dimecres, 28 d’abril del 2010

Tants caps, tants barrets

Vaig fer el meu primer viatge a les Valls enmig d’una colla de turistes que compraven formatge i sucre. Podien ser els anys vuitanta, però ni això: us parlo del 97. No vaig tenir la sort de conèixer l’Escaldes- Engordany plena de prats. No he vist els créixens florir a la vora del xalet del Montanya. Des de la meva arribada a Andorra, no he vist als carrers ni un sol ruc (naturalment, parlem dels animals). L’edifici del Govern ja era gran i ple de funcionaris, com tots els edificis del Govern de la resta del món per mi conegut. Vaig trigar anys a aprendre a estimar i a entendre aquesta terra de mites amagats, de mil botigues, de gent prudent i de secrets coneguts. Mites amagats… ¿qui els explica? Avui he parlat amb una persona que els ha compartit amb mi i amb tothom.

Els llibres "Andorra… sense coprínceps?" i "Els andorrans som així" (sobretot el segon, però també el primer, tot i que és un llibre d’opinió) expliquen faules i anècdotes d’un definit valor literari. Les faules tenen moralitat, les anècdotes fan somriure: són llibres que llegeixes d’un sol alè i que recordes durant molts dies.

A la portada del llibre "Els andorrans som així" veiem dos ciutadans amb els caps plens de núvols. “Tants caps, tants barrets”, m’indica l’autor. És un recull d’històries populars que en el seu moment em va inspirar per començar a lligar els fils de les meves narracions. La portada de l’altre em va servir per fer la coneixença d’una part de la família del senyor Pere Moles Aristot, mentre el llegia fent un tallat a La Paella. “Aquest llibre l’ha fet el meu pare!”, comentà la senyora asseguda a la taula del meu costat. “El padrí!”, cridà l’Alèxia assenyalant la fotografi a de la portada. “El vaig a veure ara mateix.” “¿I ho entens tot, del llibre?” “Jo crec que sí.” Ens vam acomiadar, emocionades totes dues.

Els escrits de Pere Moles ens parlen de la cultura andorrana: en formen part, però també ens en parlen. Potser per aquesta mateixa raó llegeixo la inquietud de viatger a la seva mirada. Sé que parla quatre idiomes, com la gran majoria dels andorrans: ¿o més de quatre, potser? Ha vist més món que jo. Li veig als ulls la nostàlgia dels països llunyans, quan descriu els enormes vaixells que arribaven al port de Southampton: va viure a Anglaterra durant un any, als anys 1950. “¿Us agradava viure a l’estranger?”, pregunto. Assenteix amb el cap: les memòries de Londres quan era la ciutat més important del món, més important que París o Nova York, són les imatges més encisadores de quan tenia vint anys. En aquella època, havia pensat anar a treballar a Austràlia “amb pic i pala”, en companyia d’uns amics. Se’ls va refusar el permís de treball australià per no ser súbdits britànics, i va tornar a Andorra per treballar de secretari a l’Automòbil Club. Hi tenien una màquina d’escriure, cosa que no tenien en aquells moments a ca la Vall, i el M. I. Síndic –el senyor Francesc Cairat– el cridava quan necessitava que li passessin a màquina alguna carta oficial.

Entre els assoliments importants de l’Automòbil Club hi ha la introducció del distintiu AND en la matrícula andorrana per als cotxes. En la meva recerca de referents identitaris, més d’una vegada vaig trobar referències a aquesta matrícula: d'una forma diferent de com ho fan l’espanyola o la francesa, ens fa saber que som a prop de casa cada vegada que la veiem per França o per Espanya.

Viu a la mateixa casa en la qual va néixer: la casa Aristot. Té una cadència de parlar suau; un amic escriptor i polític em va dir un dia que per entendre els llibres de Pere Moles els hem d’imaginar llegits amb la seva veu. Les coses més polèmiques dites amb la seva entonació ens introdueixen en un ambient de discussió pacífica, de pau, de bon humor. Quan parlen d’ell, les persones que el coneixen fan servir l’adjectiu “assenyat”: Una persona molt assenyada.

Em diu que el Consell, abans de la Constitució, era més divertit: tothom hi podia dir la seva, sense disciplina de partit ni reglament. Probablement, el sistema d’ara és més just: quan es feia a l’antiga era més personalitzat.

Intento agafar el ritme pausat de les seves històries, entendre el temps quan l’import i l’export es feia via contraban, quan tots parlaven de tu a tu, quan el poble era poble, feia la vida de poble i sols somniava a esdevenir ciutat. Demano que em signi el llibre i escriu: “A la meva amiga Alexandra…” El conec d’una hora de conversa i en veure la inscripció entenc que desitjo desesperadament ser-ne amiga. Comenta que volia fer una conclusió per al seu llibre "Els andorrans som així" que expliqués com són els andorrans, però s’ho va repensar i es va quedar sense.

¿Com són, els andorrans? Les petites històries que explica ens ho fan saber de manera intangible. La nova Andorra urbana, malmesa i adornada li somriu amb timidesa: a les esquerdes del ciment, darrere dels fanals moderns, amaga l’ànima rural i la manera de ser de poble. Als seus carrers, en cotxe i passejant, veiem els habitants de les Valls que no saben ben bé com són, tindrien dificultats per explicar-ho i fan la seva vida amb els caps plens de núvols, poblats d’opinions i de projectes, coronats de barrets metafòrics de tots els colors.

Un lleuger teixit de mites

Lluís Duch ens ensenya que el mite és una part inalienable de la nostra biografia més íntima i indestructible. La biografia íntima i indestructible d'un país també es basa en els seus mites: un lleuger teixit de mites personals i familiars, del veïnat, de la parròquia, del cercle social, de vegades partit polític.

Amb els meus interlocutors, a les entrevistes que més atresoro, ens expliquem els nostres mites. Normalment som dos o tres, prenem cafè, expliquen acudits, hi ha qui fuma pipa. Una vegada se'ns va fer fosc i ens vàrem quedar parlant a les fosques fins que a algú no se li va acudir encendre el llum. Curiosament, públicament i sense que mai no destorbi, sovint hi és la gravadora, la meva memòria portàtil.

Parlem durant estones llargues, algunes hores en molts dels casos, i ens acabem coneixent, o inventant, fins al punt d'incorporar-nos en els nostres mites anteriors. Potser l'etnògraf tindrà algun efecte en la societat que estudia, però aquesta el transforma fins a convertir el famós punt de vista objectiu inicial en ficció, i fins i tot en ficció ben poc rumiada.

Les nostres pors, aquelles famoses pors tan ben descrites pel Pep Albanell a la introducció de "Les valls desitjades" (Sergi Mas), les nostres il·lusions de joventut i animals de la infantesa (és curiós quantes vegades acabem parlant dels animals: qui no tenia vaques tenia periquitos), les lluites de l'edat madura. Vull pensar que són converses de felicitat, tenyides de poques ombres de decepcions.

Anem fent país, perquè el país per mi són ells. Fem conversa, fem memòria, i trobo que estem creant alguna cosa molt bonica. Hi ha qui hi creu molt: això no depèn de mi, però per alguna raó la meva gravadora em fa responsable de convertir aquestes converses en un text llegible. Transcriure-les no serviria per a tant: es necessita un intèrpret, una persona que interpreta i tradueix.

Necessitaré tota la vostra ajuda per poder interpretar-les correctament: no perquè ningú m'hagi dit mai res del que pugui ser perillós per a ells mateixos, Déu me'n guard, sinó perquè vull intentar no distorsionar la realitat preciosa de les persones que me l'han confiat. No us explicaré secrets, faré retrats, i la gràcia dels retrats és que siguin fidels.

Desitgeu-me sort, perquè cada dia es perfila més clara la realitat de la qual he trigat mesos a adonar-me: conjuntament, en petits fragments, estem escrivint un llibre.

(Publicat al BonDia el 28 d'abril del 2010)

dimecres, 21 d’abril del 2010

Concentració de ferro

Cristina Orduña ha comentat recentment, a les pàgines del Facebook, l’existència d’un punt de vista, defensat per un metge conegut, que la concentració de ferro en aquestes muntanyes modifica la nostra estructura molecular, fent-nos propensos a les depressions. Qüestió de malalties a part, m’ha agradat la teoria; donaria la resposta a algunes de les preguntes que sempre m’he fet sobre la nostra realitat estranya i misteriosa, amb un toc de bruixeria. Les quantitats de ferro que hi ha a les muntanyes activen algun pol del imant interior que tenim; per això, ens atreuen o ens repelen. L’atracció sol ser més discreta. La repulsió aporta resultats que esgarrifen.

Tant per raons de treball com per la meva condició d’estrangera, durant els meus tretze anys de residència a Andorra vàries vegades he tingut contacte amb les persones provinents dels altres llocs del món que venien a passar una temporada en aquest entranyable país dels Pirineus o bé per quedar-s’hi. Solien arribar plens d’esperances i il•lusions, optimistes, enamorats dels paisatges que acabaven de conèixer. Alguns s’adaptaven més o menys de seguida i encara hi són: suposo que jo represento un d’aquests casos, i la història no va d’ells. Però n’hi havia d’altres.

Al cap de dos o tres mesos es posaven pàl•lids i tristos, s’irritaven amb summa facilitat, es queixaven de les mirades de la gent, de les hores de llum, d’un malestar indefinit i es pronunciaven “ofegats per les muntanyes”. En sortir de les Valls, els caps de setmana, els canviava la cara, els ulls adquirien un to més sà, d’un blau cel, d’un marró del bosc, d’un verd d’aiguamarines. Tornaven a desgana, amb el cap acotxat, aixafats, com si es posessin de cop i volta anèmics, com si els faltés aquell ferro que sobra a les muntanyes. Un dia menys pensat s’enfadaven amb els patrons sense que hi hagués hagut una clara raó, s’acomiadaven sense avis previ i desapareixien. Després, els excompanys rebíem correus electrònics de València o del País Basc, correus plens de felicitat extàtica de veure el mar i dormir a la platja, alguna vegada sense feina, alguna vegada havent deixat la sorpresa i desesperada parella al mig de les Valls.

Jo, en aquell moment, vaig dir que les muntanyes feien la selecció de personal. Aquells qui les queien bé, els acceptaven a poc a poc, aquells qui no les convenien, els rebutjaven violentament. Muntanyes arbitràries, majestuoses, capritxoses. Potser l’explicació científica és la concentració de ferro. No en va, diem que quan aconseguim convertir un assumpte en més mundà, més normal, menys tràgic o menys difícil, li hem tret ferro. Potser la tradició de les fargues, a part de la seva vessant del negoci, tenia aquest objectiu ocult: treure ferro a les muntanyes, canviar-les de caràcter, fer-les un lloc més amè, més hospitalari. No en va, l’arribada de les ones d’immigració és posterior a l’època de les fargues. Per això no ens hem de sorprendre de les obres interminables a les nostres carreteres, de la impetuosa necessitat de cavar que semblen tenir tant les companyies privades com les administracions públiques. Ho fan per una raó existencial: inconscientment, el que volen és treure ferro a les muntanyes, fer que siguin un lloc més “mediterrani”, més planer i tranquil, més amè.

(Publicat al BonDia el 21 d'abril del 2010)

dimarts, 20 d’abril del 2010

El meu poble


El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia)

dissabte, 17 d’abril del 2010

Temps i espai

Els andorrans de soca-rel vénen de cases molt velles. Gent respectada, ocupada i críptica, els nascuts el primer terç del segle XX em diuen que és important omplir el temps amb les nobles accions de solidaritat, il·lusió i esperança.

Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.

Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.

A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.

Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.

Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.

De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.

Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.

(Publicat al BonDia)

dimecres, 14 d’abril del 2010

Si us plau busqui ajuda

La meva relació amb els aparells mecànics i electrònics, amb tot el que es podria descriure amb la paraula "tecnologia", implica un respecte molt distant. No és pas perquè cregui que a les màquines les caracteritza una fredor especial que mai no substituirà la calor humana. De fet, trobo que les màquines són unes entitats molt intuïtives. Posseeixen una intel•ligència aguda, si bé potser un xic artificial. Senten la por i la inseguretat de la mateixa manera que ho fan els animals, i ho utilitzen contra l’ésser humà indefens. Potser pensen que si no et sents còmode amb elles, les faràs patir, intencionadament o no.

La seva anàlisi no és del tot desencertada. Els quatre últims telèfons mòbils que he tingut han trobat tots una mort violenta, i han estat ofegats, esclafats o greument ferits. Jo juraria que els quatre casos es van produir per quatre diferents capritxos del destí, però com ho expliqueu a un telèfon mòbil? Aquests mòbils intel•ligents tenen una intel•ligència diabòlica. El penúltim que vaig tenir era especialment irritant. El vaig heretar del meu home, qui l’havia canviat per un de nou, encara més intel•ligent: tan llest que el va haver de domar durant uns dies, i sort que és enginyer informàtic i pot amenaçar qualsevol màquina rebel amb desmuntarla. Bé, doncs, durant gairebé dues setmanes el seu nou mòbil, “de nova generació”, li penjava la meitat de les trucades. No sé com se les van arreglar, però ara ja fa temps que funciona i es comporta amb prudència i bones maneres, tret que de vegades, en el transcurs d’una conversa telefònica, decideix trucar a algun altre contacte i organitzar una multiconferència. Jo, mentrestant, vaig començar a utilitzar el mòbil intel•ligent de la generació anterior, i em va fer la punyeta durant tota la seva no gaire llarga vida al meu costat. Tenia la mania d’encendre el GPS en moments inadequats, com per exemple quan algú estava trucant, o quan jo estava trucant a algú, o simplement quan se li acudia fer-ho. També em recordava cada dos per tres que era impossible que em connectés a Internet –com si algú l’hi hagués demanat. Jo, de jove, havia tingut algun amic d’aquests que cada tres mesos mencionava que una relació més íntima entre nosaltres resultaria impossible, tot i que jo no recordava haver-li fet mai cap proposició suficientment indecent. El mòbil feia el mateix, però amb Internet. Un dia va caure i va morir. Un accident desafortunat. Ara torno a tenir un mòbil, un Nokia barat, petit i sense pretensions d’intel•ligència. De moment sobreviu.

Els ordinadors, amb mi, es comporten. Recorden la professió del meu home i m’obeeixen. El primer portàtil que vaig tenir es penjava regularment fins que no vaig començar a sortir amb en Jordi. Després se li va passar com per un toc de màgia. La meva mare, enginyera tècnica, solia arreglar la vella televisió de l’àvia amb una sola mirada. Quan sortia de l’habitació, però, es tornava a espatllar. Les màquines saben qui parla amb elles, i el fet de tenir un diploma en enginyeria ajuda a fer-los saber qui mana. I en el cas de ser de lletres, si no és que disposeu de poders addicionals, us recomano fer cas de les màquines i complir el que us demanen, no sigui el cas que s’enfadin. I quan alguna cosa no surt tal com era prevista, feu cas del savi controlador de la barrera de sortida de l’aparcament del Fener, que té l’habitud de transmetre’ns un consell de summa utilitat: “Si us plau busqui ajuda.”

(Publicat al BonDia el 14 d'abril del 2010)

dilluns, 12 d’abril del 2010

La gràcia de la sal

Quan et poses a guardar secrets, tens un parlar mesurat. Tothom que ha pres un jurament a la seva vida ho sap. Els teus secrets, i amb ells els secrets dels altres, creixen amb tu i t'influeixen. La gent d'abans creia que no es podia deixar la sal a la veïna: en deixar-l'hi, tot i que tornava el saler i probablement la quantitat prestada, es perdia la gràcia de la sal, i la veïna se n'apoderava. La gent que en guarda a la memòria no et revela els secrets: perdrien la gràcia de la sal i, sense voler, te n'apoderaries.

T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.

Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.

La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.

Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.

En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.

El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.

Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.

(Publicat al BonDia)

diumenge, 11 d’abril del 2010

Néstor

No tothom té un hort al petit balcó de casa: tomàquets, patates, pebrots, maduixes i raïms en testos. També hi ha un meló amb un futur incert: tot el conjunt és una barreja d’una empresa pràctica de proporcionar una guarnició exquisida als plats que cuina per a la néta i l’aventura de cultivar plantes més exòtiques. La passió per l’agricultura li ve de família: el seu pare, el Josep, s’hi dedicava seriosament i recordo haver vist algun document referent als seus camps de remolatxa.

El solen veure com a lauredià, tot i que viu a Escaldes-Engordany des que es va casar amb la Trini. Aquesta idea té fonaments, ja que és un dels pocs membres de la Germandat de Sant Sebastià que no resideixen a la parròquia de Sant Julià. Hi té amics i l’escudella, hi sol passar els dissabtes. És apassionat i excèntric; demana cava fresc sempre que en troba l'ocasió, canta i balla si es munta una festa, i la gent el recorda. Quan el Jordi i jo ens anàvem a casar, em prometia que el dia de la recepció em tiraria a la piscina, i jo m’emprenyava en la justa mesura. S’ha de dir que a l’hora de la veritat se’n va abstenir, probablement pel fet que em mantenia ben allunyada de l’aigua. Per si algú encara no té clara l’estructura familiar, jo sóc la jove, ja se’m veu.

