dijous, 21 de març del 2013

El Barri Sèsam per a la meva edat

Les meves estones lliures - que mai no són lliures del tot, sinó que sempre resulten robades d'alguna activitat útil, - últimament se'n van amb la web del Coursera. La mare Natura, que és sàvia, se les ha enginyat per dirigir-me cap a una activitat professional que, gràcies a Déu, no es compagina amb un accés fàcil i directe a la xarxa: així, quan treballo, treballo. Quant a les hores no destinades a la feina remunerada, el que més faig és lluitar per justificar l'execució provisional d'una condemna de no fer, o aplicar la pena en grau superior pel delicte de blanqueig de capitals (sí, si encara no us ho havia dit, estic acabant el tercer i últim curs del bàtxelor en dret a la Universitat d'Andorra). Però el que trobo a Coursera és distint dels meus estudis habituals: allà m'endinso en les diferències entre la teoria de la ment de Descartes i de Gilbert Ryle, en companyia del professor Mitch Green de la Universitat de Virgínia, o intento buscar semblances entre les civilitzacions minoica i micènica, escoltant les explicacions del "professor Andy" (Andrew Szegedy-Maszak) de Wesleyan University. Allà escric cançons amb Pat Pattison de l'Escola de Música de Berklee. Allà aprenc – o torno a aprendre - com funcionen les coses des del punt de vista de la física amb Lou Bloomfield, un típic "científic boig" de l'estil "Back to the Future". Allà, en poques setmanes, m'he enamorat de com a mínim tres universitats americanes, dels seus espais enormes i verds, dels ensenyants que s'esforcen per ajudar que les coses objectivament difícils semblin fàcils (això no és tan evident com ho sembla: si hi pensem, a la Universitat, sobretot al camp d'Humanitats, sovint et trobes en una situació quan se’t fa pensar que les coses són més difícils del que són).

Des del “racó del golf” de la nostra petita casa, el meu home constata el meu encantament inoportú. Em pregunta quan deixaré de fer el ruc (sense gaire esperança que el moment de "deixar de fer el ruc" d'una forma o altra arribi mai), i li dic que per a mi, les classes universitàries gravades i obertes a tots públics bàsicament representen l'equivalent de la televisió de la meva infància: ja sabeu, aquella que encenies i mai no et sortia res fastigós o terrorífic, sinó més aviat educatiu i agradable. "Ah," - contesta en Jordi. - "Barri Sèsam?" Bé doncs, resulta que m'he buscat un Barri Sèsam per a la meva edat. I de vegades penso: ¿I si també ens hi poséssim, des d’Andorra, a col·laborar amb Coursera? Les universitats podrien preparar els cursos, i potser la televisió andorrana podria col·laborar en la gravació. Podríem oferir, oberts a tots els públics, cursos sobre la nostra història, sobre l'evolució del dret andorrà, sobre el patrimoni cultural i el patrimoni natural: una cosa ben feta, digna, estructurada. I en llengua catalana... Encara no n’hi ha cap curs en llengua catalana, a Coursera (tot i que n’hi ha, per exemple, en italià i en xinès, en francès i en castellà, la majoria són en llengua anglesa).

La millor propaganda que es pot fer d'una llengua és fer-la servir per explicar coses interessants. I la millor propaganda que es pot fer d’un país és fer conèixer les coses bones i interessants que té. Com una bona russa, tinc dificultats per entendre com pot haver-hi identitat sense orgull. Potser que sí que pot haver-n'hi, però m'és difícil imaginar-ho. Des del meu punt de vista, quan t'identifiques amb alguna cosa, d'una certa manera te'n sents orgullós (de vegades, fins i tot d'una manera perversa, però això no ve al cas). I crec que aquí, a Andorra, ens falta una mica un cert "esperit d'equip". I no vindria de més si algú expliqués a tots els interessats, de forma acadèmica i amena, de què estem orgullosos exactament. Què som. Per què sobrevivim. De què i com s’aguanta aquest país, i de quina manera s’ha mantingut intacte durant més temps que la gran majoria dels estats de l’entorn. Perquè no sé a vosaltres, però a mi, personalment, diverses vegades m’ha tocat sentir “l’observació” d’un turista confús: “No té gaire història, Andorra...” “¿Com dius?” “Només fa vint anys que és independent...” “¿Independent de qui?” “Dels seus cosenyors. Abans no éreu lliures.” “¿...?”

(Publicat al BONDIA el 20 de març del 2013) 

dimecres, 13 de març del 2013

Coses mai vistes al Consell General


Ja ho sabeu, ¿no? Vinga, tothom ho sap: avui, dimecres dia 13 de març, a partir de les quatre de la tarda comença la Jornada de Portes Obertes al Consell General, amb les visites guiades de la Casa de la Vall. I ara farem la pregunta per als més eixerits: ¿quina és l’hora dels nens al Consell General, quan els visitants més petits s’ho passaran d’allò més bé? Probablement, a totes les hores. Però molt especialment, a les 16:30 i a les 17:30, amb una mica de teatre. I us explicaré tot el que en sé perquè ahir em vaig amagar al vestíbul del Consell per ser a l’assaig. Bé, potser no m’hi vaig amagar del tot. Crec que tothom m’hi podia veure, fent semblar que formava part de la funció: i ningú sospitava que hi feia d’espia per a tots vosaltres.

Quan hi vaig arribar, una part del vestíbul s’havia transformat en un pati d’escola. Nens i nenes, amb pantalons curts i vestits de colors, hi feien botar una pilota taronja. Jugant i enfadant-se, eren a punt de descobrir que un món on regnés l’ordre, on no tothom parlés alhora sinó que existissin torns, on la unió fes la força, seria més bonic i més just. Mentre ho descobrien, darrera d’ells, en una pantalla, apareixien imatges de l’equivalent simbòlic del món d’ordre, pau i seny creat pels nens. Era l’equivalent simbòlic agafat del món d’adults: el Consell General.

L’activitat de teatre familiar representada pels actors del Somhiteatre – per cert, boníssims i superdivertits - és una manera simpàtica d’explicar que fins i tot el més petit i el més dèbil de la classe pot ser representat i defensat per la majoria si tots ens hi posem, i que la vida política consisteix, o ha de consistir, en una actuació conjunta pel bé de tothom. El nen dolent, un tal Bandúrria, és molt ruc i repel·lent, tal com escau als dolents, però més endavant es reforma. A la diapositiva que fa una projecció cap al futur, hi surten tots els quatre nens, ja “crescuts” i vestits d’abillaments tradicionals de síndic general i consellers, al nou hemicicle, fent així la connexió simbòlica entre diverses generacions i els dos edificis del parlament andorrà: la Casa de la Vall i el Consell General, la tradició i el futur.

Aquest any, s’ofereixen diverses activitats per celebrar els 20 anys de la Constitució. Avui, a les set del vespres, no us perdeu el concert dels Petits Cantors Lliures. A les deu de la nit, a la sala del Prat del Roure, us espera el Rock per la Constitució, de Less is More, The Velvet Blues Band i Punkers Love the 80s. Demà, a les onze del matí, veurem els esbarts i després, a la una del migdia, sentirem el concert de l'ONCA. I per als més petits, avui a les 16:30 i a les 17:30, “Les regles del joc” d’Eva Arasa Altimira, representat pels actors de la companyia Somhiteatre.

(Publicat al BONDIA el 13 de març del 2013)

dimecres, 6 de març del 2013

El Dia de la cultura


Hi ha un adagi molt famós, una paradoxa d’aquelles que sempre se citen, que afirma que si necessites que alguna cosa és faci d’una manera ràpida i eficient, l’has de donar a la persona que més feina té en aquest moment.  També tots hem sentit dir que el volum de la feina s’expandeix en proporció inversa al temps disponible per completar-la. No sé si ho he formulat correctament: en altres paraules, això significa que com més temps es té per completar una feina, més es triga en acabar-la. Naturalment, tot té el seu límit: però si hem de fer una mica de cas de totes aquestes teories possiblement estrafolàries, ara mateix se’m podria donar tota la feina urgent del món. L’únic que em posa trista és que no es pugui ser a diversos llocs al mateix temps. I el tipus de feina que tinc m’impedeix coincidir amb la gent (excloent-ne, naturalment, la gent amb qui treballo) a la majoria dels moments de celebració, oci i descans.

Sempre intento amagar-ho del lector, però de fet, com qualsevol qui apareix a la premsa escrita, cada vegada que em llegiu sóc un text “d’ahir”. Les meves cartes us arriben amb retard, a la manera del correu del segle passat. Sí, per a mi, encara som el dia 5 de març, i les hores de feina, com sempre, se m'encavalguen amb totes les possibles activitats plaents. En el moment quan us estic escrivint, encara ni tan sols ha començat la celebració anual del Dia de la cultura i lliurament dels premis Àgora Cultural 2012 a Rosa Mari Sorribes, Joan Massa i Lluís Claret. Quina tria més impecable, quin sentit més perfecte té sempre l’elecció d’Àgora Cultural. Enhorabona, enhorabona a tots! No hi seré físicament per aplaudir-vos, però per escrit i en esperit alegre m’hi uneixo. Felicitats, felicitats a tots els homenatjats, i als organitzadors també! De tots els anys que s’ha celebrat l’Àgora Cultural, hi he pogut ser comptades vegades: però segueixo fidelment, amb molta il·lusió, el lliurament dels seus premis a la trajectòria de persones dinamitzadores de la cultura andorrana.

Moltes vegades tenim la sensació, - i és una sensació provada, fonamentada i confirmada per aquells qui coneixen el valor dels sentiments i les paraules, - que no sabem ser prou agraïts amb les persones que fan que la nostra vida sigui cada dia més plena de sentit, de contingut i de bellesa, amb els que tiren el país endavant. Ens costa agrair (si ens comparem amb els veïns del nord, del sud o d’altres múltiples llocs geogràfics) l’esforç, la imaginació i l’impuls creatiu dels que construeixen el més important que pot tenir el país: la seva cultura. No en sabem, com a conjunt de ciutadans: però, gràcies a Déu, hi ha persones i entitats que lluiten per trencar el desequilibri. I gràcies a Déu, hi ha persones que porten a terme una tasca intel·lectual, social, musical, artística, organitzadora, sempre creativa, sempre desinteressada, arriscada i oberta a tots els vents. A tots vosaltres, feliç Dia de la cultura. A tots vosaltres, no defalliu mai.

(Publicat al BONDIA el 6 de març del 2013)