dimarts, 27 de setembre del 2011

Cara de minigolf

“Digues la veritat. Digues la veritat. Digues la veritat.” Mai no he conegut res de més difícil. En primer lloc, perquè de vegades no sabem quina és, la veritat. El que acabem dient resulta condicionat per milers d’opinions alienes. Volem quedar bé. Volem que ens estimin. Volem fer una descripció del món que englobi una visió favorable de nosaltres mateixos i que faci quedar bé els nostres éssers propers.

La majoria dels llibres de viatge que tracten d’experiències espirituals combinades amb desplaçament a llarga distància, presenten la realitat simplificada i ensucrada. Elizabeth Gilbert – al seu llibre Menja, resa, estima– aconsegueix parlar-ne sense enganyar-se. Ho trobo genial. Descriu les peculiaritats de la seva gent preferida –el passat ionqui d’en Richard de Texas, que li alegra la vida i l’ajuda a mantenir la salut mental als moments crucials a l’asram de l’Índia, el sentit de l’humor obscè i les ganes d’aprofitar-se de les situacions favorables que té la seva amiga balinesa, la curandera Wayan Nuriyasih, la mala memòria del vell xaman Ketut– sense voler-los deixar més macos del que són, sense voler-los decorar i adornar. Si no us sembla un gran mèrit, us asseguro que ho és: sé de primera mà què significa tenir una col·lecció d’amics excèntrics i no saber-los descriure sense voler-los transformar en el procés. Gilbert se n’abstén: no tan sols perquè els estima tal com són –això ja se suposa, per descomptat–, sinó perquè ensucrats i empolainats no serien tan bons com són en realitat. Ja no serien vius. Ja no serien ells.

No és un llibre del tot perfecte: trobo que tot el que es refereix als desenganys amorosos i depressions de la vida passada d’Elizabeth es podria escurçar quatre o cinc vegades. Però suposo que forma part inseparable del camí recorregut. Amb els llocs, amb les experiències espirituals, amb els sentiments fa exactament el mateix que amb les persones. La corrupció de l’illa paradisíaca de Bali i el seu passat sangonent, les carreteres balineses plenes de motoristes que porten el casc a la mà i van tres, quatre o cinc en cada moto, la desesperació fosca que sent l’autora per la necessitat d’aixecar-se a les quatre de la matinada i cantar un himne espiritual durant una hora i mitja a l’Índia, la nena italiana que li ensenya el dit del cor tot somrient, troben el seu lloc a la narració amb naturalitat.

Sens dubte és un llibre entretingut. N’he tret diverses frases que podria convertir en la meva divisa. Fa una setmana, aquella pregunta tan andorrana que, segons Gilbert, es faria un balinès sobre un estranger desorientat al món –“si no saps on ets i a quin clan pertanys, ¿com pretens trobar l’equilibri?”– va provocar una petita discussió al Facebook. En el fons, tots voldríem ser una “bona nena balinesa: immersa en els rituals, segura de les seves creences, que obeeix les obligacions de la seva cultura”. Però el que millor descriu tant l’autora del llibre com la que escriu aquestes línies és el que en diu el seu amor perdut i sentiment no eradicat fins a la segona meitat del llibre, David. El defineix de la manera següent: ”Tens el contrari d’una cara de pòquer. Tens una cara... de minigolf.” No és que no admiri les cares de pòquer, però crec que la cara de minigolf és una bona cara per fer front al mal temps. Això, i la capacitat de donar les gràcies mentre encara tinguem veu.

Si decidiu llegir Menja, resa, estima, a part d’un viatge per tres països que comencen per la "I" hi trobareu un camí en el qual es troben dimonis que semblen àngels i àngels que semblen dimonis. Només es poden distingir un cop han marxat: si et sents esgarrifat, és que era un dimoni; si et sents alleujat, és que era un àngel. Hi ha parts que us trauran de polleguera, però també riureu molt. Passarà el que passa quan coneixes una noia que combina el talent literari amb una cara de minigolf: hi trobareu, i gaudireu, la transparència dels sentiments.

(Publicat al BONDIA el 28 de setembre del 2009)

dimecres, 21 de setembre del 2011

Llums, càmera, acció

El discurs del cap de Govern, Antoni Martí, transmès dilluns per la televisió andorrana ha aixecat passions, com no podia ser d’una altra manera. D’entrada, veiem l’assumpte de la funció pública. Lògicament, ningú vol que se li rebaixi el sou, però sembla que amb la solució aplicada hi guanyen tots, o la majoria, dels implicats. És més barat per a l’Estat congelar i rebaixar els sous que començar a acomiadar treballadors i pagar indemnitzacions astronòmiques. Els funcionaris hi guanyen la tranquillitat de tenir la feina assegurada.
Hi ha assumptes que necessiten atenció urgent que de moment no s’han abordat: la reorganització del Servei d’Ocupació, la situació de desigualtat entre les escoles laiques i religioses (tant les primeres com les segones són públiques i gratuïtes; ara bé, les escoles religioses avui en dia tenen major llibertat d’acceptar o no acceptar alumnes), la possible introducció d’un impost patrimonial. Hi ha decisions que haurem d’avaluar a mesura que se’n desenvolupi l’aplicació: per exemple, l’abast real de l’“obertura total”, quins sectors s’hi inclouen i quins no, i quines conseqüències tindrà per als petits empresaris andorrans. Altres mesures –com per exemple la d’estendre la cobertura sanitària familiar als estudiants més grans de 25 anys i rebaixar la cotització dels autònoms en alguns casos– són positives, necessàries i urgents. Quant als ànims de “prescindir de tot allò que no sigui essencial o necessari”, probablement haurem de donar feina a una petita plantilla de persones molt ben pagades que decideixin el que és prescindible i el que no ho és.
El nostre és un país que poques vegades ha sabut trobar la frontera entre el que popularment es coneix com a luxe asiàtic i la inversió assenyada. Eva Arasa, a l’article El preu de la dignitat, publicat dilluns a El Periòdic d’Andorra, remarcava que “el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d’infraestructures…–i valor afegit”. Suposo, espero, confio que no caurem en un extrem oposat al que repetidament s’ha fet fins ara. Si volem “atreure a casa nostra persones amb un alt poder adquisitiu”, hem de pensar que la casa on els pensem atreure deu ser, o continuar sent, un lloc agradable per viure, un lloc amb millors serveis i millors infraestructures dels que els poden oferir els països veïns. Perquè, si no és per la seguretat, les infraestructures i els serveis que tenim, ¿per què hi voldran venir aquelles “persones amb un alt poder adquisitiu”?... No dic que no pugui haver-hi d’altres raons, dic que aquestes em semblen les raons més lògiques i correctes per les quals la gent podria tenir ganes d’esdevenir resident d’Andorra.
Acabats els cent dies de gràcia, tots estàvem impacients per veure més acció. El temps demostrarà si aconseguim sortir de la crisi: de moment, l’important és que s’hagi proposat una sèrie de mesures que s’adiuen amb el sentit comú. A l’entrevista publicada al BONDIA el 19 de setembre, el síndic general, Vicenç Mateu, deia que “perquè en una societat no hi hagi conflictes cal que tothom s’hi pugui guanyar la vida”. Res és més obvi, res és més cert. Espero que puguem aconseguir-lo. El treball del nou Govern comença. Sort a tots.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre del 2011)

dimecres, 7 de setembre del 2011

Quaranta-cinc anys d'amistat

La setmana passada el Néstor, el Jordi i el Manolo celebraven els quaranta-cinc anys d’amistat que els uneixen. El Néstor, el meu sogre, va fer un recull de fotografies d’ells tres, amb les seves famílies, a través d’aquests anys. També va idear un dibuix –geomètric, com sempre– com a portada per al llibre de celebració. “No acostuma a haver-hi amistats que durin tants anys, ¿oi?”, em deia, mostrant-me’l. “¿En vols escriure al BONDIA?” “Sí, si me’n parles. Jo el que conec es podria resumir en dinars, beures i cachondeo.” “I és pura realitat també –riu el sogre–, és pura realitat...” S’emociona. No sap per on començar. “És tan intens que de vegades no saps... Ara m’he quedat així, jo: gelat, fora de joc. I segurament que te’n podria explicar moltes, de coses.”
Es van conèixer fent el servei militar, durant les festes majors de la Seu d’Urgell, i el fet curiós és que les festes de la Seu d’Urgell de fa quaranta-cinc anys es van celebrar exactament en les mateixes dates que les d’aquest agost. Van començar sent tres amics (sis, amb les dones) i després han format una colla. El diumenge, el Néstor, la Trini, el Jordi, l’Amparo, el Manolo i la Tere anaven a dinar tots sis al costat del riu. Bevien aigua del Segre, al costat d’on ara han fet el parc olímpic. Un dia van veure una ovella morta allà on havien begut l’aigua: per la felicitat del somriure que acompanya el record concloc que tots els participants del dinar en qüestió, no obstant la desafortunada ovella, se’n van sortir amb bona salut.
M’és difícil destriar les coses importants de les que no ho són. Tots els records semblen essencials, tant els de Peníscola com els de la Rabassa. Havien anat a la muntanya amb helicòpter. Als Plans, a dinar, els diumenges l’estiu. Parlant d’aquests dinars, recorden també l’altra gent que hi era, com l’Avelino, que en pau descansi, i es posen trists... Quan reprenen la història, descriuen com la majoria dels diumenges venia la tronada i anaven corrent cap a dins de les camionetes per no mullar-se. Hi havia els nens, també: el Néstor i la Trini es van casar l’any 1967 i les altres dues parelles, l’any 1970.
Tant per les festes de Meritxell com per cap d’any sempre han intentat estar junts. Comencen a explicar-me com, abans de casar-se, el Manolo i la Tere sempre venien amb ells a Meritxell. De cop i volta, recorden una altra anècdota, com per al sopar de Cap d’Any de fa molts anys, el Néstor, el Jordi i el Manolo van passar un munt de temps “buscant per Andorra un vi determinat que es deia Monopol”. “Havia de ser el vi aquell, per real decret. El vam trobar a la Margineda, al supermercat. Vinga, ja hem trobat el vi, ja podem fer el Cap d’Any! ¿Tu saps què és, cinc o sis hores buscant un vi?” Després, per fer el mateix sopar, plomaven els pollastres a l’aigua calenta d’Escaldes: “Allà on han fet allò del museu, hi havia els safarejos...”
Hi ha coses de l’existència de les quals dubtem més d’una vegada a la vida. Per això, quan les trobem en la seva forma més pura que mai les admirem i les atresorem com si es tractés d’autèntics miracles. L’amor, el sacrifici, els moments d’una felicitat intensa són únics i són per sempre. I de totes les sorpreses de l’existència, no hi ha res més sagrat que una veritable amistat. “Aquesta amistat –diu el Néstor– ha semblat ser una mena de cometa, un cometa ample que deixa el foc aquell. D’allà han vingut totes les amistats, i van seguint. Quan es fan les festes –encara es fan moltes festes– normalment sempre hi som tots. I si s’ha de deixar de fer un sopar per falta d’un o el que sigui, doncs s’espera que vingui bé a tots. És un història intensa i no intensa. Anàvem a la muntanya, anàvem de vacances junts, i si algú estava malalt, anàvem a la clínica: no es tracta d’estar junts només per passar-ho bé. Tots els problemes que hi pugui haver hagut sempre s’han arreglat perquè hi han hagut els uns i els altres que hi han posat el seu granet de sorra perquè tot s’arregli. Problemes, alegries, sempre intentant solucionar-ho tot amb gràcia, i sobretot respecte per a tots.” Per molts anys d’amistat, senyors: amb moltes alegries i moltes festes. Feliç diada de Meritxell a tots.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre del 2011)