És tot un personatge, un cuiner esdevingut camioner, ara jubilat de fa poc. Aquesta jubilació ens feia una por tremenda. No l’imaginàvem capaç de parar per casa durant més de tres hores seguides: sempre havia treballat intensament, sense pausa i de gust, però els temps canvien, i nosaltres canviem amb ells, i ens ha sorprès.

Quan ve la Laura –la néta– el padrí s’amaga darrere de les portes o dels sofàs; ella ja ho sap i el busca. Conjuntament van inventar un "joc del carallot" per a mi incomprensible, amb la participació d’un cocodril que toca l’acordió i que fa una sèrie d’acrobàcies. Es disfressen d’habitants de terres llunyanes (els mexicans i els sevillans hi juguen una part destacada) i bufen les trompetes. Després de la tarda d’espectacle que munten amb la néta, se sol adormir davant de la televisió i ronca com un heroi de les epopeies cavalleresques de la meva terra de naixement; es desperta si canviem de canal.

Cada diumenge cuina per a tota la família: l’arròs i el pollastre en diverses versions hi tenen un protagonisme especial. Té la idea que jo sóc una inútil de la cuina, una idea ben fonamentada però elevada a l’absurd, ja que un dia m’ha promès ensenyar-me com es fa un ou fregit.

Vull que la meva filla n’hereti la capacitat de celebrar les petites ocasions i ser feliç celebrant-les.

(Publicat al BonDia)

dissabte, 10 d’abril del 2010

Boletaire

Fa uns sis anys la meva sogra es va perdre al bosc buscant bolets. Va marxar a la muntanya al matí amb la seva germana i una altra amiga, i a la nit no van tornar. Vam avisar als bombers, a cos de policia, i vam passar la nit buscant-les. Ningú sabia on havien anat exactament, i feiem la cerca per no quedar-nos a casa, amb una boja esperança de trobar-les per Sant Julià, per algun lloc. Començava a borrufar, de vegades paravem el cotxe i la Cecília cridava “mama” a la nit. Anavem en el mateix cotxe, amb la Cecília i el Jordi.

Jo feia pregàries a tots els sants, argumentant el meu cas amb la necessitat que tindrien els meus fills, en aquell moment encara no concebuts, de tenir una àvia com Déu mana. La meva mare és una àvia llunyana i elegant, necessitaven una àvia cuinera i casolana, una àvia com la que vaig tenir jo. No es podia perdre al bosc abans de complir amb la seva tasca de padrina; senzillament no podia morir.

Les van trobar els bombers a les sis de la matinada, tres senyores saltant per escalfar-se en un bosc de La Seu, davant d’un barranc. S’havien perdut, s’havia fet fosc i al veure un barranc davant, van decidir quedar-se on estaven. Una decisió sàvia. Van passar la nit ballant i explicant històries, i ni tan sols tenien abrics, els havien deixat al cotxe. Quan vam arribar, el Jordi va sortir del cotxe i la seva mare immediatament es va treure la manta que li havien donat els bombers i va intentar posar-se-la a ell: “on vas, sense abric?..” Sabeu això, i ja sabeu com és, la Trini. Ai, la Trini.

Ara fa de iaia. Van decidir, amb el Nestor, que ella serà la iaia, i ell serà el padrí. Així els diu: la iaia i el padrí. Ni padrina ni iàio. Ni àvia ni avi. La iaia i el padrí són una part clau de la vida de la meva filla, la qual es troba més “a casa” a casa seva que no pas a Les Bons. Hi té disfresses i collars, hi coneix tots els llocs per amagar-se, hi té una tauleta per pintar, amb cadires de la seva mida, una supermercat amb verdures de plàstic, dues habitacions pràcticament seves... És la princesa de la casa que s’assembla a la iaia com una còpia en petit, els mateixos ulls verds que es posen blaus o marrons segons el temps, un nas petit, una expressió de bona nena.

El català de la meva filla, la seva llengua vehicular (el rus de la mare el té rovellat) té l’encant especial del català andorrà de la iaia que va arribar a Andorra amb un any d’edat. Van arribar a Engordany, i vivien a Cal Jaumetó. Va anar a l’escola fins als nou anys, i a partir dels nou es va posar a vendre melons a la plaça de l’església de les Escaldes: parlem del principi de Fruites Molina. L’escola no li agradava, les monges et picaven les mans si no et portaves bé. El que sí que li agradava era brodar, i en va aprendre d’una senyora que vivia a prop, i n’ha fet tota la vida.

