dimecres, 30 de setembre de 2015

L'illa dels noranta

Una antiga companya meva de la universitat, poeta important i propietària d’un portal cultural moscovita d’èxit, fa poc ha organitzat un flashmob al Facebook que es deia L’illa dels noranta. La passejada pels àlbums d’aquella dècada prodigiosa ha coincidit, per a mi, amb una xerrada que jo feia dimecres passat a la tarda, a l’hotel Coma d’Ordino, sobre la meva infantesa russa. Parlant dels anys setanta i vuitanta, em deixava influenciar per les imatges més recents. I m’han fet arribar a la conclusió que és precisament aquella dècada, la dels noranta, la que divideix les vides dels “postsoviètics” de la vida dels europeus. Als anys setanta i vuitanta, la meva vida no es diferenciava tant de la dels meus coetanis andorrans o britànics, per molt que hagués estat membre de les joventuts comunistes, per molt que hagués portat un uniforme sobri i un fulard vermell. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica, tots havíem format part d’un marc, d’un sistema que tenia la seva lògica i la seva crueltat però funcionava obeint les seves pròpies lleis. Als anys noranta, a la terra que m’havia vist néixer, les lleis deixaven de funcionar. 

No m’atreviria a dir que fos una cosa totalment dolenta. Els murs es trencaven, regions i països esdevenien independents i tota mena de llibres anteriorment prohibits es llegien en un sol alè. Tot s’hi valia i tot s’hi afegia barrejat: ciències ocultes i temes religiosos; oportunisme polític i denúncia dels crims, vells i recents; sexe i sadisme; filosofia i drogoaddicció. Com la majoria dels meus contemporanis de procedència russa, no sé en què m’hauria convertit sense els anys noranta. Aquella època, des del seu començament fins al final, m’ha construït tal com sóc. Sense els anys noranta, hauria estat metge com el meu pare. Sense els anys noranta, el meu pare no hauria deixat de ser metge i no s’hauria posat a vendre cotxes, assegurances, gas, petroli o el que sigui que s’hagi posat a vendre quan els destins de la gent es trencaven i bevíem a glops l’aire del llibertinatge i de la llibertat. 

Amic lector, mai no caldria oblidar que durant una part de les nostres vides tu i jo havíem viscut en mons totalment distints. No sé ben bé què és el que recordes dels anys noranta, però m’hi jugo cinc cèntims que les teves memòries no s’assemblen a les meves. Et descriuré el que en recordo. Cançons de rock a tots els subterranis. Una pobresa generalitzada. Bancs tancats, estalvis perduts. Empreses parades. Escoles sense mestres i hospitals sense medicaments. Poesia a l’aire, als clubs, a les places. Mítings i manifestacions i baralles als carrers. Tiroteigs entre grups mafiosos. Cues per comprar botes. Cues per comprar sucre. Prostitució de luxe tan visible com mai. Milers de refugiats de la guerra acampats a les estacions de tren. Un interès per la política per part de tots, tots sense excepció. No és un temps que es pugui trobar a faltar, de cap manera. No, no és cap cosa que es pugui trobar a faltar. Però al meu rostre hi tinc gravat una part del seu paisatge. Sé que sóc fruit i collita d’aquella època despietada, d’aquella terra confosa; amb la meva manera de fer i amb les excentricitats que no amago. Sóc sang de la seva sang.

(Publicat al BONDIA el 23 de setembre del 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada