dijous, 31 de desembre del 2015

Les veus baixes de la història


Als anys vuitanta del segle passat, els estudiosos van començar a formular les noves narratives de la història. Ranajit Guha, lector d’història a la Universitat de Sussex, va fundar el Grup d’Estudis Subalterns. El concepte de subaltern, encunyat per Gramsci, es referia a tota mena d’oprimits, explotats i exclosos més acuradament que el concepte més restrictiu de proletari. Les raons d’exclusió descrites per Gramsci incloïen la classe social, la raça, l’ètnia, l’orientació sexual, la religió i el gènere. No havia considerat l’edat, massa curta o massa avançada, o la malaltia, física o mental, com a raons d’exclusió de la història, però també podrien ser-hi. No tan sols els països del sud d’Àsia estaven intentant repensar el seu passat. També hi havia un desig semblant a la Unió Soviètica. Un dels exemples d’aquesta tendència era Svetlana Alexievitx, que als anys vuitanta va centrar les seves investigacions en els soviètics que havien participat en la Segona Guerra Mundial.

Alexievitx recollia els testimonis de dos tipus de persones: dones i nens. El rostre de la guerra que es dibuixava a partir de les entrevistes transcrites diferia de la imatge creada per la propaganda oficial. Els fets heroics no hi ocupaven el lloc central. La guerra no tenia res de bo ni de noble. La guerra era l’anul·lació de l’existència, i buscar-hi glòria era com buscar-ne en una malaltia degenerativa o en la fam. “Passes pel camp després de la batalla”, deien les dones, “i tots els morts són joves i tots guapos, i et fan pena els teus i els altres, els enemics morts també et fan pena.” I explicaven com després de la guerra van haver d’aprendre a caminar amb talons alts, a portar vestits, com van haver d’amagar les seves condecoracions i ferides, per assumir el paper que la societat els exigia. Com els calia fer veure que no havien passat per un infern, esborrar els records, fer-se passar per éssers sense cicatrius.

“Ja tinc els meus fills, ja tinc néts”, deien aquells que de petits havien perdut la mare, “tinc cinquanta anys i encara vull la mama”. Alexievitx documenta, a tots els llibres i fragments que n’he llegit, el patiment d’un ésser que estima, entre la fam, la sang i la brutícia, perquè la vida és això, l’amor. La vida és la pau, el record de la pau, l’esperança de la pau, i un humà privat de la pau segueix estimant fins a la mort. Estima la gallina que li fa de companyia i es mor d’inanició perquè no hi ha res per menjar, estima la nina trencada per les bales i li fa embenats, estima l’avi enterrat al jardí i no al cementiri, estima la pagesa desconeguda que l’acull i no entén per què aquells que afusellaren la mama li dispararen a la cara si havia sigut tan bonica.

La guerra no té rostre de dona es va convertir en una obra de teatre, ara ja pràcticament un clàssic, i en una pel·lícula. Els últims testimonis també. La periodista no deixava de rebre dures crítiques  dels defensors de la línia oficial del govern, l’acusaven de ser “pacifista”, paraula que en el context soviètic de guerra freda es considerava pràcticament un insult, i mala patriota. Tot i així, els seus llibres s’imprimien en grans tiratges i es llegien massivament. Després es van publicar Els nois de zinc, la veu de les mares dels soldats morts a l’Afganistan, La pregària de Txernòbil i, finalment, El fi de l’home roig.

L’any 2015, Svetlana Alexievitx s’ha convertit en la primera periodista del món que ha rebut el premi Nobel de literatura.

(Publicat al BONDIA el 16 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dimarts, 29 de desembre del 2015

Els descendents




Els temps canvien, i canviem amb ells. Fa uns vint anys vaig passar una temporada a França. Tenia una habitació llogada al pis d’una família de parisencs, descendents de l’aristocràcia amb un arbre genealògic de múltiples branques, propietaris d’una casa ancestral en un petit poble al nord de la ciutat, bons catòlics, creients i practicants, votants de Le Pen. Lluïen els mobles estil Lluís XIV i no tenien televisor. Me’ls estimava molt, potser una mica massa per ser una estudiant destinada a passar-hi tres mesos i marxar. Quan anaven en cotxe, cantaven en lloc de posar la ràdio. Cada nit sopàvem junts i parlàvem del món. Una de les raons per les quals vaig optar per no quedar-me a viure a París és que em van convèncer que França necessitava que se la protegís dels immigrants. Abans que em titlleu de bleda, justificadament, us he de recordar que jo venia de molt lluny i no tenia cap opinió sobre la que hauria de ser la política d’un país per a mi tan desconegut com França, ni tenia cap necessitat de quedar-m’hi. És com si avui m’enviessin a l’Aràbia Saudita. Quan anava en TGV cap a Barcelona, mirava per la finestra als camps de vinyes i pensava, pobra França, tan petita, l’estimaré tant que em mantindré fora. No sé què serà de la teva puresa, però no contribuiré a diluir-la. I vaig arribar a la feliç Catalunya de mitjans dels anys noranta, on no hi havia ningú que em digués que la presència dels estrangers com jo contaminaria la seva identitat. Era per a mi un temps d’un gran optimisme i d’unes grans esperances. Tampoc m’hi vaig quedar, tot i que en tenia moltes ganes: vaig trobar feina a Andorra i encara m’hi teniu.

El món canvia. Vint anys més tard, tant les ciutats russes com les ciutats europees presenten un aspecte més cosmopolita. Milions de famílies intenten trobar una llengua comuna amb els seus nous membres que parlen idiomes distints, provenen de països on els seus padrins no havien anat mai i de vegades no entenen qui són. En part, és qüestió de refugiats; en part, dels professionals que han anat a un altre país per motius laborals; en part, de les parelles formades a través d’internet o de fills adoptats a terres llunyanes. Jo mateixa sóc mare d’una nena pertanyent a dues cultures. El món de les pel·lícules infantils intenta trobar respostes a l’angoixa dels més petits de la mateixa manera que el món cinematogràfic orientat a més grans (Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu?, de l’any 2014, n’és un gran exemple). Els últims exemples més notoris de les produccions cinematogràfiques són Els Descendents, de Disney Channel, i sobretot Hotel Transylvania 2, una pel·lícula de fantasia i comèdia animada de Sony Pictures Animation, ambdues de l’any 2015.

La coexistència dels nens els pares dels quals eren, o són, enemics, en el cas d’Els Descendents, o la simple supervivència d’un nen producte de dues cultures, en el cas d’Hotel Transylvania 2, naturalment, es tracten a còpia d’herois dels contes de fades i de terror. Un avi vampir que estima el seu nét mig humà encara que li agradi l’alvocat però de totes maneres espera que es converteixi en un vampir com Déu mana és una cosa que reconec massa bé. Des de qualsevol, qualsevol cultura es pensa que els seus valors, les seves tradicions, són el que més importa. Qualsevol llengua defensa la seva primacia i el seu gran pes, i encara tenim sort que les nacions dels nostres pares no estan en guerra. Encara em xoca l’enemistat d’Ucraïna i Rússia. Esperem que els nostres fills sàpiguen viure en pau amb tothom.

(Publicat al BONDIA el 9 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) 

dijous, 3 de desembre del 2015

L'Illa dels Museus


La catedral de Berlín, l’església evangèlica més gran d’Alemanya, danyada greument pels bombardejos de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda l’any 1993, es troba a l’illa dels Museus, una illa sobre el riu Spree inundada en enormes i cruixents fulles seques de la tardor.

La miro des d’una cafeteria, amb un petit cafè molt fort i un gran tros de Sachertorte. L’he vist per dins perquè he anat a la litúrgia, he intentat cantar en alemany i he donat la mà al pastor que ens intentava introduir a la paraula divina en un idioma en què em perdo. I ara penso en el vers de Luterà de Mandelstam, “i en un dia deslluït cremem com atxes”, i en un dia deslluït, la veig emmarcada de núvols, i vull passar una petita part de la vida a la ciutat que té una illa dels Museus. No, no és que vagi pels mons de Déu a la recerca de les illes encantades. Mai no faré, com Cerni Escalé, empès per la idea d’una magnífica aventura, una expedició a les diminutes illes de prop de la costa africana, i del Carib, i de Polinèsia: ja visc, des de fa temps, en una illa encerclada per enormes ones de roca, a prop del lloc on fa uns anys una colla de nens va cavar una mena de pou tot cercant un tresor ocult al pati de l’Escola Andorrana. Ja visc mirant els plecs de l’oceà de pedra que es congelà, com per un moviment d’una vareta màgica, en un moment exacte quan semblava que es quedaria líquid per sempre. I tanmateix, sé que enyoraré l’illa que es troba al cor de la capital literària de l’emigració russa, per sempre lligada als noms de Khodasèvitx i Tsvetàieva, Maiakovski i Iessenin, Pasternak i Gorki. Per a la literata adolescent que jo havia estat, l’illa dels Museus és un dels llocs de necessari i sagrat pelegrinatge.

