dilluns, 17 de juliol de 2017

El misteri de Max Voloixin

“Quan estimeu algú” –deia Max Voloixin a la jove Marina Tsvetàieva– “sempre voleu que marxi per començar a somniar amb ell”. L’any 1901, el protagonista del llibre Andorra i el poeta, publicat pel Ministeri d’Exteriors a la col·lecció L’Andorra dels viatgers, va passar per les nostres muntanyes com un llamp. Hi va dormir a la neu (al mes de juny!), va recollir informacions sobre el contraban de cigars i vaques i va fer la coneixença del síndic general del moment, al qual anomena el “president de la República” (que “també és l’amo de l’hostatgeria”). Algunes de les observacions que en treu són inexactes; altres contenen una certa veritat irònica: “És un Estat molt curiós. Hi ha dos partits polítics: el conservador, que és espanyol, i el liberal, francès. La principal diferència entre l’un i l’altre és que el segon vol construir una carretera i el primer, no”. La lleugeresa dels comentaris que fa és pròpia d’un viatger ric, il·lustrat i “civilitzat” –un aristòcrata– a un lloc de vida pobra, dura i senzilla: avui en dia, la truita s’ha girat i es podria esperar la mateixa mena de conclusions mig fantasioses, mig divertides d’un viatger andorrà que vagi a visitar el poble de la meva àvia a Rússia.
Passaren anys i anys. Va arribar el 1917 i la Revolució d’Octubre seguida per la sangonent Guerra Civil, i el poeta rus que va visitar Andorra va esdevenir el poeta que més estimava la pau. Max Voloixin acollia a casa seva diverses persones perseguides pels dos bàndols, sense parar esment de l’afiliació política de la gent que salvava. És més: allà on més a gust se sentia aquest antic estudiant de dret, gran coneixedor dels simbolisme francès i habitual dels salons aristocràtics de Petersburg era a la muntanya. Era un home gros i gras, però passava els dies caminant pels senders costeruts de Koktebel, el poble de Crimea on es va instal·lar definitivament pocs anys després de tornar del seu curt pas per Andorra.
A l’etapa muntanyenca de la seva vida es va avesar a vestir una túnica llarga, a l’estil de la sotana de mossèn Cinto Verdaguer, i grimpava per les roques amb sorprenent facilitat. S’interessava per les ciències ocultes, per l’herència dels càtars, i de tot cor estimava la Mare de Déu, Matoll Ardent que mai no es consumeix. Va demanar ser enterrat al lloc més alt del seu poble, i és allà, al cim de la muntanya de Genísser, on el van enterrar, caminant nat, grimpador nat. A la seva autobiografia, esmentava Andorra a la llista dels llocs visitats durant els seus “anys de pelegrinatge (1898 – 1905)”, entre Sardenya i Louvre: un repertori curiós de “països, museus i biblioteques”. Havia passat pocs dies a casa nostra: de seguida va marxar cap a Mallorca, exòtica i misteriosa. S’hi va quedar el temps exacte perquè les muntanyes comencessin a somniar amb ell.
(Pubilcat al BONDIA el 26 de juny de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

