dimarts, 1 d’agost del 2017

Els estanys de Juclà, joia amagada

21,3 hectàrees de pura bellesa a 2.299 metres d’altitud



Malgrat el fet de coronar un dels itineraris de natura més visitats de les nostres valls, el llac glacial de Juclà és un dels grans desconeguts entre les joies del paisatge pirinenc. La gran majoria de l’interminable pelegrinatge d’excursionistes que hi arriben, es queden amb la part més propera al refugi guardat. Es barregen amb les famílies alegres que ocupen l’espai a prop de l’aigua i al voltant del refugi, o giren cua i tornen.

El sender que comença al refugi guardat i ens porta una mica més amunt, cap al llac Segon del Juclà serpentejant per les roques que envolten l’estany, és una porta a l’autèntic país de les meravelles i no té res a envejar als camins costaners més encisadors de la Mediterrània. Amb cada pas, l’extensió de les aigües se t’obra més i més, i t’omple d’una sensació inigualable de pau i llibertat, de la certesa de trobar-te al cor dels Pirineus, al cor de la nostra terra. Queden enrere les sorolloses multituds que omplien el camí de pujada amb crits alegres dels menuts i dolorosos sospirs de les víctimes del sobrepès, tabaquisme o vertigen que, per raons per a mi desconegudes, sempre escullen aquest camí particular per torturar els pulmons i vèncer les pors profundes. L’ànima celebra la festa dels colors, dels blaus i verds impol·luts de l’aigua tan cristal·lina on hi habita el tritó dels Pirineus, del rosa dels rododendres i del gris sorrenc de les petites illes.

L’estany de Juclà se t’obre a poc a poc, com un nou amic silenciós, orgullós i tímid, però fidel i sincer, com la gent d’aquí, com la gent de Canillo. És tan fàcil quedar-te a l’entrada, amb la primera impressió, amb el mur de contenció i el bullici dels visitants. Els veritables tresors s’amaguen lluny i fan tot l’esforç de fer-se invisibles. A vint minuts de camí, cap a l’estany Segon -al meu pas i fent les fotos, a mitja hora-, hi ha un metre i mig de roca llisa i unes cordes per ajudar-me a passar. Paro i penso: “No, no es veu perillós -he llegit posts de gent que l’ha fet amb un bebè a la motxilla, cosa que em segueix semblant una animalada però fa entendre que no és cap Everest-, però són les quatre de la tarda i hi vaig sola, més sola que la una, i vaig en direcció contrària, i em queden dues hores de baixada fins a la parada de l’autobús de l’entrada a la vall d’Incles, si és que vull passar pel camí de l’Obac...”.

Faig quatre fotos més, faig l’última ullada al majestuós i enorme circ que domina una de les conques glacials de la vall d’Incles, i m’allunyo del lloc somniat, salvatge i solitari, baixant pel costat dels turistes que es fan fotos; a la neu, amb les cascades, al mig de les flors a les praderes d’alta muntanya, a les passarel·les de fusta que creuen el riu de Juclar. Em quedo amb les ganes de tornar-hi i quedar-me a dormir al refugi guardat de bona cuina -porteu diners en efectiu, que val la pena provar-la!- i bona gent, i pujar al pic d’Escobes (2.781 metres d’altitud).

Vaig fer la ruta des de l’entrada de la vall d’Incles passant pel camí de l’Obac, tant d’anada com també de tornada, xino-xano, en unes cinc hores i mitja, sis i mitja si hi comptem les parades. La majoria dels itineraris que trobareu a la web us parlaran de menys de cinc hores –dues hores i deu minuts d’anada i una hora i 40 minuts de tornada, segons la web visitandorra.com–: aquests itineraris comencen al quilòmetre tres de la vall d’Incles, des del pont de la Baladosa, arribant-hi en cotxe o en autobús, sense comptar l’anada i la tornada pel Camí de l’Obac. Des de l’entrada de la vall, tot plegat, és una distància de 14,95 quilòmetres amb un desnivell de pujada de 539 metres. No us deixeu les botes impermeables, els pals, la gorra i l'aigua.


(Publicat al Ara.ad el 16 de juliol de 2017)