Llums, càmera, acció

El discurs del cap de Govern, Antoni Martí, transmès dilluns per la televisió andorrana ha aixecat passions, com no podia ser d’una altra manera. D’entrada, veiem l’assumpte de la funció pública. Lògicament, ningú vol que se li rebaixi el sou, però sembla que amb la solució aplicada hi guanyen tots, o la majoria, dels implicats. És més barat per a l’Estat congelar i rebaixar els sous que començar a acomiadar treballadors i pagar indemnitzacions astronòmiques. Els funcionaris hi guanyen la tranquillitat de tenir la feina assegurada.
Hi ha assumptes que necessiten atenció urgent que de moment no s’han abordat: la reorganització del Servei d’Ocupació, la situació de desigualtat entre les escoles laiques i religioses (tant les primeres com les segones són públiques i gratuïtes; ara bé, les escoles religioses avui en dia tenen major llibertat d’acceptar o no acceptar alumnes), la possible introducció d’un impost patrimonial. Hi ha decisions que haurem d’avaluar a mesura que se’n desenvolupi l’aplicació: per exemple, l’abast real de l’“obertura total”, quins sectors s’hi inclouen i quins no, i quines conseqüències tindrà per als petits empresaris andorrans. Altres mesures –com per exemple la d’estendre la cobertura sanitària familiar als estudiants més grans de 25 anys i rebaixar la cotització dels autònoms en alguns casos– són positives, necessàries i urgents. Quant als ànims de “prescindir de tot allò que no sigui essencial o necessari”, probablement haurem de donar feina a una petita plantilla de persones molt ben pagades que decideixin el que és prescindible i el que no ho és.
El nostre és un país que poques vegades ha sabut trobar la frontera entre el que popularment es coneix com a luxe asiàtic i la inversió assenyada. Eva Arasa, a l’article El preu de la dignitat, publicat dilluns a El Periòdic d’Andorra, remarcava que “el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d’infraestructures…–i valor afegit”. Suposo, espero, confio que no caurem en un extrem oposat al que repetidament s’ha fet fins ara. Si volem “atreure a casa nostra persones amb un alt poder adquisitiu”, hem de pensar que la casa on els pensem atreure deu ser, o continuar sent, un lloc agradable per viure, un lloc amb millors serveis i millors infraestructures dels que els poden oferir els països veïns. Perquè, si no és per la seguretat, les infraestructures i els serveis que tenim, ¿per què hi voldran venir aquelles “persones amb un alt poder adquisitiu”?... No dic que no pugui haver-hi d’altres raons, dic que aquestes em semblen les raons més lògiques i correctes per les quals la gent podria tenir ganes d’esdevenir resident d’Andorra.
Acabats els cent dies de gràcia, tots estàvem impacients per veure més acció. El temps demostrarà si aconseguim sortir de la crisi: de moment, l’important és que s’hagi proposat una sèrie de mesures que s’adiuen amb el sentit comú. A l’entrevista publicada al BONDIA el 19 de setembre, el síndic general, Vicenç Mateu, deia que “perquè en una societat no hi hagi conflictes cal que tothom s’hi pugui guanyar la vida”. Res és més obvi, res és més cert. Espero que puguem aconseguir-lo. El treball del nou Govern comença. Sort a tots.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre del 2011)