dijous, 8 d’abril de 2010

Acaronant eriçons

Per ser objectiva, m’he de declarar partidària de la inútil i trista pràctica d’acaronar eriçons. Els eriçons ja em coneixen: solen marxar corrent cercant refugi. Es podria dir que els tinc ensenyats. Qualsevol ésser viu que sobrevisqui a la meva proximitat ha de ser independent, ple de recursos i sofisticàdament intel•ligent. De tant en tant, però, es dóna el cas d’un eriçó mig adormit o despistat que involuntàriament es troba objecte de les meves atencions. He arribat a convèncer alguns que no passa res, que de fet els ajudo a integrar-se plenament a la condició d’animals de companyia, que és una teràpia pels dos i si em ploren els ulls, serà pel fred. Però no és del tot cert. Els rumors de la meva integritat estructural són lleugerament exagerats. Així que he decidit aprendre la tècnica d’acaronar eriçons des d’un punt de vista científicament correcte. Estic segura que amb un bon enfocament del problema es poden aconseguir uns resultats idonis. És molt aconsellable una distància prudent. Me’n he comprat un manual a l’Amazon.com: “Estimar eriçons a distància” (“Love hedgehogs at a distance”). Deu ser un llibre molt entretingut, però encara no m’ha arribat: amb el Nadal que ve i tot, els ordres postals triguen més de l’habitual. Mentre, Andorra es vesteix de llums i tots estem cansats de portar la feixuga càrrega dels onze mesos del vell 2009. La meva filla vol un puzzle de Hanna Montana. El meu home riu de la meva interacció amb la naturalesa viva. Us escric amb les mans embenades fins als colzes, enormes i blanques. Si m’equivoco de tecla, esborro i torno a començar.

(Publicat al Diari d'Andorra)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada