dilluns, 16 de desembre del 2013

Les fulles d'eucaliptus


Totes les coses del món, i sobretot els éssers vius (i ja no parlo dels éssers humans), tenen característiques tan bones com dolentes. Moltes vegades, es tracta de les mateixes qualitats que actuen com a salvació universal en uns contextos i provoquen desastres majors en altres. És més: al mateix lloc, al mateix context, les mateixes característiques de les mateixes coses (o per exemple, de les mateixes plantes) primer es consideren beneficioses i més endavant, fatals.
L'eucaliptus blau de Tasmània, eucaliptus ver o eucaliptus de llei, l'arbre descobert i descrit a finals del segle XVIII i proclamat l'emblema floral de Tasmània l'any 1962, també es coneix com a l'arbre de la salut. Des de fa més d'un segle, sabem que les seves fulles i els seus fruit contenen olis essencials amb acció desinfectant, antisèptica, analgèsica, antibiòtica i cicatritzant. Les fulles d'eucaliptus blau s'utilitzen per preparar una tisana terapèutica, una infusió profilàctica contra els refredats i les malalties respiratòries, les infeccions de la pell i la gingivitis, i moltes altres afeccions. Recordo que quan era petita, la meva mare sempre tenia les fulles d'eucaliptus a la farmaciola, per si ens afectava una tos (o una bronquitis o una pulmonia), o una cremada perillosa, o per si ens congelàvem les mans a l'hivern. De vegades li agafàvem aquestes fulles com a material manejable pels treballs de plàstica del col·legi. També teníem insecticides que portaven extractes d'eucaliptus: allà on vivíem, la quantitat de mosquits, formigues i altres bitxos que piquen era considerable, tan considerable que mai he arribat a confiar en la bona ecologia dels llocs amb pocs insectes.
Les flors d'eucaliptus blau són una bona font de nèctar i pollen per a les abelles, el que és important per la producció de la mel. De les branques d'aquest arbre, es fan cistelles, tanques i mobles. La seva fusta pot ser utilitzada en la construcció de vaixells i vagons, en la decoració dels interiors de les cases. De les fulles s'extreuen substàncies que s'utilitzen en el treball amb el cuir. Degut a aquestes qualitats, i també al fet que es tracta d'una espècie fustera de creixement ràpid, s'ha distribuït ràpidament pels països de tot el món.
Fins fa relativament poc, ningú havia qüestionat el seu impacte negatiu a la flora dels països als quals ha sigut importat, deguda a la seva competició ecològica amb les espècies autòctones d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa (com per exemple, les sureres tradicional dels Països Catalans). Té moltes arrels i empobreix el sòl molt ràpidament, alhora que canvia el seu metabolisme hídric. Si això ha propiciat la seva utilització a les zones pantanoses per poder-les sanejar, eliminar les plagues d'insectes i les malalties que transmeten, també ha fet que desplaci múltiples plantes natives de les zones on s'ha introduït. A més a més, al mateix temps que s'utilitzen, a molts llocs del món, com a llenya de molt bona qualitat, per als parcs naturals de grans extensions, sobretot als països de clima càlid, representen una amenaça major d'incendis forestals.
En rus, un dels noms més comuns de l'eucaliptus blau de Tasmània és «la pocavergonya», potser precisament per això: perquè creix molt ràpid (pot arribar a tenir l'alçada de 30 – 37 metres durant els primers quinze anys, amb un diàmetre de tronc 50 – 65 centímetres) i ocupa el lloc de les altres espècies amb una naturalitat envejable. La seva alçada màxima són uns 60 – 80 metres. Els colons australians el van anomenar «l'arbre de goma blava», per la substància resinosa que segrega.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de desembre de 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

dilluns, 9 de desembre del 2013

L'arbust del ginebró

Diuen que al Luxúria, al casc antic d'Andorra la Vella, fan uns gintònics boníssims: fa mesos que tenim pensat anar-hi, però fa anys que no sortim de nit. Últimament, tothom ha recuperat el gust per la ginebra, tot i que fa uns pocs anys no hi havia quasi ningú que la preferís a la cervesa.
En realitat, mai he sabut si és el ginebre comú o el ginebró el que està a la base de la ginebra creada al segle XII pels monjos holandesos per combatre la pesta bubònica. Que em corregeixin els botànics, però crec que són dues plantes del mateix tipus tot i que es diferencien en alçada – i sé que avui en dia, els anglesos obtenen la seva ginebra per la destil·lació de cereals com l'ordi maltejat, la dacsa i el sègol, degudament rectificats i aromatitzats amb baies de ginebre i cítrics, mentre que a Rússia, per fer la ginebra, s'afegeixen herbes aromàtiques al vodka de tota la vida. Ara bé, el ginebre, la forma de les seves branques, amb les fulles punxants de color blavós i les baies de color blau marí, és un dels nostres arbres més emblemàtics, més simbòlics. Entre els poemes predilectes de tots els russos de l'últim segle hi compta L'arbust de ginebró de Nikolai Zabolotski, un poema d'amor que comença amb l'arbre somniat, un cruixit metàl·lic a la llunyania (el vol de la fletxa enverinada?) i el so semblant al so de les campanes: el soroll que fan les baies ametistes i que sona dolç al silenci dels somnis.
Us en transcric un fragment, en prosa: «Sentint l'aroma lleuger de la resina i apartant els baixos troncs, a la foscor de les branques de l'arbre vaig veure una semblança del teu somriure». I tot s'acaba malament: és un poema d'aquells amors la injecció dels quals és mortal, que deixen un buit més gran que qualsevol presència, que porten més patiment que plaer. Ara bé, quasi a totes les èpoques, a tots els pobles el ginebre s'ha vist com a beneficiós i protector.
El ginebre comú creix molt a poc a poc, però s'adapta a tota mena de condicions atmosfèriques (cosa que per a Rússia representa un tret especialment important). Els seus boscos humits i freds des de l'antiguitat s'han aprofitat no tan sols per la indústria de la fusta i la destil·lació de les begudes alcohòliques, sinó també per l'elaboració de les begudes diürètiques i antireumàtiques i tota mena de remeis medicinals: a la ginecologia, en casos de cistitis, per alleujar la gota i els dolors reumàtics. A Egipte i a Grècia Antiga, hi havia la costum de cremar branques de ginebre per desinfectar les cases i els carrers afectats per les epidèmies de còlera i tifus. A l'Índia, era popular la infusió de baies de ginebre que millorava el funcionament del sistema digestiu. A Rússia, el té de ginebre s'utilitza per combatre els refredats i les infeccions d'estómac.
El cèlebre artista rus Ilia Repin, mestre de retrat psicològic i pintura històrica, va plantar a la seva propietat – avui museu – tota una via ampla vorejada de ginebres que portava a la seva mansió. Des de fa molts segles, els científics observen que els boscos de ginebre comú no tenen iguals per purificar l'aire contaminat per les fàbriques i el tràfic de les grans ciutats. L'olor de les branques i de les fulles de ginebre dóna energia, al mateix temps que destrueix microbis i bacteris. Les branques de ginebre també es combinen molt bé amb altres plantes i flors, el que ha potenciat el seu ús com a planta ornamental.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de desembre de 2013).
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

dimecres, 4 de desembre del 2013

"Illa sola amb el vent"


Aquest hivern fa vent a les Valls d’Andorra. Per això, fa més fred que mai: de fred, sempre en fa, però de vent no en sol fer gaire. Ja sento una veu que protesta... Al teu poble, a Sant Julià, sí: però a la Vall de l’Orient, no tant. No m’interrompis encara. La reflexió d’avui m’ha fet partir del poema de Carles Riba que parla del vent més profund que l’aigua, del vent d’una illa deserta, del vent que és presència divina, empenta necessària per a la vida. És un poema que es diu illa deserta. Diuen que és un poema d’Ulisses; diuen que és un poema d’amor; el llegiré a la meva manera.

Tots, pràcticament tots els habitants d’illes al mig del mar immens i valls tancades tenim guardat per a alguna ocasió especial de la vida quotidiana un crit desesperat: que lluny, que lluny sóc de tot arreu! Potser aquells que surten d’Andorra cada setmana, cada mes, cada tres mesos no s’adonen d’aquesta ficció de llunyania, il·lusió de llunyania (perquè en realitat és mentida, som a prop de Barcelona i no tan lluny com això de Madrid o de París, i de fet, de tots els llocs i de totes les coses) que patim aquells qui no en sortim.

Entre la gent amb qui m’escric tinc amics que viatgen molt: quan es recorden d’enviar-me una abraçada de l’Illa de Pasqua, del riu Mississipí o de la selva africana, penso en ells i m’hi trasllado amb l’esperit. Però fa molts dies que no viatgen a cap indret digne de menció epistolar, o tal vegada no es recorden de comentar-m’ho, així que sempre em quedo, amb l’esperit i amb el cos, al territori que cobreixen els trajectes d’autobús per dues valls, de Sant Julià a Andorra la Vella, d’Encamp a Canillo, d’Ordino a Escaldes-Engordany: aquestes Valls on sembla que cada vegada hi ha menys cares noves, menys gent que ve per quedar-s’hi una llarga temporada.

A milers, han marxat els portuguesos que enyoraven el seu pobre i meravellós país més fortament que el bíblic Josep venut pels seus germans a Egipte. Han desaparegut –¿o no els veig?– aquells americans i anglesos joves i alegres que venien a treballar als bars i a les pistes, a esquiar i a impartir classes d’idiomes. I els francesos –¿com és que hi ha tan pocs francesos?...–. Els espanyols que em deien que res podia comparar-se amb Almeria ja fa molts anys que gaudeixen del sud dels seus somnis. No hi són tampoc (¿o s’han dissolt entre nosaltres?) aquells cambrers, rentaplats i recepcionistes que es vanagloriaven de cobrar el subsidi d’atur a baix mentre passaven un parell d’anys treballant aquí. Habitem un país mig buit, país d’edificis amb pocs veïns: ¿hi ha algú que sap quants hi vivim, realment? Quan es fa el recompte, ¿estem ben comptats?

Hi ha poques cares noves als nostres carrers: aquells qui hi passegen o bé són turistes (en gran part turistes russos, mercat volàtil, mercat estrany, però de moment molt exitós), o bé ens coneixem. Ens coneixem de memòria, i ¿què compartim, a part del territori? L’amor a la muntanya: enorme, embruixada, propera. Així estimen les illes desertes els “nàufrags de cap vaixell”, ¿recordeu aquelles paraules de Carles Riba? “Semblen dormir-hi mons / Errabunds que ens reclamen.” L’horror de la muntanya: de la jungla de pedra i vidre que ens hem construït, repleta de murs de contenció. La pàtria que amaga la nostra illa deserta la tenim a la ment, “dintre els ulls”. Que lluny som dels nostres somnis. “Al cel i a l’horitzó ens dirigim”, com diu, amb un sentiment tan andorrà, Teresa Colom. Sempre cerquem un glop d’aire fresc, d’aire lliure, un miracle que naixi entre nosaltres, els mots daurats –això torna a ser Carles Riba– “els mots daurats del qui admira i parla”... Encara no, no ha nascut, no tenim la nostra veu irrepetible. Entre muntanyes, estem sols entre muntanyes.

(Publicat al BONDIA el 4 de desembre de 2013) 

dimecres, 27 de novembre del 2013

Qui, quan i com farà el Codi Civil


El passat dia 23 de novembre, vaig tenir el plaer i el privilegi de participar en les 19es Jornades de la Societat Andorrana de Ciències, Dret privat andorrà, entre el ius commune i la codificació, coordinades per Iago Andreu i Sotelo, en què eren presents molts experts en dret andorrà: un debat per a mi immensament enriquidor que m’ha fet replantejar tota una sèrie d’idees prèvies que tenia sobre la possibilitat, la necessitat i les perspectives de la codificació del dret civil a Andorra. Hem pogut escoltar diverses opinions sobre si seria necessari o no introduir el recurs de cassació (que a Espanya, per exemple, serveix el propòsit d’unificació de la doctrina), sobre si la jurisprudència es considera actualment una font de dret a l’ordenament jurídic andorrà, sobre la necessitat de millorar la seguretat jurídica a Andorra mitjançant la creació d’un Codi Civil o bé si cal trobar una síntesi entre codificadors i compiladors. Un fet, però, sembla indiscutible: la situació actual ha de canviar, i els lletrats del país es demostren disposats a prestar tota l’ajuda que es pugui necessitar per portar a terme els desitjats canvis a millor. L’altre fet que no es discuteix gaire és que el dret andorrà ha tingut un desenvolupament molt distint del dels països de la common law.

Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi mai a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.

Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana descrits per diversos participants de les Jornades no sem- blen provenir pràcticament en cap cas de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla estar en el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó en l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols hi compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704).

Si he sabut entendre bé els arguments dels experts, resulta que el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix, en primer lloc, en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius d’aquest es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat de cara tant als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també de cara als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de pu- blicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.

Naturalment –tots els experts hi van estar d’acord– no s’ha de tractar de copiar i enganxar el Codi Civil espanyol, o francès, o qualsevol altre. En el nou Codi Civil, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació. Ara bé, la majoria dels participants de les Jornades van mantenir l’opinió que s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. Fins i tot va haver-hi una opinió –de l’advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats Miquel Àngel Canturri– que l’única forma que tenim per conservar la nostra identitat nacional és, de fet, legislar, crear el nostre propi dret en lloc d’esperar que algú de fora ens imposi el seu.

Avui en dia només hi ha dos estats d’Europa continental que no tinguin codi civil: Andorra i San Marino. Això no obstant, sembla que aquí també, com gairebé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el Mestre Rafael Altamira referint-se a la legislació d’Índies. 

(Publicat al BONDIA el 27 de novembre de 2013)

dimarts, 19 de novembre del 2013

Cafè, copa i caliquenyo


Des de dissabte passat, cada vegada que truquen els padrins, la nostra filla de 8 anys agafa el telèfon amb les paraules: “Aquí Radio Andorra.” I continua –en castellà, per preservar l’ambient–: “Estáis escuchando el vuestro programa favorito ‘Café, copa y caliqueño’.” La realitat històrica d’aquesta frase és més aviat relativa: apostaria que Radio Andorra mai no havia emès un programa que es digués Cafè, copa i caliquenyo (o Cafè, copa i carquinyoli, com la Laura el bateja de tant en tant, per amor als carquinyolis i a la diversitat). Ara bé, la realitat de la nostra família és que divendres de la setmana passada vam veure Un any de la nostra vida al teatre de Les Fontetes de La Massana. Des d’aleshores, de tant en tant viatgem 70 anys enrere: a l’any 1943.

Durant les dues hores i escaig que va durar l’obra (es va acabar quasi a mitjanit), la Laura va seguir l’espectacle amb atenció singular. Li van agradar les ombres que feia a la paret la silueta del mossèn Manel (representat per Joan Sans) quan feia la prèdica, els intents dels personatges de desxifrar els missatges secrets (té un record que li fa molta gràcia, de les “bledes gustoses” que amagava un dels codis) i el fet que al final de l’obra hi aparegués, al sostre, la corda del penjat. Li va fer gràcia trobar-hi el Sisquet de Cal Sinquede (en realitat, Xavi Fernández, que hi vam veure com a Ton): explica que el Sisquet de Cal Sinquede s’ha tallat la barba perquè ningú el reconegués a l’obra, però ella, és clar, el va reconèixer. Opina que la Paquita (representada per Emma Laurent) és una bona dona, tot i que sempre es queixa i és una pesada, i que Maria Alaminos (Mlle. Laia) sembla una francesa portada de França especialment per a l’espectacle.

No vull que us quedi la impressió que recomano Un any de la nostra vida com a espectacle especialment apte per a nens de 8 anys. No està pensat per a nens, tot i que (a causa de l’absència de contingut sexualment explícit i/o violència en viu i en directe) no crec que els faci cap mal. És un espectacle per a la gent que vol reflexionar sobre la història d’aquest petit paradís entre mun- tanyes que tenim el plaer d’habitar, on els papers estan distribuïts d’una manera que molts espectadors veuran com a “justa i necessària”: el refugiat republicà és el bo, el polític local estret de mires és el dolent, la forastera misteriosa és seductora, l’home de la fonda és un aprofitat (però té bon cor) i la veïna és una xafardera. I els nens de Sant Julià que saludaven el copríncep Iglesias i Navarri amb el gest franquista no l’haurien d’haver fet (tot i que, és clar, quan tens el sistema educatiu d’un altre país instal·lat dins del teu, no és d’estranyar que els nens del poble facin el que els manen els mestres estrangers).

L’univers de Martí Llimois (que té un pseudònim fantàstic) no admet cap escala de grisos. No us prometo que us digui la veritat sobre com era, o com és, Andorra. Tanmateix –ens deia un personatge de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu–, “penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Sí, trobareu engrunes de llum als trossos del mirall de la història recompost per Martí Llimois. Però a més a més, crec que no importa si la motivació de l’espectador per veure l’obra es deu a la llum perduda o a les ombres terrorífiques. L’essencial és que es tracta del primer intent d’escriure una obra de teatre basada en la història andorrana del segle XX, un intent més que lloable. Si l’obra es torna a representar (i no en tinc cap dubte) i no l’heu vist encara, aneu-la a veure: us farà pensar. I us inspirarà per descobrir més coses sobre la història de les nostres muntanyes: car un home que ignora els fets que van esdevenir abans del seu naixement (com deia Ciceró, si mal no recordo) restarà, per sempre, un nen.

Per acabar, una petita reflexió. Crec –tot i que no ho sé del cert–que la productora no ha pogut recuperar la totalitat de les seves despeses. Ho dic mirant la web de l’espectacle, que reflecteix les aportacions recollides: tot i que hi ha col·laborat molta gent, podria haver-n’hi més. Si sou aquestes persones que volien ajudar Produccions K-das-Q a sufragar les despeses d’escenografia, el vestuari i les llums, però no heu pogut trobar, fins ara, el moment adequat de posar-vos-hi, recordeu que la companyia productora (Produccions K-das-Q) té comptes oberts a Crèdit Andorrà i MoraBanc: encara teniu l’oportunitat de convertir-vos en el seu mecenes fent-hi un ingrés i indicant-hi el vostre nom. 

(Publicat al BONDIA el 20 de novembre de 2013)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Com si fos dia de Reis


Baixo pel mig de l’avinguda Carlemany, un dia qualsevol. Estic casada amb un home que celebra el fet de poder passejar pel mig de l’avinguda Carlemany amb el mateix entusiasme amb el qual recull caramels de terra el dia de Reis. Crec que allò de passejar pel mig de l’avinguda Carlemany també el fa sentir com si qualsevol dia fos dia de Reis. I si es pogués passejar pel mig de l’avinguda Meritxell també, ja seria un dia de Reis gairebé complet. Òbviament, faltarien les carrosses, els Reis i aquells caramels que tiren, però res no t’impediria imaginar que en qualsevol moment poden estar a punt d’arribar. Així, quan el cap de setmana anem a fer una copeta de vi blanc a Cal Forest, seiem a la terrassa del carrer i em comenta: “¿Veus com hi ha penya? Ja t’ho deia jo que hi passa molta gent.”

Però avui no és pas diumenge, és més aviat dimarts, o potser dimecres, el meu home està treballant, la filla és al col·le, i jo, en el meu trajecte d’una classe a l’altra, “de la feina i cap a la feina”, sóc l’única persona que baixa pel mig de l’avinguda Carlemany malgrat el fet que a les voravies, al costat de les botigues, sí que hi ha gent. Cada minut o dos, miro al meu voltant un xic nerviosament, mig esperant que un cotxe, un taxi o un autobús apareixerà sense avisar i esclafarà aquesta vianant solitària del mig de l’avinguda. Els altres vianants, els de les voravies, probablement turistes, també em miren amb una lleugera preocupació: ¿segur que no actua en contra de les normes, algunes normes que no apareixen escrites?


Potser m’equivoco. Potser exagero, i la gent ja entén que un carrer de vianants és el que és: encara que no n’hi hagi, de vianants. Però si tinc raó, penso que aquesta situació s’hauria de poder solucionar. Jo hi obriria accés als artistes, els dies de cada dia. Ja ho sé que els dies de màxima afluència dels turistes no hi cabran: però els dies d’afluència moderada, hi podrien vendre els seus quadres, dibuixar retrats. Jo en faria una mena de Rambles, amb una mica de música, acròbates de carrer i estàtues vivents. També hi podrien ser els venedors de flors, els antiquaris i les associacions voluntàries. O hi posaria exposicions de fotografies o d’escultures: allà, al mig del carrer.

Sóc partidària de carrers de vianants: i tant que en sóc partidària. I no em preocupa que no estiguin plens de turistes un dia de cada dia a les onze del matí. No és això... però tinc la sensació que s’hauria d’omplir aquest buit del centre. Si no, mentre quedi lloc a les voravies, la gent no passarà pel mig. Jo sí: però jo també tinc el costum d’anar pel mig de la carretera quan baixo de Vila d’Encamp, mirant els camps verds i escoltant el soroll monòton de les esquelles de les vaques. És molt bonic, aquell soroll que fan. 


(Publicat al BONDIA el 13 de novembre de 2013)

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Hiperrealisme al Museu del Tabac

Encara tenim temps d’anar-hi: l’exposició s’ha prolongat fins al dia 30 de novembre. Ja ho saps que, entre les meves obsessions, el Museu del Tabac té un paper –si potser no central– important. M’agrada l’edifici, la seva arquitectura, la mera idea de convertir una fàbrica en una llegenda; tinc una nostàlgica tendresa per l’exposició permanent, amb els seus finestrons que s’obren i es tanquen i els calaixets amb les essències secretes per afegir a tipus distints de tabacs. Gairebé mai hi he anat per les inauguracions o els esdeveniments organitzats per a gran afluència de públic, però he passat hores i hores en les exposicions temporals, i crec que encara no me n’he perdut cap. Ara bé, explicar que les exposicions temporals del Museu del Tabac sempre han tingut el més gran nivell professional de muntatge i preparació seria dir-te coses que ja fa anys que són òbvies per a tothom. Millor t’explico el que hi he vist aquesta vegada.

Tinc ganes de tornar-hi per veure les prunes d’Antonio Castelló Avilleira. Les fruites que pinta enganyen: semblen fruites normals, però en realitat han sortit d’un conte de fades mig dolç mig macabre. Pots passar una bona estona intentant descobrir què els passa, tot sense èxit aparent. Semblen una còpia fidel (tot i que gegantesca) de prunes reals de colors saludables, però a mi no m’enganyen, el cor i els ulls em diuen en uníson que no es pot tractar de prunes de veritat. No és tan sols el fet que tenen la mida de síndries gegants (com quatre caps humans o un gran globus terraqüi de l’aula de geografia): els seus colors s’han modificat lleugerament, s’han intensificat. Així es veu el món quan et recuperes d’una malaltia –no ha de ser necessàriament una malaltia molt seriosa, però ha de significar el retorn a la normalitat– o bé quan surts d’un estat constant d’estrès insuportable, i el món canvia la seva dimensió.

També voldria tornar a veure els llibres de Paul Beliveau: els lloms dels llibres, llibres vells, llegits amb cura o sense cura. I el món lluminós, enlluernador de Pedro Campos, ple del mateix amor per les coses que l’envolten que predicava Andy Warhol: la profunditat arquitectònica dels pots de caramels al Jelly Bean Delight, els cossos suggeridors de les llaunes de Coca-Cola a a Hot Day. I la rossa enorme de Simon Hennessey, tan famós per la traça que té pintant els ulls humans i els reflexos de les ciutats en les ulleres de sol que portem. I els setrills de bars de carretera de David Finnigan. Tot en XXL.

Sí, sóc l’antípoda d’aquell ciutadà indignat amb els cavalls de Balmaseda que amb tant humor descrivia Andrés Luengo com a públic ideal per a l’exposició dels hiperrealistes. Joan Campàs i Montané (el meu professor d’història de l’art a la facultat d’humanitats) parlava del món pintat pels hiperrealistes amb el que es podria considerar l’equivalent d’insults en el jargot d’experts: “L’hiperrealisme és una avantguarda artificialment muntada que emfatitza el banal i l’ordinari”, deia. “Com a llenguatge és un oportunisme”, “una tendència semiòticament regressiva”, “la personificació d’una representació esteticista”. Després d’aquella presentació flamant, mai vaig sentir curiositat per res d’hiperrealista, o “realisme capitalista”, com ens l’havien caracteritzat... fins avui.

A diferència de la majoria dels comentaristes, no veig que la part extraordinària de les pintures hiperrealistes és el fet que s’assemblin més o menys a fotos ampliades a gran escala (tot i que m’ha fet gràcia veure en un dels paisatges la mateixa tècnica d’enfocar tots els detalls que utilitza a les seves fotos Jordi Troguet). Estic convençuda que cap realisme serveix per retratar el món tal com és. L’interessant és que ens fa percebre una petita part del nostre món tal com el voldríem veure. De fet, la gràcia de l’art –de tot el veritable art, i no sols dels corrents concrets– és que produeix els efectes que les drogues prome- ten sense que ens hàgim d’intoxicar: els colors canvien, els sons són més harmònics i les coses ordinàries es revesteixen de gran bellesa.

Bé, ja arribem al final de la meva crònica fragmentària i incompleta. L’últim detall que ja sortit a tots els diaris, però no és sobrer repetir-lo: entre els artistes presents a la mostra, hi figuren tres noms que van formar part de la retrospectiva del moviment d’hiperrealisme a la galeria Thyssen de Madrid: John Salt, Richard Mclean i Ben Johnson, que va tenir l’honor de ser convidat per la National Gallery de Londres a exposar la seva visió de la ciutat. Ja ho saps: com sempre, val la pena. Al Museu del Tabac, fins al 30 de novembre.

(Publicat al BONDIA el 30 d'octubre del 2013)

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Pioners herois

Allà d’on vinc, els ulls blaus mai no tenen el mateix to del blau que els ulls blaus d’aquí. Són d’un blau més nostàlgic, més transparent, menys uniforme: un blau que no s’assembla a cap color de tela, ni a la pintura blava a la paret. Durant els meus primers anys a l’estranger, em fascinaven els ulls de les persones que venien dels altres països: sobretot, dels anglesos i dels americans (en veia molt, d’anglesos i americans: eren els meus companys de feina). Els seus ulls eren d’un blau més segur de si mateix, més definit, un no-nonsense blau: sense ximpleries. I el color dels meus ulls per a ells era gris: de la mateixa manera que a Espanya, el color de les cendres que tenen els meus cabells va passar a anomenar-se ros. A Rússia, no se’m considerava rossa: els meus cabells eren de color rus, el color de les cendres. I els meus ulls eren blaus: d’aquell to rus del blau no té res a veure amb el color del cel d’aquí.

Si hi pensem, el color del cel d’allà tampoc té res a veure amb el color del cel d’aquí. A més a més, a Ekaterinburg no hi ha cel sense núvols. Allà, els núvols sempre formen part del cel: poden ser blancs o grisos o negres, portar pluja o fer ombra, tapar el cel sencer o prendre formes d’animals fantàstics. Però no és necessari que t’expliqui com són els nostres cels ni els troncs dels nostres arbres (sí, sí: els pins dels Urals són més rectes i més inflexibles que els pins dels Pirineus). No cal que t’avisi que tenim una altra percepció dels colors, de les olors i dels sorolls. Quan ens mires les cares rodones, ja t’imagines que quan érem petits vivíem en un altre món. Però potser no t’adones fins a quin punt aquell univers aliè era distint de tot el que sobreviu avui en dia.

La història de la nostra generació no és més tràgica que la història de tantes altres generacions de persones nascudes en la mateixa terra. La particularitat que ens distingeix és que vam néixer en un país i vam madurar en un altre. Vam començar la vida com a “soviètics”... i quan sortíem de la universitat, aquella “Unió indestructible de repúbliques lliures” (així, amb aquestes paraules, començava l’himne de la Unió Soviètica) havia deixat d’existir definitivament. Els nostres germans petits –i els fills dels qui no van emigrar– són fills d’un altre Estat, potser millor, potser pitjor: distint.

Teníem una educació estranya, més puritana de la que es pot imaginar en nens normals del nostre segle. Recordo com jo mateixa, a l’edat d’uns 8 anys, o tal vegada fins i tot més gran, li preguntava a la meva mare, amb tota seriositat, com se sabia si un nounat era un nen o una nena. La mare, després d’una petita pausa, va respondre que era tota una sèrie de petits detalls d’ulls, cabells i orelles. Nens comunistes, semblàvem un ordre monàstic. A l’escola, portàvem uniformes marrons amb davantals negres per a cada dia i davantals blancs els dies assenyalats del calendari.

Se’ns ensenyava a morir si la pàtria ho demanava. Cada classe de l’escola secundària portava el nom d’un pioner heroi. De fet, es tractava d’un honor que no es concedia fins que els nens no l’haguessin merescut amb bones obres: recollint paper, cartró i vidre, ajudant la gent gran o tenint cura dels petits. La nostra classe feia poques bones obres, o menys de les necessàries: així que durant uns tres anys se’ns va anomenar “la classe que lluita per l’honor de portar el nom de Vitya Korobkov”. De fet, ni s’utilitzava la paraula classe: el nom de la classe com a unitat educativa era, per exemple, 6A. En canvi, el que lluïa –o lluitava per lluir– el nom d’un pioner heroi era l’equivalent d’una unitat militar: una “companyia” o “secció” (no sé quin equivalent té en català una formació militar d’unes 30- 40 persones). Quan finalment se’ns va concedir el nom del pioner heroi, crec que va ser més pel cansament de pronunciar “la companyia que lluita per l’honor...” que per una altra cosa. Molts anys més tard, he llegit la història del nostre pioner heroi: un noi que des de l’edat de 12 anys s’havia dedicat a la resistència contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, amb l’ajuda del seu pare, espia soviètic. Un nen prodigi, molt bon dibuixant, extremament intel·ligent. Quan tenia 15 anys, la Gestapo els va agafar. Va ser empresonat, torturat i afusellat: va morir sense revelar cap nom dels seus amics i col·laboradors. El nostre heroi era un heroi de veritat.

Ja sé que no teníem sants. Ja sé que no anàvem a l’església. Ja sé que immenses quantitats de gent es reunien cada dia a la plaça Roja per veure les restes d’un líder polític dissecat embalsamat en el que es deia Mausoleu. Ja sé que els nostres coneixements de la literatura i de la música no arribaven més lluny que als finals del segle XIX. Ja sé que érem fills i néts d’obrers, pagesos i soldats. Les altres capes de la població havien emigrat o mort. Ja sé que érem fruit d’un experiment polític inhumà. Si hem sobreviscut, no ens assemblem als europeus ni sabem viure allà on vam néixer. El país de la nostra infància ja és història. Ens hi havien educat per viure en un món que ja no existeix.

(Publicat al BONDIA el 23 d'octubre de 2013)

dimecres, 16 d’octubre del 2013

L'adverbi "feliciter"


No us oblideu, companys i companyes, que demà comença el semestre per a la majoria dels màsters de la UOC. Ens hi trobarem tots: els qui esbrineu els misteris de la fiscalitat, els amants de l’anàlisi política i els qui us heu consagrat a la cosa tan desesperadament difícil de la direcció de les organitzacions en l’economia del coneixement. Nosaltres, els estudiants d’humanitats: art, literatura i cultura contemporànies, també hi serem –dedicant llargues i llarguíssimes hores a les lectures obligatòries, semiobligatòries i complementàries, a la investigació de ritmes i rimes, a la poètica de la composició i a les teories de la cultura–. De tots els cursos, graus i postgraus (a la UOC, tinc experiència d’un grau, un postgrau, una llicenciatura i un parell de màsters), el màster universitari en humanitats té l’ambient més fantasmagòric: és el lloc més ple de somniadors de tota mena. Sí, és un univers superpoblat de cites literàries, de pel·lícules, de música, de professors de filosofia i lletres que es comuniquen en llengües estrangeres, però sobretot d’imatges i de paraules: enlloc no es parla tant. Els consultors són uns apassionats de les seves matèries, tots els que hi he conegut ho són, i ja han començat a presentar-se –i a animar-nos que ens presentem– un dia abans del començament oficial del curs.

Només entrar al Campus, llegíem com la professora de Literatura i tradició Monica Miró i Vinaixa ens deia, en una de les presentacions més llargues i més inspirades que he vist a la meva vida virtual: “Vull que conegueu alguns aspectes de la tradició i la recepció dels clàssics al llarg dels segles, i que en gaudiu. Vull també que tasteu les literatures escrites en llengua llatina i en llengua grega, i que les sentiu tan fortes, tan belles, tan intenses, com jo les sento. No sols ho vull, sinó que m’ho exigeixo. Vull que ho feu sense traumes, amb entusiasme, amb ganes... Si no ho aconsegueixo, em sentiré tan absolutament inútil, tan socialment menyspreable, que em retiraré per sempre més de la vida universitària i em dedicaré a escriure poesia existencialista mentre tinc cura d’algun petit jardí.” I no em digueu que no és maco, això, que no m’ho creuré. I a més a més, ens deia, unes línies més tard: “Per ara, res més. Ah! sí, repetiu tres vegades l’adverbi feliciter.” ¿Per què s’ha de repetir l’adverbi llatí feliciter, que combina el triomf i la superació? Doncs aquí teniu el perquè: “El ritual no sols us protegirà contra tots els mals del mil·lenni, i qui sap si també contra la refotuda crisi, sinó que us ajudarà a passar triomfants per aquesta matèria. A més, així no perdrem els bons costums, inau- gurarem ritualment aquests mesos d’estudi i de plaer i veureu que l’excentricitat no és incompatible amb el rigor acadèmic.”

I així comença la vida escolar a la meravellosa terra dels màsters universitaris... Us he de confessar que, en llegir-lo, he repetit tres vegades religiosament feliciter, feliciter, feliciter: no tant per la superstició estudiantil com perquè la crisi no ens toqui. Perquè també en tinc por, de la crisi. És cert que la crisi de les escoles d’idiomes no és ben bé la mateixa que la del sector de la construcció, però en tinc por igualment. Feliciter, feliciter, feliciter, amics: ens en sortirem triomfants. Que no ens falti feina... i que no ens faltin nous reptes, llibres amb ànima, professors enamorats d’allò que ensenyen i alumnes preparats per sorprendre’s amb tots els bells descobriments.

(Publicat al BONDIA el 16 d'octubre del 2013) 

dimecres, 18 de setembre del 2013

El nostre propi "après-ski"


Llegint els fòrums dels esquiadors en llengua russa (cada dia tinc lectures més estranyes), he trobat tant la gent que recomana agafar un hotel a Encamp com l’altra gent que no ho recomana. La majoria semblen arribar a la conclusió que un hotel a Encamp és una bona idea: no has d’agafar cap autobús, arribes al Funicamp a peu o en trenet dels esquiadors, i no hi ha ningú que tingui cap dubte que Grandvalira és un domini esquiable enorme i meravellós, amb unes instal·lacions de fàbula: per molt russos que siguin, això forma part d’un sentit comú internacional. Si vols baixar a Escaldes (perquè és això el que fa la gent que no esquia: baixar a Escaldes), el transport és prou bo, els autobusos passen cada 15 minuts o, en el pitjor dels casos, cada 20. Els hotels són còmodes, nets i no excessivament cars, amb gent amable i bona cuina. El que Encamp té de dolent, diuen els russos, és que després de les vuit del vespre no hi ha absolutament res a fer.

Ho dic perquè ho he llegit als fòrums, no perquè hagi explorat Encamp a partir de les 20.00 a l’hivern. A mi no em mireu: jo hi visc des de fa setze anys, i sé que després de les 20.00 es poden menjar pizzes boníssimes als restaurants francesos (no sé per què tinc la sensació que totes les pizzeries d’Encamp sempre han sigut franceses, però de totes maneres sempre m’han agradat totes), que per als amants de la cultura de tant en tant hi ha obres de teatre divertidíssimes a La Valireta (Krampack n’és un exemple) i que a la biblioteca es fan activitats interessants (per anomenar-ne només una, recordaran La Vinoteca creada per Miquel Martín, un maridatge de poemes i vins amb el qual ell, l’actriu Olga Cercós i tres sommeliers empordaneses ens va visitar el passat mes d’abril). Però no culpem els visitants forans perquè nos’hagin assabentat del teatre en català i de les combinacions exquisides de la poesia en diverses llengües europees amb altres dolços plaers de la vida. El que diuen els russos –no sé si donar-los la raó però no sé desmentir-ho– és que no hi ha res que s’assembli al postesquí. Vaja, de coses que no són pas pensades per als amants de l’alta cultura sinó per als amants d’un bon còctel. Com deia una de les noies de les que havien escrit en aquell fòrum, “no hi havia res de res, però ens ho vam passar bé igualment: érem el nostre propi "après-ski". Jo mateixa feia els còctels a l’habitació de l’hotel”.
No sóc una entesa de còctels, ni surto a la nit, però ara que hi pensem, ¿no us sembla estrany que després de setze anys de viure a la parròquia d’Encamp (sóc de les Bons) no us sabria recomanar un lloc on es pot prendre una copa de bon vi i escoltar bona música a partir de les 20.00? ¿Com és que ni a prop del Funicamp, ni al centre del poble ni a cap altre lloc que jo conegui no s’hagi obert un local on tant els turistes com nosaltres mateixos puguem venir a descansar, a pensar, a fer un cafè nocturn amb gel o amb rom o amb xocolata i a xerrar amb amics? No estic parlant d’una discoteca, d’un local de festa, estic parlant d’un lloc tranquil i maco. Potser hi és però encara no l’he vist. Si és que hi és, que algú m’ajudi a trobar-lo: sóc russa, per molt que visqui a les Bons, i als russos ens costa veure les coses. Els russos de Rússia tampoc l’han vist: i s’han dedicat a fer mojitos i gintònics amb el que van poder comprar als supermercats de la parròquia. Això ens salva: 193 quilòmetres de pistes i la capacitat dels esquiadors de fer-se un còctel a la nit per si mateixos sense que ningú els l’hagi d’oferir. Bo i barat: potser no tan bonic, sense aquelles copes grans, sense ombrel·les.

(Publicat al BONDIA el 18 de setembre del 2013) 

dimecres, 11 de setembre del 2013

Camí de l'oratori


M’he llevat a les cinc de la matinada. En Jordi, que es desperta amb el més mínim soroll, pregunta, en veu baixa: “¿Pugem?” “Sí. Desperta la nena.” “Laura, amunt. Pugem a saludar la Mare de Déu de Meritxell.” La Laura obre els ulls, s’estira, coqueta a totes les hores del dia: “¿Em puc posar un vestidet molt maco?” “Jo portaré un xandall: fa fresca, encara és de nit.” “¿I per què hi anem de nit?” “Perquè els devots més fervents de la Mare de Déu hi van a primera hora.” “¿I van a missa?” “N’hi ha alguns que sí i n’hi ha d’altres que no. Jo, quan era més jove, hi anava a primera hora, quan el mossèn Ramon obria el santuari, saludava la Mare de Déu i tornava a baixar a Escaldes altre cop.” “Jo vull un vestit.” “Posa’t un xandall: Meritxell és una Mare de Déu de muntanya, i els seus devots més fervents la van a veure vestits de muntanya, amb anoracs i botes impermeables.”

Sortim de casa, baixem uns metres i creuem un pàrquing desert per agafar el camí de l’Oratori. A tot el sender hi regna la foscor, tret de la petita estructura on la imatge de la Mare de Déu de l’Oratori es troba rodejada de ciris alts en cilindres vermells. Els horts descansen, el sol dorm. A la llunyania, borda un gos. El cercle groc de la llanterna balla pel terra mullat, il·luminant bassals i pedres. Hi ha gent darrere, hi ha gent davant, sabem que hi són però no sabem qui són: en tots dos casos, ens separa una mica de distància. De sobte, a quatre passes de nosaltres apareixen dos flaixos petits de llum vermella, dos punts amenaçadors: les bruixes que surten de nit a observar els seus territoris i a espantar els devots de la Mare de Déu habitualment prenen forma de gat. Els rocs rellisquen, el camí ens intenta perdre, es bifurca, es divideix en dos. “Tranquil·la, Laura –diu el seu pare–, la Mare de Déu de Meritxell mai no deixarà que passi res als seus pelegrins. Jo, un any, m’hi vaig perdre, al camí de l’Oratori, i vaig aparèixer en un lloc tan incòmode sota la carretera que vaig haver de fer escalada lliure per poder-hi arribar. Sort de la Mare de Déu de Meritxell, que em protegia... Sí, sí, riu-te’n. Ara ja em sé el camí.” Sortim a la carretera. A poc a poc, es comença a fer de dia. Un grup de senyores que parlen un idioma forà amb veus estridents ens avancen, passen per sota de les barreres que separen la carretera de la voravia per poder creuar cap al camí de Meritxell i, en pocs instants, desapareixen a la llunyania del bosc.

En entrar al santuari, la Laura decideix que ens quedem per la missa de l’Aurora. Mossèn Ramon, en saludar-la, diu: “Vine quan vulguis. Això és casa teva. Les coses més importants de la teva vida han passat aquí.” No va desencaminat: aquí ens vam casar, aquí vaig pujar embarassada de quatre mesos després d’una llarga estada a l’hospital, aquí vam venir a ensenyar la Laura a la Mare de Déu quan tenia cinc dies, aquí la vam batejar. Ens installem en les cadires del costat, i esperem, xiuxiuejant: “Tots els Sants que hi ha a aquestes parets els ha fet Sergi Mas. I tu, Laura, quan eres petita, tenies por d’un d’ells.” “¿I de quin sant tenia por?” “No ho recordo.” La Laura examina les figures de tots els sants i, tot seguit, exclama: “D’aquest!” El sant en qüestió és un bisbe que sosté una creu enorme. “Sí, és aquest...” “¿I per què li tenia por, mama?” “No ho sé: ¿té molta autoritat?” L’església s’omple, a poc a poc: caminants matiners, gent vestida d’esport, dones sense maquillatge, homes taciturns. “Has vist la Mare de Déu de Fàtima, que guapa! Ella i la Mare de Déu de Meritxell s’estan mirant.” “Mama, ¿per què la Mare de Déu de Meritxell és diferent de les fotos del cançoner?” “Perquè hi ha diferents imatges de la Mare de Déu.” “Jo també n’he dibuixat una, i també m’ha sortit diferent.” Comença la missa. Recordo, entre les pregàries, la que demana a Maria, esposa del Josep treballador, que ens ajudi a tenir feina i una remuneració digna. N’hi havia d’altres, i de ben maques, però només recordo aquesta.

Al cap d’una hora, tornem a baixar pel camí de Meritxell: ara saludant els amics cada dues passes. “Avui encara fa bo”, diu Jaume Rossa, l’autor de la talla de la Mare de Déu de Meritxell que es guarda al santuari. “Avui fa bon temps, però l’any 1964 va fer tant fred que la meitat del tabac de tot Andorra es va gelar.” I repeteixo, per acomiadar-me: “El 1964.” Anem a contracorrent de masses i masses de gent, nens amb fulards d’AINA, adolescents, famílies senceres de tres o quatre generacions: el gruix dels pelegrins, l’hora punta per pujar. Amb un got de xocolata calenta en una mà, agafant-me amb l’altra, la Laura els deixa passar. Tornem a trepitjar el camí de l’Oratori, més verd i més ple de sorolls quotidians agradables ara que s’ha fet de dia. Diem adéu al gos que ens havia bordat. En arribar a casa, trobem una carta per a la Laura. L’obrim. I llegim que els monitors d’AINA la convidaven a la missa de les nou. “¿Tornem?” “No, ja és tard.” “¿Quan hi podré anar amb AINA?” “L’any que ve.” “¿L’any que ve?” “Sí. No ploris.” Ens estirem tots tres al llit de l’habitació nostra. Explico el conte d’un rentamans que perseguia un nen que no es volia rentar la cara. I, a poc a poc, ens adormim: tots tres, fins al migdia, gairebé fins a l’hora de dinar.

(Publicat al BONDIA l'11 de setembre del 2013) 

dilluns, 26 d’agost del 2013

L'agost


Deu ser el temps: aquelles tempestes inesperades del mes de juliol. Deuen ser aquells canvis atmosfèrics als quals la meva mare sempre atribuïa qualsevol maldecap o mal humor inexplicable. Deu ser que el gust de la crisi s’ha fet percebre per tothom i per tot arreu. No cal que ho hàgim arribat a perdre tot, ni una mica, ni res de res, potser: tots coneixem persones que s’han quedat sense feina, tots tenim, com a mínim, amics d’amics que s’han quedat sense casa –a Espanya–. A Andorra, crec que no conec ningú que s’hagi quedat sense casa, i dels amics que han estat a l’atur, la majoria treballa, ni que sigui temporalment. Potser no sempre és la feina dels seus somnis, però com a mínim és una feina, i normalment una feina relacionada amb els seus estudis i experiència. Tots, amb més o menys il·lusió, amb més o menys solidaritat, anem lluitant. Des que hi ha menys turistes, fem més vida de país, vida de barri. Des que quasi ningú pot baixar a la platja cada cap de setmana, tots anem als mateixos llocs, tots fem fotos de les mateixes coses des de diversos punts de vista. El primer dia de l’obertura de l’avinguda Carlemany per a vianants, tenia la sensació de conèixer el 80% dels qui estàvem asseguts a les terrasses. Dels qui estàvem dempeus als espectacles del Cirque du Soleil, quasi la tercera part semblaven amics i coneguts. A les festes i al teatre, de compres nocturnes i als camins de muntanya, ens tornem a conèixer i reconèixer tots. I no em malentenguis: és clar que vull que vinguin més turistes. Però mentre no n’hi ha, o no n’hi ha gaires, som nosaltres mateixos els qui donem vida al comerç local, a la cultura del país, als carrers i a les places. Però –deu ser pel temps, per tot el que ha plogut des del principi de l’estiu– aquest agost tothom està cansat. Per molt que ens agradin les nostres muntanyes, de tant en tant t’agafa la nostàlgia pels paisatges desconeguts, pels cels enormes, blaus o plens de núvols, però sobretot amb sortides i postes de sol. T’entren ganes de sol que aparegui i desaparegui a poc a poc, i no de cop i volta, com sol passar al mig de la capital, on treballo la gran part del dia. Em sorprenia molt, això, durant els meus primers anys a Andorra: a una certa hora de la tarda, encara hi havia llum, però el sol ja no hi era. T’entren ganes de mar calent i immòbil, ni que les platges estiguessin plenes de gent sota para-sols de colors exòtics. T’entren ganes de veure files de vinyes, tarongers i oliveres, de cansar-te de la calor, d’enyorar la fresca de les nits pirinenques. Amics, no sé si marxaré físicament, però per un temps –fins al setembre– he deci- dit desaparèixer de les pàgines dels diaris. Ni que em trobeu pel carrer en persona, el meu àlter ego que escriu serà a prop d’un “xiringuito amb quatre pins al fons”, a prop del mar prenent-se un còctel amb moltes ombrelles. O bé pujant per les muntanyes, però llunyanes. Amics, me’n vaig a navegar per altres contrades. Feliç agost a tots i totes. Un petó. 

(Publicat al BONDIA el 7 d'agost del 2013)


dimecres, 24 de juliol del 2013

Castell enderrocat


Encara no coneixes el jaciment de la Margineda? Diuen que s’hi troba el castell de Sant Vicenç: la fortalesa del vescomte Arnau de Castellbò enderrocada pel comte Roger Bernat III de Foix l’any 1288. Vés-hi quan tinguis un moment: està obert tots els dies de la setmana, i no té pèrdua: és a pocs metres de la carretera, i al començament del caminet que seguiràs hi ha un cartell enorme. A poc a poc, deixaràs enrere els camps de tabac i els horts dels padrins, els perers i els cirerers salvatges, i entraràs a la roureda, plena de silenci.

Hi hem anat tant de nit com de dia. De nit, per l’actuació de l’Ensemble Flor de Lis en el marc del Festival de música antiga dels Pirineus. Hi vam arribar acompanyats per la llum dels fanalets. “Nit màgica”, deien tots. Nit màgica, humida, fragant, immòbil. Una nit perfectament idònia per omplir-la de música antiga. Un sac de gemecs, flautes, arpes, timbals, tamborins, una mica d’història medieval explicada per l’Albert Villaró i el més bonic, la veu prodigiosa de la soprano Marga Mingote. El concert era ofert per Molines Patrimonis, en commemoració del 725è aniversari de la signatura del segon Pariatge (segons el qual es va ordenar la inhabilitació de la fortificació de Sant Vicenç), i la Marga Mingote ens deia: “És un privilegi actuar-hi sabent que aquestes mateixes cançons es cantaven aquí fa 800 anys.” El temps tan canviant –que ens havia portat tota mena de sorpreses atmosfèriques durant les primeres setmanes del mes de juliol– es va comportar per celebrar la signatura dels Pariatges i per commemorar l’enderrocament del castell objecte d’excavacions arqueològiques, i no va ploure gens. La nena mig dormida als braços, agafada de la mà del marit, vaig gaudir de l’espectacle com es gaudeix de les coses úniques i irrepetibles.

El matí del dissabte, hi vam tornar, a plena llum del sol, per fer una visita guiada: un adolescent molt responsable ens va mostrar el lloc on era la cuina, el lloc on es feia el vi, les cases dels pagesos que es van instal·lar a la roureda després de l’enderrocament de la fortalesa, un espai interpretat com un petit taller de ferreria i altres meravelles entre pedres. La nostra filla diu que hi vol tornar un altre cop, durant l’agost, per veure com treballen els arqueòlegs. El conjunt ocupa més de 4.000 metres quadrats, i s’hi van trobar moltíssims artefactes medievals.

La fortalesa enderrocada que se situa a la roureda de la Margineda es coneix per diversos noms. L’han descrit com a castell de Malreu, castell de Somplosa (o Sonplosa) i el jaciment de la Roureda de la Margineda. Els historiadors Susana Vela i Albert Villaró i el director de les primeres campanyes d’excavació Iván Salvadó consideren que es tracta de la fase tardana i final (1190-1288) del castell de Sant Vicenç: la fortalesa que va construir el vescomte Arnau de Castellbò “ad radicem Montisclari”, la que va fer enderrocar el comte Roger Bernat III de Foix a partir del 1288. Entre els objectes de l’edat mitjana que s’hi van trobar hi ha pissarres amb símbols gravats, claus, monedes, tisores, anells i altres articles de ceràmica, bronze i ferro. El jaciment de la Margineda, amb la seva estructura particular, que pot representar un interès especial per als arqueòlegs, encara viu l’etapa d’un intens treball d’interpretació. 

(Publicat al BONDIA el 24 de juliol de 2013)

dimecres, 17 de juliol del 2013

El Sisquet de cal Sinquede


No sé si us he parlat ja de les visites que fa a les parròquies un personatge entranyable que porta faixa, té barba blanca i camina amb un bastó: en Sisquet de cal Sinquede. A casa nostra, en som fans: tant d’en Sisquet com de l’actor i director de teatre Xavi Fernàndez, que fa de Sisquet. Cada vegada que comença una visita, explica d’on ve el seu nom de casa. I també el seu nom de pila, és clar: es diu Sisquet perquè el seu pare es deia Sisco, i el seu avi es deia Sisco, i a ell, quan era menut, també li van posar Sisquet. Deu ser molt andorrà, això, ja que també conec una família on el fill es diu Tonet, el pare es diu Toni, l’avi es diu Tonet, i probablement es diu Toni el besavi, però no en tinc constància segura. Els ho hauria de demanar; són d’Encamp. També conec tota una dinastia d’Enrics, una de Jaumes i Jaumets, i una de Jordis. Però ens estem desviant. Quant al nom de casa d’en Sisquet, ve del temps en què Andorra era molt i molt pobra, i era pobra la seva gent. I per això, quan en Sisquet arribava a casa, mai no sabia si soparia o no, i li deia a la mare: “Mare, ¿què menjarem per sopar avui?” I la mare li deia: “Si en quede, soparem; si no en quede, no.” I per això la casa es deia així, “de cal Sinquede”.

Amb el Sisquet de cal Sinquede hem après històries de les bruixes i dels que les perseguien (i les penjaven). Ha sigut una delícia veure les cares dels nens (i també d’uns quants adults) en sentir tots els detalls de la vida dels tamarros, animals de pell fina i molt preuada, i del complicat procediment que se segueix per caçar-los. Hem esdevingut especialistes en la biografia dels menairons que mouen les terres i les pedres de tartera, tot i que són tan petits que viuen dins dels canuts d’agulles. Ens ha parlat de les dones d’aigua i de les dones que feien el safareig, de les llegendes del gran Carlemany i la seva anella d’or perduda al pic de les Escobes, dels grans tresors, de les petites bordes, de l’infern que es trobava per sota de la parròquia d’Escaldes (i per això en sortia fum calent) i de les esglésies antigues amagades sota l’església Sant Serni de la parròquia de Canillo. A casa nostra, tenim dentetes d’all regalades pel Sisquet de cal Sinquede: ens ha assegurat que serviran per protegir-nos de les forces del mal. Avui, dimecres, a les 22.00, fa la visita de la parròquia de la Massana. Si no hi heu anat encara, us ho recomano molt. Val la pena. Porteu calçat còmode i la il·lusió de gaudir de l’experiència. I si ja heu participat en les visites a algunes de les parròquies del país, no cal que us en digui res: segur que voldreu tornar-hi i gaudir-ne, i aprendre tot un curull de coses noves sobre el petit país que estimem.

(Publicat al BONDIA el 17 de juliol de 2013) 

dimecres, 12 de juny del 2013

Cànnabis, blat i gira-sols


Cannabis indica



Al nord-est de la ciutat de Moscou es troba la fira comercial permanent, anteriorment coneguda com a l’Exposició dels Assoliments de l’Economia Nacional de la URSS. Al final dels anys trenta, va ser el lloc de la primera exposició agrícola, i uns 20 anys més tard, va ser transformada en un extens parc pensat per cantar les glòries de l’economia soviètica, especialment famós per les seves escultures monumentals. Un dels seus símbols principals és la font “L’amistat dels pobles”, o “L’amistat de les nacions de la Unió Soviètica”, un monument enorme als ideals de la pau i l’amistat. La base de la font recorda una flor que a poc a poc es converteix en una enorme aglomeració de gira-sols, blat i cànnabis, rodejada per 16 noies que simbolitzen les 16 repúbliques que formaven la URSS fins a l’any 1956, quan la república de Carèlia es va convertir en un subjecte federal de la Federació Russa.
La font data de l’any 1954, i l’estatus extraordinàriament elevat de cànnabis s’explica pel paper prominent que tenia aquesta espècie herbàcia a l’agricultura soviètica de l’època, principalment degut a la seva riquesa en fibra de cànem, utilitzada a la indústria tèxtil per a la fabricació de cordes i sacs, veles de vaixells, paper i tèxtils. Sí, cànnabis representava un dels pilars de l’agricultura del suposat paradís comunista heretats de l’Imperi Rus dels tsars. Set anys més tard, l’any 1961, la Unió Soviètica va ratificar la convenció de la ONU sobre substàncies psicotròpiques, i des d’aquell moment el cultiu de cànnabis va esdevenir gairebé impossible degut als obstacles de caràcter burocràtic que calia vèncer per poder-lo portar a terme. Avui en dia, pràcticament no s’hi cultiva. Segons una de les versions probablement apòcrifes de la història, els Estats Units van insistir tant en la prohibició del cànnabis al nivell internacional precisament amb la idea de debilitar l’economia de la Unió Soviètica. L’altra versió manté que la iniciativa de la prohibició pertanyia als caps de les grans empreses americanes que havien calculat que l’obtenció de la cel·lulosa per a la producció de paper a base de cànnabis era més barata que la seva obtenció a base de fusta, cosa que anava en contra dels seus interessos.
És curiós remarcar que fins al començament del segle XX ningú s’hagi preocupat per les propietats psicotròpiques del cànnabis. El segle XIX, el segle més pacífic de la història, no es preocupava gaire per la manera de matar a si mateix que podia aprofitar el ciutadà al seu temps lliure. L’opi es podia adquirir tranquil·lament als carrers de Londres. Els farmacèutics venien la cocaïna sense recepta, ja que era legal i no es considerava perillosa si es prenia en petites dosis. Pul·lulant per Internet, he topat amb un anunci adorable de gotes de cocaïna que prometien una cura instantània del mal de queixals per quinze cèntims: al dibuixet es veien dos nens de l’edat preescolar jugant feliços al jardí. Així, no ens hauria de sorprendre la tolerància del cànnabis, tenint en compte que els efectes d’aquesta droga recreativa tan popular generalment desapareixen al cap d’unes poques hores. Certs estudis alerten sobre la possibilitat de que augmenti el risc de patir malalties psíquiques (psicosis, al·lucinacions, deliris), però no hi ha evidència que hagi causat mai una mort per sobredosi. El seu paper a les tradicions religioses i culturals ha sigut enorme: era un camí a un estat de consciència diferent tant per als xamans de la Xina antiga com per als hinduistes moderns, tant per a Bob Marley que apareix al dibuix com per als artistes de jazz dels començaments del segle passat. Mai l’he provat: la il·legalitat sempre ha sigut, per a mi, una barrera impassable.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de juny del 2013. 
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.)