Berlín, per a mi, és diferent del que és per a una persona nascuda a l’Europa de l’oest. No em produeix cap xoc cultural. Per a la majoria dels meus amics originaris de Rússia, Berlín és la ciutat on el lingüista Víktor Xklovski escrivia Zoo, o cartes de no amor, dedicat a la que es convertiria en la guanyadora del premi Goncourt de l’any 1944 Elsa Triolet, esposa de l’escriptor francès Louis Aragon. Berlín és on el gran director de teatre Meyerhold es va trobar per última vegada amb el gran actor Mikhaïl Txèkhov, el nebot de l’escriptor, que li va implorar que no tornés a la Rússia comunista. Si sentiu curiositat pel destí de l’actor, us diré que després de predir la mort de Meyerhold de la mà de l’Estat soviètic, que no va trigar ni un any a fer-se realitat, Txèkhov va emigrar als Estats Units i va ser, entre d’altres, mestre de Marilyn Monroe i Clint Eastwood. Quasi no podem evitar percebre Berlín, sobretot Berlín de l’est on, mur o no mur, ens sentim com a casa, com una ex-colònia russa. Encara se sent la parla russa en massa llocs, encara ens hi entenen quan ens expliquem la vida i miracles als vagons del metro, encara se sent la música russa a les cantonades. Hi ha barris sencers decorats a l’estil de la DDR, la República Democràtica d’Alemanya, i a les botigues i mercats s’hi venen, a preus elevats, els objectes fabricats a l’Alemanya comunista que per a nosaltres, quan jo era petita, eren tot un símbol de luxe i confort permesos en una societat igualitària.  L’arquitectura del teatre Volksbühne, situat a la plaça de Rosa Luxemburg, sembla plenament soviètica i en tot cas, des que he deixat per sempre la meva ciutat natal, no havia trobat mai res, enlloc, dedicat a la marxista, socialista i revolucionària alemanya Rosa Luxemburg.

(Publicat al BONDIA el 25 de novembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.  

dimarts, 17 de novembre del 2015

Els tres colors de la memòria


No sé quina música sona al reproductor de CD. Sembla xinesa, o potser japonesa: en tot cas, penso que els instruments són per a mi desconeguts, i produeixen uns sons distints de l’habitual. Preferiria Mozart, però no em desagrada. Em trec els anells, les arracades, el cinturó i el braçalet. Mai no sé com es treu aquest braçalet, i m’han d’ajudar. En el moble de fusta, hi ha una fila de potets de colors. Abans d’agafar-ne alguns, em fan fer uns exercicis de relaxació. “¿T’adones de com d’accelerada vas, ja a aquesta hora del matí?” Sí, ja ho sé. La gent sempre es pensa que no sé com sóc. Parlo massa ràpid, i somric tota l’estona. Això de les ampolletes de plàstic té una certa semblança a la idea de les pastilles de la pel·lícula Matrix. “Tria els colors que més t’atreuen.” Hi penso. Blanc. Groc. Blau. “¿Quin blau? ¿Blau fosc, blau turquesa o blau cel?” Blau cel. M’ho expliquen. “El blanc és el color del patiment. El groc és el color de la vida. El blau...” No recordo què em van dir del blau. Crec que era el color del futur.

M’estiro a la llitera. Em posen una pedra al pit i em desitgen el millor. Tanco els ulls i oloro el blanc. Inspiro fort, trec l’aire per la boca. Tres vegades. “Ara el blanc ha de penetrar la part del davant del teu cos, tot el teu cos. Ha de penetrar per dins, i jo t’embolcallo de blanc per fora.” Tinc els ulls tancats i no sé com m’embolcalla. Li costa entrar, al blanc. El blanc és el gebre. “Ara hem de donar temps perquè el blanc penetri al teu cos.” Inspiro el groc, ho repetim, i quan em diu que el groc ha de penetrar al meu cos per la part de darrere, entenc que el groc és el groc de llumenetes, les llumenetes que creixien als camps del poble de Vell Pixminsk on vaig passar tots els estius feliços de la meva infància. Jo sóc un camp de llumenetes, les de la part de darrere són grogues, les de la part del davant són blanques. I quan respiro el blau, ho entenc. El cel és el que tinc al voltant. El cel de l’est és més transparent que el dels Pirineus, té un to de blau més pastel que el cel d’Andorra.

Jo m’estirava a l’herba a la part llunyana del jardí, al costat de la plantació de gerds sempre plena d’ortigues, i mirava el cel, el cel i els avions i la forma dels núvols: mai he estat gaire bona per trobar semblances als núvols. La meva àvia m’explicava que la seva amiga que predeia el futur havia rebut el seu do de premonició així, estirada a l’herba. Jo miro al cel i dic: “Esperits, estimats esperits”, però ningú en baixa, i m’hi quedo amb les flors, les papallones i les abelles, abelles llestes que, elles sí, podrien ser els esperits dels morts. Les papallones eren marrons amb puntets o d’un verd amanida; jo en tenia una petita col·lecció i no se m’acudia aleshores que els prenia la vida, era com trencar les branques de lilàs per posar-ne un ram en una gerra al mig de la taula del menjador per a la mare. Però no n’agafava gaires, no en sabia, més que res les mirava quan se’m posaven a la mà. Els avis deien que la terra en aquell tros no era prou bona per plantar-hi res, ni tan sols les trumfes, perquè era tot argila, però hi creixia l’herba i hi havia moltes flors salvatges, clavells de pastor, cascavells i margarites, i sobretot llumenetes. I ara ja feia molts anys que no em recordava de les llumenetes de les quals feia corones per a mi i per a la mare, quan em venia a veure al poble on jo passava els estius amb l’àvia. Cada cap de setmana a la tarda, jo sortia cada hora a veure quins passatgers deixava el vell autobús a la parada. Si arribava la mare, l’anava a veure corrent. 

(Publicat al BONDIA l'11 de novembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimecres, 21 d’octubre del 2015

L'ombra del diletant


Miquel Gensana ha viscut una vida més aviat plena que no pas buida. Procedent de Feixes, és a dir, de la Terrassa fictícia on transcorre la gran part de les novel·les de Jaume Cabré, ha estimat un seguit de dones i ha emprès aventures diverses. A l’edat de 19 anys, va marxar de casa i va dedicar-se, entre altres coses, a atracar bancs i a desfer-se de cadàvers. Ambdues activitats van ser prou breus per no convertir-se en una tediosa rutina. Tot i així, per molt que s’hagi convertit, en un moment o l’altre de la seva vida, en un periodista cultural, té un típic passat de malson, d’un seguit de malsons, que habitualment converteixen un home solitari en carn de psiquiatre. I és que quan l’única persona que estimes de la teva família es torna boja i es dedica quasi exclusivament a la papiroflèxia, a confeccionar arbres genealògics i a menjar xocolata, sovint comences a dubtar de la teva salut mental. Et poses a explicar-te la teva pròpia vida, tot barrejant la primera i la tercera persona, per fer homenatge a aquells qui encara viuen i sobretot, als morts.

No crec (t’ho xiuxiuejo a cau d’orella, perquè no em sentin els meus amics artistes), no crec en l’eternitat donada per l’art. Si hi ha una eternitat (m’agradaria pensar que sí), deu haver-n’hi una per a tothom, i no tan sols per a aquells que es creuen immortalitzats en una obra d’art. L’oblit no és sinònim de mort, l’oblit forma part de la vida. L’eternitat no pot dependre de la sempre fràgil i inconstant memòria humana. La salvació no s’hauria de limitar a les fronteres del talent d’aquells qui ens estimen. No s’hauria de posar en relació amb el gust artístic, musical o literari de les generacions que ens faran relleu. No subestimo la realitat fictícia: sé que la ficció pot ser tan real com la vida mateixa, però no ho és més que la vida. La vida, per prosaica o trista que ens pugui semblar, narrada o no narrada, està creada, pensada i projectada per ser eterna. Si ens dediquen un concert de rèquiem, per deliciós que sigui el detall, no ens farà més eterns, com no ens faria menys eterns el fet d’haver-nos quedat sense concert, sense retrat i sense himne. Dit tot això, confesso que són coses meves. Jaume Cabré no hi creu. Sap que amb la música i amb les paraules donem vida al món.

“La meva gran pena”, diu Miquel Gensana, crític cultural, “la meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear.” Incapaç d’assegurar una eternitat als seus morts estimats que tal vegada desitjarien quedar-se vitrificats en les paraules que ell digui, en dolces notes musicals. Privat de la capacitat de fer bellesa. Al cap i a la fi, “l’ombra de l’eunuc” és allò que veu un crític quan mira enrere. És el que veiem els humans quan mirem enrere. Perquè de cara al passat, tots som ja inofensius, amb una impotència notòria de fer-li esmena a la totalitat. I si el passat no ens paralitza, si no ens converteix, com a la dona de Lot, en una columna de sal immòbil, paradoxalment, ens empeny per continuar vivint. Encara no ho som, allò que hem de ser. No tenim el dret guanyat de dir “ja n’hi ha prou, Senyor, quan et plagui, allibera’m dels meus lligams!”. Encara ens empresona l’art, fútil, com els lleons abissinis fets de paper d’arròs, esmunyedís com el so d’un violí llunyà. I quan Miquel Gensana el Crític, nascut el mateix dia del mateix any que el seu creador, mira enrere, hi veu el seu destí viscut que, per a nosaltres, és una novel·la.

(Publicat al BONDIA el 14 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Llop emportat pel vent


Tinc davant meu una cervesa escocesa: Dark & Strong Scottish Ale. Una cervesa artesanal, fabricada en un lloc que anomenat Lossiemouth. Com a la majoria de llocs d’Escòcia, mai hi he estat: tan sols vam fer una visita llampec a Loch Lomond i el parc nacional Trossachs. Un professor de geografia abillat amb un kilt de tartà ens va fer de guia a les passejades per l’illa d’Inchcaillach i l’ascensió al cim del turó de Conic. 

Busco Lossiemouth a les imatges de Google: té un paisatge lunar estrany de sorra molla i arrugada en un moment de marea baixa. A Andorra, de fons marins desprotegits i despullats de l’aigua que els cobreix habitualment, no en tenim, si no hi comptem el fang lliscós de les entranyes del llac d’Engolasters, tot buit i ple de peixos fets de branques, de cercles màgics, d’espirals, amb un cérvol blau a la vora. Lluny de les foques marines i molt a prop de les marmotes, enyoro veure el mar. No pas les parts de la costa cobertes de para-sols i gandules: el mar dels pescadors, les aigües dels intrèpids. Segur que ho tinc més a tocar de la mà del que em sembla. N’hi ha d’haver, de pobles no recreatius, a la costa catalana. Pobles de pescadors sense cadenes de grans hotels. Pobles aventurers que no van optar per l’estatus d’un epicentre de festa, oci i comerç. Però la distància em fascina, i els aniré a buscar a les terres plujoses d’Escòcia.

Bec a la vostra salut. Bec de l’ampolla amb disseny minimalista i sobri. Du el nom de Windswept Wolf: un llop emportat pel vent. Tal com sol passar, darrere del nom no hi ha cap llop real sucumbit a la força de la tempesta. L’exquisida beguda amb un gust amarg de xocolata resulta haver sigut anomenada en honor d’un senyor feudal del segle XIV, un dels fills del rei d’Escòcia Robert II. Li deien Llop. Era un senyor de molt mala fama. Un dia es va emprenyar amb el bisbe de Moray per haver escollit algú altre com a protector per a les seves terres. En l’esperit de la venjança, va cremar la ciutat d’Elgin i un parell de monestirs, una església i, per últim, la catedral. Eren força bèsties, aquells senyors medievals, molt poc europeus, si em permeteu, quant a les formes de fer. Els entenc com si tots fossin una mica russos. No en va, Llop (Volk) era un nom molt comú als pobles russos a l’antiguitat. De fet, el meu segon cognom, que no hi ha manera que adopti legalment, el cognom de la meva mare abans que s’hagués casat amb el pare, és Vólkova: la filla del Llop. Si es digués Ivanova seria, en teoria, la filla d’Ivan, algun Ivan ancestre seu. I un Grebénnik és un cosac del riu Ter, de la collada muntanyenca. El meu avi matern venia d’un poble perdut a la immensitat de la regió de Tambov, una regió coneguda pels seus llops. A Andorra, ja no queden gaires llops a la muntanya, cosa que em tranquil·litza no sabeu com. Tinc por dels llops, dels gossos i dels gats, tot i que es veu que un andorrà molt estimat per mi havia tingut, de petit, un gos llop que es deia Stalin i el seguia a tot arreu.

Ja hem dit prou dels llops russos i andorrans, només ens hauria faltat recordar la llegenda del Bisbe Llop i la Dama Blanca d’Aubinyà. Tornem als escocesos. La catedral d’Elgin es va reconstruir, però la pedra que van utilitzar per a la restauració al segle XV estava feta un nyap. Per això, el que veiem a les ruïnes de la catedral d’Elgin és la part original, la del segle XIII. I la tomba del Llop de Badenoch és un dels pocs monuments escocesos que es van conservar des de l’edat medieval fins avui.

(Publicat al BONDIA el 7 d'octubre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor

dimecres, 30 de setembre del 2015

L'illa dels noranta

Una antiga companya meva de la universitat, poeta important i propietària d’un portal cultural moscovita d’èxit, fa poc ha organitzat un flashmob al Facebook que es deia L’illa dels noranta. La passejada pels àlbums d’aquella dècada prodigiosa ha coincidit, per a mi, amb una xerrada que jo feia dimecres passat a la tarda, a l’hotel Coma d’Ordino, sobre la meva infantesa russa. Parlant dels anys setanta i vuitanta, em deixava influenciar per les imatges més recents. I m’han fet arribar a la conclusió que és precisament aquella dècada, la dels noranta, la que divideix les vides dels “postsoviètics” de la vida dels europeus. Als anys setanta i vuitanta, la meva vida no es diferenciava tant de la dels meus coetanis andorrans o britànics, per molt que hagués estat membre de les joventuts comunistes, per molt que hagués portat un uniforme sobri i un fulard vermell. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica, tots havíem format part d’un marc, d’un sistema que tenia la seva lògica i la seva crueltat però funcionava obeint les seves pròpies lleis. Als anys noranta, a la terra que m’havia vist néixer, les lleis deixaven de funcionar. 

No m’atreviria a dir que fos una cosa totalment dolenta. Els murs es trencaven, regions i països esdevenien independents i tota mena de llibres anteriorment prohibits es llegien en un sol alè. Tot s’hi valia i tot s’hi afegia barrejat: ciències ocultes i temes religiosos; oportunisme polític i denúncia dels crims, vells i recents; sexe i sadisme; filosofia i drogoaddicció. Com la majoria dels meus contemporanis de procedència russa, no sé en què m’hauria convertit sense els anys noranta. Aquella època, des del seu començament fins al final, m’ha construït tal com sóc. Sense els anys noranta, hauria estat metge com el meu pare. Sense els anys noranta, el meu pare no hauria deixat de ser metge i no s’hauria posat a vendre cotxes, assegurances, gas, petroli o el que sigui que s’hagi posat a vendre quan els destins de la gent es trencaven i bevíem a glops l’aire del llibertinatge i de la llibertat. 

Amic lector, mai no caldria oblidar que durant una part de les nostres vides tu i jo havíem viscut en mons totalment distints. No sé ben bé què és el que recordes dels anys noranta, però m’hi jugo cinc cèntims que les teves memòries no s’assemblen a les meves. Et descriuré el que en recordo. Cançons de rock a tots els subterranis. Una pobresa generalitzada. Bancs tancats, estalvis perduts. Empreses parades. Escoles sense mestres i hospitals sense medicaments. Poesia a l’aire, als clubs, a les places. Mítings i manifestacions i baralles als carrers. Tiroteigs entre grups mafiosos. Cues per comprar botes. Cues per comprar sucre. Prostitució de luxe tan visible com mai. Milers de refugiats de la guerra acampats a les estacions de tren. Un interès per la política per part de tots, tots sense excepció. No és un temps que es pugui trobar a faltar, de cap manera. No, no és cap cosa que es pugui trobar a faltar. Però al meu rostre hi tinc gravat una part del seu paisatge. Sé que sóc fruit i collita d’aquella època despietada, d’aquella terra confosa; amb la meva manera de fer i amb les excentricitats que no amago. Sóc sang de la seva sang.

(Publicat al BONDIA el 23 de setembre del 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes


dimarts, 29 de setembre del 2015

El mentider de quatre cares



A la ciutat irlandesa de Cork, l’església de St. Anne (Shandon) llueix una torre amb quatre rellotges, la segona més alta de les illes Britàniques després del Big Ben, més antiga que la gran campana de Westminster. La torre en qüestió es coneix popularment com a four-faced liar: “un mentider de quatre cares”. O tal vegada hauríem de dir que es coneixia amb aquest nom fins que no es van arreglar els mecanismes de rellotgeria. Quina idea, la de privar els indicadors del pas del temps d’individualitat i lliure expressió, com si el temps existís, el mateix per a tothom, com si fluís uniformement i no es dilatés a voluntat, depenent de la posició de l’observador respecte als altres objectes. Als habitants de la ciutat no els va fer gaire gràcia la sincronització dels minuts rebels: se sentien orgullosos que els quatre rellotges de la torre sempre mostressin una hora diferent, i ja hi estaven prou acostumats.

Els últims cent anys han convertit la rellotgeria en una ciència més exacta. A les pantalles dels ordinadors, dels iPads, dels telèfons, ens apareix una multitud de xifres que governen les nostres vides. Ens hem fet menys humans amb l’augment del grau de la precisió de les mesures. Ja no sabem què inventar per esmolar la beneïda eficiència. Esclaus del calendari, de les agulles que marquen el minut, ens hem quedat amb una sola cara de la maquineta mentidera, amb una cara clonada que no per ser multiplicada ens salva del caos que ens amenaça.

Queden pocs dies fins que l’any escolar comenci, i sempre comença amb empenta. Queden hores comptades fins que em bolqui de ple en un món d’horaris precisos que no deixen espai de descans. Tinc coses a fer, les he de fer millor que abans, he de ser més atenta, estar més alerta, ser més previsora. Tinc gent que confia en mi, tinc objectius per complir i fites assolibles. La imaginació no em salva de la necessitat d’ordre. Tot el que he d’ensenyar i aprendre, tot el que penso aportar i gaudir, s’ha de repartir entre les ratlles que separen un moment de l’altre, s’ha d’encabir en un moviment de l’agulla gegant.  
Vull un rellotge verd que em somrigui. Vull un rellotge vermell per enfadar-me amb ell. Un melancòlic rellotge blau que obri les mans per abraçar-me. Un decidit rellotge groc que m’emporti als nous camins.

(Publicat al BONDIA el 2 de setembre de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

dijous, 13 d’agost del 2015

Records essencials


És bo quedar-se a casa, amb un bon llibre o amb grans amics, però no ho és menys deixar-ho tot, volar pels cels i veure que hi ha ben poques coses tan boniques com les valls pirinenques des de l’aire. Marxar molt lluny, dient adéu als estanys, als pics amb taques de neu. Quan viatges, trobes, o més aviat comproves, que res no és com sembla i la vida és imprevisible. 

Sempre he pensat que el temps passat a l’estranger m’havia d’aportar alguna mena de gran descobriment, sobre el món o sobre mi mateixa. En realitat, les coses trivials sovint prenen el lloc d’allò que se suposava que havia de ser transcendental. Els nostres records essencials, de color de joia o de tristesa, de ràbia, de fàstic i de por, es formen amb independència de les nostres preconcepcions. Ja tenen raó els creadors de la pel·lícula de dibuixos animats Inside out: a dins dels caps hi viuen donetes i homenets que porten els controls de totes les nostres reaccions. Pels passadissos de la memòria, hi passen revisors que buiden els prestatges de records que han deixat de tenir importància, i els envien allà on els fruits de la nostra imaginació infantil es converteixen en fum. 

Fa mitja vida que vull tornar a Anglaterra. De l’estada a Paignton i Torquay, en recordo els berenars que es deien cream tea, panets dolços amb nata muntada i te amb llet, les passejades i les rialles amb les amigues. Recordo un alt castell que es creia infestat de fantasmes, i l’excursió nocturna amb escalons de fusta que cruixien. Per molt que intenti ubicar-lo ara, a partir de les fotos que trobo a la xarxa, no sé si es tractava de Powderham. Recordo un curri inventat per la nostra família d’amfitrions, propietaris d’un restaurant hindú, expressament per a la meva germana, i anomenat adequadament un curri Caterina. La platja i la pluja. La sidra que no ens venien si no portàvem passaport, perquè no es creien que alguna de nosaltres ja havia fet 18 anys. Aquelles botigues que tancaven abans que tinguessis temps de sortir de la classe i mirar-les. La catedral d’Exeter. Les excursions per Devon i Cornwall, cap a Land’s End. La por que fa passar per carrerons estrets, i que hi hagi un cotxe que va en direcció contrària, i que el conductor de l’autobús turístic en què vas es posi a l’esquerra. I naturalment, es posava a l’esquerra, tot intentant explicar-me acudits que encara no entenc. Les interminables converses amb un company de curs que es deia Hugo Vogel i tenia una xicota romanesa. Era de Bayreuth. Sí, crec que era de Bayreuth. O potser de Nuremberg. Un restaurant italià on em va semblar graciós demanar “espaguetis amb burro”, perquè no m’imaginava que el burro en qüestió era la simple mantega. Tots els records, els importants i els prescindibles, s’ajunten en un tot que es diu l’experiència. 

Ara, al cap de molts anys, torno al Regne Unit, tot i que vaig a llocs diferents dels que vaig visitar quan estudiava. No es tracta d’una estada especialment llarga, uns dies de res, però també passarem per Irlanda. Per raons de treball, sovint he hagut d’explicar les coses que conec només dels llibres i articles: aquesta vegada, veuré Dublín, Cork i Belfast, Holyhead, Glasgow i Liverpool.

(Publicat al BONDIA el 12 d'agost de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes.

dimarts, 4 d’agost del 2015

Models, poder i ulleres de mentida




¿Per què la idea d’encarnar un ídol, un ideal creat pels professionals de la moda, ens sembla, d’entrada, noble i digna d’admiració? Fins i tot a aquells qui, com jo mateixa, no són, en absolut, experts en els productes anunciats. No és que m’extasiïn els vestits –són les figures femenines, productes de treball d’equips de creatius de talent, que deixen una petjada a la meva ànima–. Dones alienades de la seva imatge externa, que ja no els pertany, dones que saben somriure quan l’entorn és hostil, estan mortes de gana i el temps no acompanya. La bellesa, per molt artificial que sigui, sempre és una promesa de felicitat.

Encara que sapiguem que es tracta d’un treball sovint precari i mal pagat, ens quedem captivats per la imatge projectada per les models. No ho canvia la poca naturalitat de la seva constitució. Tant se val que sapiguem que ni una correspondència del cos amb els cànons actuals ni la destresa física no tenen relació directa, ni positiva ni negativa, amb cap proesa intel·lectual. Un gran atleta habitualment no arriba a conquerir la fama d’un gran pensador, ja que dedica més hores al treball corporal que a la lectura. Pocs premis Nobel tindrien èxit desfilant a la passarel·la. O com a mínim així ho veiem nosaltres, aclaparats per les idees preconcebudes.

Quan l’exmodel i antropòloga Patrícia Soley-Bertran estava escrivint la seva tesi doctoral de sociologia de gènere a la universitat d’Aberdeen, els seus companys masculins de doctorat, tots ells homes progressistes i cultivats, li van donar un consell que des del seu punt de vista milloraria la seva imatge com a intel·lectual universitària. “Posa’t ulleres falses,” van dir. “Semblaràs més acadèmica.” Tinc entès que l’exmodel i doctoranda s’hi va negar. Tanmateix, aquesta anècdota, conjuntament amb moltes altres, li va servir per explorar la pressió de la imatge sobre el públic espectador. El resultat és un llibre a la vegada trist i divertit que s’ha convertit en el premi Anagrama d’assaig d’aquest any. Basant-se en les entrevistes amb models en actiu, la pròpia trajectòria laboral i la literatura existent, l’autora ha estudiat la indústria de la moda com a productora d’identitats.

El llibre de Patrícia Soley-Beltran ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (Anagrama, 2015) és la història d’una nena de cabells curts que somniava a convertir-se en Rita Hayworth i va acabar dedicant-se a la investigació del cos com a sistema de representació i comunicació visual. El seu relat aborda la nostra percepció de models com a símbols que donen sentit a la realitat. A la vegada, fa el repàs de la història de l’ús de persones vives per mostrar la roba: una estratègia comercial que no ha deixat de tenir èxit al llarg dels últims 150 anys.

El cos humà és un misteri per a nosaltres, i “una seductora i explotadora economia de consum” utilitza les nostres inseguretats, els nostres somnis i les nostres pors per presentar-nos la model i el producte anunciat com un conjunt inseparable en el qual “la roba prima sobre la persona”.

(Publicat al BONDIA el 5 d'agost de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

dijous, 23 de juliol del 2015

Els bons i els dolents


Des d’una certa edat m’he arribat a associar amb els dolents dels contes infantils. Crec que va començar abans de l’adolescència: a l’edat quan encara es llegeix tot el que té una clara i definitiva moralitat. La casa dels meus pares tenia una biblioteca de milers de volums, amb contes de tots els països del món traduïts al rus. A tot arreu, els bons hi triomfaven, i tot el que desitjaven es feia realitat, mentre que els dolents patien les conseqüències visibles dels seus pecats capitals. En un dels contes, el personatge malvat es transformava en un monstre amb una gepa, amb banyes i peülles, i a poc a poc s’adonava de la metamorfosi. N’hi havia un altre en què la nena que havia arrencat les ales a les mosques es convertia en un caramot. Feta un estaferm, seguia viva i sentia com unes aranyes grosses li teixien teranyines entre les cames mentre les mosques sense ales passejaven per la seva cara. Qualsevol conte moral en què el dolent rebia un càstig merescut em colpia, m’impactava intensament. No es tractava d’una sana dosi de compassió; no em compadia, com una bona nena, d’un pecador abstracte. Em compadia de mi mateixa: sabia, amb tota la certesa, que el malvat era jo. No és que tin­gués planificada cap malifeta concreta per la qual esperés una justíssima retribució; però això era irrellevant. Els personatges malvats tampoc sabien que els seus plans els portarien a la perdició. Possiblement, el grau del dolor que els empenyia a danyar els altres era més fort que aquell que jo havia experimentat en la meva encara curta vida. Els malvats, igual que jo, tenien les seves raons per cada pas que emprenien. Havien sigut bebès. Havien après a parlar. Havien estrenat el seu primer somriure.

I han passat els anys. Les nostres filles acaben de tornar del seu quart any a AINA, com sempre del primer torn. És l’últim any a la casa: l’any que ve, ja toca la borda, i els fa molta il·lusió. Cada any porta una història entretinguda i alliçonadora tant per als nens com per als seus pares, i escoltant les històries de Gru, Nefàrio i Minions, de les tres nenes i dels malvats, crec que he après la lliçó d’aquest juliol, i la lliçó és que al món dels Minions, de l’amistat i de la muntanya, no hi ha malvats. La meva filla m’explica com van guanyar, al Palau de Gel, el més potent de tots els adversaris, que era el Vector. Els de la piscina van pescar peixos per ser amics dels taurons, i aquells qui patinaven van trobar el raig descongelador per poder-lo vèncer. Però no el van congelar: van patinar amb ell. “Quan ens va veure patinar”, explica la Laura, “ja estava feliç.” “¿Feliç?” pregunto jo, desconcertada. “Sí”, insisteix. “Ens veia patinar, ens ho passàvem molt bé i això el feia feliç.” “Però ¿per què el feia feliç que us ho passéssiu molt bé si era un malvat?”, insisteixo. La Laura ho té ben clar: “Mai havia vist la felicitat i llavors l’havia vist per primer cop.” La història dels altres dolents es desenvolupa de forma semblant. M’explica com el Matxo va beure una poció preparada pels nens i es va fer bo sense adonar-se’n, com van aconseguir aturar la tia Carmen cantant, i com per a Nefàrio, que volia destruir Canillo, van haver de fer una gimcana perquè s’adonés que Canillo valia la pena. Era una gimcana amb jocs que havien preparat els de la borda. El joc de l’oca amb humans en el qual s’havia de tirar un dau gros, sortia el número i anaves a la casella i sortia la prova, com per exemple ballar la Macarena o cantar l’himne d’AINA. Aleshores, Nefàrio va deixar per perduda la malvada idea de destruir Canillo. Estava trist, però. “Per què?” “Perquè no tenia família i li havíem d’ensenyar a estimar. I vam fer més jocs amb els de la borda perquè ens estimem tots com si fóssim família.”

¿Què és la vida, com és la vida? Ja ho descobriran. “Aquí tots som Minions, som, som, som! Volem somriures.” No hi ha malvats. Si veus la felicitat, ni que sigui per primera vegada, et poses content. Canillo val la pena. La Mare de Déu de Meritxell ens protegeix. I entre altres coses, em quedo amb la memòria de cantar al costat de Meritxell Mateu, exmonitora i mare d’un monitor, a la missa d’AINA, el diumenge de Sant Jaume: “Camina! Val la pena viure, val la pena aprendre per ser molt feliç.”

(Publicat al BONDIA el 22 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

divendres, 10 de juliol del 2015

Jordi Planellas Moral, dibuixant de còmic


Si partim de la base que una família té cor col·lectiu, hem de declarar que l’editorial Aloma ens ha robat el cor amb totes les seves produccions. El còmic Història Digital d’Andorra s’ha convertit en el nostre llibre de capçalera: ens ha ajudat a trobar el camí entre cromanyons i coprínceps, entre les cues a la frontera i els aventurers estrangers a la recerca de fortuna. Ens ha ajudat a fer país: si més no, a casa nostra. Hi surten Sergi Mas i Josep Dallerès, i uns fans d’historietes il·lustrades japoneses s’hi presenten a l’assemblea maGNa. La Txell, un dispositiu electrònic molt humà amb cabells rossos i ulls verds, ha aconseguit despertar en la meva filla un interès pels episodis més complexos de la història del nostre petit món. Fins i tot El Gran Carlemany l’ha après amb ella, amb l’excusa de poder-lo cantar a la BMB abans que comencés el bàsquet. Fins a un cert punt, tots necessitem ser dibuixats per estar totalment segurs de la nostra existència. Això va per persones i per països. No és l’única cosa que ens fa grans, ser retratats per un mestre de la vinyeta, però és un dels factors que hi ajuden. 

Això que us dic té encara més valor tenint en compte que vinc d’una infància terriblement buida de còmics. Quan vaig anar a França per primera vegada, en veure una col·lecció de Bandes Dessinées d’un amic de la família dels meus amfitrions, un jove banquer d’èxit i molt adinerat, no vaig poder evitar riure: un gest de mala educació que intento justificar pensant que m’havien educat per menysprear la imatge, quasi en la mateixa proporció en la qual s’adorava la paraula. Quan era petita, els còmics representaven una reflexió de la realitat degradant i burgesa. La família francesa va tenir prou paciència per introduir-me en la realitat d’Astèrix i Obèlix, de Tintín, de Lucky Luke i de Marsupilami. Malgrat els seus esforços benintencionats, encara em costa l’abundància de dibuixos. Tinc una velocitat d’assimilació dels acudits de Mortadel·lo i Filemó tan baixa que faig pena als petits, i tot i que m’agraden Les Muntanyes Voladores de Superlópez, no vaig arribar a centrar-me en la lectura atenta dels còmics en català fins que no va sortir la Història Digital d’Andorra de Planellas, publicada per l’editorial Aloma. 

