganització del Servei d’Ocupació, la situació de desigualtat entre les escoles laiques i religioses (tant les primeres com les segones són públiques i gratuïtes; ara bé, les escoles religioses avui en dia tenen major llibertat d’acceptar o no acceptar alumnes), la possible introducció d’un impost patrimonial. Hi ha decisions que haurem d’avaluar a mesura que se’n desenvolupi l’aplicació: per exemple, l’abast real de l’“obertura total”, quins sectors s’hi inclouen i quins no, i quines conseqüències tindrà per als petits empresaris andorrans. Altres mesures –com per exemple la d’estendre la cobertura sanitària familiar als estudiants més grans de 25 anys i rebaixar la cotització dels autònoms en alguns casos– són positives, necessàries i urgents. Quant als ànims de “prescindir de tot allò que no sigui essencial o necessari”, probablement haurem de donar feina a una petita plantilla de persones molt ben pagades que decideixin el que és prescindible i el que no ho és.
El nostre és un país que poques vegades ha sabut trobar la frontera entre el que popularment es coneix com a luxe asiàtic i la inversió assenyada. Eva Arasa, a l’article El preu de la dignitat, publicat dilluns a El Periòdic d’Andorra, remarcava que “el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d’infraestructures…–i valor afegit”. Suposo, espero, confio que no caurem en un extrem oposat al que repetidament s’ha fet fins ara. Si volem “atreure a casa nostra persones amb un alt poder adquisitiu”, hem de pensar que la casa on els pensem atreure deu ser, o continuar sent, un lloc agradable per viure, un lloc amb millors serveis i millors infraestructures dels que els poden oferir els països veïns. Perquè, si no és per la seguretat, les infraestructures i els serveis que tenim, ¿per què hi voldran venir aquelles “persones amb un alt poder adquisitiu”?... No dic que no pugui haver-hi d’altres raons, dic que aquestes em semblen les raons més lògiques i correctes per les quals la gent podria tenir ganes d’esdevenir resident d’Andorra.
Acabats els cent dies de gràcia, tots estàvem impacients per veure més acció. El temps demostrarà si aconseguim sortir de la crisi: de moment, l’important és que s’hagi proposat una sèrie de mesures que s’adiuen amb el sentit comú. A l’entrevista publicada al BONDIA el 19 de setembre, el síndic general, Vicenç Mateu, deia que “perquè en una societat no hi hagi conflictes cal que tothom s’hi pugui guanyar la vida”. Res és més obvi, res és més cert. Espero que puguem aconseguir-lo. El treball del nou Govern comença. Sort a tots.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre del 2011)

dimecres, 7 de setembre de 2011

Quaranta-cinc anys d'amistat

La setmana passada el Néstor, el Jordi i el Manolo celebraven els quaranta-cinc anys d’amistat que els uneixen. El Néstor, el meu sogre, va fer un recull de fotografies d’ells tres, amb les seves famílies, a través d’aquests anys. També va idear un dibuix –geomètric, com sempre– com a portada per al llibre de celebració. “No acostuma a haver-hi amistats que durin tants anys, ¿oi?”, em deia, mostrant-me’l. “¿En vols escriure al BONDIA?” “Sí, si me’n parles. Jo el que conec es podria resumir en dinars, beures i cachondeo.” “I és pura realitat també –riu el sogre–, és pura realitat...” S’emociona. No sap per on començar. “És tan intens que de vegades no saps... Ara m’he quedat així, jo: gelat, fora de joc. I segurament que te’n podria explicar moltes, de coses.”
Es van conèixer fent el servei militar, durant les festes majors de la Seu d’Urgell, i el fet curiós és que les festes de la Seu d’Urgell de fa quaranta-cinc anys es van celebrar exactament en les mateixes dates que les d’aquest agost. Van començar sent tres amics (sis, amb les dones) i després han format una colla. El diumenge, el Néstor, la Trini, el Jordi, l’Amparo, el Manolo i la Tere anaven a dinar tots sis al costat del riu. Bevien aigua del Segre, al costat d’on ara han fet el parc olímpic. Un dia van veure una ovella morta allà on havien begut l’aigua: per la felicitat del somriure que acompanya el record concloc que tots els participants del dinar en qüestió, no obstant la desafortunada ovella, se’n van sortir amb bona salut.
M’és difícil destriar les coses importants de les que no ho són. Tots els records semblen essencials, tant els de Peníscola com els de la Rabassa. Havien anat a la muntanya amb helicòpter. Als Plans, a dinar, els diumenges l’estiu. Parlant d’aquests dinars, recorden també l’altra gent que hi era, com l’Avelino, que en pau descansi, i es posen trists... Quan reprenen la història, descriuen com la majoria dels diumenges venia la tronada i anaven corrent cap a dins de les camionetes per no mullar-se. Hi havia els nens, també: el Néstor i la Trini es van casar l’any 1967 i les altres dues parelles, l’any 1970.
Tant per les festes de Meritxell com per cap d’any sempre han intentat estar junts. Comencen a explicar-me com, abans de casar-se, el Manolo i la Tere sempre venien amb ells a Meritxell. De cop i volta, recorden una altra anècdota, com per al sopar de Cap d’Any de fa molts anys, el Néstor, el Jordi i el Manolo van passar un munt de temps “buscant per Andorra un vi determinat que es deia Monopol”. “Havia de ser el vi aquell, per real decret. El vam trobar a la Margineda, al supermercat. Vinga, ja hem trobat el vi, ja podem fer el Cap d’Any! ¿Tu saps què és, cinc o sis hores buscant un vi?” Després, per fer el mateix sopar, plomaven els pollastres a l’aigua calenta d’Escaldes: “Allà on han fet allò del museu, hi havia els safarejos...”
Hi ha coses de l’existència de les quals dubtem més d’una vegada a la vida. Per això, quan les trobem en la seva forma més pura que mai les admirem i les atresorem com si es tractés d’autèntics miracles. L’amor, el sacrifici, els moments d’una felicitat intensa són únics i són per sempre. I de totes les sorpreses de l’existència, no hi ha res més sagrat que una veritable amistat. “Aquesta amistat –diu el Néstor– ha semblat ser una mena de cometa, un cometa ample que deixa el foc aquell. D’allà han vingut totes les amistats, i van seguint. Quan es fan les festes –encara es fan moltes festes– normalment sempre hi som tots. I si s’ha de deixar de fer un sopar per falta d’un o el que sigui, doncs s’espera que vingui bé a tots. És un història intensa i no intensa. Anàvem a la muntanya, anàvem de vacances junts, i si algú estava malalt, anàvem a la clínica: no es tracta d’estar junts només per passar-ho bé. Tots els problemes que hi pugui haver hagut sempre s’han arreglat perquè hi han hagut els uns i els altres que hi han posat el seu granet de sorra perquè tot s’arregli. Problemes, alegries, sempre intentant solucionar-ho tot amb gràcia, i sobretot respecte per a tots.” Per molts anys d’amistat, senyors: amb moltes alegries i moltes festes. Feliç diada de Meritxell a tots.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre del 2011)

dimecres, 31 d’agost de 2011

Fa

Tinc un amic que des de fa molt de temps s’ha posat a les noves tecnologies i s’ha aficionat a les abreviacions. Recordo un dia, quan li vaig enviar un missatge demanant-li que fes unes gestions i em va contestar (els missatges, us els posaré tots sense puntuació, tal com s’escriu als SMS): “Ho fare avui g.” Jo, al primer moment, vaig suposar que se li havia tallat el missatge, i que m’havia enviat aquella lletra del final sense voler. Ho vaig entendre, sí, com un començament de gràcies, però pensava que eren les gràcies artificialment tallades. Uns dies més tard, li vaig enviar una altra cosa, i em va contestar “mg”. Aquí ja ho hi havia dubte, “mg” devia significar moltes gràcies, escrit tal qual, perquè avui en dia es veu que s’escriu així.
Me’n vaig oblidar (ens escrivim potser un cop cada dos mesos). Però van passar els dos mesos de rigor, i un dia li vaig escriure “¿Com ha anat (tal cosa)?”, i aquest cop em va contestar: “Molt bé, ja t’explicaré fa.” “Fa”, em vaig dir jo, tota pensativa. “¿Fa dies que no m’escrius?” Segur que no. “¿Feliç any?” Potser en un calendari que desconec, xinès del nord o eslau antic, però és de Canillo i som a l’agost. Poc probable. Vaig fer unes quantes suposicions de més, que us estalvio, fins que no vaig decidir ocupar-me de qüestions més urgents i menys misterioses. Un parell d’hores més tard passava per l’avinguda Carlemany i em vaig parar en sec davant del Zara: “Ja sé què vol dir fa!, una forta abraçada.” Potser era una altra cosa (¿favor?, ¿per favor?). Un dia li ho preguntaré. Però, moguda per la curiositat, vaig decidir investigar el llenguatge del xat i l’SMS tal com està explicat a la internet.

D’entrada s’ha de reconèixer que la versió catalana, tal com apareix a la Viquipèdia, és força pobra i es limita als típics A10 i pq, que, conjuntament amb B7s, s’entenen encara que no sàpigues escriure en xat en absolut. Es fa la referència al llibre de Caterina Canyelles i Margalida Cunill SMS en català. Pautes fàcils i ràpides per escriure missatges de mòbil. Passa-ho!, però no es donen més exemples en línia. I no hi surt cap fa. En canvi, l’explicació de la versió castellana, per exemple, és d’allò més divertida. Resulta que bboo vol dir besos, bb és ¿ho veus? (¿lo ves?), fx, per alguna raó, cine, i nt1d, no tinc un duro. Hi ha abreviacions divertides i prou lògiques, com per exemple grr, que vol dir enfadat (això s’entén, això s’entén!). En canvi, que xx sigui una noia i xy un noi, això ho entenc si estic llegint un diccionari, però si m’envien un missatge dient que em vindrà a veure una xx... no sé.
M’ha sobtat la quantitat de missatges amb un contingut clarament negatiu que es poden dir en abreviat. Et diuen, per exemple, “TQPSA”, i sense diccionari no sabràs que significa t’estimava, però s’ha acabat (“te quería pero se acabó”). És curiós que hi hagi sigles per dir “t’odio” (t O): qualsevol diria que si odies algú tindràs temps per escriure-ho complet... o que la gent escrigui pdt i que els altres entenguin passo de tu. És tot un món, és tot un món. Els adolescents deuen dominar-lo naturalment, com la seva llengua materna. Quant a la generació dels pares, potser hauríem de llegir, detingudament, el llibre de Canyelles i Cunill.
(Publicat al BONDIA el 31 d'agost del 2011)

dimecres, 6 de juliol de 2011

La M de Mama

Com la majoria de les mares de totes les èpoques, però sobretot de l’època moderna, veig la meva filla molt menys del que voldria. Se’m fa estrany que ja tingui 6 anys, que sigui una persona distinta de mi i distinta del seu pare. A les faccions de la seva cara, a totes les indicacions d’una major o menor habilitat física o intel·ligència aparent, a tots els trets del seu caràcter, intento trobar una explicació plausible: una explicació que es pugui derivar del que conec de nosaltres, dels nostres pares, de tots els membres de la nostra família que havien nascut abans que ella. Al fons de l’ànima –o, més ben dit, del cap– dec tenir assimilada una versió simplificada de la teoria de la selecció natural. Dec creure –sense haver-ho formulat mai– que les persones són una mena de puzzle fet del material genètic, i ens les podem explicar a partir de les peces de què estan compostes.

Si ens vestim abans que ella, protesta: “Vosaltres us poseu les sabates ràpides, i jo, les a poc a poques!” Això és normal: és competitiva, com jo. Ha après a fer la roda en molt poc temps, i sense ajuda. Això és normal: és flexible, com el Jordi. Dibuixa bé: com la tieta Cecília. Fa bromes: com el padrí. Li agrada disfressar-se: com a la iaia. Des dels ulls verds de color canviant fins a les ganes de ser metge, des de l’aptitud per pujar muntanyes fins a la timidesa de cara als desconeguts, la reconeixem com a nostra i li trobem parallels a les branques de l’arbre genealògic. A l’hora de trobar semblances, cadascú, naturalment, tira cap a la seva part de la família.

La part curiosa consisteix en el fet que mai acceptaria que a mi se m’expliqués a partir d’allò que són els meus pares. Protestaria enèrgicament, diria que això és semblant a la idea d’explicar el quadre a partir de l’oli empleat en la fabricació de les pintures. De cara als fills, és just a la inversa: no pensem en nosaltres mateixos com si fóssim pols d’ocre, o trossos de tela, o pedra, o fang, empleats a la seva fabricació. Ens sentim, amb tota la convicció, una barreja de grans obres predecessores i grans artistes creadors. Voldríem veure, als nostres petits miralls, la realització de totes les frustrades esperances. Els nens, mentrestant, creixen, i per a ells, també, som éssers especials, la funció més important dels quals és ser pares.

Siguem el que siguem quan no ens tenen al costat, no té transcendència alguna: la mama és la mama. Fa una setmana, la Laura va voler comprar-me una sorpreseta en una botiga d’objectes fets de fusta. Hi va anar amb el seu pare, i va elegir una bonica lletra M de color verd clar, amb un ratolí taronja a la part de dalt. “Aquesta és la lletra de la mama,” li deia al Jordi. El meu home va raonar que la mama es diu Alexandra, i per tant, la primera lletra del seu nom és... “la M de Mama”, va declarar la nena amb convicció, i aquesta, la van comprar. A la tauleta de nit, fent companyia a l’eriçó de formes estranyes i l’amulet de la felicitat fabricat pel Sergi Mas, tinc una lletra M que m’ha regalat la Laura. La M de Mama.

(Publicat al BONDIA el 6 de juliol del 2011)

dimarts, 7 de juny de 2011

A les portes de l'estiu

Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern (es diuen així) de maternal B de l’Escola Andorrana d’Encamp se’n van d’excursió a l’estranger, per primera vegada. Passaran el dia al parc zoològic de Plaisance du Touch. Dos autobusos plens d’escolars que saluden energèticament la colla de pares. Els pares i les mares, pels dos costats, omplen la carretera per enviar petons
a les petites siluetes que es poden distingir darrere dels vidres foscos, als seus nens, que s’han fet tan grans. És la primera excursió que fan tan lluny, però d’aquí una setmana els n’espera una altra, una sortida a la platja. “Mama, estaré tres dies amb els meus amics, i a tu no et veuré!... ” Els fa il·lusió, aquella il·lusió amb la petita ombra de preocupació que la mare no es posi trista: “Et donaré una foto meva perquè la miris si em trobes a faltar.”

L’any que ve comencen el primer cicle. Ja fa dies que han après les lletres, però últimament les ajunten i reciten totes les paraules resultants: no sabeu quantes vegades m’he recordat, últimament, dels autors anònims dels grafitis a les parets, tant escaldenques
com encampadanes... Per si entre els meus lectors es troba, per casualitat o per afició, un creador habitual dels textos gràfi cs amb els quals té l’amabilitat d’adornar la ciutat, sense ànim de lucre, li comunico que la seva obra perdura: els nens de sis anys la reciten síl·laba per síl·laba i s’ho passen d’allò més bé.

Cada dia, els canvia la vida. Totes les ocurrències són encara un petit miracle. La roba es queda petita; darrere d’una dent que està a punt de caure n’hi creix una altra, impacient de ser-hi. Vivim un auge de l’època de la curiositat sobre la vida de ratolins estrangers que s’emporten dents de llet que cauen. Jo, com a russa, m’enfronto a tota una sèrie de preguntes sobre el perquè de les limitacions espacials del Ratoncito Pérez (“¿El Ratoncito Pérez no et venia a veure, a Rússia? ¿Per què? ¿Perquè hi fa molt fred? ¿I a qui donaves les teves dents de llet: als angelets? ¿Als altres ratolins amb cognoms russos?”). I així estem una bona estona. La vida andorrana del ratolí Pérez també ens ocupa bastant: “¿Com puja al llit, el Ratoncito Pérez? Jo crec que salta amb la cua, i fa com un canguret petit... ¿O potser agafa l’avió per veure com n’és, de maca, la terra... i cap al llit? ¿O agafa el cotxe que puja per les parets? ¿I si li posem una escaleta?...”

Estem arribant al final de l’any escolar. Dies d’excursions, dies de sortides, dies de festivals i de graduacions. El festival de fi de curs de les escoles de dansa d’Encamp, dissabte passat, em va sorprendre molt agradablement, amb les actuacions de Jazz Fusió del Pas de la Casa, Tot Dansa d’Encamp i, naturalment, les nostres petites ballarines, i sevillanes, i l’Esbart Sant Romà... Al nostre Encamp, últimament tan trist, tan desolat, amb els hotels mig buits i la meitat dels restaurants tancats, a punt de quedar-se sense parc, feia goig veure la sala de festes plena de bat a bat, que celebrava veure els nens ballar. Encamp celebrava...

I ja som a les portes de l’estiu. Els pares i les mares, com sempre, constaten que els fi lls s’han fet molt grans, preparen entrepans per a les sortides i –com diu la Mònica, mare del Marc‒ es posen a patir fins a les set de la tarda. Les classes de Primavera, Estiu, Tardor i Hivern marxen a França a veure animals salvatges. Fornits de motxilles de Hello Kitty i Barbie, de Bob Esponja i Spiderman, d’impermeables i llibretes, de pors i esperances, són a l’entrada d’un món on tot és nou, fresc, sorprenent i ple, eternament ple de descobriments.

(Publicat al BONDIA el 8 de juny del 2011)

dimecres, 1 de juny de 2011

L'aire, l'aigua i el foc

Avui ha plogut, i la combinació dels colors dels núvols restants de la tormenta ha produït el cel més espectacular de tots els dies de la primavera. Truco a Sergi Mas, perquè sé que el fred el posa trist, i em parla de Gaston Bachelard, de l’aire, l’aigua i el foc. Hi ha artistes d’aire: tot el segle XIX té un clar predomini de l’aire al seu sistema metafòric. El segle de ferro, de congestió de tràfic de carruatges i cavalls, de la Gavina de Txèhov, de l’esbojarrada Madame Bovary, tan estimada per Mario Vargas Llosa, dels “Promesos esposos” de Manzoni que lluiten amb tots els obstacles com els ocells lluiten amb el vent per arribar al seu destí, era un segle dels somnis. En va sortir, amb summa claredat, el somni de l’ésser humà que lluita i venç i triomfa, el de l’omnipotència del pensament confrontat amb la feblesa del caos, i fins i tot el de la naturalesa universal i indivisible de la pau. Va preparar el segle XX, el segle de la terra, el segle lligat al present amb tota la seguretat de cinturons elàstics, dels lleugers avions de guerra, del plàstics transparents, de l’eternitat perduda, dels àngels caiguts que canten. I ¿què em direu dels segles del foc, del Renaixement implacable, els segles de la fantasia, de la passió?.. Ara som tots gent d’aigua, fluïts i melancòlics, febles i dèbils. No queden bojos, s’han mort els mestres, i s’han jubilat els herois.

La ciència, diuen els grans científics, no produeix la veritat. Si ens hi parem a pensar, res no produeix la veritat. La veritat existeix perquè es crea; les nostres opinions sobre la realitat donen forma al món que ens rodeja, i el canvien, el refinen, el defineixen. Un món descrit mai no és igual al que era abans d’esdevenir protagonista d’una novel·la. Un home dibuixat esdevé part del seu retrat (i Dorian Gray ho sabia millor que els altres). Heisenberg deia que àtoms – i les partícules elementals – no són reals, formen un univers en potència, un univers de possibilitats, que no són encara ni coses ni fets. El sentiment d’un científic és capaç d’influenciar els resultats dels seus treballs pràctics, i si ens hi fixem, hi ha canvis tecnològics, d’una època a l’altra, però no podem parlar, en realitat, del progrés de la ciència. El que canvia, a la ciència com a la literatura, la pintura, el pensament, és la manera de preguntar-se sobre la realitat, i una nova forma d’estimar el món inevitablement porta a grans descobertes.

La força més gran del món és la força de la imaginació. Feliç aquell que es lleva al matí i crea l’univers al seu gust i la seva semblança. La veritat és una potencialitat.

(Publicat al BONDIA el 1 de juny del 2011)

dijous, 26 de maig de 2011

Petons de sucre

(3r premi del Concurs de relats breus del bus exprés 2011)

Des que el partit republicà havia guanyat les eleccions, Maurici Cirera havia construït el govern aplicant la vella màxima de Lenin: qualsevol cuinera pot dirigir l’estat. El ministre de Salut era pastisser; el ministre d’Ordenament Territorial era sastre; el ministre de Turisme havia treballat de gerent en una botiga d’esports. Tots eren gent aplicada i honesta, republicans fins a la mort i vells amics del Maurici. Ell mateix era empresari. Les males llengües insinuaven que una bona part dels vots que havia rebut es devia al seu cognom.

Bé, era possible que bona part de votants despistats havien associat al candidat republicà amb els Cirera de La Massana, amos i senyors de la parròquia des de feia segles –però, tot sigui dit, en el cas de Maurici la coincidència de cognoms era accidental. El Marcel Cirera, un metge anarquista de Girona, refugiat a Andorra des del 1959 i pare del cap de Govern, no tenia res a veure amb companyies asseguradores, empreses constructores ni el lucratiu negoci del turisme. Mirava les ventures i desventures del seu únic fill – als cinquanta i quatre anys prou benestant i independent – amb una fina ironia pròpia del seu ofici. Quan es cansava de mirar-lo, s’adormia allà on seia.

Tots hem sentit que no hi ha pitjor masclista que una dona; però pocs ens adonem que no hi ha pitjor enemic de l’edat madura que un ancià. El doctor Cirera, de setanta-vuit anys, desaprovava el “govern de vells” format pel seu fill. A l’edat de Faust – quan hom es planteja vendre l’ànima al diable pel mòdic preu de fer anar el temps enrere – estava fascinat amb la joventut. L’única persona de tots els càrrecs de confiança que li queia bé era el ministre de Justícia, Àlex Grec, fill d’una casa humil i nebot de la seva nora.

Cada matí el vell i el jove agafaven el bus exprés cap a Sant Julià, on es trobava tant el ministeri com la consulta del doctor Cirera. Xerraven del món i reien de les dones. La seva amistat es basava en multitud de coses que els unien, entre les quals destacaven la fe en la bondat humana, la necessitat de legalitzar la marihuana per a fins terapèutics i l’absència total i absoluta de companya sentimental a les seves vides. El metge, vidu de feia sis anys, i el jurista, de vint-i-pocs, miraven les mateixes dones, les de divuit anys fins a aproximadament quaranta, i comentaven els seus respectius atractius en veu baixa i to discret. Coincidien en l’apreciació que el sobrepès era una plaga, i que els culs i els pits havien de ser perfectament rodons.

El 4 de maig, l’Àlex va arribar a la parada de l’exprés a l’hora de sempre. El metge no hi era; potser havia baixat abans. Al banc de ferro, sota el teulat de vidre, hi havia una sola persona: una noia d’uns vint anys, pèl-roja i primeta, de pits exquisidament rodons. Mirava l’Àlex com si el veiés per primera vegada, i ell tampoc no recordava haver-la vist mai. Semblava anglesa, o potser escandinava; tenia els ulls d’aquell verd estranger que no es porta gaire a les Valls, i uns tirabuixons desordenats fins la cintura. L’Àlex va dir bon dia, i ella va inclinar el cap. L’autobús va arribar.

L’Àlex va pujar primer, i va seure a l’última fila, a prop de la finestra. Ella es va posar a la mateixa fila, a mig metre d’ell. Seia al final del seient, un cul perfecte en una posició inestable. La mirava de reüll. Ara, pensava el ministre, l’autobús girarà i ella no podrà mantenir l’equilibri i caurà a sobre meu, l’agafaré, m’obrirà la bragueta, em posarà les mans a les butxaques i em farà... Sempre s’ho imaginava, amb totes les dones. Se’n sentia culpable, i cofoi de ser-ho. Els pensaments, raonava, no feien cap mal a ningú.

En arribar a la corba de La Margineda, la noia es va inclinar cap a Àlex, com s’inclinen els arbres moguts pel vent, i es va estirar al llarg del seient, el cap posat a la seva falda, tota la gloriosa cabellera cobrint-li els genolls. Es veia còmoda, calmada i contenta. A l’home, de l’ensurt, se li va passar l’excitació que sentia. Es va quedar immòbil, vigilant si els censurava la conductora de l’autobús – però semblava totalment absorta en el procés de conducció, i l’únic altre passatger, adolescent, estava d’esquena, jugant amb el mòbil. La noia va somriure amb tota la cara coberta de peques, ulls d’esmaragdes, la boca entreoberta. Sense apartar la mirada del seu rostre, li va baixar la cremallera i li va posar les mans a les butxaques.

Set minuts més tard, satisfet i avergonyit d’haver comès un acte vagament il·lícit, Àlex Grec mirava per la finestra. La pèl-roja, en pujar la cremallera, es va acomiadar en un idioma que no li sonava a res i va baixar en la parada del Comú. La conductora de l’autobús s’estava enfadant amb el marit a través del mans lliures. L’adolescent del mòbil rebia missatges cada quinze segons. No hi havia ningú més. Se sentia cansat. L’esperava un dia llarg.

En arribar a l’última parada va veure tres policies de la secreta: una dels oficials era la Txell, havien anat junts a estudi. Mentre baixava de l’autobús la va saludar: “¿Què hi feu, aquí, avui?” “Tenim l’ordre de detenir un noi de vint-i-cinc anys que baixarà del bus exprés, alt, ulls blaus, cabells curts i negres. Es veu que porta droga. Des de fa tres quarts d’hora no ha baixat ningú que correspongui a la descripció.” “Hi ha poca gent que hi viatgi a aquestes hores. Com no sigui jo, el moreno d’ulls blaus...” “Calla: podries ser-ho. Si no fossis ministre, ja t’hauria registrat.” Els polis reien. “Doncs, què esperes? Comença... Mira, aquí tens l’americana.” Es va treure l’americana i la va sacsejar. En va caure el mòbil, el llapis de Montblanc i dues bossetes de plàstic transparent, plenes de sucre fi, o de farina. Àlex, desconcertat, en va agafar una. “D’on ha sortit, aquest sucre? Això no es meu...”

Els tres policies van parar de riure. La Txell el mirava amb els ulls oberts com unes taronges. L’Àlex Grec, ministre de justícia del segon govern republicà de la història d’Andorra, encara duia la cara eufòrica, l’expressió d’aquell qui no es creu la seva sort. Feia un dia esplèndid; si no treballés al ministeri, no li hauria calgut americana en un mes de maig tan calorós. Tot i així, la majoria dels funcionaris haurien optat per un vestit formal encara que no tinguessin l’obligació de dur-lo, perquè a l’edifici del ministeri posaven un aire condicionat molt fort, i a Sant Julià fins i tot els dies més magnífics són dies de vent.

Publicat a "Literatura exprés 11: relats breus del bus exprés", Andorra, el 23 d'abril del 2011.

dimarts, 24 de maig de 2011

Talismà

Quan els alemanys van envair Rússia i el meu avi Ivan va marxar a la guerra, la seva mare, Dària, li va donar allò que li va salvar la vida. Era un objecte que el va acompanyar per totes les regions devastades, a totes les batalles, a través del llac gelat de Làdoga quan portava provisions als habitants de Leningrad sota setge: un talismà.

No recordo si es tractava d’un exemplar del llibre de salms, d'un medalló o d’una imatge de la Verge Maria; probablement era alguna relíquia religiosa; el meu avi Ivan venia d’un petit poble. En donar-se-la, la seva mare li va dir: “Les bales passaran al costat teu, i a tu no et tocaran.” Diu la llegenda familiar que cinc anys més tard, tornava de la guerra amb tot l’abric foradat per les bales i sense una sola esgarrapada. Dubto l’absència d’esgarrapades, però una cosa és certa: va tornar viu, sa i estalvi, sense haver passat ni una sola vegada per l’hospital militar.

El meu avi Ivan era agnòstic i comunista, i si li preguntaven per la seva relació amb Déu, contestava vagament que “alguna cosa hi deu haver”. Sembla que estava més convençut dels possibles poders de bruixa de la seva mare i de l’encanteri de la bona sort que li havia etzibat que no pas de la propaganda de les autoritats religioses. Durant la guerra, però, mai va tenir por de morir, perquè sabia que tornaria. Sabia que estava protegit. La meva besàvia li va donar allò que li va salvar la vida: la fe.

La inexorable energia de la nostra imaginació és una màquina de fabricar pressentiments. Si tots fossin bons, trencaríem els límits de l’impossible. Si tot allò que imaginem servís per traçar el camí de l’harmonia, venceríem tots els monstres produïts per la letargia de la raó. Mestres del nostre destí, capitans de la nostra ànima – ¿recordes W.E. Henley? – navegaríem per la foscor de la nit i l’estretor del pas, i l’amenaça dels anys ens trobaria plens de coratge.

Tanca el puny: et faré un petit regal. A partir d’ara, portaràs un talismà invisible. Per molts ensurts que et pugui haver donat la vida, per moltes mostres de maldat gratuïta que hagis presenciat fins avui, no hi haurà força que et pugui parar. A partir d’avui, aniràs protegit i atent, encara que el teu capot acabi foradat de bales. El futur portarà la millor joventut, l’experiència, filla de greus errors, i la millor maduresa. Donaràs forma als teus somnis. I tot anirà bé.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig del 2011)


divendres, 13 de maig de 2011

La vida més plaent

El dia 10 de maig, al discurs d'investidura, Antoni Martí feia la resolució de distingir allò urgent d'allò important, prioritzar l'essencial per sobre de la immediatesa de la necessitat. Va centrar la càrrega emocional més forta del seu parlament en la prevenció de fractures socials. Per ressaltar-ho, va citar Joseph Chamberlain: «El meu fi a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si en el procés esdevé menys plaent per a la minoria més benestant».

És una cita molt adequada per servir de «professió de fe» del cap de Govern d'Andorra; més aviat és desconcertant que això ho hagi dit Chamberlain. Per a nosaltres, es tracta del desenvolupament perfecte d'un propòsit previst a la Constitució. L'art. 32 de la Constitució Andorrana estableix que tota la intervenció estatal en l'ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer ha de servir al «desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general». Ja l'abril de l'any 1995 el Tribunal Constitucional afermava el dret de l'Estat, de cara als particulars, de defensar els interessos que no són privats sinó de transcendència pública. Assenyalava que la limitació de la llibertat és admissible «quan estigui justificada per la rellevància de la finalitat pública». Si ho prenem en consideració, es fa estrany que fins ara no s'hagi completat el marc fiscal que ara, molt encertadament i continuant l'acció del Govern anterior, es proposa completar.

El discurs d'investidura del nou cap de Govern ha marcat una línia d'actuació innovadora. És certament lloable l'ànim de lluitar contra la política de premiar la militància. Celebrem la intenció d'aprovar, finalment, el pla de gestió de la Vall del Madriu. «Que ningú no en tingui cap dubte, honorarem el nostre compromís pel que fa al Pla de gestió abans de la data marcada per la UNESCO,» ha dit Antoni Martí. Ens ha convençut i ho esperem amb impaciència. Entre les mesures concretes proposades, també destaca la menció de la necessitat de canviar la Llei d'inversions estrangeres (tot i que queda per concretar com s'implementarà una obertura «gradual i progressiva però valenta», ja que una obertura valenta poques vegades resulta progressiva i gradual, i viceversa) i modificar la Llei de l'impost de societats.

Podrien provocar més dubtes la necessitat de proposar modificacions de la Llei del sòl encaminades a reactivar l'activitat en el sector de la construcció, i la insistència que en el sistema educatiu s'hagi de donar la preferència al coneixement de l'anglès, i no pas el francès com anteriorment («especialment l'anglès», diu Antoni Martí amb tota claredat, però França la tenim molt a prop: ¿no hauríem d'assegurar-nos, en primer lloc, la possibilitat de ser competitius als seus mercats, de poder estudiar a les seves universitats?, i el mecanisme previst per a «potenciar el treball en línia» a través de les noves tecnologies.

Comparteixo que la necessitat d'assegurar la justícia ràpida i eficaç per a tothom (en correspondència amb l'art. 10 de la CPA) és veritablement prioritària (n'hi ha prou de fer una ullada a les resolucions del Tribunal Constitucional dels últims anys per determinar que aquest no sempre havia sigut el cas). Quant a la promulgació d'un Codi de Procediment Civil, no és fàcil visualitzar com es podria dur a terme a curt termini.

Tant els els representants més destacats de Demòcrates per Andorra com els del PS avui estan d'acord en no prioritzar les mesures urgents per sobre dels assumptes d'importància vital que aparentment podrien esperar. La urgència anul·la la transcendència real, substituint-la per una necessitat volàtil, momentània, passatgera, i cal definir allò que és important. La combinació de prudència i valentia pot semblar –i de vegades, resultar– contradictòria, però les dues forces parlamentàries ja han fet el pas de treballar plegades, tant en els canvis estructurals com en les mesures urgents, i fer, per a tots els 70.000 ciutadans d'Andorra, la vida més justa, més segura, més democràtica... més plaent.

Ahir a la cerimònia de jurament del nou cap de Govern, Vicenç Mateu, el Sr Síndic General, parlava de la «fabulosa esperança», i Antoni Martí, «des de l'emoció personal intensa», va tornar a mencionar que representa «molta gent amb il·lusions i projectes diferents», i compta amb les il·lusions. Desitgem-los que durant la legislatura que comença s'aconsegueixi ajuntar un projecte sòlid de futur a llarg termini amb una manera amena de fer-lo arribar als ciutadans. Si comptem amb les il·lusions, sabem mantenir-les i projectem una mirada de futur, arribarem a bastir una nova Andorra, la nostra Andorra, no dividida en dues. Per fer-ho, necessitarem les idees i la bona voluntat de totes les forces parlamentàries, l'experiència dels «vells soldats de la política» i l'esperit de les noves generacions.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2011)

dijous, 21 d’abril de 2011

Temps ja passats

Miro les velles fotografies i no m’hi reconec. ¿Què se n’ha fet, de mi? ¿Què se n’ha fet, de la sobrietat d’estil, dels angles pronunciats de la figura, dels cabells arrissats de color dels cendres que baixaven fins a la cintura, dels llavis prims, de les celles gruixudes, de tot el que – incontestablement – era jo, ara fa vint anys?.. Miro la cara ja desconeguda d’una adolescent d’una mirada blava, i no m’hi assemblo gairebé en res. No sóc millor, no sóc pitjor, simplement m’he fet dues vegades més gran, i veure’m amb divuit anys em produeix malenconia. És una nostàlgia semblant a la que sento quan veig les velles fotos dels pobles, què dècades enrere eren distints de si mateixos tal com són ara, a la segona dècada del segle XXI.

Els pobles creixen i envelleixen de forma semblant a les persones. Les cases petites i grises somnien amb les glòries de les ciutats. Necessitem canviar; si no canviem, podem desaparèixer. Els diners ens ajuden i a la vegada, ens espatllen, perquè si els tenim, de cop i volta, ens permeten assemblar-nos als altres - a tots aquells que, des del nostre punt de vista, són més moderns, més avançats i més bonics. Bastim parets de vidre, de marbre, de bona fusta. Fem ponts, carreteres, túnels, guanyem terreny a la muntanya, plantem arbres forans, aixequem monuments de ferro. Remodelem places. Embellim rotondes. Ens proveïm d’infrastructures. Ens enriquim una mica més. La majoria dels canvis són lògics. Per fer-los, tots tenen les seves raons. Creixem, millorem, prosperem. Fins i tot en temps de crisi, el que més lamentem és la impossibilitat de seguir creixent, seguir canviant, renovar com cal.

Un dia vaig preguntar a un home vell – andorrà i bon amic meu – com era de petit. Dies més tard, vaig rebre la resposta: “¿Per què vols saber com era? Són temps ja passats.” Avui, mirant-me a mi, em dic el mateix: “¿Per què vols saber com eres? Són anys ja passats.” No vull tornar el temps enrere i – tal com cantava l’immortal Edith Piaf – “je ne regrette rien”, i res no em sap greu, ni el bé, ni el mal. No és així, però, amb els pobles. Miro les fotos d’Encamp a la pàgina d’Andorra antiga – creació d’Albert Daina – i m’enamoro de les cases baixes, de les parets de pedres i fang, de finestres estretes, rodejades de camps de blat i de patates, de tranquil•litat, duresa i autenticitat de totes les nostres parròquies, d’aquella Andorra, avui invisible, que hi era una vegada, fa molt de temps.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril del 2011)

diumenge, 10 d’abril de 2011

Els altres

“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres.” La immortal paradoxa de la “Granja Animal” de George Orwell és molt i molt més que una paròdia a la difunta societat comunista. La majoria dels nostres drets, si comparem la nostra situació amb la de la majoria dels habitants del planeta, són purs i simples privilegis. Tot i així, és bo que hi hagi llocs al món on, amb esforç, a poc a poc, es pugui construir una relativa igualtat – i llibertat, perquè són inseparables, - per a tots els seus habitants. És bo que algunes injustícies desapareguin, i anys més tard, ho puguem celebrar, amb orgull i admiració per tots aquells – i totes aquelles – que ho han aconseguit.

Fa dues setmanes, el dia 8 de març, la capital homenatjava a les dones que, quatre dècades enrere, van lluitar pel vot femení a Andorra. En tot el país, no queda cap ni un retrògrada que pensi que al país li hauria anat millor si les dones no votessin. La igualtat de drets polítics entre els homes i les dones s’ha convertit en una cosa normal i indiscutible, una cosa de sentit comú. Fa quaranta anys, no ho era. Moltes dones – i que em corregeixin, si no és així! – es mostraven reticents a signar la sol•licitud. I no se sentien cap mena de monstres ni enemigues de si mateixes. Eren dones adultes, intel•ligents, patriotes, dones amb una opinió pròpia – i paradoxalment, defensores de la seva pròpia desigualtat. Ara veiem que aquella desigualtat, per molt “tradicional” que s’hagi percebut al seu moment, no tenia cap sentit.

Repasso l’acta del Consell de fa quaranta anys, per veure qui – a part de les que coneixem, Quima, Angelina, Pepita, Elidà – qui més eren les dones que demanaven dret a vot. La tinc en PDF que he descarregat de la web del Consell General. Passo d’una pàgina cap a l’altra, llegint les 395 signatures. “Ai, guaita, la mare de (tal) també hi era. I la dona de (tal) – fixa’t-hi com és cert que no va signar.” 40 anys més tard d’haver guanyat la batalla per poder elegir i ser elegides, els meus referents principals segueixen sent masculins. És més: la majoria dels meus referents femenins són filles úniques procedents de cases importants. No sé decidir si això em preocupa poc, o no em preocupa en absolut. El fet que poca gent utilitzi un dret no ens dóna una raó per privar-los d’ell.

Hi ha gent que pensa que no té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat andorrana perquè hi ha molts habitants d’Andorra que hi poden accedir i no hi accedeixen. Hi ha gent que diu que si els immigrants volguessin participar a la vida política d’Andorra, sortirien als carrers demanant dret a vot, i no ho faran mai. Hi ha gent que ha decidit que no té sentit demanar que els residents que porten més de 20 anys a Andorra puguin votar a les comunals, perquè a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS, en les quals hi podia participar tothom, hi va participar una part ínfima de residents. Però estendre el dret a la participació política a aquells qui viuen aquí des de fa més d’una dècada és bàsic per assegurar la salut de la nació.

Per a que tots estiguin preparats a lluitar per al país, té sentit que esdevingui més receptiu cap a aquells qui l’han fet casa seva. Té sentit rebaixar l’accés a la nacionalitat almenys als 15 anys de residència, i donar dret al sufragi actiu i passiu als comunals a les persones que porten els anys de residència que donen dret a accedir a la nacionalitat. N’hi ha qui diu que això ho canviarà tot: ho dubto. ¿Què temen – la secessió de la parròquia d’Encamp cap a França? ¿La imposició de la república independent d’Ordino?.. El dret de gestionar el lloc farà que tots els habitants de llarg termini percebin al seu poble com a veritablement seu.

N’hi ha qui diu que no canviarà res: al nivell de resultats electorals, potser no, però al nivell social, segur que sí. Per als residents procedents de la UE, una situació de desavantatge creada per a ells a Andorra i no equivalent a la que existeix a la majoria dels països europeus es percep com una injustícia. El sentit de la justícia pot variar en el temps i espai, però podem estar segurs que una situació percebuda com a injustícia per la gran part de la població esdevé una injustícia real, i necessita ser corregida. Quantes persones utilitzaran el dret d’accedir a la nacionalitat, quantes persones aniran a votar si les donem la possibilitat de fer-ho, és indiferent.

(Publicat al BONDIA el 22 de març del 2011)

divendres, 4 de març de 2011

Vostè té dret a vot

Avui m’ha sonat el telèfon. “Bon dia, la truco des de l’Institut d’Estudis Andorrans, per fer una enquesta sobre la situació política.” “Molt bé.” “Comencem. Vostè té dret a vot, veritat?” “Doncs... no.” “Han de ser les persones que tenen dret a vot.” “No l’hi puc ajudar.” “Doncs, adéu.” “Adéu”.

No sé per què, em sap greu. No és que habitualment m’alegrés de no tenir dret a vot a Andorra, però en altres situacions, me’n surto. L’altre dia estava parlant de la política amb una amiga que s’hi ha dedicat durant molts anys, i ve el seu home i li diu: “A ella que li expliques, si no vota ni res...” L’amiga, confosa, diu: “Sí que vota.” I jo, és clar, em giro al marit i dic: “Vostè tranquil, jo no voto, però sóc agitadora social.” I ell es va anar, tot feliç. És molt bon home, l’Antoni: em cau bé.

I no us penseu: no tenir dret a vot a Andorra també té avantatges. Per exemple: tinc un amic que treballa al Govern i votarà el PS. No pot imaginar com es pot votar una altra cosa. A la gent que tenim en comú els amenaça que els retirarà l’amistat si voten algú altre. La gràcia és que em sembla que el mateix senyor, fa dos anys, era un liberal convençut. Li sorprenia que algú no ho fos. En fi: és un sol d’home i suposo que li va molt bé la feina. Ara bé, tots els que són de la colla, si pensen votar Antoni Martí, s’ho callen per si el cas.

Jo, en canvi, puc escoltar la propaganda de tots i ningú no em treu l’amistat. És com si votés en blanc: estic amb tots i contra tots. Al cap i a la fi, no és que sigui apàtrida: tinc dret de vot a l’altre lloc, tot i que no l’utilitzo. Però m’hagués agradat dir la meva, ni que fos a l’enquesta de l’Institut d’Estudis Andorrans. ¿No haurien de demanar també l’opinió dels residents, si han consentit participar en l’enquesta?.. L’actualitat política no es redueix a predir qui guanyarà. Suposo – n’estic segura – que l’enquesta no es limitava a la pregunta "¿per qui votarà vostè?".. M’hauria agradat sentir en què consistia. Haver-los mentit que tenia dret a vot.

(Publicat al Fòrum.ad el 4 de març del 2011)

dimecres, 2 de març de 2011

Manual d'instruccions

Diuen que el problema dels bebès és que vénen sense un manual d’instruccions. Diuen també (el meu home ho diu) que la part dolenta de les dones és que vénen sense un manual d’instruccions. Ara acabem d’assabentar-nos d’un altre fenomen que posa el mateix problema.

Les Consòrcies vénen sense un manual d’instruccions, i això ens complica la vida. Direu que la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma, de fet, ve amb un llibre prou clar, escrit per Pere Canturri i Montanya, amb il•lustracions precioses del mateix autor, però... no és cap manual. És una anàlisi estructural de l’associació, i ens explica com s’ha fet i per què, però no dóna consells pràctics per a les persones que entren en contacte accidental amb la Consòrcia i els possibles xocs que aquest contacte pot produir.

Així, sabem, entenem i respectem que una dona no pot formar part de la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma. Això no és gens preocupant, perquè l’interès de l’absoluta majoria de dones sanes per esbrinar “qui tocarà el conill a la Margarideta” es limita a l’esperança que l’hipotètica Margarideta de la cançó sigui una adulta responsable i sàpiga on es fica. Ara bé, ningú et prepara per l’impacte que pot produir un contacte accidental amb la Consòrcia de Casats si ets periodista.

El sentit comú et diu que si hi vas, faràs quatre fotos, agafaràs les declaracions i marxaràs tranquil•la. En cap cas tens el pla maliciós de fer-te passar per un dels membres de la Consòrcia. Però el sentit comú et decep. “Horror! Horror! He aquí una dona!” se senten les veus atemorits dels presents. “Fuig! Fuig, esperit maligne! Aquesta Consòrcia s’ha preservat de la presència de dones durant segles, i per això romangué intacta!” Déu meu, penses, i això que estan casats. Si arribés a ser l’associació de solters, em cremarien en una foguera improvisada, i a les brases prepararien un àpat tradicional.

Ara bé, si els del món exterior tinguéssim unes clares instruccions d’ús de les Consòrcies, això no passaria. Els mitjans de comunicació rebrien una carta que els obligaria seleccionar periodistes casats i procedents d’Andorra la Vella, i sobretot que no siguin dones, per cobrir l’anyal Consell del Bull. La porta de la sala corresponent de la Casa de la Vall portaria un bonic cartell “Dones no, gràcies”, i només arribaríem fins a aquella frontera impassable per fer-nos una foto de record al costat del cartell. De fet, per fer la foto, hi aniríem unes quantes. En arribar a la sala, el sexe, procedència i estat civil dels periodistes escollits es comprovaria degudament, i així hi regnaria l’ordre i la pau, i es garantiria l’estabilitat de la tradició.

Parlant de la tradició, potser ens equivoquem, i “el desterrament de la periodista” és una cosa molt ben pensada. La Consòrcia és una organització exquisidament tradicional. És possible que el fet de desterrar una periodista de la sagrada terra d’homes casats ja s’hagi convertit en una tradició, i formi part del cercle ritual dels actes anyals, de la mateixa manera que en forma part afirmar que són homes de bons costums i bona fama. És una mena de batalla de les forces del bé (homes alegres i bulliciosos) amb les veritables aus de rapinya (les dones) que cada any, amb una insistència típica de tots els dolents de la pel•lícula, intentem penetrar la seva fortalesa. L’únic que falta és explicar-ho.

(Publicat al BONDIA el 2 de març del 2011)

divendres, 25 de febrer de 2011

Jo, Carnestoltes

Si no fos per la meva filla, no m’assabentaria que estem de Carnaval. Però es veu que a l’escola li va venir a veure el Carnestoltes i li va dir que un dia portés un barret divertit, l’altre dia mitjons de colors diferents, l’altre dia la cara pintada com ella volia. També ho va manar per carta: “Jo, Carnestoltes, mano i ordeno...” Em va preguntar si quan jo era petita, també em venia a veure el Carnestoltes. Li vaig dir que no, i es va sorprendre.

Aquesta nit el meu home va haver d’anar a treballar, i no vaig dormir gaire bé; per això recordo el que he somiat. Als meus somnis, va aparèixer el Carnestoltes i em va dir que Andorra havia canviat. Segons el Carnestoltes, en lloc de quatre llistes nacionals s’havien presentat set. Hi havia Socialdemòcrates de Dretes (incomprensiblement, liderats per Gerard Barcia) i Socialdemòcrates d’Esquerres (l’Esquerra Socialista, amb Mariona Gonzàlez de capdavantera); Demòcrates del Martí, Demòcrates del Cinca i Demòcrates del Ladislau Baró, i també l’ApC i els Verds. Van fer eleccions, i naturalment van guanyar els Verds. La cap de Govern Isabel Lozano, fent cas a Òscar Ribas, va procedir a forjar un Govern d’entesa nacional. Els seus ministres eren: Jaume Bartumeu, Marc Forné, Antoni Martí, Antònia Escoda, Angelina Mas i Maria Reig. Tots s’entenien de meravella.

La cap de gabinet era Ester Fenoll. De cap de comunicació, van agafar a Ignasi de Planell, i va acceptar. Al Consell hi regnava la pau. Vicenç Mateu era síndic. Ràpidament van aprovar la llei d’impostos, la regulació (què dic, la prohibició!) de l’ús del tabac als espais tancats, van aprovar el pressupost i van ratificar l’acord monetari. També van obligar als propietaris a pagar per tenir locals sense llogar, així que els preus de lloguer van baixar i a tot arreu es van obrir noves petites botigues i cafeteries. La gent deixava de ser funcionària per obrir un negoci, ja que els sortia més a compte, i es va haver de reestructurar l’administració pública perquè pogués funcionar amb menys gent.

Els museus cada dia tenien més visitants. Hi havia molts turistes, la majoria d’ells russos (i eren simpàtics). També venien japonesos, a veure la vall del Madriu. Tothom parlava català, i tenia diners. Feia un temps magnífic; de nit nevava, i de dia feia sol. Les façanes es renovaven; la gent somreia; estava de moda fer servir el transport públic, i la majoria dels cotxes eren elèctrics. Frank Gehry s’ho va repensar i va voler venir a fer un museu d’identitat nacional i un arxiu, sense cobrar. Els cors nacionals feien goig. Es va tornar a fer el Festival de Jazz a Escaldes. Els diaris andorrans es venien amb èxit a tota Catalunya. A Sant Julià, ja s’havia obert la universitat de la Salle. Els millors professors del món sencer competien per poder donar classes a la Universitat d’Andorra. Veient els grans èxits dels nostres governants, Sarkozy ens va fer una visita, i el bisbe també, a felicitar-nos.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de febrer del 2011)

dimecres, 16 de febrer de 2011

Polítics i polítiques

Des del moment que vaig arribar a Andorra, aproximadament, he sentit dir que el dia que hi hagi un cap de Govern que es digui López (Gonzàlez, Pérez, De Souza, Teixeira, Andorinho – poseu-hi un cognom típicament castellà o portuguès que més us agradi), tot canviarà. No m’explicaven si “tot” havia de canviar per bé o per mal, però pel to de veu s’intuïa que per bé. També depenia de la persona amb qui parlaves; alguns ho podien veure bé, i els altres, malament: habitualment en funció dels seus propis cognoms. Aquells qui començaven la conversa es referien a una millora, a un pas endavant, cap a una societat més democràtica i justa.

No estic gens segura de la probabilitat de canvi que assegura la presència de cognoms estrangers entre els alts càrrecs, i per molt que pugui encapçalar una llista algú que es digui Smith, Williamsen o Petrov – també és possible – no veig per què no vagin a continuar amb polítiques semblants a les dels seus predecessors, de la mateixa ideologia. No és qüestió d’una competició per un cognom més exòtic. Es tracta – i crec que és això el que els meus amics volien dir – de la representació dels sectors de població tradicionalment discriminats.

Una cosa semblant em va passar quan vaig veure la foto dels líders del nou “partit que encara no té nom” – per manllevar l’expressió de Vicenç Mateu, - o, tal com els descriu el Diari d’Andorra, la nova plataforma que “neix amb vocació de governar”. Deixant de banda l’obvi comentari que és una vocació força obvia per a una plataforma política (¿amb quina vocació es vol que neixi? ¿la de perdre?), una de les primeres coses que vaig pensar mirant les sis cares somrients no es referia als seus cognoms, però era prou semblant.

Sis líders (i potser encara hi ha un parell més que haurien d’haver sortit a la fotografia, però no hi eren), i ni una sola dona. Ni entre aquells que hi eren, a la foto “oficial”, ni entre aquells que mentalment hi afegeixo. Naturalment, hi ha dones que formen part de la plataforma (potser la més visible, ara per ara, és Mònica Bonell), com deu haver-hi algun Rodrigues o Gómez (aquests me’ls he inventat, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència), però a la foto, no hi són.

I – preguntarà l’amable lector – si hi fossin, ¿què canviaria? Doncs... bé, potser no canviaria res. Al cap i a la fi, es tracta només d’un dels partits polítics, el de creació més recent. Al cap i a la fi, l’important és la persona i no pas el seu gènere o el seu cognom. Segur que si algú hi hagués pensat, haurien pogut ser-hi dones. Però ningú hi ha pensat.

Potser em direu que no té importància. És possible que no en tingui. I em perdonareu si segueixo pensant que hi és, la importància de tenir representació encara que sigui més o menys igualitària. La importància de bastir un país que no ignora cap veu. Un país que compta amb gent diversa. Un país que té una pluralitat de punts de vista, és capaç de conciliar-los i n’està orgullós.

(Publicat al BONDIA el 16 de febrer del 2011)

divendres, 11 de febrer de 2011

"Petits andorrans"

Navegant per la web del Diari d’Andorra i posant-me al dia sobre els vells articles d’opinió, he llegit un comentari anònim. Sempre m’intento convèncer que és preferible – amb un esforç de voluntat – no llegir comentaris anònims. Però de vegades no ho puc evitar.

No era un comentari gaire diferent de tants altres que es poden trobar als blocs dels companys columnistes. Tenia un to habitual de ressentiment desesperat que tots hem arribat a reconèixer; això no obstant, m’ha semblat sentir-hi un veritable dolor i desconcert. Tractava del fenomen dels – manllevo l’expressió del comentarista desconegut – “petits andorrans” que tenen un comerç que s’està enfonsant, i no tenen res més, no tenen diners als altres llocs ni negoci a fora. Un hotel familiar que no sobreviurà a la competència amb grans cadenes hoteleres; una botigueta que no és cap franquícia; una petita cafeteria o un restaurant de menú. Gent senzilla i treballadora. Es planyia de la desigualtat, de la preferència que es té – i sempre s’ha tingut – pels interessos de les famílies adinerades, a l’hora de decidir sobre els destins del país. Del magre futur que espera, a Andorra, als petits comerciants.

El petit comerç no prospera. Cafeteries acollidores, agradables restaurants familiars, botiguetes diminutes tenen una permanència a La Seu d’Urgell – però a Andorra, sovint tanquen. Tampoc es poden establir a l’estranger. Mentrestant, la veu dels “petits andorrans” – obertament – se sent poc. Se senten fins i tot les veus dels immigrants, dels transfronterers, dels treballadors temporals – però hi ha un aparent silenci de part dels que no tenen on marxar. I com a russa que sóc, de vegades em pregunto: en un país relativament liberal, ¿d’on ve tanta por? ¿què els passaria si parlessin? ¿no trobarien mai feina? ¿acabarien desterrats? Deu haver-hi alguna mena d’ostracisme insuportable que amenaça a les persones que – per compartir el dolor que senten – necessiten expressar-se per amagat. I no hi ha força que em faci ignorar-los.

No m’agrada la idea d’escriure sense posar el nom i cognom, però a l’igual que tots vosaltres, llegeixo – i em fan patir – les lamentacions d’aquells qui definiria com a vots sense veu, convertits, per raons probablement objectives, en notes anònimes, múltiples, desesperades.

(Publicat al Fòrum.ad l'11 de febrer del 2011)

dimecres, 9 de febrer de 2011

L’altra esquerra

Hi havia una vegada tres joves andorrans que anaven d’excursió per Varadero en un autobús ple de turistes espanyols. “I ara presteu l’atenció al paisatge que s’obre a l’esquerra,” comentà el guia. Els tres andorrans, com una sola persona, van girar el cap a la dreta. El guia els va observar un moment i va concloure: “Vosaltres tres! A l’altra esquerra.”

Un dels participants en els esdeveniments descrits al primer paràgraf explica aquesta anècdota força sovint. Extrapola dit exemple de dislèxia col•lectiva a la vida política andorrana. Diu que les ments que es consideren progressistes mai han tingut la intenció de votar res que es podria caracteritzar, ras i curt, com “la dreta”. Tanmateix, a l’hora de votar, tots, tant els votants com els no votants, tenim una imperiosa dificultat a l’hora de localitzar l’esquerra.

Qualsevol diria que “l’esquerra” més clarament definida del país són els Verds. Però, en vista dels resultats obtinguts fins ara, des de fa mesos estan decidits a no anar a les properes eleccions sols. Estan oberts a fer un pacte. Ara bé, si volen pactar, hauran de cedir en certs punts del programa. Seria lògic que pactessin amb el PS, però no és la única opció: si el seu objectiu de rebaixar el termini necessari per adquirir la nacionalitat andorrana als 10 anys és idèntic al d’Esquerra Socialista, en l’objectiu de donar el dret de vot als residents en les eleccions comunals, estan més propers a Antoni Martí. En tot cas, pactin amb qui pactin, hauran de sortir del pacte resultant com a més “centristes”, en tot cas, “menys d’esquerres”.

“Quin serà el vostre missatge pre-electoral?” – vaig preguntar a un amic socialdemòcrata en una conversa casual. – “Aquesta vegada, res de color vermell, res de dir que som d’esquerres,” – va contestar, convençut –. Llegint les declaracions del cap de Govern sobre la seva intenció de “plantar cara a la dreta i als cacics de sempre”, m’inclino a creure que el meu amic s’equivocava. Com a mínim, Jaume Bartumeu se segueix contraposant a “la dreta”, o “la dreta conservadora”, cosa que feia també, des de feia anys, Òscar Ribas. La seva intenció de lluitar per disminuir les desigualtats socials es percep prou clara, tot i que sembla que certs sectors de la població encara no acaben d’ubicar-lo gaire clarament en el gràfic de dretes i esquerres. No és estrany sentir converses entre andorrans en què un senyor descontent amb la política del Govern diu: “Com poden dir que són d’esquerres? Jaume Bartumeu és de dretes!”, i l’altre contesta: “¿Ah sí? ¿És de dretes? El votaré!”

Entretant, sembla que l’aliança principal contra la qual hauran de lluitar els socialdemòcrates no té la més mínima intenció de deixar que l’identifiquin amb el fenomen del caciquisme. “La voluntat de liderar la centralitat política” que expressa Jordi Cinca, aliat amb Antoni Martí, el PRA i grups parroquials, la intenció de “comptar amb tothom”, “no ser excloents”, en l’àmbit andorrà, és una solució molt poc conservadora, tot i que si aquesta tècnica se segueix a peu de la lletra, pot acabar creant-se una plataforma política multiforme sense una ideologia definida. Molts integrants de la nova aliança serien capaços d’escriure un programa polític en 48 hores. Això no obstant, preferiria que la definició d’uns clars punts programàtics precedís la formació de la llista de persones preparades per signar-los. Preferiria que la gent es pogués adscriure a una ideologia ja existent.

Costa classificar els partits, aliances i plataformes existents a Andorra en aquests moments, de dreta a esquerra. La ideologia definida és una de les coses que més falta fan a la nostra realitat política. I això no es refereix tan sols a l’ideari dels partits. No tenim cap diari d’esquerres, i en conseqüència, tampoc en tenim cap de dretes: tenim diaris domesticats i diaris conflictius, però no són ni de dretes ni d’esquerres: tots s’adhereixen a la seva idea particular del centre.

Tots professem tanta afició pel centrisme que sembla estrany que hi hagi tantes discòrdies, si ens hi hauríem de trobar tots. Però per alguna raó no ens hi trobem, i seguim amb la mateixa dislèxia política de caràcter col•lectiu, sempre entre dues o tres dretes, o entre dues o tres esquerres. No em sorprèn que els ciutadans acabin desorientats.

(Publicat al BONDIA el 9 de febrer del 2011)

dimecres, 2 de febrer de 2011

Petit tresor insòlit

Hi ha malsons que ens persegueixen des de petits. Comencen quan encara ens falten dies per aprendre les taules de multiplicar, quan estem sols a la nostra habitació i en un cert moment ja no distingim si estem rumiant o somiant. Un d’aquells pensaments barrejats amb malsons que tenia jo consistia en una frase: “¿quan ens morim, què ens passarà?” Ho havia preguntat a l’àvia, i l’avia, una dona ocupada i a estones agnòstica, va replicar: “Morim, i prou”, i vaig dedicar moltes hores a pensar-hi. La desaparició total i absoluta de mi mateixa era (i encara és), per mi, una impossibilitat lògica.

La meva filla, producte del segle XXI, també m’ho demana, però d’una manera distinta: “Mama, ¿quan ens morim, tornem a néixer?” I he de reconèixer que no ho sé. ¿Potser ens ho pregunten i decidim in situ? I insisteix: “Mama, tu, quan et moris, ¿què vols ser?” “¿Jo, què vull ser?” “Sí. ¿Vols tornar a néixer, vols convertir-te en un angelet, o vols ser morta?” L’última opció no em plau; també tinc dubtes sobre les dues primeres. Voldria seguir sent viva, això segur. “De moment, vull viure. Ja ho decidiré”.

Hi ha pensaments que ens persegueixen i es converteixen en malsons. Estem rodejats de persones i de coses. Les coses perduren; són explicables; són previsibles. La seva existència pot allargar-se indefinidament. Les persones se’n van, i no sabem què pensen. La seva presència a les nostres vides ens fa desprotegits i vulnerables. Encara es podria viure si la distinció entre els bons i els dolents fos nítida. Però hi ha moments quan creus que no hi ha “gent bona” que lluita contra la “gent dolenta”: només hi ha gent dolenta, habitualment distribuïda en dos bàndols oposats. Hi ha vàries maneres d’intentar controlar-ho, però no té sentit voler-ho canviar. D’això se’n diu empirisme – o pessimisme antropològic.

Tot pessimisme desemboca en una ànsia d’absolutisme. Mai he llegit res de Thomas Hobbes: ni un llarg fragment, ni res de res. En sé molt poc: sé que va néixer al moment que la Invencible Armada arribava a les costes d’Anglaterra. “En aquell instant,” – deia, segons m’han explicat, - “la meva mare va donar llum a dos bessons, a dos germans inseparables: a mi i a la Por.” Sé que va popularitzar l’ara famosa frase que llegim als autors romans: “homo homini lupus”, i que va construir una explicació teòrica possible de la seva visió de l’estat natural del món: l’eterna guerra de tots contra tots, “bellum omnium contra omnes”, la guerra que només s’acaba si tots els homes se sotmeten a una total i absoluta autoritat.

Hi ha una veu al meu interior que m’assegura que els malsons enganyen. Les coses passaran, i en canvi, nosaltres som eterns, i ens podem entendre sense convertir-nos en esclaus del control policial d’un Estat absolutista. En tota llibertat, som capaços de viure en pau, i viure eternament. Llàstima que no hi hagi evidència empírica que bé sigui més fort que el mal, de la vida eterna, d’un ordre clar i precís. Llàstima que hi hagi tanta evidència de conflictes i discòrdies, de la decadència i de l’estupidesa, de la mort i del desordre. Llàstima que la bellesa i el coratge siguin difícils de definir, mentre la covardia i la lletjor no necessiten definició i són instantment recognoscibles.

Només hi ha evidència d’un bé etern i permanent, d’un bé estrany i especial: de l’esperança. Passi el que passi, contra tota l’evidència, la guardem al fons del cor, com un petit tresor insòlit. La seva presència és inexplicable; sense saber què esperem, sense saber ni què volem, guardem l’esperança. Perquè si no, quan ens morim, ¿què ens passarà?

(Publicat al BONDIA el 2 de febrer del 2011)

divendres, 28 de gener de 2011

A Nepal, a peu

Fa una setmana, vaig rebre un correu de la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia. Es deia: “Viatge: Trekking a Nepal. Octubre 2011”. Nepal. Gran trekking de l’Everest. Dates: de l’1 al 23 d’octubre.

Fa una setmana que vaig darrera del meu home fent la següent conversa: “Jordi, ¿vols anar a Nepal?” “No.” “Jo vull anar a Nepal.” “Tu no vols anar al Nepal.” “Que sí.” “Que no.” “¿Tens dos mil sis-cents noranta euros?” “¿I què en vols fer?” “Vull anar a Nepal.” “Jo, no.” “¿Vols que hi vagi sola?” “No vull que hi vagis.” Etcètera.

Per adobar-lo més, el 23 d’octubre és el seu aniversari, i naturalment, si em diu que no vol passar-lo volant de Katmandú a Barcelona, li hauria de fer cas. La nostra filla, que a la primavera farà sis anys, no pot anar al Nepal, i estaria tres setmanes sense veure als pares. Però no deixo de pensar-hi: la vall del Khumbu, bressol dels Sherpes. Al document que ho explica llegeixo: “Caminarem per la regió dels cims més alts del nostre planeta: l’Everest, el Lhotse, el Nuptse i el Cho Oyu. Aquest trekking d'alçada ens farà descobrir les altes valls de l’Himàlaia, els torrents impetuosos, els llacs òpal, els pobles d'alçada i els monestirs budistes”.

Explico els meus plans de visitar Nepal a en Javier, un amic nostre. En Javier opina que jo, abans de veure Nepal, hauria de provar de passar un parell de setmanes d’acampada a la muntanya a Andorra. Que allò que no representa cap dificultat tècnica per a les persones en bona forma física, que fan l’esport regularment, pot resultar insuportable per a una senyora de mitjana edat de vida sedentària, ben alimentada amb galetes de xocolata. Li dic que m’entrenaré, que als lodges hi ha dutxes calentes, que els portejadors portaran les motxilles, i em desitja sort per convèncer a en Jordi que m’hi acompanyi.

Segons FMH, l’objectiu del viatge a Nepal, què s’organitza en col·laboració amb guies de Natura i Aventura, és fer conèixer de primera mà el seu projecte més important: Kailash Hostel, la llar que treballa en l’educació de 92 nens i nenes de la regió de l’Himàlaia, ja que (els cito) “l’educació bàsica és la millor garantia per a generar progrés econòmic, social, cultural i polític”. Fa aproximadament un any vaig veure un documental sobre Kailash Hostel a la televisió andorrana. Recordo especialment a un dels protagonistes, un nen que parlava l’anglès gairebé impecable i volia donar les gràcies per tenir l’oportunitat d’estudiar. No sé per què, vaig pensar que jo, de petita, havia sigut just com aquest nen: volia estudiar, volia conèixer el món.

En Jordi opina – amb molta raó – que res no m’impedeix participar en projectes solidaris sense moure’m d’Andorra. També és cert que jo no he tingut mai un esperit particularment coratjós, és cert no he pujat mai per sobre de 3000 metres, és cert que no he dormit mai a la muntanya més de dos nits seguides, i que si hi ha persones que per la seva naturalesa són menys aventureres que jo, probablement no surten mai de casa. Es queden mirant les fotos de pics impossibles, i no van enlloc.

Ho deixo córrer. Passem dos dies sense parlar del tema. Comentem les notícies dels periòdics, i arribo a dir – com sempre – que últimament prefereixo no viatjar en avió. “Ha!” – exclama amb l’aire triomfant. – “I a Nepal hi vols anar a peu.” I veig que ell tampoc no pot deixar de donar-li voltes. Potser si hi insisteixo mil vegades, sí que voldrà passar l’aniversari a Katmandú.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de gener del 2011)