dijous, 13 d’agost del 2015

Records essencials


És bo quedar-se a casa, amb un bon llibre o amb grans amics, però no ho és menys deixar-ho tot, volar pels cels i veure que hi ha ben poques coses tan boniques com les valls pirinenques des de l’aire. Marxar molt lluny, dient adéu als estanys, als pics amb taques de neu. Quan viatges, trobes, o més aviat comproves, que res no és com sembla i la vida és imprevisible. 

Sempre he pensat que el temps passat a l’estranger m’havia d’aportar alguna mena de gran descobriment, sobre el món o sobre mi mateixa. En realitat, les coses trivials sovint prenen el lloc d’allò que se suposava que havia de ser transcendental. Els nostres records essencials, de color de joia o de tristesa, de ràbia, de fàstic i de por, es formen amb independència de les nostres preconcepcions. Ja tenen raó els creadors de la pel·lícula de dibuixos animats Inside out: a dins dels caps hi viuen donetes i homenets que porten els controls de totes les nostres reaccions. Pels passadissos de la memòria, hi passen revisors que buiden els prestatges de records que han deixat de tenir importància, i els envien allà on els fruits de la nostra imaginació infantil es converteixen en fum. 

Fa mitja vida que vull tornar a Anglaterra. De l’estada a Paignton i Torquay, en recordo els berenars que es deien cream tea, panets dolços amb nata muntada i te amb llet, les passejades i les rialles amb les amigues. Recordo un alt castell que es creia infestat de fantasmes, i l’excursió nocturna amb escalons de fusta que cruixien. Per molt que intenti ubicar-lo ara, a partir de les fotos que trobo a la xarxa, no sé si es tractava de Powderham. Recordo un curri inventat per la nostra família d’amfitrions, propietaris d’un restaurant hindú, expressament per a la meva germana, i anomenat adequadament un curri Caterina. La platja i la pluja. La sidra que no ens venien si no portàvem passaport, perquè no es creien que alguna de nosaltres ja havia fet 18 anys. Aquelles botigues que tancaven abans que tinguessis temps de sortir de la classe i mirar-les. La catedral d’Exeter. Les excursions per Devon i Cornwall, cap a Land’s End. La por que fa passar per carrerons estrets, i que hi hagi un cotxe que va en direcció contrària, i que el conductor de l’autobús turístic en què vas es posi a l’esquerra. I naturalment, es posava a l’esquerra, tot intentant explicar-me acudits que encara no entenc. Les interminables converses amb un company de curs que es deia Hugo Vogel i tenia una xicota romanesa. Era de Bayreuth. Sí, crec que era de Bayreuth. O potser de Nuremberg. Un restaurant italià on em va semblar graciós demanar “espaguetis amb burro”, perquè no m’imaginava que el burro en qüestió era la simple mantega. Tots els records, els importants i els prescindibles, s’ajunten en un tot que es diu l’experiència. 

Ara, al cap de molts anys, torno al Regne Unit, tot i que vaig a llocs diferents dels que vaig visitar quan estudiava. No es tracta d’una estada especialment llarga, uns dies de res, però també passarem per Irlanda. Per raons de treball, sovint he hagut d’explicar les coses que conec només dels llibres i articles: aquesta vegada, veuré Dublín, Cork i Belfast, Holyhead, Glasgow i Liverpool.

(Publicat al BONDIA el 12 d'agost de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes.

dimarts, 4 d’agost del 2015

Models, poder i ulleres de mentida




¿Per què la idea d’encarnar un ídol, un ideal creat pels professionals de la moda, ens sembla, d’entrada, noble i digna d’admiració? Fins i tot a aquells qui, com jo mateixa, no són, en absolut, experts en els productes anunciats. No és que m’extasiïn els vestits –són les figures femenines, productes de treball d’equips de creatius de talent, que deixen una petjada a la meva ànima–. Dones alienades de la seva imatge externa, que ja no els pertany, dones que saben somriure quan l’entorn és hostil, estan mortes de gana i el temps no acompanya. La bellesa, per molt artificial que sigui, sempre és una promesa de felicitat.

Encara que sapiguem que es tracta d’un treball sovint precari i mal pagat, ens quedem captivats per la imatge projectada per les models. No ho canvia la poca naturalitat de la seva constitució. Tant se val que sapiguem que ni una correspondència del cos amb els cànons actuals ni la destresa física no tenen relació directa, ni positiva ni negativa, amb cap proesa intel·lectual. Un gran atleta habitualment no arriba a conquerir la fama d’un gran pensador, ja que dedica més hores al treball corporal que a la lectura. Pocs premis Nobel tindrien èxit desfilant a la passarel·la. O com a mínim així ho veiem nosaltres, aclaparats per les idees preconcebudes.

Quan l’exmodel i antropòloga Patrícia Soley-Bertran estava escrivint la seva tesi doctoral de sociologia de gènere a la universitat d’Aberdeen, els seus companys masculins de doctorat, tots ells homes progressistes i cultivats, li van donar un consell que des del seu punt de vista milloraria la seva imatge com a intel·lectual universitària. “Posa’t ulleres falses,” van dir. “Semblaràs més acadèmica.” Tinc entès que l’exmodel i doctoranda s’hi va negar. Tanmateix, aquesta anècdota, conjuntament amb moltes altres, li va servir per explorar la pressió de la imatge sobre el públic espectador. El resultat és un llibre a la vegada trist i divertit que s’ha convertit en el premi Anagrama d’assaig d’aquest any. Basant-se en les entrevistes amb models en actiu, la pròpia trajectòria laboral i la literatura existent, l’autora ha estudiat la indústria de la moda com a productora d’identitats.

El llibre de Patrícia Soley-Beltran ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama, 2015) és la història d’una nena de cabells curts que somniava a convertir-se en Rita Hayworth i va acabar dedicant-se a la investigació del cos com a sistema de representació i comunicació visual. El seu relat aborda la nostra percepció de models com a símbols que donen sentit a la realitat. A la vegada, fa el repàs de la història de l’ús de persones vives per mostrar la roba: una estratègia comercial que no ha deixat de tenir èxit al llarg dels últims 150 anys.

El cos humà és un misteri per a nosaltres, i “una seductora i explotadora economia de consum” utilitza les nostres inseguretats, els nostres somnis i les nostres pors per presentar-nos la model i el producte anunciat com un conjunt inseparable en el qual “la roba prima sobre la persona”.

(Publicat al BONDIA el 5 d'agost de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes