divendres, 26 de novembre del 2010

Ànimes mortes

No acostumo ser una persona gaire melancòlica, però quan m’envolta un núvol de melangia, ja pots sortir corrent. Sóc tan impacient, que no sé suportar cap mena de desconfort, ni físic, ni moral. El meu estat natural és el d’abundància, tranquil·litat i equilibri, i si me’n treus, no sóc jo. Si estic en clau de tristesa, necessito consolar-me de seguida. Cal que em passi alguna cosa bona, molt bona i immediatament. Em concentro i penso un desig. Quan l’univers no em fa ni cas, concloc que no em deu veure prou convençuda. Ja se sap que si veritablement vols arribar a algun lloc, la realitat conspira per portar-t’hi. És una mena de GPS al qual li has de dir exactament quina destinació has triat. Si no t’entén, vol dir que no t’expliques. I punt.

Avui no me’n surto. Sé del cert que segueixo sent un punt molt cèntric del món, o si més no, del món que conec, i no he perdut el rumb, només estic un xic desorientada. Demano consell als amics, i m’envien a Google Maps, per a que miri la ruta de Nova York a Pekin, punt 31. El miro, i diu “travessi l’Oceà Pacífic en càiac.” Bona idea. Demano la ruta d’Andorra a Nova York, però Google Maps assegura que no pot calcular-la. Demano la ruta d’Andorra cap a Pekin, però Google no pot calcular-la. Mig desesperada, demano la ruta d’Andorra cap a Yekaterinburg, província de Sverdlovsk, on la meva germana està a punt de tenir el seu primer fill, però el programari no pot calcular-la. No em queda res més que els remeis russos tradicionals utilitzats per alegrar-se el dia. El primer és el vodka però m’obligo a descartar-lo, donat que a la tarda treballo. El segon, més innocu per a la pròpia salut, és anar a veure a un amic.

El trobo rodejat de gats com sempre, gats negres i blancs, gats de color sorra tirant a taronja, o carrota, gats de tots els colors que se li pugen a les espatlles i em miren tan fixament que no els puc tornar la mirada. Recordo haver llegit algun conte infantil que parlava dels animals que no podien, no sabien aguantar la mirada d’un nen humà. Probablement era de Kipling, o d’algun altre partidari i propagandista de la superioritat de la raça humana. No sé si hi ha persones superiors als gats: jo no ho sóc, ho sento. Els gats d’en Sergi em guanyen. Si sabessin parlar, m’intimidarien encara més. L’amfitrió em fa sentir benvinguda. El gats em vigilen silenciosament.

L’agafo llegint “Les ànimes mortes” de Nikolai Gògol. Diu que la traducció catalana és molt bona; no la conec, però recordo la novel·la original, una veritable enciclopèdia de la vida russa de la primera meitat del segle XIX, amb una línia narrativa curiosa. Fa dies que no l’he llegit, així que us l’explico tal com la recordo. Narra les aventures d’un home que es vol fer milionari, i no tenint-ne mitjans legals (com la majoria dels mortals), opta per utilitzar mitjans semilegals. Primer de tot, necessita agafar un préstec al banc, però el banc només presta els diners a aquells qui ja en tenen, i com que no té res per avalar-lo, se li acut una idea original com fer-se passar per un home ric.

És important saber que en el moment històric que viu el nostre personatge, i el seu autor, a l’Imperi Rus encara és vigent l’esclavitud, i els esclaus oficialment s’anomenen “ànimes”. Per exemple es diu “té mil hectàrees de terra i vuit-centes ànimes en propietat”. Doncs això: quan un esclau – o “ànima” – es mor, el seu propietari té l’obligació de donar-lo de baixa al registre civil. Per l’habitual mandra i negligència, els propietaris triguen molt en donar de baixa als morts, i al Txítxikov se li acut dedicar-se a celebrar contractes de compravenda segons els quals ell compra aquests esclaus als seus propietaris. Es poden comprar per un no-res, ja que no fan cap falta als amos, i l’obligació de donar-los de baixa és un incordi, - però segons els documents, estan vius, per la qual raó ell podrà al·legar, de cara al banc, que és propietari de molts esclaus, i el banc li deixarà diners. Aquesta idea genial el porta a la província russa. Hi troba una inoblidable varietat de personatges grotescs, fantasmagòrics.

Hi ha una Rússia inventada que des de fa temps ha competit amb Rússia real. No hi ha res més fals que la idea que la realitat supera la ficció. La ficció, si és bona, si és autèntica, sempre guanya la lluita amb la realitat. I si hi perd, no és literatura, ni és paraula escrita, ni és res.

(Publicat al Fòrum.ad el 26 de novembre del 2010)

dimecres, 17 de novembre del 2010

Futur escrit

Des de petita he volgut saber el futur. En buscava auguris a les cartes, als miralls, a les restes del cafè preparat a la turca. ¡Quin cafè més deliciós era, quines imatges més fantasiosos amagaven les tasses girades! Hi havia muntanyes i mars, deserts i alegries, ocells negres de becs grocs, i dragons que feien volar la imaginació, amb força, sense por, amb una seguretat de poder-ho fer tot, conservar-ho tot o canviar-ho tot si calia. El futur existia, i era bo.

Ara han passat els anys, i ja no vaig a cap vident ni m'aficiono a l'espiritisme; en canvi, tinc molts amics que cada vegada que s'apropen les eleccions, acostumen fer allò que anomenen porres. No s'equivoquen gaire. Es guien per les tendències de vot, avaluen el possible impacte de les campanyes electorals, sumen les nostres creences amb les debilitats, i encerten, inevitablement encerten fins i tot aquells resultats que ells mateixos qualifiquen com a desastrosos. Coneixen el món, i passen més temps analitzant-lo que somiant amb fer-lo millor.

No he viscut mai a Catalunya, naturalment no hi voto, i he sigut pujolista durant molts anys. Però quan Antònia Escoda m'ha parlat de l'Ecosocialisme, inesperadament m'ha agradat la idea que «el futur no està escrit». No està escrit per forces intangibles i incontrolables. No hauria d'imperar-hi la previsible lògica dels grans que es mengen als petits. El dia 28, per a les eleccions al Parlament de Catalunya, voteu per aquells a qui considereu més justos. Voteu per aquells a qui considereu més preparats. És una obvietat, però aquells a qui escollireu legislaran el vostre futur. Escriuran, literalment, aquell futur que avui en dia, podem preveure, però encara no podem saber del cert. Vosaltres mateixos.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

divendres, 12 de novembre del 2010

He pujat a Encamp i m'he recordat de tu

Tinc un amic que viatja molt. No sé fins a quin punt és la seva obligació, però suposo que tots ens creem les nostres obligacions, o si més no, que ell sí que les crea i les controla. Repeteix l’obvi – “les muntanyes no ens deixen veure l’horitzó”, - i se’n va, sovint i lluny, deixant-me amb les ganes de parlar de les terres llunyanes. D’aquelles terres, me’n envia missatges curts i secs, que quedarien la mar de bé en una postal, endolcits per les vistes.

La hipotètica imatge, segons les circumstàncies, reflectiria pics perillosos, aigües massa blaves o quilòmetres de sorra ondulada, però a l’època de les noves tecnologies, les paraules arriben soles, sovint en majúscules: RECORDS DE TAL LLOC. Intento competir-hi, en la matèria dels missatges; gairebé li envio un “vaig pujar a Encamp i em vaig recordar de tu”. La frase descriuria la coincidència de dues veritats (dos fets inconnexos que tingueren lloc ahir al vespre), i sembla, i és, una d’aquestes sentències que apareixen a les samarretes que compren – o no compren – els turistes.

Té molt sentit, viatjar per obrir la ment... però com es pot obrir allò que està per dins, movent allò que està per fora? En el passat, viatjar era pràcticament l'única manera de saber com vivia l’altra gent. Però ara, a l’època globalitzada, ja sabem com viu, i si veiem quatre documentals, tal vegada ho sabrem millor que visitant-los... Sempre he vist les terres a través de les persones. Els llocs que més he estimat a la meva vida me’ls havien explicat abans que els hagi pogut visitar. Així que intento conèixer els països que visita, de Les Bons estant. M’apropo a la finestra, miro la boirosa muntanya que es veu a la llunyania i intento imaginar-me cap a on es desplaça.

Deu sentir-se molt còmode quan va de viatge. Somriu poc, no té una cara d’aquelles que semblen desprendre alegria sense voler, i es passa desapercebut entre la gent. A l’estranger, això no és tan evident com sembla, se’ns sol identificar fàcilment com a forans, un possible objecte de guany o víctima d’engany, però ell s’hi dilueix. Arriba a llocs on ningú el coneix, s’asseu al banc de la plaça del poble, i sembla que sempre hi havia viscut, i els passants pensen que és algú que hi ve cada dia. Potser d’entrada es compra el primer barret que hi troba, perquè és clar, a les terres llunyanes si no hi fa fred hi fa calor, i sempre més val protegir el cap de qualsevol assalt atmosfèric. Es compra un entrepà d’aquells que es fan allà, un entrepà barat i bo, i potser llegeix la premsa, premsa europea o premsa local, si n’entén la llengua. Veu la gent passar, i s’hi queda sol mitja hora, quaranta minuts, i els nens autòctons li vénen a ensenyar, de passada, els seus cotxes petits.

Agafa el cotxe i puja als llocs més alts. Si hi pot arribar a peu, s’alegra de poder-hi anar caminant. No ho sembla, però és tan bon caminant com si vingués del segle XIX, com el mossèn Cinto Verdaguer o aquells personatges de Thomas Hardy. Les bordes solitàries penjades als penya-segats l’omplen de satisfacció perquè troba que la soledat escau a una casa antiga; també admira la glòria claustrofòbica de les ciutats. Alguna vegada visita ruïnes. Més que el seu valor artístic, l’atreu el seu valor històric; no en sap, d’art, i prefereix la vida. Ensuma els boscos: el bosc era el seu bressol, i se li obre en els seus detalls quotidians, colors de cada dia, sabors habituals. S’impregna del món. No m’ho explica, m’ho estic imaginant. Tinc un amic que viatja a terres llunyanes.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de novembre del 20109

dimecres, 10 de novembre del 2010

La veu de la consciència

Tinc molta gent a la llista de contactes de Facebook. Naturalment, podia tenir-ne menys, però des que publico sempre sospito que cada nom per a mi desconegut amaga un lector anònim. Després escriuen “què guapa eeets”, i em decebo, però sóc d’idees fixes i continuo amb la mateixa convicció. En conseqüència, qualsevol catalanoparlant, encara que no sigui d’Andorra, normalment l’accepto “com a amic”, en vana esperança que em llegirà. El resultat és que de vegades acabo xatejant amb la gent que no conec de res, o dubto si els conec, o possiblement els conec però no acabo d’entendre de què.

L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.

Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.

També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.

L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.

(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)

dimarts, 2 de novembre del 2010

La Fira segons en Jordi

Des que surto amb el meu home –o sigui, des que estem junts–, m’ha portat a la Fira d’Andorra. Si comptem que els primers anys, abans de conèixer-lo, també hi anava, per curiositat, o perquè els amics insistien que hi anés, o bé perquè inlingua Andorra, on vaig treballar durant molts anys, necessitava voluntaris per ser a l’estand, conclourem que cada any he anat a la Fira. Hi compràvem els forfets d’esquí, els anys que vam esquiar, hi vam fer el carnet del Club Piolet per a la filla... Però sempre he sentit – i aquí, de nou, es fa palès el fet que sóc de fora – que per a la gent d’aquí, la Fira d’Andorra és quelcom més important i més transcendent que una mena de “shopping mall” americà improvisat en un envelat.

Per a tu, ¿és gran o petita, la Fira?
És curiós que la gent que no és del país sol dir que és petita, i nosaltres diem que no, que la Fira es veu en una hora i mitja, com si la seva mida canviés segons si hi has anat tota la vida, o si ets de fora i la ves en deu minuts. Per a nosaltres és gairebé impossible passar-hi menys de dues hores, perquè és clar, hi trobes a tothom, saludes, parles. Hi ha gent que només veus a la Fira. Has d’anar-hi, perquè és visita obligada. De vegades hi ha gent que ha de viure fora d’Andorra i ve per a la Fira. Pot ser que hi hagi gent que no li agradi i se’n vagi aquests dies, bé, també hi ha aquesta opció, però no és l’habitual.

Al Diari d’Andorra, han fet una enquesta: “Li ha agradat la Fira d’Andorra la Vella?”, i molta gent ha dit que no.
“Però ¿oi que hi han anat? Per decidir si els ha agradat, havien d’anar-hi. És possible que no els hagi agradat l’envelat, o els estands, o el que sigui, però hi han anat. Jo crec que la Fira de les Cultures té molta gràcia. Realment hi ha diversitat a Andorra... I l’envelat m’ha semblat millor que els altres anys. Estava més tancat, i feia menys fred. I si compares el que tenim ara amb el que hi havia fa vint anys, que no hi havia ni envelat ni res, i feia un fred espantós, i estava tot ple de fang, i no ens importava...

T’agrada més la fira d’ara, o la d’abans?
A mi m’agradava més abans, perquè abans era un nen... Per als nens, la Fira tenia aquell encís d’aconseguir enganxines, globus, caramels, berenars gratuïts... Era un lloc per a passar-ho bé. Abans hi eren els animals també, que ara no hi són, i era bonic, veies els animals... Abans la Fira del Bestiar i la Fira d’Andorra estaven juntes al mateix lloc: la Fira d’Andorra tenia la part del bestiar.

Però s’han conservat altres coses bones...
Sempre hi ha hagut els cotxes que fan somiar el que t’agradaria comprar-te: ¿per a què has d’anar de concessionari a concessionari, si així t’estalvies una caminada i t’ensenyen els models més bons?.. Jo, a través dels anys, conservo el mateix concepte de la Fira: vas a veure la gent que coneixes, xerres i de pas, visites. El que fan els meus pares és anar a esmorzar sempre amb els mateixos amics, i van a la Fira, y van a dinar sempre al mateix lloc, a Can Benet, i així passen el dia de la Fira. Els expositors suposo que també en deuen treure algun rendiment, perquè si no, no anirien a la Fira...

Amb qui hi anaves, quan eres petit?
Quan eres petit, primer hi anaves amb els teus pares: com que al teu pare el coneixien a tot arreu, primer anaves amb ell, per tornar després amb els teus amics i per a que et donessin menjar, globus, enganxines. Hi anava amb en Raül, amb en Roger, amb l’Arnau, amb els de l’institut, i amb tota la gent de la colla... Ara també s’hi ven el menjar, però abans et donaven coca, et donaven magdalenes i et donaven coses. Si la meva mare no les ha tirat, encara he de tenir en algun lloc vint o trenta bosses de propaganda que anava a mirar al dia següent de la Fira, és clar... Cada any, tenia el mínim de dos o tres bosses.

Te’n recordes d’algun comerç d’anys enrere, la presència del qual a la Fira t’agradés especialment?
¿Tu et creus que jo em mirava el nom del comerç? Menjava tot el que em donaven sense preguntar. Quan ets petit, no te’n recordes de qui et dóna les coses. Quan van començar a sortir els sucs Granini, no sé quants litres de suc arribaves a beure en els tres dies de la Fira. Primer te’ls donaven a totes hores, i després solament en certs moments, perquè hi havia tants nens que en volien que als comerciants se’ls acabava el suc. I et preguntaven: “Però ¿com es diu el suc?” I tots els nens cridaven: “¡¡¡Granini!!!” I quan ja et sabies el nom, et donaven el suc. També hi havia magdalenes de xocolata, molt bones. No sé quin era, aquell comerç.

Ara també és interessant, per als nens...
Sí, sobretot el Piolet y la Violeta. L’estand de l’Andorra Televisió és un èxit. A la Laura, també li ha fet molta gràcia la foto amb la moto de la policia. Els cotxes no l’acaben d’impressionar, perquè el papa ja en té un. Bé, el primer any sí que m’havia demanat un Mercedes, no té pas mal gust... I li agrada qualsevol lloc on donin globus, està clar que ja comença a tenir l’esperit de la firaire andorrana: els globus, els caramels...