diumenge, 21 d’abril del 2013

Flor de lliri lliri


«Flor de lliri lliri,/ Flor de lliri blanc», canta l'ocell de La cançó del rossinyol de Jacint Verdaguer al nen Jesús, al nen que plora perquè «lo món que tant aima l'ha anat oblidant». Un dels indrets de la literatura on més lliris trobem són poemes religiosos, i sobretot poemes nadalencs.
No n'hi esmento gaires perquè són cites fora de la temporada, tot i el temps que ens acompanya a les portes de la tant esperada primavera és hivernal. En tot cas, ¿oi que hi ha una teoria que Jesucrist, real i històric, va néixer al mes de març?.. I sigui quin sigui el moment de l'any, els lliris blancs sempre baixen del cel. Els porten a les mans els àngels «duent esteses les ales», com deia Dolors Monserdà i Vidal. Són símbols potents d'innocència, puresa i alegria. Els lliris blancs, lilium candidum, també conegudes com a lliris de Sant Antoni, no es troben a Andorra ni a cap indret de Països Catalans de manera espontània: és una planta originària de Grècia. El mite diu que el primer lliri blanc va néixer d'una gota de llet de la deessa Juno (Hera) que va caure del seu pit quan estava alimentant a Hèrcules (Hèracles).
Els lliris blaus s'associen amb la fidelitat i l'enveja, la bellesa i la mort. El poema simfònic Per la flor del lliri blau és un dels treballs més coneguts del valencià il·lustre Joaquín Rodrigo, un compositor que era cec i estimava la pau i les dones, que va néixer el dia de Santa Cecília a l'alba del segle XX i va morir a l'edat de 98 anys quan poc li faltava per acabar-se al segle. El poema simfònic, basat en una llegenda valenciana, narra la història de tres fills d'un rei que marxen de casa a la cerca de la flor del lliri blau que curarà el rei d'una greu malaltia. El rei ha promès el seu regne i la seva fortuna a aquell qui li porti la flor del lliri blau, i el príncep més jove (¿per què sempre es mor el que és més jove, a les llegendes?) troba la flor del lliri blau, i el maten els seus germans i l'enterren a la sorra. Tota la natura plora per la mort del jove príncep; un dia, un pastor del poble troba una canyeta blanca ideal per fabricar una flauta. Quan la fa sonar, la flauta li canta: «Passa, passa, bon germà; passa, passa i no em nomenes. Que m'han mort en Riu d'Arenes per la Flor del Lliri Blau».El lliri blau (Iris latifolia) es coneix com a «iris anglès», o «iris germànic», però en realitat, és originari dels Pirineus i del Cantàbric. A Andorra, es diu lliri pirinenc, i creix, entre d'altres llocs, a la Vall d'Incles, lloc predilecte dels excursionistes (per exemple, es pot trobar al camí de l'estany de Cabana Sorda).
Quant al símbol de la monarquia francesa, lliri groc o flor de lis, creix gairebé a tot Europa, a les vores dels rius i dels llacs.

A les darreries del segle XIII, el cronista i autor de poemes al·legòrics Guillaume de Nangis el va relacionar amb Clodoveu I (481–511), rei dels francs de la dinastia merovíngia. A partir d'aleshores, la flor de lliri que, de fet, es va començar a utilitzar a l'heràldica a partir de l'any 1179, es va començar a associar amb tots els reis francs, i notablement, el gran Carlemany (és particularment interessant el quadre Carlemany d'Albrecht Dürer, on «el pare d'Europa» (i «pare dels andorrans»), el personatge central en la consolidació i prosperitat de l'Imperi Carolingi, apareix amb dos escuts: l'àliga alemanya i la flor de lis francesa: la flor de la llum.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de març del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

divendres, 19 d’abril del 2013

Oracle d'amor




Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

Oracle d'amor
Chrysanthemum leucanthemum

Margaridot, margarida de prat, és una mala herba comuna que creix a la vora dels camins, a brolles i pastures, a totes les regions dels Països Catalans (de 150 a 2400 metres d’altitud) menys als Balears. Forma part de les herbes que s’assequen i es guarden per l’hivern per alimentar el bestiar , i diuen que els seus brots sense obrir es poden menjar marinats com tàperes. A Rússia, el nom popular que se li dóna és el mateix que el de la camamilla, universalment coneguda pels seus usos medicinals, però les flors de camamilla, tan bones per infusions i curar la bronquitis, són massa petites per fer-ne corones, massa delicades per fer-les servir com a oracle d’amor: “m’estima... no m’estima...”

A les vores del nostre poble (el poble on estiuejàvem), entre el riu i el bosc, hi havia camps tots plens de margarites, immenses planúries blanques i grogues. Els adults, més que res les dones joves, collien les flors, les oloraven somrient i les posaven en pots de vidre, a sobre de la taula del menjador. Ningú es preocupava per l’amor, o així m’ho semblava. Els nens hi jugàvem, sí, a fer malbé les flors salvatges a base d’una mena d’oracles d’amor: aquests tenien una llargada més prominent que a la versió catalana. Deien, més o menys textualment: “M’estima; no m’estima; m’escopirà; em besarà; una abraçada em farà; a pastar fang m’enviarà”. Ni que hi hagués algú genuïnament preocupat pel futur de les seves aspiracions amoroses, l’esmentada llista trauria ferro a la tragèdia romàntica de l’assumpte amb èxit i rapidesa. Així, tant els nens avorrits com les nenes avorrides es divertien ben sovint desfullant els pobres margaridots i rient del resultat, fos quin fos. Sovint burxaven uns als altres, predient l’avenir dels companys de jocs a base de margaridots desfullats: “T’estima; no t’estima; t’escopirà!” Els adults no ens renyien, tot i que crec recordar que en aquella època les margarides del prat eren les flors preferides de la meva mare. No hi havia gaire consciència ecologista; ningú ens deia que era necessari deixar les flors en pau i conservar l’entorn natural; en tot cas, treure pètals a les flors del camp era força preferible a destruir els formiguers o tallar els cucs en dos amb pales.

Mai no he entès la utilitat dels oracles d’amor. Per il·lustrar el concepte, n’he trobat un a la xarxa: m’ha fet girar cinc cartes a base de clics i m’ha dit que el meu desig és la desesperació, els meus pensaments són les fletxes i el meu avenir és un precipici. Afegiu-hi que la persona dels meus somnis és un torrent i el resultat de tot això és un raig de sol, i crec que tots entendrem el meu comprensible desconcert. Quant a les margarides, un dels treballs lligats a la seva simbologia amorosa es pot trobar a la web de disseny “surreal” dels creadors de la part nord-est de Catalunya que es diu “Bussoga” (la paraula “bussoga” és un dialectisme i significa un bony que surt en conseqüència d’un cop, generalment al cap o al front; la paraula “surreal” és un neologisme que ve del concepte del surrealisme, “l’avantguarda que busca la realitat suprema per sobre el conscient”). El treball en qüestió es diu “M’estima... no m’estima...”: http://www.bussoga.com/cat/boto1/mestimanomestima/mestimanomestima.html .

És un mural de diverses unitats en forma de margarida (formades a partir de tapes de vàter, gerberes i mitges esferes de porexpan pintades de groc) aplicat a la paret de les Sarraïnes, durant el festival de Girona “Temps de flors” del 2004.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 15 d'abril del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dimecres, 10 d’abril del 2013

L'home que deia la veritat

Avui penso que és una llàstima que la vida eterna –si existeix– sigui distinta de la vida tal com l’entenem aquí i ara. I en aquest sentit, em sap greu que no hi hagi ningú que pugui viure eternament. I no tan sols em refereixo a aquells que es moren joves i forts i quan menys t’ho esperes. I ho dic més enllà de la pena per als vells que s’apaguen i a poc a poc es converteixen en un mer record de la persona que coneixíem fa una dècada o així. Déu ens guard d’una lenta mort, d’una pèrdua sobtada o gradual de les facultats intel·lectuals essencials per viure: que tots tinguem les forces i la benedicció de conservar el cap clar i la lògica intacta al llarg dels anys, fins al final. Però no parlem, avui, d’això. Avui ens adonem (aquells qui no ho recordàvem) que fins i tot aquells qui han viscut, sense ombra de dubte, una bona vida, més llarga que l’habitualment esperat, plena, feliç, extraordinària, aquells qui han tingut deixebles agraïts, seguidors responsables, oients extasiats, es moren. Avui plorem la mort de José Luis Sampedro, una persona especialment important per a Andorra, un savi que per alguna raó –es vol pensar que fonamentada– mai ha deixat de creure en nosaltres.

Deien que José Luis Sampedro no proposava solucions concretes i viables. Depèn: és natural que una solució que sembla justa a aquell qui no té res, amb tota probabilitat apareix com a inviable a una persona, o entitat, que té molt a perdre. En tot cas, era un mestre de la diagnosi social, i ens feia veure l’arrel dels problemes: “Sense llibertat de pensament, la llibertat d’expressió no serveix per a res”; “n’hi ha qui creu que l’economia serveix per fer que els pobres siguin menys pobres; n’hi ha qui opina que serveix per fer que els rics siguin més rics”; “per determinar la nostra conducta, les creences són més importants que la veritat”; “es parla molt del dret a la vida però molt poc del deure de viure-la”. Era un mestre de l’aforisme. No era un home d’acció; era un home contemplatiu (“jo no pretenc canviar el món sinó estar-hi en harmonia”). Deia –i tenia raó– que vivim en un temps de barbàrie, però no va arribar a presenciar el trist final del sistema capitalista que predeia. Ep! Era molt vell, molt vell. Ahir, El País publicava que s’ha mort dolçament, “com arriba un riu a la mar ”, tal com desitjava.


Mireu: us explicaré una història. L’any 1936, quan l’acadèmic Ivan Pavlov (premi Nobel de medicina 1904) ja era vell i malalt, i estava a punt de morir, el va venir a veure un amic seu, el jove físic Piotr Kapitsa (més endavant, el premi Nobel de física de l’any 1978). Van parlar, i Pavlov li va dir a Kapitsa: “Em queden pocs dies de vida, i és una pena. És una pena, perquè Rússia és un país que necessita com a mínim un home que sempre digui la veritat. N’hi ha d’haver, com a mínim, un.” Kapitsa va entendre que el vell Pavlov, a la seva manera, l’obligava a prendre aquest paper després de la seva mort: i tots els 89 anys de la seva vida, ho va fer.

Quan, ara fa uns dies, el gran lingüista Viatxeslav Ivanov va explicar aquesta anècdota en una entrevista al diari Notícies de Moscou, ja vaig pensar que tots, tots els països, tots els llocs que es perceben com a unitats polítiques o culturals homogènies, necessiten una persona –sí, com a mínim una– que sempre digui la veritat, per molt que el fet de dir la veritat pugui emprenyar-la a ella mateixa, als forts i poderosos, al poble, a qui sigui: a tot arreu, es necessita algú que sempre digui la veritat. I sí, la gent ha de saber que és veritat allò que diu, malgrat que per diverses raons personals, financeres, polítiques no hi estigui d’acord públicament.


Si hi pensem detingudament, tots entenem que si les lleis econòmiques que obeïm segueixen sense no contribuir a la solidaritat dels pobles, el nostre món no sobreviurà. No durarem gaire si no enfortim la integració social, la solidaritat amb els que més la necessiten i la llibertat col·lectiva (recordeu allò que deia: “Quan es parla de la llibertat, s’ha de preguntar immediatament: ¿la llibertat de qui?”). I tots sabem –de fet, si els rics ho saben millor que els pobres– que si servim els diners com un bé suprem, estem, com un món i com una cultura, condemnats a la mort. Avui, plorant la desaparició de les nostres files terrestres de José Luis Sampedro, que ha viscut aquella vida que molts desitjaríem per a nosaltres mateixos, esperem que el seu lloc de l’home que sempre deia la veritat no quedi vacant. Que torni a haver-hi algú –potser encara jove i desconegut– que sempre la digui.

(Publicat al BONDIA el 10 d'abril del 2013) 

dilluns, 8 d’abril del 2013

Arrels d'avellaner


No hi ha com ser desarrelat per entendre que el més important a la vida és tenir arrels. Just a l’entrada a l’exposició de Salvador Juanpere (“Muse epuisée”) a la Galeria d’Art Pilar Riberaygua, al carrer de la Vall 12, d’Andorra la Vella, al costat esquerre, hi ha un gran quadre dedicat enterament a arrels: arrels de l’escultor, l’artista, arrels de la persona, arrels d’avellaner. Duen noms dels mestres que van influir Salvador Juanpere com a artista. Són arrels d’avellaner del camp de Tarragona, del mateix lloc on va néixer i créixer aquest escultor tan original, l’obra del qual ens ofereix la possibilitat de múltiples lectures. Si seguim la paret, hi trobem el Schneefall (Retrat dels pares), l’obra de l’any 2010 que representa la reproducció, en bronze, de diversos fruits, pintats de blanc i recoberts amb làmines de feltre a la manera de l’escultura Schneefall de Joseph Beuys. Entre les pomes, les patates grillades, les ametlles i les mandarines del camp de Tarragona on fa uns anys encara treballava el pare de l’artista – que ara té 100 anys, - trobem les reproduccions dels panellets que fa la seva mare que en té 87. Tot seguit, al costat de l’escala, a la paret, els blocs de marbre que, quan reposen al mig del cap, atreuen cargols que s’hi ajunten. A l’obra escultòrica de Juanpere, els cargols atrets pels blocs de marbre són cargols de bronze, distribuïts en l’ordre de la seqüència de Fibonacci, aquella seqüència que es tan present a la natura i sovint s’associa amb la forma del cargol. La composició es titula, molt apropiadament, “A l’espera de... Successió de Fibonacci.”
 
Intento vèncer la temptació d’explicar-vos tota l’exposició, paret per paret, obra per obra, perquè de fet, vull que la visiteu amb una ment fresca per a les noves impressions. Només afegiré un parell de pinzellades: l’obra “Berufung (les pedres de David)” no dóna cap preferència a la pedra amb la qual l’heroi matà a Goliat. Allà hi són, les cinc que portava, preparades per lluitar. Una d’elles, la primera, va arribar al seu objectiu; però n’hi havia cinc, i el silent memorial a les pedres usades i no usades, vencedores i descartades, aquelles que arriben al seu objectiu i aquelles que no, porta escrita la paraula màgica, la paraula que les posa en moviment: en alemany, “Vocació”. Les dues “constel·lacions de rocs” (d’argent i or i de marbre i silicona) representen la Constel·lació de l’Escultor. Totes les obres que trobem a l’exposició ens conviden a la investigació més profunda dels seus sentits, sigui a través de l’exploració de la intertextualitat que ens és pròpia tant com a elles mateixes, sigui a través de l’estudi més profund del significat de la història de l’art. La “muse epuisée”, , ens recorda que vivim en un temps quan la bellesa muda ja és cosa del passat: tot l’art, avui, explica la seva història d’una manera impossible de percebre de forma “pura”, només a través dels sentits. La pobra musa esgotada jeu clavada, vençuda pel text que traspassa el marbre. La Paula Juanpere, filla de l’escultor, ens explica la seva història de forma brillant i entenedora al text del catàleg: “Muse epuisée és una escultura de marbre que reprodueix l’obra Muse endormie de Brancusi, que  a principis de segle XX s’endinsa en el camí de la modernitat escultòrica, remarcant la forma ovoïdal d'un cap, amb les seves línies suaus i els ulls clucs que evoquen el descans d’una musa, i la consciència de la matèria. Muse epuisée (musa esgotada) s’apropia d’aquella escultura, però si les muses aleshores reposaven en el son, ara apareixen ja esgotades, com la impossibilitat i el moment d’afebliment i clausura de la pròpia modernitat que naixia en l'època de Brancusi. En aquest procés, l’escultura esdevé textual”. 

(Publicat al BONDIA el 27 de març del 2013)