divendres, 2 de juny de 2017

Camí de les Pardines

No hi ha dubte que l’hivern ofereix tantes oportunitats a l’excursionista com l’estiu, si és vostè un entusiasta de l’esquí de muntanya, o una persona avesada a caminar amb raquetes. Jo no ho soc. Les males llengües afirmen, ben carregades de raó, que la preparació física i capacitat tècnica que tinc mai no em permetran posar-me a fer esquí de travessia. Això de caminar amb raquetes sí, deu estar tirat, o així jo recordo de l’única vegada que vam pujar, fa molts hiverns, al refugi de Sorteny de nit. En fa tants anys que no recordo com, per art de màgia, em vaig trobar amb les raquetes als peus i un frontal al cap, tot i que era una clara nit de lluna. Recordo la sorpresa de poder avançar sense enfonsar-me, i no m’explico per què mai he tornat a posar-me raquetes. Hi ha pocs llocs pels quals s’hi pot caminar amb meres botes de muntanya quan fins i tot les simples carreteres semblen pistes de patinatge. El Camí de les Pardines n’és un.
El Camí de les Pardines, que va dels Cortals d’Encamp al Llac d’Engolasters, és un dels itineraris que, des del meu punt de vista, té més encís a l’hivern que a l’estiu. A mig matí del diumenge, la pujada per la carretera dels Cortals -uns 10 minuts en cotxe- és quasi deserta. La ruta s’inicia a la cruïlla de la carretera dels Cortals amb la Borda de les Pardines (una mica abans del km 3 de la CS220), i hi ha bastant espai a l’aparcament. A més a més del sender pla i fàcil i vistes espectaculars, avui tenim el privilegi del silenci, amb el cruixit de la neu fresca sota els peus. La majoria de les famílies que s’hi veuen els diumenges quan floreixen les plantes del Pirineu al jardí botànic deuen ser a les pistes. Entre els quatre gossos acompanyats dels seus propietaris, nosaltres dos i un ciclista despistat que porta la seva bicicleta pràcticament en braços, hi som poquets, i estem distribuïts a les alçades diferents dels 3 km de l’itinerari.
Ahir a la nit va nevar, i la capa de neu que cobreix les plaques de gel és tan espessa que s’hi camina com si trepitgéssim la sorra de la platja. La cascada del riu de Montuell sembla feta d’estalactites, tota vestida de blanc, immòbil. Els berenadors i el mapa del mirador amb vistes als pics de Llevant, Torralleda i de la Pala Alta, semblen extrets d’una pel·lícula d’aventures d’ossos blancs al Pol Nord. La Mare de Déu de l’Ecologia, estiuenca i festiva, observa el regne de febrer amb un somriure d’aprovació. Xino-xano, hem trigat gairebé una hora i mitja en fer els sis quilometres i escaig que representa l’anada i tornada pel Camí de les Pardines. En arribar als restaurants, hem baixat al Llac d’Engolasters on els múltiples turistes pujats precàriament a allò que sembla sortidors d’aigua de metall, es fan les fotos. Sí, crec que han sigut quaranta-cinc minuts de camí d’anada i aproximadament quaranta de tornada. Hem parat un moment per fer un cafè a La Dama del Llac a la caloreta de la llar de foc, i hem girat cua per fer la mateixa ruta des de la qual, en altres èpoques de l’any, hem pujat al Cap dels Agols i hem baixat pel Camí del Riu Blanc.

Quan més vegades vaig fer el Camí de les Pardines -un dels itineraris més plans del país i d’accés més fàcil- va ser fa dotze anys, quan estava embarassada de la Laura, i just després, quan ja havia nascut i la hi portava amb mi, penjada en una motxilla. Aleshores pensava que es podria dir Camí de les Padrines. De les Padrines i de les Embarassades. I dels Cotxets. I dels Gossets. I dels Corredors.
(Publicat a l'Ara.ad el19 de febrer de 2017)

dimecres, 10 de maig de 2017

Camí de les Barreres i Camí de Rebolians

D’Aldosa a Anyós, i de tornada


Aventurem-nos a la Vall del Nord: fa molt que no hi paràvem peu. Aquestes setmanes, encara tenim bon temps i mal temps a parts iguals. Encara no sabem si la primavera s’hi ha arribat per instal·lar-se o està de visita curta i passatgera. Per tant, fem excursions curtes, de petita durada: explorem caminets que no hem tingut temps de passar quan podíem pujar més amunt i veure més.

Just a l’entrada a l’Aldosa, a mà esquerra, un xic més enllà del lloc on sempre hi pasturen cavalls marrons amb crins negres, preciosos i ben alimentats (Carretera de la Creu Blanca 26), comença un camí que en teoria, només ens hauria d’ocupar 25 minuts: el Camí de les Barreres i el Camí de Rebolians. No s’ha d’agafar la senda de l’esquerra, que travessa el bosc: baixem per les fulles seques, fulles mortes de roure que cobreixen allò que sembla el llit d’un riu sec. N’hi ha tantes que ens hi enfonsem gairebé fins als genolls.

El caminet es pot fer, com el vam fer nosaltres, sense pals i amb texans, amb bosses de cuitat a les espatlles. Ara bé, ho agraireu si porteu botes de muntanya, ja que us esperen ponts d’estabilitat molt relativa fets de quatre troncs posats en ratlla, baixades abruptes i pujades d’aquelles on trobes cadenes clavades a la muntanya de les quals agafar-se; també bassals de fang (els texans van quedar decorats d’una forma particularment creativa). Hi ha moments del camí quan et comences a lamentar que ja no tenim rucs i mules al llom dels quals travessaríem el bosc amb certa comoditat i amb la càrrega que calgui.

És un bosc ple d’ocells, de corbs enfadats amb la nostra presència maldestre, de cargolets, de merles d’aigua i cueretes blanques. Anem xino-xano, i als trenta minuts se’ns acaba el Camí de les Barreres i se’ns comença el Camí de Rebolians, a la vora d’un torrent, on travessem un pont estable, de fusta sòlida i treballada. A partir d’aquí, pugem més ràpidament, perquè, com sempre, hem començat a caminar al capvespre, i si triguem gaire, el sol se’ns pondrà i caminarem a les fosques.

A poc a poc, darrera dels avets, a uns 40 minuts de camí, se’ns dibuixa la silueta preciosa de Sant Cristòfol d’Anyós, patró dels motoristes especialment venerat pel meu sogre, camioner de tota la vida: l’església on als estius, el 10 de juliol, es beneeixen els vehicles. Seiem un moment al costat de Sant Cristòfol, i reprenem el camí de tornada per la carretera. Quan vas a peu, la vista de les muntanyes majestuoses t’impacta més, tens més temps per interioritzar-la i gaudir-ne. Amb una parada tècnica per beure aigua cristal·lina de la Font de Mordell, el trajecte d’Anyós a Aldosa ens ocupa poc més d’un quart d’hora: ja hi tornem, a la vora del tancat on els cavalls de color de xocolata mengen fenc i herba seca d’un contenidor verd. Els núvols blancs en forma de dracs i guineus, que miren el Comapedrosa des de dalt, a poc a poc es tenyeixen de groc, de taronja i de rosa. Tota la passejada ens ocupa una hora completa, 60 minuts.

(Publicat a l'Ara.ad el 9 d'abril de 2017. Foto: Sant Cristòfol d'Anyós vist des del Camí de Rebolians / Jordi Santañes Molina)

dimarts, 9 de maig de 2017

Bellesa essencial

Jaume Riba i la seva càmera formen part orgànica del nostre paisatge. El calm de Claror a principi d’hivern és un desert de matolls i neu, sota un cel nuvolat i immens. Les plaques de gel a l’estany de la Bova són ales i ulls de libèl·lules, làmines llargues, arrodonides, fràgils i fantasioses. A l’altra banda de la vall, al solà de Ràmio, ens mira un isard d’ulls tristos i nobles, tan vius i distints dels ulls dels caps d’isards caçats i dissecats que de vegades contemplem a les parets dels restaurants de cuina casolana. A tot el món no hi ha res comparable amb el camí del Madriu, la porta a l’Andorra celestial, somniada, angelical. “La bellesa és essencial”, diu el fotògraf, i no pot ser d’una altra manera, i la textura de l’espargani muntanyenc (la bova) a l’estany de Perafita ens commou fins a les llàgrimes, i el pany de la porta de la borda de cal Xic ens sembla una obra d’art perduda, i les rugositats de l’escorça de pi negre ens són properes i familiars com si es tractés de la pell d’un humà estimat. Com de costum, el privilegi de veure el món des del punt de vista de Jaume Riba, “l’home-sol” en les paraules del Sergi Mas, ens transforma en éssers més sublims.
Les imatges d’Àlex Tena, fotògraf de l’equip de la candidatura de la vall del Madriu com a patrimoni mundial, són escenaris d’històries que descobreixes a poc a poc. Les vaques entren a la vall pel port Negre i s’hi endinsen fent una S gegant: el pastor les observa, acompanyat del seu gos. El crani d’ovella prop de la Maiana, blanc, solitari, també ens recorda que la vall té vida, l’altra cara de la qual és la mort. Les formacions granítiques als estanys semblen dracs adormits. El bosc prop d’Entremesaigües, a la tardor, es desfulla i cobreix la terra i la molsa de les pedres amb una catifa de cors arrodonits i secs. L’estany Forcat al crepuscle, a l’alba i a la nit és ple de silencis, d’estels i de núvols. La vall té grans extensions d’espai on l’ull descansa i l’ànima es recupera, i les muntanyes semblen mar, les herbes fan la forma d’ones. El 8,8% del territori d’Andorra és un indret protegit, un santuari de l’esperit inquiet.
Madriu 8.8 és l’exposició d’unes quaranta fotografies de la vall del Madriu-Perafita-Claror a l’edifici Artalroc, la sala d’exposicions del Govern. Les fotografies de Jaume Riba i Àlex Tena, en blanc i negre, es complementen amb un audiovisual que ens permet contemplar la vall vista per ells mateixos, però en color i en moviment. L’exposició és gratuïta, però val la pena invertir 15 euros per adquirir el llibre que inclou totes les fotografies de l’exposició conjuntament amb els textos i poemes de Manel Gibert, una obra d’amor dedicada a la nostra terra, l’Andorra d’ensomni, un país ideal.
(Publicat el BONDIA el 8 de març de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 8 de maig de 2017

Adeu, pàtria

Feia un fred penetrant i corprenent, d’aquests que es fabriquen expressament pels pobles de mar, no fos cas que als forasters se’ls acudís el pensament esbojarrat d’instal·lar-s’hi permanentment. Al barri de Pedralbes, em vaig fer una foto amb el passaport que retornava i em vaig esbroncar silenciosament per muntar un melodrama per un procediment burocràtic, i a més a més indispensable per identificar-me ja del tot amb el país on visc des de fa uns vint anys, que estimo i respecto (ho vaig pensar i, tot seguit, vaig sentir una veueta que deia “i el teu país d’origen, no el respectes?, no l’estimes?”, i em vaig haver d’excusar dient “sí, sí, però he hagut d’escollir un dels dos i ja he fet la tria”). Vegeu, això de no posar-me melodramàtica em costa un pelet, ehem, em costa un munt, per no constatar que m’és impossible, cosa que per altra banda és natural perquè a casa meva tots som una colla d’exagerats. Una estona abans, en la trucada de WhatsApp, la meva inapreciable progenitora, que després de la mort del pare sembla que hagi heretat, a falta d’altres béns, la seva capacitat de parlar en broma com si parlés de debò, havia disparat: “Així, ja hauràs renunciat a la mare?”, i per un moment em vaig plantejar si era probable que veritablement m’ho recriminés, tot recordant una entrevista amb una senyora gallega molt maca, d’Encamp, que deia que per a ella deixar de ser espanyola hauria estat com faltar a la mare. Bé, si li havia faltat li havia faltat, i ja em dirigia a l’oficina consular de la Federació Russa de Barcelona per recollir el certificat segons el qual havia deixat de ser ciutadana russa, a canvi dels documents que m’identificaven com a tal. Era un tràmit molt senzill. Havien processat el meu cas per la via ràpida i procediment abreujat, i el permís ja m’hi esperava.
Sí, el permís. A Rússia, aquestes coses funcionen així. Per renunciar a la nacionalitat russa no basta amb la teva pròpia voluntat: les autoritats t’han d’atorgar el vistiplau per fer-ho. Has de sol·licitar al departament regional del Servei Federal Tributari que certifiqui que no hi consta cap deute fiscal teu, donar-te de baixa del registre municipal, i entrar una petició fent constar que no se t’havien confiat secrets d’Estat, que no tens antecedents penals ni la condició d’encausada en una causa penal oberta, ni una obligació pendent i incomplerta de fer el servei militar, i que ja has esdevingut, ni que sigui de forma provisional, nacional d’un altre país i no et convertiràs en apàtrida. A més d’explicar els motius pels quals ho sol·licites. Tot plegat té una certa semblança amb un divorci amistós d’una parella que no té fills ni béns en comú. Quant a la meva renúncia, ja feia dies que s’estava tramitant, i ara s’ha fet oficial i final i amén. Ja soc andorrana. No soc res més. Soc vostra.
(Publicat al BONDIA el 8 de febrer de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Tot sembla més bonic vestit d’hivern

Quines ganes que en teníem, oi, de neu? Cada vegada que ens vèiem, miràvem el cel i l’esperàvem, com si ens hagués de solucionar tots els mals, i ens dèiem que era el primer any que havíem arribat a Nadal sense neu, al gener sense neu. Fèiem temps esperant que els nens arribessin dels entrenaments i ens explicàvem com, anys enrere, les voravies d’Andorra la Vella i Escaldes n’estaven plenes durant dos o tres mesos, cada hivern, com que no hi havia ni tants cotxes, ni tantes cases ni tants pisos, ni prou màquines per treure-la, ni res... I per damunt d’Escaldes, guaita, ja era la Sibèria profunda, o com a mínim l’oest del Japó, i els veïns d’Encamp anaven pel passeig del riu per un caminet petit-petit entre els munts immensos de neu.
Eren altres temps, els temps de les neus d’antany, quan els andorrans deixaven el cotxe al mig del carrer amb la clau ficada, perquè el pogués moure qualsevol a qui li molestés; quan a les pistes hi havia més telearrossegadors que telecadires. Quan hi havia més turistes a l’estiu que a l’hivern. Quan l’agulla de Caldea no s’aixecava encara enmig de la vall; quan no pagàvem impostos i no sabíem de què servia un número de registre tributari; quan els andorrans fills de pare estranger no votaven; quan els metges fumaven a la seva consulta; quan una bona part de la cultura catalana sobrevivia i es refugiava a les nostres muntanyes; quan la gent de bé es podia guanyar bé la vida fent de contrabandista o de prestanoms. Eren èpoques que ara, mentre a poc a poc ens apropem a la madura edat de cinquanta anys, se’ns han tornat daurades.
Vençuts per la nostàlgia, aclaparats pel canvi climàtic, esperàvem la neu, i les mares reunides al voltant de la Valireta, les encampadanes de tota la vida, sospiraven i ens deien: “Tranquils. Millor, millor que no nevi tant. Que nevi a les pistes. Aquí, a la ciutat, ja ens va bé tal com està.” I feia un sol gloriós, i cada cop que ens vèiem ens dèiem que s’havia de netejar l’atmosfera, que no era gens normal, i desitjàvem que les temperatures baixessin, que tots els boscos es vestissin de blanc, que els carrers es gelessin, que sense això no era hivern, i l’hivern s’ha apiadat de nosaltres. Hem arribat a veure cotxes enterrats sota la neu, ens hem enfonsat fins als genolls als carrers i als pàrquings oberts, ens hem fotografiat al costat de les fonts gelades i els ninots de neu a la porta dels iglús fets recentment i hem posat cadenes a les rodes del cotxe als llocs menys esperats. Tot sigui dit, els serveis comunals han estat eficients, i al cap de tres dies tot ha tornat a la normalitat. Cotxes desenterrats de la neu, carrers nets..., fins que l’hivern torni a recordar que és hivern, fins a la propera nevada.
(Publicat al BONDIA el 25 de gener de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

divendres, 30 de desembre de 2016

'Shelter'

“¿Què em passarà a partir d’ara? Al cap d’un temps, he deixat de pensar-hi. Tal vegada me’n vaig oblidar... de pensar... completament.” Amb aquestes paraules, pronunciades en japonès en una veu dolça i trista, comença la història de la Rin. La Rin viu en un món on no hi ha cap ésser viu a part d’ella. S’envolta de plantes i paisatges que dibuixa en un programa de realitat virtual semblant a Minecraft. Han passat 2.539 dies sense que rebi cap missatge. La Rin té 17 anys i viu en el seu univers virtual des de l’edat d’uns 11 anys: 2.539 dies equivalen a 6,95 anys d’espera.
Entre altres compromisos laborals, faig classes d’anglès a adolescents. Davant dels joves aficionats a la música electrònica i a la creació d’imatges amb ordinador, em sento una mena de neandertal desplaçat en el temps: els meus coneixements, d’una altra banda ben bàsics, sobre el que haurien de ser les preferències estètiques d’un ésser humà mínimament format, són anteriors a la Revolució Russa. L’empremta visual i sonora dels últims cent anys de la història humana en la meva ànima és obscura i confusa: ¿què me’n dieu, de Crunchyroll i Porter Robinson, si encara em costa pair Egon Schiele i Alban Berg? I no, no és la bretxa entre generacions. Quan jo tenia 14 anys, The Future Sound of London ja estava a punt de treure ISDN, i tinc amics que l’han escoltat mil vegades. Ni es tracta d’una diferència intrínseca de gustos: tot l’art em costa igual, m’impacta massa i em confon. No tinc millor comprensió de Scarlatti que d’Iron Maiden. La part curiosa és que sempre he tingut a la meva vora algú amb predisposició a familiaritzar-me amb l’obra de Scarlatti; en canvi, ningú m’explica res d’Iron Maiden. És com si els vuit anys de piano clàssic cursats a l’adolescència llunyana m’hagin barrat l’accés a l’univers dels estils musicals que no són, d’entrada, benvinguts a la Societat Filharmònica. “Com dieu, Shelter d’Artur Robinson?” “Porter Robinson.” La resposta és amable, però l’expressió em diu clarament que cap DJ deixaria que els seus pares li posessin el nom d’Artur. Per tant, en arribar a casa m’endinso en un món on el codi de vestimenta inclou, o no exclou, barrets de llana amb dibuixos de gelats, els habitants del qual es diuen Madeon, Gigguk o Crunchyroll. És un món ben bonic: us hi dono la benvinguda.
Shelter és un vídeo musical produït en col·laboració amb l’estudi japonès A-1 Pictures Asagaya Studio. L’anime combina el ritme optimista de la cançó amb la solitud de la realitat virtual i la nostàlgia humana per un món destruït. La Rin viatja per l’espai obert en un vehicle d’una plaça, connectada a la nau com els humans lligats a la Matrix, a la recerca d’un planeta que pugui ser la seva nova llar: la Terra ja no és res més que un record. ¿Hi arribarà? Qui ho sap, però hi fa via, a través d’un mar de tristesa i d’esperança.
(Publicat al BONDIA el 14 de desembre de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor