dijous, 31 de desembre del 2015

Les veus baixes de la història


Als anys vuitanta del segle passat, els estudiosos van començar a formular les noves narratives de la història. Ranajit Guha, lector d’història a la Universitat de Sussex, va fundar el Grup d’Estudis Subalterns. El concepte de subaltern, encunyat per Gramsci, es referia a tota mena d’oprimits, explotats i exclosos més acuradament que el concepte més restrictiu de proletari. Les raons d’exclusió descrites per Gramsci incloïen la classe social, la raça, l’ètnia, l’orientació sexual, la religió i el gènere. No havia considerat l’edat, massa curta o massa avançada, o la malaltia, física o mental, com a raons d’exclusió de la història, però també podrien ser-hi. No tan sols els països del sud d’Àsia estaven intentant repensar el seu passat. També hi havia un desig semblant a la Unió Soviètica. Un dels exemples d’aquesta tendència era Svetlana Alexievitx, que als anys vuitanta va centrar les seves investigacions en els soviètics que havien participat en la Segona Guerra Mundial.

Alexievitx recollia els testimonis de dos tipus de persones: dones i nens. El rostre de la guerra que es dibuixava a partir de les entrevistes transcrites diferia de la imatge creada per la propaganda oficial. Els fets heroics no hi ocupaven el lloc central. La guerra no tenia res de bo ni de noble. La guerra era l’anul·lació de l’existència, i buscar-hi glòria era com buscar-ne en una malaltia degenerativa o en la fam. “Passes pel camp després de la batalla”, deien les dones, “i tots els morts són joves i tots guapos, i et fan pena els teus i els altres, els enemics morts també et fan pena.” I explicaven com després de la guerra van haver d’aprendre a caminar amb talons alts, a portar vestits, com van haver d’amagar les seves condecoracions i ferides, per assumir el paper que la societat els exigia. Com els calia fer veure que no havien passat per un infern, esborrar els records, fer-se passar per éssers sense cicatrius.

“Ja tinc els meus fills, ja tinc néts”, deien aquells que de petits havien perdut la mare, “tinc cinquanta anys i encara vull la mama”. Alexievitx documenta, a tots els llibres i fragments que n’he llegit, el patiment d’un ésser que estima, entre la fam, la sang i la brutícia, perquè la vida és això, l’amor. La vida és la pau, el record de la pau, l’esperança de la pau, i un humà privat de la pau segueix estimant fins a la mort. Estima la gallina que li fa de companyia i es mor d’inanició perquè no hi ha res per menjar, estima la nina trencada per les bales i li fa embenats, estima l’avi enterrat al jardí i no al cementiri, estima la pagesa desconeguda que l’acull i no entén per què aquells que afusellaren la mama li dispararen a la cara si havia sigut tan bonica.

La guerra no té rostre de dona es va convertir en una obra de teatre, ara ja pràcticament un clàssic, i en una pel·lícula. Els últims testimonis també. La periodista no deixava de rebre dures crítiques  dels defensors de la línia oficial del govern, l’acusaven de ser “pacifista”, paraula que en el context soviètic de guerra freda es considerava pràcticament un insult, i mala patriota. Tot i així, els seus llibres s’imprimien en grans tiratges i es llegien massivament. Després es van publicar Els nois de zinc, la veu de les mares dels soldats morts a l’Afganistan, La pregària de Txernòbil i, finalment, El fi de l’home roig.

L’any 2015, Svetlana Alexievitx s’ha convertit en la primera periodista del món que ha rebut el premi Nobel de literatura.

(Publicat al BONDIA el 16 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dimarts, 29 de desembre del 2015

Els descendents




Els temps canvien, i canviem amb ells. Fa uns vint anys vaig passar una temporada a França. Tenia una habitació llogada al pis d’una família de parisencs, descendents de l’aristocràcia amb un arbre genealògic de múltiples branques, propietaris d’una casa ancestral en un petit poble al nord de la ciutat, bons catòlics, creients i practicants, votants de Le Pen. Lluïen els mobles estil Lluís XIV i no tenien televisor. Me’ls estimava molt, potser una mica massa per ser una estudiant destinada a passar-hi tres mesos i marxar. Quan anaven en cotxe, cantaven en lloc de posar la ràdio. Cada nit sopàvem junts i parlàvem del món. Una de les raons per les quals vaig optar per no quedar-me a viure a París és que em van convèncer que França necessitava que se la protegís dels immigrants. Abans que em titlleu de bleda, justificadament, us he de recordar que jo venia de molt lluny i no tenia cap opinió sobre la que hauria de ser la política d’un país per a mi tan desconegut com França, ni tenia cap necessitat de quedar-m’hi. És com si avui m’enviessin a l’Aràbia Saudita. Quan anava en TGV cap a Barcelona, mirava per la finestra als camps de vinyes i pensava, pobra França, tan petita, l’estimaré tant que em mantindré fora. No sé què serà de la teva puresa, però no contribuiré a diluir-la. I vaig arribar a la feliç Catalunya de mitjans dels anys noranta, on no hi havia ningú que em digués que la presència dels estrangers com jo contaminaria la seva identitat. Era per a mi un temps d’un gran optimisme i d’unes grans esperances. Tampoc m’hi vaig quedar, tot i que en tenia moltes ganes: vaig trobar feina a Andorra i encara m’hi teniu.

El món canvia. Vint anys més tard, tant les ciutats russes com les ciutats europees presenten un aspecte més cosmopolita. Milions de famílies intenten trobar una llengua comuna amb els seus nous membres que parlen idiomes distints, provenen de països on els seus padrins no havien anat mai i de vegades no entenen qui són. En part, és qüestió de refugiats; en part, dels professionals que han anat a un altre país per motius laborals; en part, de les parelles formades a través d’internet o de fills adoptats a terres llunyanes. Jo mateixa sóc mare d’una nena pertanyent a dues cultures. El món de les pel·lícules infantils intenta trobar respostes a l’angoixa dels més petits de la mateixa manera que el món cinematogràfic orientat a més grans (Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu?, de l’any 2014, n’és un gran exemple). Els últims exemples més notoris de les produccions cinematogràfiques són Els Descendents, de Disney Channel, i sobretot Hotel Transylvania 2, una pel·lícula de fantasia i comèdia animada de Sony Pictures Animation, ambdues de l’any 2015.

La coexistència dels nens els pares dels quals eren, o són, enemics, en el cas d’Els Descendents, o la simple supervivència d’un nen producte de dues cultures, en el cas d’Hotel Transylvania 2, naturalment, es tracten a còpia d’herois dels contes de fades i de terror. Un avi vampir que estima el seu nét mig humà encara que li agradi l’alvocat però de totes maneres espera que es converteixi en un vampir com Déu mana és una cosa que reconec massa bé. Des de qualsevol, qualsevol cultura es pensa que els seus valors, les seves tradicions, són el que més importa. Qualsevol llengua defensa la seva primacia i el seu gran pes, i encara tenim sort que les nacions dels nostres pares no estan en guerra. Encara em xoca l’enemistat d’Ucraïna i Rússia. Esperem que els nostres fills sàpiguen viure en pau amb tothom.

(Publicat al BONDIA el 9 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) 

dijous, 3 de desembre del 2015

L'Illa dels Museus


La catedral de Berlín, l’església evangèlica més gran d’Alemanya, danyada greument pels bombardejos de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda l’any 1993, es troba a l’illa dels Museus, una illa sobre el riu Spree inundada en enormes i cruixents fulles seques de la tardor.

La miro des d’una cafeteria, amb un petit cafè molt fort i un gran tros de Sachertorte. L’he vist per dins perquè he anat a la litúrgia, he intentat cantar en alemany i he donat la mà al pastor que ens intentava introduir a la paraula divina en un idioma en què em perdo. I ara penso en el vers de Luterà de Mandelstam, “i en un dia deslluït cremem com atxes”, i en un dia deslluït, la veig emmarcada de núvols, i vull passar una petita part de la vida a la ciutat que té una illa dels Museus. No, no és que vagi pels mons de Déu a la recerca de les illes encantades. Mai no faré, com Cerni Escalé, empès per la idea d’una magnífica aventura, una expedició a les diminutes illes de prop de la costa africana, i del Carib, i de Polinèsia: ja visc, des de fa temps, en una illa encerclada per enormes ones de roca, a prop del lloc on fa uns anys una colla de nens va cavar una mena de pou tot cercant un tresor ocult al pati de l’Escola Andorrana. Ja visc mirant els plecs de l’oceà de pedra que es congelà, com per un moviment d’una vareta màgica, en un moment exacte quan semblava que es quedaria líquid per sempre. I tanmateix, sé que enyoraré l’illa que es troba al cor de la capital literària de l’emigració russa, per sempre lligada als noms de Khodasèvitx i Tsvetàieva, Maiakovski i Iessenin, Pasternak i Gorki. Per a la literata adolescent que jo havia estat, l’illa dels Museus és un dels llocs de necessari i sagrat pelegrinatge.

Berlín, per a mi, és diferent del que és per a una persona nascuda a l’Europa de l’oest. No em produeix cap xoc cultural. Per a la majoria dels meus amics originaris de Rússia, Berlín és la ciutat on el lingüista Víktor Xklovski escrivia Zoo, o cartes de no amor, dedicat a la que es convertiria en la guanyadora del premi Goncourt de l’any 1944 Elsa Triolet, esposa de l’escriptor francès Louis Aragon. Berlín és on el gran director de teatre Meyerhold es va trobar per última vegada amb el gran actor Mikhaïl Txèkhov, el nebot de l’escriptor, que li va implorar que no tornés a la Rússia comunista. Si sentiu curiositat pel destí de l’actor, us diré que després de predir la mort de Meyerhold de la mà de l’Estat soviètic, que no va trigar ni un any a fer-se realitat, Txèkhov va emigrar als Estats Units i va ser, entre d’altres, mestre de Marilyn Monroe i Clint Eastwood. Quasi no podem evitar percebre Berlín, sobretot Berlín de l’est on, mur o no mur, ens sentim com a casa, com una ex-colònia russa. Encara se sent la parla russa en massa llocs, encara ens hi entenen quan ens expliquem la vida i miracles als vagons del metro, encara se sent la música russa a les cantonades. Hi ha barris sencers decorats a l’estil de la DDR, la República Democràtica d’Alemanya, i a les botigues i mercats s’hi venen, a preus elevats, els objectes fabricats a l’Alemanya comunista que per a nosaltres, quan jo era petita, eren tot un símbol de luxe i confort permesos en una societat igualitària.  L’arquitectura del teatre Volksbühne, situat a la plaça de Rosa Luxemburg, sembla plenament soviètica i en tot cas, des que he deixat per sempre la meva ciutat natal, no havia trobat mai res, enlloc, dedicat a la marxista, socialista i revolucionària alemanya Rosa Luxemburg.

(Publicat al BONDIA el 25 de novembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.