Ningú discutiria que Jordi Planellas Moral, originari d’Escaldes-Engordany i membre de l’ARCA (l’Associació Andorrana del Còmic, la Il·lustració i l’Animació), és un dibuixant de primeríssima qualitat. També el coneixem per Bienvenue als J.O., dedicat als Jocs Olímpics de Beijing, i el primer volum de Zigeuner, la vida novel·lada d’un boxejador alemany d’origen gitano, Johann Trollmann, mort en un camp d’extermini de la pallissa d’un kapo, i l’acabada de sortir del forn Història Digital de Catalunya, que es va actualitzant a la web més enllà de les pàgines impreses. Jordi Planellas plana entre caricatura i fantasia, ciència-ficció i precisió documental. La seva ànima va més amb Zigeuner, per raons de la dificultat intrínseca i la major concentració requerida: el va fer mereixedor del premi VSD de còmic per a nous autors a França. Jordi Planellas dibuixa per pur plaer, dibuixa per viure, dibuixa perquè l’hi demanen. La seva filla de 5 anys li fa de colorista, els seus amics més íntims surten entre els personatges de la realitat andorrana contemporània. Llarga vida als seus projectes: esperem que la seva col·laboració amb el meu admirat Albert Villaró i amb Aloma sigui tan o més fructífera com la que va mantenir amb Benjamin Leduc i Nathaniel Legendre. Per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 27 de maig de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

‘Ars amandi’ de Josep Enric Dallerès


L’any que vaig néixer, Josep Enric Dallerès  publicava un volum de color negre titulat 33 poemes i prologat per Miquel Martí i Pol. Dos anys d’ençà, l’any 1976, al pròleg de Despertar, Lluís Capdevila exclamava: “Estic segur que, malgrat els anys que puguin passar, Josep Enric Dallerès gaudirà la benedicció de ser sempre el que és avui: un home d’exemplar jovenesa.” Quaranta anys més tard miro l’home sense barba a la fotografia presa per Joan Burgués i Marticella, i no el reconec: potser els ulls.
Malgrat l’evident i constant pes que Josep Dallerès ha tingut en la vida política andorrana, els versos que dedicava, a la seva joventut, als temes d’actualitat no m’han acabat de deixar una empremta duradora. Per a mi, tenen més pes els seus versos d’amor. El seu heroi líric és d’aquests qui creuen que l’erotisme és el camí per entendre els misteris del món. Constato que és una creença que pot tenir adeptes més o menys fervents, però no hi sóc gens adversa: al cap i a la fi, sempre he repetit, com un mantra, “no hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, de l’inoblidable Vicent Andrés Estellés. Ara bé, tot sigui dit, no m’identifico amb l’heroi líric de Josep Enric Dallerès: sóc molt menys refinada en el camp dels amors. Les idees de “l’alegria del sexe” i “la falta del sexe”, dient-ho planament, donen plena cobertura a les emocions que puc sentir quant a la intimitat eròtica. La meva experiència amorosa no deixa mai lloc a l’esperança: principalment, perquè estic plenament satisfeta amb l’avui sense deixar un lloc significant per demà i, subsidiàriament, perquè no crec en res que no se m’hagi manifestat amb claredat. No en sóc gaire, d’esperança: sóc o bé d’un acontentament total, o bé d’un cor trencat en pedaços. No espero mai l’aixecament de cap sol nou; el sol que contemplo té prou per escalfar-me i per cremar-me, per amagar-me’n i per distreure’m. No és així, el poeta. Viu dos amors: l’ideal i el destructor, l’apol·lònic i el dionisíac, i a voltes sembla que parla de tots dos a la vegada. Dels seus malsons. De les seves nits. Del desig “que l’amor sigui amor”. De la hipocresia que s’amaga “al pas de cada nit que fuig”, de com l’esperança s’endinsa cada cop més en el poeta que parla, en l’home que viu i mor.
Entre la seva vessant eròtica i la moralista, l’eròtica és la que prefereixo. Més que res, la prefereixo perquè és més vulnerable, més tràgica que l’altra, i com a tal –m’atreveixo a dir amb una veueta tota petita– més autèntica, i aquí no poso en dubte el patriotisme genuí de l’autor, tot al contrari, sinó que vull dir que l’experiència eròtica d’aquella veu que parla a través dels versos és, per mi, més autèntica poèticament parlant. Fins i tot en contextos tan poc convencionals com el poema en què el protagonista es menja els vidres que resten d’un got esclafat, un poeta sempre es vol explicar. De fet, és l’únic que vol. L’harmonia dels sons és només una excusa, un mitjà d’exhibició del sentiment.
Entre l’any 1990 i l’any 1995, alguna cosa li va passar. L’any 1995 surt Illalba, un altre llibre prologat per Miquel Martí i Pol; 47 poemes pels 46 anys viscuts. “Camins perduts” i “polseguera d’enganys de companys més propers”,  “la convincent buidor / d’un cel cec, / subjugat, / mil vegades venut...”, “amb l’escorça del plor, / de la ràbia/ i dels anys / bastir / una cuirassa / per no perdre / l’essència”. Amb Illalba Josep Enric Dallerès s’acomiada de la poesia per una dècada i escaig, per ressorgir amb una novel·la, Frontera endins, l’any 2006: un gran retrat d’Andorra del segle XX.
La poesia de Josep Dallerès és la poesia dels somnis que no s’han fet realitat. Una promesa de vida que mai va florir. D’un món que prometia i va parar a l’instant de prometre.

(Publicat al BONDIA el 3 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 9 de juliol del 2015

La guerra pren part en mi



Quan era petita, el meu avi, militar jubilat, es passava hores signant fulls en blanc amb una ploma. Tenia una signatura molt elaborada, d’aquelles que ja no es fan servir avui en dia: A.T. Grebénnikov, i una rúbrica. Era tinent coronel. Ara entenc que no és poca cosa: estàs al comandament d’una unitat militar de 300 a 1.200 homes, un batalló que et diu comandant. L’equivalent a l’armada és capità de fragata. Ara bé, jo en aquell moment tenia 8 anys i compartia l’opinió de la família que per la seva edat, per antiguitat i per mèrits hauria d’haver arribat a general. Deien que no hi havia arribat perquè no s’avenia prou amb els seus superiors, es va barallar amb tothom i es va prejubilar quan li tocava convertir-se en coronel. Havent plegat, es divertia omplint fulls d’imatges elegants i precises del seu cognom que també era el meu. Fins i tot en el nom de pila, coincidíem. Era l’únic dels homes de la meva família que no era calb i no fumava, i no recordo que mai begués gens d’alcohol. Vivia a prop d’una reserva natural i, a la tarda, anava a passejar al bosc. Era un gran partidari de la higiene i sempre m’enviava a rentar-me les mans. Sempre perdia els documents i, per distreure’m, m’explicava històries imaginàries sobre les aventures del seu DNI perdut. De tant en tant jo, filla d’un Estat militaritzat i orgullós de ser-ho, li demanava: “Parla’m de la guerra”, però mai no me’n deia res. A les escoles, cada 9 de maig, el Dia de la victòria, es convidaven els avis que eren veterans, però ell no hi volia anar. N’hi havia d’altres, que explicaven campanyes militars i anècdotes sobre els vells companys. A casa nostra, però, es vivia el silenci sobre la guerra, un silenci més dens que un malson, més temible que una crònica. Per celebrar la victòria, l’avi Aleksandr es vestia d’uniforme militar, tot ple de condecoracions, però encara no sé a quin front va combatre, ni com es va convertir en un comandant de mil homes. Va morir inesperadament, abans que jo fes 10 anys, d’una embòlia sistèmica. Així vaig aprendre la paraula tromboflebitis. No en sé res del que hi va fer, a la guerra. L’únic que sé és que anava força condecorat. Les condecoracions les va guardar el meu pare, i suposo que encara les té. 

