dijous, 13 de maig de 2010

Camí del tresor

El sentit comú de les persones es basa en rumors de fonament dubtós. Com que tinc tota la seguretat que sols hi ha un autobús per hora, arribo a la parròquia de la meva destinació amb una hora d'antelació. Amb la idea de visitar l’esglesia, el cementiri, el poble, m’atanso al despatx de l'home que entrevistaré, per a assegurar-me que em trobo al lloc correcte. M’obren la porta. “- No haviem quedat a les onze?” “Sí.” “Passa”.

Frenèticament, canvio les piles de la gravadora. “- Com que vostè és un dels estudiosos del tema…” “Digues-me de tu si no et sap greu”. Em quedo parada, muda. Més endavant em parlarà de la timidesa dels andorrans; per molt russa que pugui ser, m’hi identificaré.

Entre les coses que em sobten del meu interlocutor, un cop m’he familiaritzat amb la seva trajectòria professional i social, hi figura la capacitat d’aplegar, al voltant de la mateixa taula, persones fascinants ben diferents. Hi veig una capacitat inherènt d’admiració, el costum de veure els tresors, a tres metres de profunditat, allà on realment són. Al poble de la meva infantesa, abans de fer un pou, consultaves a un especialista, que et deia on s’havia de cavar. Mirant-lo als ulls, reconec aquella expressió que guardo oblidada del cercador del tresor de l’aigua. Em diu que sempre busquem l’oasi al desert sense saber que l’oasi som nosaltres. I penso: “Som la llum del món”.

Entre les coses ben concretes i les eixarnoles d’idealisme pur i madurat, m’orienta i em perd. El veig alhora caòtic i clar: singular. Com a tants andorrans amb els quals he parlat, no es considera representatiu. No goso discrepar en veu alta, però per mi ho és.

Andorrà nascut a l’estranger, desde petit havia somniat en el país dels seus padrins. Andorra és una barreja de somnis i fets, i representa les dues coses: les visibles i les invisibles. Es requereix un gran esforç de voluntat per reconciliar-les. Em fa una petita introducció a les trajectòries vitals de les persones representatives d’Andorra que el van influenciar, i encetem la discussió sobre la visió que podem tenir dels seus moments més gloriosos i més mediocres. Parla de l’Esteve Albert – diu que es mereix un monument – i vagament me’l recorda, no perquè l’hagi vist mai, sinó perquè l’imagino amb la mateixa expressió als ulls, ulls davant dels quals s’estén l’Andorra romàntica, mítica i resplandent del seu cor.

Fa una sèrie de comentaris a primera vista contradictoris. Comenta que els andorrans són per naturalesa solidaris. Que l’andorrà és prudent. Que els de fora reconeixen l’andorrà perquè té el cotxe més gran. Em recorda els versos de Guillem d’Efak: “Mallorquins, siau qui sou!” i em fa saber que sempre ha pensat el mateix en el cas d’Andorra: “Hem passat molta sendera/ fins arribar aquí on som, però la Història ens convida:/ andorrans, siau qui sou!” Contesto amb els versos del mateix autor: “Sé que sóc etern;/ un punt de consciència/ entre cel i infern”. Som un poble que ha fet un gran camí. Em comenta que de vegades ens perdem pels nostres camins, però, quan un es perd, troba coses que ningú abans havia trobat.

Marxo per tornar, una vegada i una altra, sempre desitjant que als seus senders, tant de la plana com de la muntanya, segueixi trobant tresors preciosos, sorprenents i quotidians, reals i imaginaris.

(Publicat al BonDia)

2 comentaris:

  1. Molt interessant! M'agrada llegir sobre les petites realitats, les petites coses (però sovint més important que no ens pensem) dels pobles i les societats. Aquest blog compleix perfectament aquesta missió.
    Moltes gràcies i una salutació cordial.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per llegir-me i per comentar-me, i fins aviat.

    ResponElimina