Quan va néixer la Laura, li va fer un llençol amb el seu nom; quan va començar al col•le, li va brodar el nom a les bates. Tenim tovalloles brodades amb els inicials del Jordi, brodats artístics, lletres fantasioses.

Quan era petita, també treballava als camps de tabac, a rentar la roba a mà al safareig comunal. Li agradava patinar; en va aprendre d’adolescent. Va conèixer al Nestor quan tenia setze anys, i segueix al costat del seu primer amor ara ja jubilat, que coneixeu en funció de padrí de la Laura.

Encara va a buscar bolets... però ara molt menys freqüentment, i porta telèfon mòbil.

(Publicat al BonDia)

divendres, 9 d’abril del 2010

Els rics i els guapos

M'ho hauria de fer mirar: desconfio dels rics i dels guapos. No en desconfio totalment, just una mica. Si parlo amb un home de presència física, diguéssim, ordinària, el tracto bé. Si sembla un Apol•lo o l'equivalent de les estàtues clàssiques que m’agradaven de jove, el miro amb una expressió que sembla dir, de mala manera: “Ep! Que jo no vull res”. Faig el mateix amb aquells qui, segons la meva opinió, gaudeixen d’una situació econòmica avantatjosa: si em paguen un aigua, dono les gràcies amb una ridícula mirada que sembla dir: “Me la podia pagar jo”. Només ho deixo de fer en casos de proximitat i confiança especial. Amb gent que conec poc, em surt de l’ànima.

La majoria som “normalets”: ni guapos ni lletjos, ni rics ni pobres. Ara, quan hi ha algú que destaca per guapo o per ric, em costa molt reconciliar-me amb aquests fets de les seves vides. Tinc la mania de pensar: “Bé, té diners, però és bona gent?”; “Sembla una súpermodel, però té un doctorat?”. Com si estigués escrit que el ric és dolent i el guapo és ximple. Milito per la igualtat de gènere, per la igualtat de gent de totes les edats i procedències nacionals, però pateixo brots de xovinisme contra la bellesa i el benestar aliens.

I mira que els diners, com a concepte, no em fan nosa: si en tinc una certa quantitat i els puc gastar, ho faig amb molt de gust. I no em molesta que la gent em trobi atractiva. És la bellesa i el benestar dels altres que acuso. I no hi ha dret.

Sabeu què? No ho faré més. No diuen això dels bons propòsits de l’any acabat de nèixer? Brindem per un 2010 sense prejudicis. Oi que volem ser intel•ligents i bons? Doncs no ens passarà res si ens fem també rics i guapos. Perquè la bellesa i la riquesa no són coses d’envejar i de condemnar: són coses que hem de crear i de compartir. Volem el benestar i la salut, la perfecció i l’alegria, la pau i el respecte: militem per protegir-los. Amics, em costa dir aquestes paraules, però us desitjo que sigueu rics i guapos.

(Publicat al Diari d'Andorra)

dijous, 8 d’abril del 2010

Un be negre amb potes rosses

Tots tenim la nostra gent preferida. Una de les meves persones preferides utilitza, per dir “i ara!”, una expressió que designa una situació ridícula i inexistent: “I un be negre amb potes rosses!”

He arribar a imaginar el be negre amb potes rosses diverses vegades; si s’escau, el puc dibuixar. No és difícil d’imaginar. Formaria part de la realitat quotidiana amb una certa facilitat. Podria ser la mascota de tots els projectes descabellats, símbol de totes les construccions mentals que no arriben a tenir futur.

No és un personatge simpàtic. Quan tenim una idea brillant i pensem que hauria de funcionar perquè sí, en el moment més inesperat arriba el be negre amb potes rosses i ens desmunta els esquemes. Tinc com a mínim dos amics que han sentit la presència d’un be negre amb potes rosses a la seva vida diverses vegades, i fins i tot s’hi han arribat a acostumar, com a mínim parcialment. Porta una esquella al coll per a que tots sàpiguen que ha arribat. No serveix per a res, però la seva imaginària realitat hauria d’ajudar-nos a ésser, paradoxalment, més realistes.

També pot impedir que siguim emprenedors i atrevits, descoratjar els ànims dels que s’arrisquen fàcilment, robar els somnis dels somniadors, fer-nos sentir inútils i inadequats. Tanmateix, la seva naturalesa d’element fantasmagòric i personatge de broma ens impedeix percebre’l com un animal especialment dolent. Al cap i a la fi, no té la culpa de ser un desbaratador – aquell que tira pel terra les coses encaminades a un fi - : només és una modesta figura retòrica dissenyada per assenyalar l’impossible. No ens vol fer cap mal, no mossega i fa la seva feina tan bé com li permet la seva naturalesa lingüística i idiomàtica. Per la qual raó li he volgut retre aquest homenatge, ben merescut.

(Publicat al BonDia)

Acaronant eriçons

Per ser objectiva, m’he de declarar partidària de la inútil i trista pràctica d’acaronar eriçons. Els eriçons ja em coneixen: solen marxar corrent cercant refugi. Es podria dir que els tinc ensenyats. Qualsevol ésser viu que sobrevisqui a la meva proximitat ha de ser independent, ple de recursos i sofisticàdament intel•ligent. De tant en tant, però, es dóna el cas d’un eriçó mig adormit o despistat que involuntàriament es troba objecte de les meves atencions. He arribat a convèncer alguns que no passa res, que de fet els ajudo a integrar-se plenament a la condició d’animals de companyia, que és una teràpia pels dos i si em ploren els ulls, serà pel fred. Però no és del tot cert. Els rumors de la meva integritat estructural són lleugerament exagerats. Així que he decidit aprendre la tècnica d’acaronar eriçons des d’un punt de vista científicament correcte. Estic segura que amb un bon enfocament del problema es poden aconseguir uns resultats idonis. És molt aconsellable una distància prudent. Me’n he comprat un manual a l’Amazon.com: “Estimar eriçons a distància” (“Love hedgehogs at a distance”). Deu ser un llibre molt entretingut, però encara no m’ha arribat: amb el Nadal que ve i tot, els ordres postals triguen més de l’habitual. Mentre, Andorra es vesteix de llums i tots estem cansats de portar la feixuga càrrega dels onze mesos del vell 2009. La meva filla vol un puzzle de Hanna Montana. El meu home riu de la meva interacció amb la naturalesa viva. Us escric amb les mans embenades fins als colzes, enormes i blanques. Si m’equivoco de tecla, esborro i torno a començar.

(Publicat al Diari d'Andorra)

dimecres, 7 d’abril del 2010

Cap de Govern

La realitat supera la ficció. Molts autors ho diuen, i les mares – i els pares – dels nens de quatre - cinc anys ho saben.

La Laura fa els anys al mes d’abril. Sap que el seu aniversari és a la primavera, quan comencen a florir els ametllers. Sap que a la primavera no sol nevar, però fa cinc anys, el dia vuit, just quan va néixer ella, va nevar i molt. Té interessos variats. Alguna vegada pregunta coses que no sé relacionar amb les converses dels pares i padrins. Agafem, per exemple, el tema del cap de Govern. Va començar fa mesos, un bon matí, anant en cotxe cap a l’escola.

“Mama, qui és, el cap de Govern?” “Què dius, carinyo?” “Qui és el cap de Govern ? » « Jaume Bartumeu ». « I després ? » « No sé qui ho serà després. Voldràs dir qui ho era abans?” “Val, qui ho era, abans?” “Albert Pintat, Marc Forné, Òscar Ribas...” “I després?” “Ja veurem”. A la tarda, vaig preguntar a una amiga que té la filla a la mateixa classe si la seva nena li demanava coses semblants. “No, la meva només vol saber com es fan els nens.” “La meva crec que no en parla...”. “Ui! La meva sí, tot el dia. I què feia a la panxa de la mama, i per on va sortir, i per on havia entrat”.

Un parell de setmanes més tard, sant tornem-hi. “Mama, qui és el cap de Govern?” “Però per què m’ho preguntes?” “Perquè volia saber qui és.” “Ja t’ho he dit, filleta. Jaume Bartumeu”. “I quan en farem un altre?” “No sé. Quan hi hagi eleccions, pot tornar a ser el mateix o pot ser l’altre”. “I qui ha de ser?” “No t’ho sabria dir. La Constitució no diu explícitament que hagi de ser el primer de la llista del partit guanyador. El Consell General pot decidir que ho sigui una altra persona”. “Ah sí?” En Jordi, al volant, es fa un fart de riure. Definitivament no serveixo per explicar el món als nens petits.

Passa un mes sense mencionar afers polítics. Ara em pregunta si sóc del Barça o del Madrid. Li dic que sóc del Barça. “Jo també. I qui és el teu jugador preferit?” “I qui és el teu jugador preferit?” “El Messi. És el millor. Saps quin número té?” “No. I tu, saps quin número té?” “Sí. El 10. I marca molts gols”.

Amb el seu pare, té altres temes de conversa. “Papa, demà treballes?” “És clar que treballo”. “I quan acabaràs tota la feina?” “Suposo que mai...” “Papa, quan acabis tota la feina, te’n donaran més”. En Jordi riu. Suposo que és veritat. “Jo, a l’escola, quan acabo tota la feina, me’n donen més”. Juguen al domino, a les nines, al “un, dos, tres, pica paret”.

Amb mi, sol parlar rus; em diu que som unes fades, unes sirenes o unes papallones, segons el dia. L’altre dia, va enviar uns “records gelats” a la seva àvia russa. “Han de ser gelats, perquè som unes fades de neu.” S’interessa per la lluna i pel motiu per què no s’hi veuen els forats. Jo, d’entrada, no l’entenia. “Els forats de la lluna, com és que no s’hi veuen?” Després vaig entendre que parlava dels cràters. “Si la mires al telescopi, veuràs els forats. Si no, no es veuen, perquè és molt lluny.” Em dóna ben poca conversa en llengua catalana, però l’altre dia, berenant, asseguda al sofà, hi torna: “Mama, com es fa un cap de Govern?” “Votant”. “I tu, vols ser cap de Govern?” “Jo tinc una altra feina. Potser tu seràs cap de Govern?” “No. Jo vull ser nedadora. Mira com nedo.” I ens fa una demostració de natació en sec, entre el sofà i la tele, contenta com un gínjol: és feliç.

(Publicat al BonDia el 7 d'abril del 2010)

dimarts, 6 d’abril del 2010

Les bicicletes no es mengen

Fa unes setmanes la bicicleta de la meva filla, nova de trinca, de colors molt vius, va desaparèixer del garatge. Encara era massa gran per a ella; li havíem dit que li posaríem unes rodetes addicionals per a que la pugui muntar quan sigui més gran; ens havia tocat a la rifa de Nadal de l’escola l’any passat i portava un llaç de paper de colors.

D’entrada vam pensar que se l’havien emportat uns nens trapelles i que després la tornarien, però tot i que la primera part de la suposició podia haver sigut correcta, la segona va resultar errònia.

No se’n va adonar de seguida. Uns dies més tard: “Mama, la meva bicicleta, on és?” Jo, que sóc molt directa: “Te’l han robada”. “Qui?” “La gent dolenta”. Uns plors: “Jo no volia que me la robessin!..” “Jo tampoc no volia que te la robessin.” “I qui ha estat?” “Els dolents”. Para de plorar i em mira amb una cara de pensar amb intensitat. Passen uns minuts.

“Així que la bruixa dolenta i el drac m’han robat la bicicleta?” “És possible.” En Jordi es gira des del seient del conductor i intenta protestar: “Què li dius, ara?” “Tu has vist qui l’ha robat?”, pregunto. “No”. “Doncs ben podien ser el drac i la bruixa dolenta”. Desisteix. La Laura segueix pensant: “La bruixa dolenta, el drac i tots els dolents?” “Possiblement:” “Se la volien menjar?” “No sé què en volien fer.” “Sí, se la volien menjar. Volien fer-ne una sopa de bicicleta.” “Se la volien empassar tota, tota i tota.” “Pot ser”.

Al cap d’una estona proclama: “La bruixa dolenta i el drac han agafat la meva bicicleta i n’han fet sopa. Se l’han menjat, i els farà mal.”. Es posa contenta com havent descobert la recepta de la justícia poètica, i ja no pregunta res més.

Quan arribi la primavera, li comprarem una altra bici, de les princeses i de color rosa. La bicicleta blava ja deu estar menjada i digerida. Siguem positius. Si t’han robat alguna cosa que era teva i et feia feliç, serà que la gent dolenta és a punt de descobrir que les bicicletes no es mengen.

(publicat al Diari d'Andorra)