diumenge, 21 de gener del 2018

Pedres i neus, cims i estrelles

Ara fa dues dècades, l’Editorial Andorrà publicava Muntatges escènics, d’Esteve Albert i Corp, a cura de Manel Anglada: un recull que comença amb l’increïble i entranyable pessebre vivent d’Engordany, pura poesia. A la postdata del pròleg, escrit per Bartomeu Rebés, llegíem: “Degut als imprevistos de la vida, aquesta edició adquireix la qualitat de Nadala de 1997, que desitgem ben feliç als nostres amics i amb un pròsper any 1998”.
El temps s’accelera a mesura que et fas gran, i quasi em creuria que el Nadal del 1997 fou ahir. L’any 1997, les Valls d’Andorra em semblaven un País d’Eterna Obra. Feia l’efecte que el món s’havia d’acabar i els seus darrers esforços es dirigissin a bastir edificis, asfaltar, remodelar i demolir. Els professionals que portaven a terme les esmentades tasques xiulaven i feien una gran cridòria cada cop que veien una dona: cosa que, des del punt de mira dels meus vint-i-tres anys, es traduïa en “sense parar”. Sols hi faltava un dimoni al mig del cel, vestit amb la capa i un barret de copa, perquè complementés el muntatge escènic i en fos foragitat, com Déu mana, per un àngel. I ni bous, ni jous, ni esquelles dels ramats: ni un trist ase hi veia jo –si en descomptàvem certs exemplars del gènere humà que se’n mereixien el nom.
Els nouvinguts érem tants que, si per casualitat hi haguessin arribat, en autobús de línia, un fuster foraster i la seva muller a punt de donar a llum, haurien hagut de fer nit en un traster d’algun hostal ple a vessar –i un cop hagués nascut el nen, les cambreres i els porters els hauríem anat a visitar, per portar-los un xic de robeta, un flam de la cuina i mandarines. Així era el pessebre que teníem muntat. Tal com deia Esteve Albert quan dirigia el pessebre vivent andorrà, l’any 1956, tot era de debò: “Persones i bèsties; ofrenes, objectes, vestits; prats i cases, pedres i neus, cims i estrelles”.
L’any 1997, no es feia pessebre vivent, ni Esteve Albert era nom d’avinguda. Si m’haguessin dit que Andorra era un país d’esclopers i de paraires, de filadores i de trementinaires, de salers musicats i del formatge de tupí, m’hauria sonat a xinès. Ni hi veia cap pescador, caçador d’isards ni contrabandista, cosa que no vol pas dir que no hi fossin. Ja hi havia la placa memorial a la paret de la Biblioteca Nacional, obra de Sergi Mas, però la presència espiritual d’Esteve Albert, hereu natural de mossèn Cinto Verdaguer per aquestes contrades, se sentia molt menys que ara. No va ser fins a l’any 2014 que el Comú d’Escaldes va recuperar el pessebre vivent, en el marc del centenari del naixement del seu autor. Aprofito per recordar-vos que, aquest dissabte, se n’estrena la quarta edició: ara sota la direcció d’Ester Nadal.
Els dies del miracle nadalenc, dediquem un pensament de record a un geni tan nostrat. Esteve Albert que, a Posobres d’Engordany, es definia com a pastor de somnis. Amic del voltor i de l’àliga, de la boira i de la lluna.
(Publicat al BONDIA el 12 de desembre de 2017)

País de neu

Vaig néixer lluny del mar, tan lluny que ni hi somniava, però les meves memòries d’hivern –de quan tenia l’edat de la meva filla i, per tant, ja caminava sola per tot arreu de la ciutat i més o menys a totes les hores del dia– podrien dur ben bé el títol de Records d’un oceà. Els vianants, nedadors solitaris que lluiten amb les onades de vent gelat, duts pel corrent o encarats contra corrent, que avancen a mil·límetres; passatgers d’un tramvia, tripulants d’un submarí que feia via entre esculls de corall amb les llumetes de moixeres. La neu il·luminava la foscor dels nostres hiverns, tapava la lletjor dels arbres podats i de les branques mortes, era un material de construcció de tobogans, ninots de neu i boles per fer guerra els pocs dies solejats. Si se’t gelava la cara, l’havies de fregar amb la neu. Per la neu anàvem fent traces d’esquí de fons. No hauríem sobreviscut un hivern sense neu... Però era la mateixa neu que et volava a la cara a la velocitat de 30 km/h, bloquejava les portes i els cotxes, es tornava gel i relliscava sense clemència, es barrejava amb sal grossa i destrossava qualsevol calçat i, a la primavera, es tornava bruta i grisa.
A semblança dels països nòrdics que es gelen al mes de novembre després d’un mes i mig de la monòtona i interminable pluja i ja no es desperten de l’estupor gelat fins a mitjans del mes de març, a Andorra semblem tenir una relació ambivalent amb la neu, una mena d’amor-odi. Vet aquí un exemple. Visc a Encamp i, per tant, el proppassat dilluns em trobava a la cua que, Déu sap per què, sempre produïm després d’una nevada. Per no trencar la tradició, avançàvem a cinc per hora i, de sobte, me’n vaig adonar: mirava les branques carregades de neu amb el mateix entendriment que m’envaïa de petita quan veia les primeres herbetes verdes, les primeres fulles fràgils, a la primavera inclement dels Urals. Ens passa a tots. Baixem a pas de tortuga, alguns lliscant, d’altres armant-se de santa paciència (fem tard, jo el mato al paio aquell de les rodes d’estiu que tinc al davant), amb els vianants pel mig que prefereixen jugar-se-la i caminar entre els cotxes en mode suïcida, tot per no enfonsar-se a la massa freda que s’acumula a la vorera: però el paisatge enfarinat ens deixa embadalits al bell mig de l’embús.
Som un país de neu. En som part. Això fa que l’imminent divorci dels gegants del Grandvalira ens provoqui una immensa sensació d’impotència amb un cert deix d’incredulitat. Ni ens adonàvem de com n’estàvem, d’orgullosos, abans que s’hagués trencat. Amb una ràfega de vent gelat, se’ns ha ensorrat un bell castell de neu. Com n’era, de bonic! I si s’arregla? Ai, com ho festejaríem! I si no s’arregla? Si es fa cendres, quin Fènix se n’alçarà?
(Publicat al BONDIA el 10 de gener de 2017)