dijous, 27 de maig del 2010

Ben fets

Sóc asocial. Us ho pot confirmar la meva cunyada o qualsevol de la bona colla d’amics que tenim. Tot i que sempre he treballat amb gent, no sé fer vida social en el context de l’oci, i ara mateix estic escrivint a l’ordinador mentre la resta de la família juga a la Wii. Jo encara no sé què és la Wii, perquè no tinc la paciència de descobrir-lo, però bàsicament es tracta de fer esport de mentida. Es creen unes figuretes que s’assemblen als jugadors (un procés força divertit) i després se’ls dirigeix amb el comandament a distància per les pistes de tenis, de golf, etcètera. En certs casos (com en les bitlles) el comentarista t’anima a fer-ho millor, en altres són jocs per parelles. La gràcia principal és la de fer esport sense sortir de casa.

En fi: la part en què més he participat és la fabricació de les figures dels jugadors. És interessant que abans de començar a actuar moltes vegades tenim la necessitat de definir-nos a nosaltres mateixos, tenir una imatge gràfica o mental del que som, i aquesta imatge, més o menys corresponent a la realitat, condiciona la nostra actuació, condiciona la nostra vida, real o virtual. Ens agrada crear imatges de nosaltres mateixos i de les altres persones que ens són properes, i insistim en la seva precisió: aquests ulls!.. no!... més grans!... Apuja la boca!... i de color vermell!.. A veure si tenen les teves ulleres... La satisfacció de tenir un homenet que s’assembla vagament al Rei aterrar al mig del cercle ple d’altres personatges és simptomàtica. La part interessant és que podem crear una figura qualsevol, més alta o més baixa, més guapa o més lletja que nosaltres mateixos, però habitualment optem per recrear a nosaltres mateixos de la manera més precisa possible.

Ens estimem: ens trobem ben fets.

(Publicat al BonDia)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada