diumenge, 21 d’abril de 2013

Flor de lliri lliri


«Flor de lliri lliri,/ Flor de lliri blanc», canta l'ocell de La cançó del rossinyol de Jacint Verdaguer al nen Jesús, al nen que plora perquè «lo món que tant aima l'ha anat oblidant». Un dels indrets de la literatura on més lliris trobem són poemes religiosos, i sobretot poemes nadalencs.
No n'hi esmento gaires perquè són cites fora de la temporada, tot i el temps que ens acompanya a les portes de la tant esperada primavera és hivernal. En tot cas, ¿oi que hi ha una teoria que Jesucrist, real i històric, va néixer al mes de març?.. I sigui quin sigui el moment de l'any, els lliris blancs sempre baixen del cel. Els porten a les mans els àngels «duent esteses les ales», com deia Dolors Monserdà i Vidal. Són símbols potents d'innocència, puresa i alegria. Els lliris blancs, lilium candidum, també conegudes com a lliris de Sant Antoni, no es troben a Andorra ni a cap indret de Països Catalans de manera espontània: és una planta originària de Grècia. El mite diu que el primer lliri blanc va néixer d'una gota de llet de la deessa Juno (Hera) que va caure del seu pit quan estava alimentant a Hèrcules (Hèracles).
Els lliris blaus s'associen amb la fidelitat i l'enveja, la bellesa i la mort. El poema simfònic Per la flor del lliri blau és un dels treballs més coneguts del valencià il·lustre Joaquín Rodrigo, un compositor que era cec i estimava la pau i les dones, que va néixer el dia de Santa Cecília a l'alba del segle XX i va morir a l'edat de 98 anys quan poc li faltava per acabar-se al segle. El poema simfònic, basat en una llegenda valenciana, narra la història de tres fills d'un rei que marxen de casa a la cerca de la flor del lliri blau que curarà el rei d'una greu malaltia. El rei ha promès el seu regne i la seva fortuna a aquell qui li porti la flor del lliri blau, i el príncep més jove (¿per què sempre es mor el que és més jove, a les llegendes?) troba la flor del lliri blau, i el maten els seus germans i l'enterren a la sorra. Tota la natura plora per la mort del jove príncep; un dia, un pastor del poble troba una canyeta blanca ideal per fabricar una flauta. Quan la fa sonar, la flauta li canta: «Passa, passa, bon germà; passa, passa i no em nomenes. Que m'han mort en Riu d'Arenes per la Flor del Lliri Blau».El lliri blau (Iris latifolia) es coneix com a «iris anglès», o «iris germànic», però en realitat, és originari dels Pirineus i del Cantàbric. A Andorra, es diu lliri pirinenc, i creix, entre d'altres llocs, a la Vall d'Incles, lloc predilecte dels excursionistes (per exemple, es pot trobar al camí de l'estany de Cabana Sorda).
Quant al símbol de la monarquia francesa, lliri groc o flor de lis, creix gairebé a tot Europa, a les vores dels rius i dels llacs.

A les darreries del segle XIII, el cronista i autor de poemes al·legòrics Guillaume de Nangis el va relacionar amb Clodoveu I (481–511), rei dels francs de la dinastia merovíngia. A partir d'aleshores, la flor de lliri que, de fet, es va començar a utilitzar a l'heràldica a partir de l'any 1179, es va començar a associar amb tots els reis francs, i notablement, el gran Carlemany (és particularment interessant el quadre Carlemany d'Albrecht Dürer, on «el pare d'Europa» (i «pare dels andorrans»), el personatge central en la consolidació i prosperitat de l'Imperi Carolingi, apareix amb dos escuts: l'àliga alemanya i la flor de lis francesa: la flor de la llum.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de març del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada