dimecres, 12 de juny del 2013

Cànnabis, blat i gira-sols


Cannabis indica



Al nord-est de la ciutat de Moscou es troba la fira comercial permanent, anteriorment coneguda com a l’Exposició dels Assoliments de l’Economia Nacional de la URSS. Al final dels anys trenta, va ser el lloc de la primera exposició agrícola, i uns 20 anys més tard, va ser transformada en un extens parc pensat per cantar les glòries de l’economia soviètica, especialment famós per les seves escultures monumentals. Un dels seus símbols principals és la font “L’amistat dels pobles”, o “L’amistat de les nacions de la Unió Soviètica”, un monument enorme als ideals de la pau i l’amistat. La base de la font recorda una flor que a poc a poc es converteix en una enorme aglomeració de gira-sols, blat i cànnabis, rodejada per 16 noies que simbolitzen les 16 repúbliques que formaven la URSS fins a l’any 1956, quan la república de Carèlia es va convertir en un subjecte federal de la Federació Russa.
La font data de l’any 1954, i l’estatus extraordinàriament elevat de cànnabis s’explica pel paper prominent que tenia aquesta espècie herbàcia a l’agricultura soviètica de l’època, principalment degut a la seva riquesa en fibra de cànem, utilitzada a la indústria tèxtil per a la fabricació de cordes i sacs, veles de vaixells, paper i tèxtils. Sí, cànnabis representava un dels pilars de l’agricultura del suposat paradís comunista heretats de l’Imperi Rus dels tsars. Set anys més tard, l’any 1961, la Unió Soviètica va ratificar la convenció de la ONU sobre substàncies psicotròpiques, i des d’aquell moment el cultiu de cànnabis va esdevenir gairebé impossible degut als obstacles de caràcter burocràtic que calia vèncer per poder-lo portar a terme. Avui en dia, pràcticament no s’hi cultiva. Segons una de les versions probablement apòcrifes de la història, els Estats Units van insistir tant en la prohibició del cànnabis al nivell internacional precisament amb la idea de debilitar l’economia de la Unió Soviètica. L’altra versió manté que la iniciativa de la prohibició pertanyia als caps de les grans empreses americanes que havien calculat que l’obtenció de la cel·lulosa per a la producció de paper a base de cànnabis era més barata que la seva obtenció a base de fusta, cosa que anava en contra dels seus interessos.
És curiós remarcar que fins al començament del segle XX ningú s’hagi preocupat per les propietats psicotròpiques del cànnabis. El segle XIX, el segle més pacífic de la història, no es preocupava gaire per la manera de matar a si mateix que podia aprofitar el ciutadà al seu temps lliure. L’opi es podia adquirir tranquil·lament als carrers de Londres. Els farmacèutics venien la cocaïna sense recepta, ja que era legal i no es considerava perillosa si es prenia en petites dosis. Pul·lulant per Internet, he topat amb un anunci adorable de gotes de cocaïna que prometien una cura instantània del mal de queixals per quinze cèntims: al dibuixet es veien dos nens de l’edat preescolar jugant feliços al jardí. Així, no ens hauria de sorprendre la tolerància del cànnabis, tenint en compte que els efectes d’aquesta droga recreativa tan popular generalment desapareixen al cap d’unes poques hores. Certs estudis alerten sobre la possibilitat de que augmenti el risc de patir malalties psíquiques (psicosis, al·lucinacions, deliris), però no hi ha evidència que hagi causat mai una mort per sobredosi. El seu paper a les tradicions religioses i culturals ha sigut enorme: era un camí a un estat de consciència diferent tant per als xamans de la Xina antiga com per als hinduistes moderns, tant per a Bob Marley que apareix al dibuix com per als artistes de jazz dels començaments del segle passat. Mai l’he provat: la il·legalitat sempre ha sigut, per a mi, una barrera impassable.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de juny del 2013. 
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.) 

dijous, 6 de juny del 2013

La roda de la fortuna


No sé predir el futur. Vaig tenir la primera ocasió de comprovar-ho l’any 1989, quan tenia 15 anys. Havia de fer un treball d’història contemporània de relacions interna cionals, i vaig escollir el tema de la cooperació militar entre els països comunistes d’Europa de l’Est. Vaig llegir un parell de llibres i quatre o cinc articles, i a partint de les meves lectures vaig escriure vint pàgines de text. A les conclusions, predeia una llarga vida al Pacte de Varsòvia. Just quan feia els últims  retocs per lliurar el treball, vaig sentir per la ràdio que la dissolució del pacte militar era imminent. No era res més que un treball de col·le, però em vaig deprimir. Segons els meus llibres, el Pacte de Varsòvia era un gran invent i, ara, els mitjans de comunicació se sorprenien que hagués aguantat tant.

Quasi una dècada més tard, una cadena de joieries de la qual guardo molt bon record em va agafar per treballar en la promoció de la seva nova pàgina web, creada per poder treure profit dels nous desenvolupaments de la tecnologia informàtica. Vaig esdevenir tan experta com m’era possible en vendes per internet, bàners, portals temàtics, subhastes virtuals, missatges publicitaris sol·licitats i no sol·licitats i altres assumptes. Molts dels gurus del tema als llibres especialitzats predeien que el comerç electrònic no trigaria a ocupar el lloc del comerç tradicional. Vam mantenir la seguretat que les vendes per internet eren el futur del negoci fins al mateix dia que “la bombolla puntcom” va explotar, i vam tancar.

Les intuïcions enganyen. Entre aquells que no tenien ni idea del que els anava a passar, estic en bona i variada companyia. John Lennon, pràcticament la vigília del dia del seu assassinat, deia que se sentia segur i protegit a Nova York; les nacions europees celebraven l’arribada del segle XX amb la seguretat que seria el segle de la pau. Si ens volem basar en les evidències, tot ens demostra que mai no val la pena creure en un demà, en un projecte, en un futur bell. Hauríem de seure, mirar a l’infinit i no esperar mai res. L’únic inconvenient d’aquesta estratègia és que és inútil i avorrida.

Si algú sabés com serà el futur, no ens ho diria. ¿Què s’ha de fer per portar Andorra a una nova època de prosperitat i bonança? Tothom té clar que necessitaríem un miracle: sent el país de les meravelles que som, és insensat descartar miracles, però si han d’esdevenir, no sabem d’on vindran. L’únic que podem fer és creure en les coses que fem, fer-les tan bé com sigui possible i passar-nos-ho tan bé com es pugui.

Ja deixant de banda el nombre de visitants que es puguin atreure, és un orgull que s’organitzin a Andorra els esdeveniments esportius de muntanya; és una alegria que hi hagi festes de la música; és bo que vingui el Cirque du Soleil.

Descobrirem el nostre futur quan arribi; mentrestant, esperem-lo amb il·lusió. Fem pinya. Fem país. Aprofitem cada moment, cada sorpresa, cada esperança.

Avui, al poliesportiu d’Andorra, el River juga el cinquè i definitiu partit de la final dels play-off d’ascens a l’ACB. Encara hi ha entrades, i valen 5 euros. No hi falteu.

(Publicat al BONDIA)