dissabte, 29 de maig del 2010

Llenguatge matemàtic

Per primera vegada en totes les meves entrevistes, recordo la cara del meu interlocutor molt vagament:
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.

—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.

M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.

Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.

Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.

—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...

M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.

Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.

Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.

Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.

Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.

La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.

L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.

(Publicat al BONDIA)

dijous, 27 de maig del 2010

Ben fets

Sóc asocial. Us ho pot confirmar la meva cunyada o qualsevol de la bona colla d’amics que tenim. Tot i que sempre he treballat amb gent, no sé fer vida social en el context de l’oci, i ara mateix estic escrivint a l’ordinador mentre la resta de la família juga a la Wii. Jo encara no sé què és la Wii, perquè no tinc la paciència de descobrir-lo, però bàsicament es tracta de fer esport de mentida. Es creen unes figuretes que s’assemblen als jugadors (un procés força divertit) i després se’ls dirigeix amb el comandament a distància per les pistes de tenis, de golf, etcètera. En certs casos (com en les bitlles) el comentarista t’anima a fer-ho millor, en altres són jocs per parelles. La gràcia principal és la de fer esport sense sortir de casa.

En fi: la part en què més he participat és la fabricació de les figures dels jugadors. És interessant que abans de començar a actuar moltes vegades tenim la necessitat de definir-nos a nosaltres mateixos, tenir una imatge gràfica o mental del que som, i aquesta imatge, més o menys corresponent a la realitat, condiciona la nostra actuació, condiciona la nostra vida, real o virtual. Ens agrada crear imatges de nosaltres mateixos i de les altres persones que ens són properes, i insistim en la seva precisió: aquests ulls!.. no!... més grans!... Apuja la boca!... i de color vermell!.. A veure si tenen les teves ulleres... La satisfacció de tenir un homenet que s’assembla vagament al Rei aterrar al mig del cercle ple d’altres personatges és simptomàtica. La part interessant és que podem crear una figura qualsevol, més alta o més baixa, més guapa o més lletja que nosaltres mateixos, però habitualment optem per recrear a nosaltres mateixos de la manera més precisa possible.

Ens estimem: ens trobem ben fets.

(Publicat al BonDia)

divendres, 21 de maig del 2010

"Vous m'avez sauvé la vie: vous êtes français"

Quan jo tenia onze anys, vaig llegir la “Guerra i pau” de Lleó Tolstoi. La biblioteca familiar estava patèticament faltada de literatura per a adolescents, i ara penso que potser és una cosa bona. La meva mare deia que l’interessant era només la pau, i jo, per portar la contrària, no em vaig saltar cap escena de guerra. No obstant això, el que més recordo són escenes de vida familiar de la noblesa russa de l’època napoleònica.

Una de les coses que em va impressionar és aquella escena on la Natasha Rostova es posa a ballar un típic ball rus i li surt molt bé, ple de caràcter rus. L’autor comentava la naturalitat amb la qual els moviments característics li sortien de l’ànima a aquella nena aristòcrata educada en llengua francesa – i jo, educada en llengua russa, em posava a ballar. Davant del mirall, intentava veure si l’expressió del caràcter rus en la seva vessant artística em sortia de l’ànima... ai las! Jo semblava un ànec sense una clara indicació de procedència nacional.

La incoherència entre la clara pertinença nacional dels personatges literaris i la meva evident incapacitat de personificar els trets més atractius de l’ànima russa em molestava a no poder més. Les meves amigues que eren jueves o tàrtares tenien – tant des del seu punt de vista com des del meu – clara la seva identitat. Jo, en canvi, tenia la sensació que el caràcter rus en la seva versió quotidiana tenia molt poc interès. Els russos, per a mi, eren una clara personificació de la “normalitat humana”. Tothom que jo veia (a part de les minories nacionals “interessants” i “exòtiques” a les quals jo no pertanyia) era rus. Si m’haguessin preguntat, en aquell moment, com eren els russos, probablement hauria pensat que eren “ordinaris”. Els italians eren elegants, amb tota una gamma de gestos incomprensibles. Els americans s’asseien d’una forma estranya i ensenyaven les dents quan somreien. Els suecs t’abraçaven com uns óssos a l’hora d’acomiadar-se. Els russos no feien res d’estrany o d’exòtic. Eren “normals” i – etnogràficament – “avorrits”.

Vint-i-cinc anys més tard, des d’un racó del món molt diferent de la meva terra de naixement, he de reconèixer que les assumpcions de la meva adolescència eren falses. Els russos som – i érem - un poble etnogràficament fascinant. Jo, en aquella mateixa edat, sabia marcar el pas en els canvis de guàrdia amb la bandera roja (i creia firmament que simbolitzava la sang vessada pels herois del meu poble), sabia muntar i desmuntar un fusell i tocar un tambor militar, i no venia d’una família especialment polititzada. Encara recordo els noms de tots els patinadors sobre gel que eren coneguts – i ni tan sols m’agrada el patinatge artístic. Els vespres, amb la meva àvia, cantava cançons sobre els presidiaris escapats de Sibèria a través del llac Baikal en una barrica buida de peix salat, dels homes que es morien de fred a l’estepa profunda i dels pirates del riu Volga. Sabia fer ornaments tradicionals en mitja, amb llana de colors diferents. Per esmorzar prenia cereals calents. Sabia fer sopa de remolatxa. Reconeixia qualsevol melodia de Txaikovski al vol. Portava botes d’hivern fabricades amb llana d’ovella i amb pèl de gos. És clar que teníem trets característics, però no els sabíem definir perquè tothom, en el nostre entorn, els tenia.

La majoria dels pobles tendeixen a identificar la “normalitat” amb si mateixos. En el mateix llibre “Guerra i pau” un dels protagonistes, Pierre Bezuhoff, salva la vida a un soldat francès. Aquell s’ho agraeix i diu, amb un total i absolut convenciment: “Vous m’avez sauvé la vie! Vous êtes français”. No, jo sóc rus, replica Pierre, però en va! El francès, agraït, no s’ho podia creure. Acabaré amb quatre veritats trivials però poc arrelades: 1) hi ha bona gent i mala gent a tot arreu; 2) tots els pobles i totes les nacions tenen trets característics per molt que els costi definir-los; 3) la diversitat i la individualitat no estan renyides; 4) la gent de les altres cultures ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos i valorar la nostra pròpia cultura encara més.

(Publicat al BonDia)

dijous, 13 de maig del 2010

Camí del tresor

El sentit comú de les persones es basa en rumors de fonament dubtós. Com que tinc tota la seguretat que sols hi ha un autobús per hora, arribo a la parròquia de la meva destinació amb una hora d'antelació. Amb la idea de visitar l’esglesia, el cementiri, el poble, m’atanso al despatx de l'home que entrevistaré, per a assegurar-me que em trobo al lloc correcte. M’obren la porta. “- No haviem quedat a les onze?” “Sí.” “Passa”.

Frenèticament, canvio les piles de la gravadora. “- Com que vostè és un dels estudiosos del tema…” “Digues-me de tu si no et sap greu”. Em quedo parada, muda. Més endavant em parlarà de la timidesa dels andorrans; per molt russa que pugui ser, m’hi identificaré.

Entre les coses que em sobten del meu interlocutor, un cop m’he familiaritzat amb la seva trajectòria professional i social, hi figura la capacitat d’aplegar, al voltant de la mateixa taula, persones fascinants ben diferents. Hi veig una capacitat inherènt d’admiració, el costum de veure els tresors, a tres metres de profunditat, allà on realment són. Al poble de la meva infantesa, abans de fer un pou, consultaves a un especialista, que et deia on s’havia de cavar. Mirant-lo als ulls, reconec aquella expressió que guardo oblidada del cercador del tresor de l’aigua. Em diu que sempre busquem l’oasi al desert sense saber que l’oasi som nosaltres. I penso: “Som la llum del món”.

Entre les coses ben concretes i les eixarnoles d’idealisme pur i madurat, m’orienta i em perd. El veig alhora caòtic i clar: singular. Com a tants andorrans amb els quals he parlat, no es considera representatiu. No goso discrepar en veu alta, però per mi ho és.

Andorrà nascut a l’estranger, desde petit havia somniat en el país dels seus padrins. Andorra és una barreja de somnis i fets, i representa les dues coses: les visibles i les invisibles. Es requereix un gran esforç de voluntat per reconciliar-les. Em fa una petita introducció a les trajectòries vitals de les persones representatives d’Andorra que el van influenciar, i encetem la discussió sobre la visió que podem tenir dels seus moments més gloriosos i més mediocres. Parla de l’Esteve Albert – diu que es mereix un monument – i vagament me’l recorda, no perquè l’hagi vist mai, sinó perquè l’imagino amb la mateixa expressió als ulls, ulls davant dels quals s’estén l’Andorra romàntica, mítica i resplandent del seu cor.

Fa una sèrie de comentaris a primera vista contradictoris. Comenta que els andorrans són per naturalesa solidaris. Que l’andorrà és prudent. Que els de fora reconeixen l’andorrà perquè té el cotxe més gran. Em recorda els versos de Guillem d’Efak: “Mallorquins, siau qui sou!” i em fa saber que sempre ha pensat el mateix en el cas d’Andorra: “Hem passat molta sendera/ fins arribar aquí on som, però la Història ens convida:/ andorrans, siau qui sou!” Contesto amb els versos del mateix autor: “Sé que sóc etern;/ un punt de consciència/ entre cel i infern”. Som un poble que ha fet un gran camí. Em comenta que de vegades ens perdem pels nostres camins, però, quan un es perd, troba coses que ningú abans havia trobat.

Marxo per tornar, una vegada i una altra, sempre desitjant que als seus senders, tant de la plana com de la muntanya, segueixi trobant tresors preciosos, sorprenents i quotidians, reals i imaginaris.

(Publicat al BonDia)