dilluns, 17 de juliol del 2017

El misteri de Max Voloixin

“Quan estimeu algú” –deia Max Voloixin a la jove Marina Tsvetàieva– “sempre voleu que marxi per començar a somniar amb ell”. L’any 1901, el protagonista del llibre Andorra i el poeta, publicat pel Ministeri d’Exteriors a la col·lecció L’Andorra dels viatgers, va passar per les nostres muntanyes com un llamp. Hi va dormir a la neu (al mes de juny!), va recollir informacions sobre el contraban de cigars i vaques i va fer la coneixença del síndic general del moment, al qual anomena el “president de la República” (que “també és l’amo de l’hostatgeria”). Algunes de les observacions que en treu són inexactes; altres contenen una certa veritat irònica: “És un Estat molt curiós. Hi ha dos partits polítics: el conservador, que és espanyol, i el liberal, francès. La principal diferència entre l’un i l’altre és que el segon vol construir una carretera i el primer, no”. La lleugeresa dels comentaris que fa és pròpia d’un viatger ric, il·lustrat i “civilitzat” –un aristòcrata– a un lloc de vida pobra, dura i senzilla: avui en dia, la truita s’ha girat i es podria esperar la mateixa mena de conclusions mig fantasioses, mig divertides d’un viatger andorrà que vagi a visitar el poble de la meva àvia a Rússia.
Passaren anys i anys. Va arribar el 1917 i la Revolució d’Octubre seguida per la sangonent Guerra Civil, i el poeta rus que va visitar Andorra va esdevenir el poeta que més estimava la pau. Max Voloixin acollia a casa seva diverses persones perseguides pels dos bàndols, sense parar esment de l’afiliació política de la gent que salvava. És més: allà on més a gust se sentia aquest antic estudiant de dret, gran coneixedor dels simbolisme francès i habitual dels salons aristocràtics de Petersburg era a la muntanya. Era un home gros i gras, però passava els dies caminant pels senders costeruts de Koktebel, el poble de Crimea on es va instal·lar definitivament pocs anys després de tornar del seu curt pas per Andorra.
A l’etapa muntanyenca de la seva vida es va avesar a vestir una túnica llarga, a l’estil de la sotana de mossèn Cinto Verdaguer, i grimpava per les roques amb sorprenent facilitat. S’interessava per les ciències ocultes, per l’herència dels càtars, i de tot cor estimava la Mare de Déu, Matoll Ardent que mai no es consumeix. Va demanar ser enterrat al lloc més alt del seu poble, i és allà, al cim de la muntanya de Genísser, on el van enterrar, caminant nat, grimpador nat. A la seva autobiografia, esmentava Andorra a la llista dels llocs visitats durant els seus “anys de pelegrinatge (1898 – 1905)”, entre Sardenya i Louvre: un repertori curiós de “països, museus i biblioteques”. Havia passat pocs dies a casa nostra: de seguida va marxar cap a Mallorca, exòtica i misteriosa. S’hi va quedar el temps exacte perquè les muntanyes comencessin a somniar amb ell.
(Pubilcat al BONDIA el 26 de juny de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.