dimarts, 23 de desembre del 2014

Quan el temps existia


L’altre dia, vam intentar fer neteja. El nostre pis de dues habitacions cada vegada es fa més petit, i tinc la sensació que d’aquí no res viurem en un espai de dos metres quadrats. Si no els ho impedim, algun dia les coses ens faran fora de casa. Arribarem a la nit i no ens deixaran obrir la porta. Faran de casa nostra una república independent de casa seva. Segur que sabran com fer-ho: al cap i a la fi, unes quantes vénen d’IKEA. Quant a nosaltres, no tenim prou caràcter per resistir la intrusió de les coses a la nostra vida. La majoria de les que hi entren, s’hi queden anys i panys. Si ens costa llençar una planxa trencada, imagineu-vos quin dilema posen unes vambes velles que ens han acompanyat en moments força més plaents que la planxa. Som uns sentimentals i els objectes se n’aprofiten. Les úniques coses que han marxat són aquelles, velles o noves, que algú altre ha volgut utilitzar. Així passen els anys, i cada dia tenim menys i menys lloc per moure’ns. Abans que s’acabi l’any, hem decidit començar una petita reconquesta de les fronteres entre el mar de trastos vells i nosaltres.


L’humidificador d’aire espatllat i la liquadora per a bebès de pinta espantosa ens van haver de deixar. I sí, aquella planxa que no va, també. Però just quan en Jordi estava traient de casa les cubetes que al començament del segle havia utilitzat per revelar fotos (abans hi era molt aficionat, ara ja tot és digital, res no es revela a mà), vaig mirar aquelles cubetes i vaig entendre que ara fa una eternitat va haver-hi un temps quan el temps existia. I no tan sols això, sinó que tots dos el teníem, el temps. Quan ens aixecàvem un dissabte i no hi havia res, absolutament res a fer, cap tasca urgent, cap feina posposada des de l’any anterior: tret que truquessin de guàrdia, al meu sofert marit informàtic, teníem tot el cap de setmana per a nosaltres, i prou. Ja podíem anar a esquiar o baixar a la platja, anar a córrer o mirar la tele: com a màxim teníem planificat un dinar a casa dels meus sogres i fins i tot això, en primer lloc, és un plaer, en segon lloc, habitualment es feia en diumenge i, en tercer lloc, en cas de necessitat es podia ajornar. Em dedicava a fer targetes de felicitació a tots els amics i família, o regals de punt de creu per a la Trini, escrivia cartes a la meva mare, llegia Agatha Christie, dibuixava amb ceres i de vegades, quan en Jordi no hi era, jugava al solitari a l’ordinador.


Tothom em diu que avui en dia tots anem escaldats, com si de pollastres sense cap es tractés, per manllevar l’expressió de Victor Kuppers (ell ho diu en castellà, “pollos sin cabeza”, i per alguna raó en castellà fa més gràcia). Ho puc entendre, però la realitat és que tampoc no fa tant, no fa ni set anys que el temps existia. Ja havia nascut la nostra filla, però teníem temps. La feina, l’estimada feina és el que a poc a poc se l’ha menjat. Suposo que a tothom li ocorre amb el pas dels anys. Diu en Jordi que he d’aprendre a ser més eficient, i té raó, com sempre: sí, té raó. És per això que per a l’any que ve demano que de feina no en falti, que n’hi hagi encara més que ara: poder-ne tenir i poder-ne oferir als altres. Tan sols un cop per setmana, durant dues hores o tres, vull que em torni l’època nostàlgica de tenir temps per a nosaltres, de no fer res, tots junts, una família feliç, sense obligacions.

(Publicat al BONDIA el 17 de desembre de 2014)

dilluns, 22 de desembre del 2014

The Quiet Andorrans


Després de disset anys a Andorra, els russos que conec m’han començat a dir que ja no tinc costums de russa, que malgrat tenir la ciutadania de la Federació Russa em comporto com una estrangera. Tenint en compte que durant l’última dècada no he arribat a viatjar gaire, és de suposar que per als russos ja sóc d’Andorra.
El fet de ser andorrana per a russos i russa per a andorrans d’entrada no té cap gràcia, seria molt més divertit ser andorrana per a andorrans i russa per a russos, aquesta mena de simbiosi que la gent d’aquí aconsegueix amb tanta elegància. Albert Villaró, andorrà i clarament percebut com a tal pels andorrans, no deixarà mai de ser un català als ulls dels catalans. Niki Francesca és un “cantant britànic” per als anglesos i naturalment, andorrà per als andorrans. La facilitat de  ser identificat com a seu per la població de dos països diferents és encara més impactant quan es tracta de persones de menys transcendència pública. També existeix al nivell de tot el poble: quan vaig arribar a Andorra, l’any 1997, uns amics de París em van preguntar quants mesos pensava quedar-me a França. La meva resposta que Andorra no era França els va provocar una irritació lleu: “D’acord, d’acord, ¿quant de temps t’hi quedaràs doncs?”  De cara a Espanya, de tota la vida ha ocorregut el mateix; els andorrans que emigraven a Barcelona durant el segle passat no tenien la sensació d’haver marxat a l’estranger.

Encara que ningú em volgués reconèixer com a plenament seva, gaudeixo d’un avantatge: pels andorrans, sóc una “russa simpàtica”, mentre pels russos que em perceben com a estrangera sóc una “estrangera comprensible”. Quant als representants de la comunitat angloparlant amb qui em trobo en el curs del meu treball i lleure, probablement m’identifiquen com una mena de TCK, third culture kid: un d’aquells “camaleons culturals” dels quals vam parlar l’altre dia. Amb els britànics i els americans també tinc un avantatge: si més no, pel fet de ser professora d’anglès els solc entendre molt millor del que els podria entendre la majoria dels andorrans i la majoria dels russos. I una de les coses que he après durant els anys que fa que estic a Andorra és que els americans que hi vénen se solen emportar un xoc cultural semblant al que us emportaríeu vosaltres si us enviessin a viure a Sibèria.
¿Sabeu que sempre m’heu dit que els russos, per vosaltres, resulten en la seva majoria antipàtics, secs i massa seriosos? Sorpresa! Així, o més o menys així, us veuen a vosaltres els visitants americans. Us en dono un petit exemple. Si teniu alguna relació amb l’Escola Andorrana, sabreu que cada any hi vénen uns quants joves americans als quals se’ls va concedir la beca Fulbright per treballar d’assistents de professor d’anglès a Andorra. A diferència del model espanyol, els “lectors” (aquí es diuen així) que arriben a Andorra no solen treballar conjuntament amb un professor andorrà, sinó que tenen una aula pròpia i donen les classes seguint els seus propis mètodes. No hi ha un programa de formació específica i estàndard per a tots, cosa que pot potenciar la creativitat o dificultar l’aprenentatge, segons cada cas. El que els sol sorprendre, però, no és això sinó la relació amb la resta del professorat. La sensació que he tingut jo del que se m’ha explicat de la seva experiència amb els companys és que se senten isolats. Menys d’un 5% dels altres professors els parlen, ni que sigui en castellà. Dinen sols. No se senten inclosos en les activitats de l’equip pedagògic, amb molt poques i agradables excepcions, les quals no esmentaré precisament perquè són agradables... i poques.
Conec el professorat de l’Escola Andorrana, i sé que tots són gent maca i sensible. Sé que si s’adonessin del problema, ho farien tot perquè els joves americans s’hi trobessin com a casa. Però de vegades els codis culturals no coincideixen, i les expectatives mútues no es fan realitat. És important matisar que no m’ho han dit els mateixos fulbrighters: la meva informació ve d’uns amics d’amics. Però seria estrany que els amics d’amics ho haguessin entès totalment a la inversa quan en realitat els visitants s’han integrat de meravella a la vida col·lectiva andorrana. No dic que aquí s’ho passin malament. Fan pinya entre ells, tenen un sou que els permet viure dignament i s’apunten a activitats. Però quan se’n van d’An­dorra, sovint s’emporten la impressió d’haver passat un any en un lloc trist i inhòspit, rodejats de gent freda i indiferent. Potser això es deu, en part, a la barrera lingüística. O bé potser ens passa perquè som així. Als ulls dels americans, som orcs i secs. Vaja –¿com us ho explico?–, una mica com els russos.

(Publicat al BONDIA el 3 de desembre de 2014)