Quan penso en el paper d’Andorra a la guerra, de guies, fugitius i espies que omplien el petit país dels Pirineus de bat a bat al llarg dels anys tràgics de les matances i atrocitats per tot Europa, em ve a la ment el silenci del meu avi. Probablement no havia sigut un covard, possiblement no havia estat un heroi, però l’únic que me’n queda és un silenci, i m’hauria agradat saber què significava. I ara és quan més ho recordo perquè m’adono que visc en un país de silencis. L’any 2009, Claude Benet va publicar el seu gran treball d’investigació, però no el va reprendre gairebé ningú, no hi va haver una segona part, amb la possible excepció del blog d’Andrés Luengo Pirineos en guerra. Encara ara es té una recança a l’hora de parlar sobre els fets de la guerra i de les persones que hi participaven, d’un bàndol o de l’altre, pels ideals altruistes, pels guanys econòmics o per altres raons. Avui, 70 anys després de l’acabament de la guerra, el silenci sobre el conflicte és més viu que qualsevol monument, i el desconeixement sobre els morts que dormen a les nostres muntanyes és més present que qualsevol memòria. El llibre de Claude Benet Guies, fugitius i espies. Camins de pas per Andorra durant la segona guerra mundial (Editorial Andorra, 2009) dóna veu a alguns dels nostres malsons col·lectius, a la por i a l’orgull, a la vergonya i a la tendresa. Quan la història esdevé paraula, les ombres no fan tanta por. I ja ho diu l’autor: “¿Pot, un país, ignorar tot un període de la seva vida?” No és tant qüestió de denúncies com de monuments: ens interessa més fer memorials que portar a terme descobriments incòmodes, tot i que sempre n’hi ha de les dues coses. La veritat sempre és millor, més reconfortant que un misteri. El foc etern, si no s’erigeix a les places, ens crema per dins. Si no parlem de la guerra, el paisatge no se n’oblida. És clar que Andorra no va prendre part en la guerra. I, tanmateix, podria dir les mateixes paraules que el poeta rus que es volia desfer de les seves memòries. La vall d’Incles, la vall del Valira d’Orient, la vall del Nord, el Serrat, Ordino, la Massana podrien dir-nos: “La guerra pren part en mi.”

(Publicat al BONDIA el 10 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 3 de juliol del 2015

Ulls grossos, negres, greus i tristos


Fa unes setmanes que estic fent una dieta, un cop per setmana, de borsx terapèutic. Els dimarts, després de l’última classe a Encamp, vaig al restaurant El Cresper i sempre demano un plat de sopa. Un plat de sopa a quarts de vuit del vespre, sense aigua o cap altra beguda, seguit per una tassa de te negre amb llimona, és un sopar rus tan típic com es pot imaginar. Un plat immens de sopa de verdura de color grana, amb pastanagues, col i remolatxa, patates, ceba i trossets de carn, amb una branqueta de julivert per afegir-hi gust, igual que la feia la meva iaia. La Svetlana ja em coneix i m’obre el restaurant encara que a aquesta hora no hi hagi encara cap client: a part de mi, per Encamp, ningú comença a sopar abans de les vuit. El meu home és un gran apassionat de la cuina russa, i us la sabria recomanar com un gran crític culinari. En canvi, jo no ho sé fer: és una cosa massa meva, massa íntima, per oferir-ne comentaris, la cuina russa. Sóc massa propensa a saltar a la defensiva per por que a algú no li agradi. Després resulta que li agrada a tothom. 

Sempre he tingut la sensació que en un entorn de multiculturalitat l’ànima nacional no s’obre amb facilitat, s’amaga. Quan vam arribar a Andorra, teníem la sensació que era un lloc per treballar i sobreviure on hi havia de tot menys andorrans. No hi vèiem res de típic, no hi trobàvem res que no estigués fet de cara al públic, i tothom que se’ns presentava era portuguès o canadenc, francès o espanyol, alemany o belga. A poc a poc, i molt a poc a poc, ens hi vam habituar. Vam aprendre que la majoria de la gent que ens deia que era de Barcelona de fet eren fills de pares de Barcelona nascuts a Encamp o a Sant Julià; vam saber que els que eren d’Andorra de tota la vida, de soca-rel, tenien el costum de no parlar gaire amb els forasters als quals no els havia presentat ningú. Els vèiem més que res com a propietaris de la terra, dels grans i petits negocis, els amos de la política, les lleis i l’ordre públic. Nosaltres érem els treballadors, un mal menor i indispensable, la força de treball, predestinats a obeir, treballar, fer bona cara, aprendre el català i marxar. Eren els anys noranta, els anys de molta feina. L’ànima del lloc no se t’obre de seguida. Llegint el llibre de Ludmilla Lacueva Canut Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX per primera vegada, l’any 2001, vaig pensar que l’Andorra que ella descrivia s’assemblava molt a Suïssa. No s’assemblava, en absolut, a Espanya. Potser, en part, a França, tot i que no del tot. A poc a poc les seves imatges, cobertes d’una lleugera pàtina de nostàlgia, es van adaptar al meu cor a allò que conec de l’Andorra d’avui. Avui, tornant a les seves pàgines, intento visualitzar les hoteleres anant a buscar aigua al riu al mig de l’hivern. M’escalfa el cor la imatge dels joves francesos que arriben a la matinada a l’hotel des Cimes del Pas de la Casa i canten al Jaume Brugat: “Frère Jacques, frère Jacques, ouvrez-nous, ouvrez-nous!” Veig Benito Mas, de l’hotel i cafè Oros d’Encamp, redactant una carta en francès dirigida a Woodrow Wilson, president dels Estats Units d’Amèrica, l’any 1915. Somric als de Ca l’Hostet de Soldeu, que serveixen un cuixot d’isard rostit a Georges Lung. Torno a l’època en què els contrabandistes entraven per la finestra per no destorbar el son de Maria Montanya i el seu marit, que portaven el refugi Calones del Pas de la Casa, en què la mestressa de l’hotel Coma d’Ordino era una senyora d’ulls grossos, negres, greus i tristos que feia sopars abundants i perfumats d’oli fort, quan la gent d’Escaldes anava a comprar llet a l’hotel Muntanya i trobava Luis Mariano que arribava amb un gran Cadillac. 

¿Us imagineu l’avi de Casimir Arajol fumant una pipa negra que sembla que hagi de calar foc a la seva barretina escarlata? ¿Us sona que Pau Casals venia a Andorra per trobar-se amb la seva família i s’hostatjava a l’hostal Valira? ¿Sabíeu que a Cal Palanques s’hi feia formatge de llet d’ovella? Si són uns fets que no us resulten familiars, és que encara no heu llegit Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX: un llibre que ens obre la porta a una Andorra entranyable, a una Andorra distinta de la que més coneixem però no per això menys estimada.

(Publicat al BONDIA el 17 de juny de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 2 de juliol del 2015

Nacionalisme ètnic i nacionalisme polític



“M’agradaria parlar més llengües de les que parlo, m’agradaria haver conviscut amb més nacions de les que he arribat a conèixer, i m’agradaria que més gent entengués que l’expatriació no és cap exili: simplement és la pertinença d’aquells qui han escollit la seva llar en lloc d’heretar-la,” deia Michael Ignatieff al llibre La sang i la pertinença. Subscric les seves paraules. 
    Amb l’ocasió de la prova d’integració que vaig haver de passar per poder accedir a la nacionalitat andorrana, una amiga catalana que viu a Andorra des de fa vint-i-dos anys em va fer una pregunta inevitable: “Però, et sents andorrana? O et sents russa? No et sents russa?” Vaig ponderar la resposta. Una persona que fa mitja vida que viu en un lloc distint de la seva terra d’origen mai no arriba a sentir-se només una sola cosa, així, rotundament. D’entrada, depèn una mica del context. M’explico. La Constitució de la Federació Russa té la mateixa edat que la Constitució andorrana. I no sé a quina data correspon, el Dia de la Constitució russa. Recordo el dia de la Constitució de la Unió Soviètica que se celebrava quan era petita i ara ja no existeix. Quant al dia de la Constitució russa, la del 1993, el puc buscar per Internet, però confesso que no me’l sé de memòria i crec que mai l’he arribat a celebrar. En canvi, el dia de la Constitució andorrana, me’l sé. He anat a la recepció i als concerts i a veure els castellers. Seguim. És impossible que m’oblidi de la Diada de Meritxell. He pujat al santuari a peu tantes i tantes vegades que no se m’esborrarà mai de la memòria. Rússia també té una diada nacional, no sé si va ser la setmana passada o l’altra, va sortir a la televisió. Però també és una diada relativament recent, que es va començar a celebrar quan jo ja no hi era. No m’identifico amb aquell dia. No sé qui és el president del parlament de Rússia, ni conec el nom de cap ministre, ni sé qui és l’alcalde de la ciutat on vaig néixer. Tot això més aviat m’entristeix, no penso pas que sigui una cosa bona, però em sembla indiscutible que políticament em sento andor­rana.
    Conec les lleis del país on visc; no és que en sigui una gran especialista, però res a veure amb el meu gairebé total desconeixement de la legislació russa actual. Puc ser-li útil, al país on visc. Rússia no treu cap profit de la meva existència. La llei d’Andor­ra m’obliga a triar entre la nacionalitat russa i la nacionalitat andorrana, i ja he fet la meva tria. No és per cap aversió per Rússia, no és per cap mal sentiment, no li’n tinc cap, tot al contrari. Simplement, he triat el país al qual pertanyo políticament, el país on vull i penso votar, el país que puc enriquir i inspirar, el país on he viscut durant molts anys i on continuaré vivint.
    Ara bé, si ens passem al tema dels sentiments i de les llegendes, tot se’ns complica. Jo tinc família a Andorra i tinc família a Rússia. Conec la literatura russa millor del que conec la literatura escrita en llengua catalana. “El meu primer vagit”, bé, ja sabeu, els meus plors “quan del mugró matern la dolça llet bevia”, van ser en rus, i això no té cap sentit que algú m’ho vulgui treure. Quan veig un gat, un gos o una vaca i ningú ens sent, els parlo rus; fins i tot als bebès que no em contesten els parlo rus, els canto coses russes. A la terra on estan enter­rats els meus avis sempre li tindré una veneració incomparable.
    Ara que us escric, no penso en rus. Penso en català, i si demà alguna màquina demostra que en una part llunyana i profunda del meu cervell sí que penso en rus, com a mínim us ho juro que no me n’adono. I si em desperteu a les quatre de la matinada, no sé quin idioma em sortirà. Potser l’anglès. Sóc professora d’anglès. I tanmateix, si em truca la meva mare, li contestaré pensant en rus. I al cap i a la fi, senti el que senti i vagi on vagi, qualsevol dia que jo entri, sense identificar-me, en una botiga a Moscou, se’m reconeixerà com a russa, i qualsevol dia que jo entro en una botiga a Barcelona, també se’m reconeix com a russa, no com a andorrana. I mai, ni havent canviat de passaport, no deixaré de ser russa ètnicament. Un cop l’hagi canviat, seré andorrana d’origen rus com hi ha andorrans d’origen pirinenc i no té cap sentit, ni seria humà ni noble ni tan sols pràctic, fer veure que he canviat d’orígens. Us diré més: la meva filla, nascuda a Andorra, oriünda de les Bons d’Encamp, és una barreja ètnica de sang catalana, andalusa i russa. Hi ha una possibilitat tremenda que cap dels seus avantpassats no hagi format mai part de la tribu dels andosins que lluitaven amb Anníbal.
    No em desagrada el nacio­nalisme ètnic de les petites nacions. El nacionalisme ètnic de les grans nacions em posa dels nervis, però les petites nacions trobo que hi tenen dret. Els és un mitjà de defensa enfront de les tendències absorbidores d’altres cultures o d’altres nacions més poderoses ètnicament o econòmicament. Ara bé, en un país tan multicultural com el nostre allò que hem de fomentar és el nacionalisme polític, el culte als símbols, l’orgull d’onejar la bandera andorrana siguis ètnicament hindú o filipí, català o gallec, portuguès o rus, anglès o senegalès. La simbiosi amb la seva història passada per poder bastir, tots plegats, un esdevenidor comú. Aquest país té ànima, i tots en formem part.
    L’origen ètnic importa, i tant que importa. Els orígens de la   ter­ra on has nascut mai no s’esbor­ren. Però –crec que això descriu la meva estranya realitat– la sobirania és andorrana. Que no em sap greu, renunciar la nacionalitat russa per obtenir l’andor­rana? És clar que em sabrà greu. Però dura lex sed lex. Vaja, la llei és dura però és la llei. Si s’ha de fer, es fa. I li seré fidel, a la terra dels meus fills.
(Publicat al Diari d'Andorra el 24 de juny de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Diari d'Andorra

dimarts, 19 de maig del 2015

Indestructibles


Aquell qui mai ha perdut no sap què és, guanyar. Aquell qui ho ha perdut tot i ha tornat a remuntar sí que ho sap, és un guanyador, és un home com cal, és un equip amb cara i ulls, és un país com Déu mana. De tot el llibre de Gabriel Fernàndez Tu estàs sonat, la part que més m’agrada és l’última, la del bonus track, que explica la derrota i l’enfonsament del Festina Andorra en la temporada 1995-1996. Així, sabem d’on venim. Sabem per què havíem de tornar a l’ACB, tant sí com no. Sabem per què ens hi hem de quedar, i per què celebrem amb tanta alegria que ens hi quedem. Sabem què significa, per a aquella gent sonada que dóna la vida pel bàsquet andorrà, allò que es diu ara la Lliga Endesa. 

Sóc una fan convençuda de Gabriel Fernàndez des de fa segles llum, i Tu estàs sonat no m’ha defraudat. Hi tenim l’esport professional, la diversió, l’aventura, uns quants milions d’euros a la cartera de dos senyors de classe mitjana, caigudes, victòries i, per adobar-ho tot, petites aparicions més o menys episòdiques de polítics, executius capaços de fer-se rics amb una franquícia de 100 punts de venda de sorra repartits pel Sàhara, i... ratolins. No et pots resistir a comprar un llibre que reuneix aquestes característiques. “Resistance is futile”, com deien els borgs, uns àliens de Star Trek: “You will be assimilated” (“La resistència és inútil: seràs assimilat”). Per a aquells qui tenen una relació amb Star Trek menys propera que la que per naturalesa té una bleda casada amb un informàtic, aquí va la definició de la Viquipèdia que ho explica tot: “L’assimilació és el procés a través del qual els borgs introdueixen nous membres dins del seu col·lectiu.” També és un procés que hem passat, a la família Santañes Grebennikova, amb el Bàsquet Club Andorra. Al cap de pocs mesos de seguir tots els partits del Morabanc Andorra des dels nostres seients d’abonats a la BMB, tots tres estem perfectament introduïts dins del col·lectiu dels seus fans incondicionals; de fet, aquest és el tercer article relacionat amb el bàsquet que escric en mig any, i n’hauria escrit més si el temps m’ho hagués permès. Ens hem enfadat, hem aplaudit, hem renegat i hem celebrat per raons del bàsquet, i això per a una família nuclear domiciliada a les Bons d’Encamp no és, com van dir els amics de Xavi Mujal quan va complir els 40 anys, “moc de pav”. Que no és una cosa de per riure, vaja. Que jo hagi après a distingir un escorta d’un pivot sense sentir-me mai coaccionada a fer-ho no és gens negligible. 

A la nit, llegim fragments del llibre amb la Laura. Acostumem llegir en rus, però aquesta setmana fem l’excepció. “La millor mercromina per a les ferides esportives és el següent partit”, llegeixo. “No som invulnerables, però sí que som indestructibles.” “¿Per què li dius Gabi, a Gabriel Fernàndez?”, pregunta la meva filla. M’ho penso. “Li dic Gabi.” La resposta la satisfà. Malgrat l’ocasional presència de paraulotes a les pàgines que ens ha tocat llegir, són curiosament idònies per a l’oïda d’una esportista incipient. Gabriel, Gabi, Fernàndez és un senyor que porta a les venes la tradició de la fidelitat i del respecte. Li ve de família. Juga en equip i treballa per a un líder i per una causa, cosa que el converteix en un aliat perfecte i un amic fins a la mort. 

En acabar l’article, m’adono que no he dit res de Gorka Aixàs, el del retrat que l’acompanya. No passa res: ja en sabreu moltes coses quan hàgiu llegit el llibre Tu estàs sonat, que sé que comprareu. Per a aquells que no són d’An­dorra, Gorka Aixàs és aquell qui surt a la coberta del llibre mirant la pilota de bàsquet en actitud Hamlet amb la calavera, com si s’estigués preguntant si ja s’havia creuat amb aquesta mateixa pilota en altres ocasions (i després resulta que sí): el president del Bàsquet Club Andorra. I mentrestant, la lluita continua, i ens veiem el dia 16, dissabte, a les nou del vespre, al partit contra el Rio Natura al poliesportiu. La BMB, el lloc on les dues Andorres es troben, s’abracen i salten. Que carai. I ploren si cal. I juntes, criden: “Força Andorra.” La que sigui. La que ens ha tocat viure. L’única que tenim.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)