dimecres, 18 de setembre de 2013

El nostre propi "après-ski"


Llegint els fòrums dels esquiadors en llengua russa (cada dia tinc lectures més estranyes), he trobat tant la gent que recomana agafar un hotel a Encamp com l’altra gent que no ho recomana. La majoria semblen arribar a la conclusió que un hotel a Encamp és una bona idea: no has d’agafar cap autobús, arribes al Funicamp a peu o en trenet dels esquiadors, i no hi ha ningú que tingui cap dubte que Grandvalira és un domini esquiable enorme i meravellós, amb unes instal·lacions de fàbula: per molt russos que siguin, això forma part d’un sentit comú internacional. Si vols baixar a Escaldes (perquè és això el que fa la gent que no esquia: baixar a Escaldes), el transport és prou bo, els autobusos passen cada 15 minuts o, en el pitjor dels casos, cada 20. Els hotels són còmodes, nets i no excessivament cars, amb gent amable i bona cuina. El que Encamp té de dolent, diuen els russos, és que després de les vuit del vespre no hi ha absolutament res a fer.

Ho dic perquè ho he llegit als fòrums, no perquè hagi explorat Encamp a partir de les 20.00 a l’hivern. A mi no em mireu: jo hi visc des de fa setze anys, i sé que després de les 20.00 es poden menjar pizzes boníssimes als restaurants francesos (no sé per què tinc la sensació que totes les pizzeries d’Encamp sempre han sigut franceses, però de totes maneres sempre m’han agradat totes), que per als amants de la cultura de tant en tant hi ha obres de teatre divertidíssimes a La Valireta (Krampack n’és un exemple) i que a la biblioteca es fan activitats interessants (per anomenar-ne només una, recordaran La Vinoteca creada per Miquel Martín, un maridatge de poemes i vins amb el qual ell, l’actriu Olga Cercós i tres sommeliers empordaneses ens va visitar el passat mes d’abril). Però no culpem els visitants forans perquè nos’hagin assabentat del teatre en català i de les combinacions exquisides de la poesia en diverses llengües europees amb altres dolços plaers de la vida. El que diuen els russos –no sé si donar-los la raó però no sé desmentir-ho– és que no hi ha res que s’assembli al postesquí. Vaja, de coses que no són pas pensades per als amants de l’alta cultura sinó per als amants d’un bon còctel. Com deia una de les noies de les que havien escrit en aquell fòrum, “no hi havia res de res, però ens ho vam passar bé igualment: érem el nostre propi "après-ski". Jo mateixa feia els còctels a l’habitació de l’hotel”.
No sóc una entesa de còctels, ni surto a la nit, però ara que hi pensem, ¿no us sembla estrany que després de setze anys de viure a la parròquia d’Encamp (sóc de les Bons) no us sabria recomanar un lloc on es pot prendre una copa de bon vi i escoltar bona música a partir de les 20.00? ¿Com és que ni a prop del Funicamp, ni al centre del poble ni a cap altre lloc que jo conegui no s’hagi obert un local on tant els turistes com nosaltres mateixos puguem venir a descansar, a pensar, a fer un cafè nocturn amb gel o amb rom o amb xocolata i a xerrar amb amics? No estic parlant d’una discoteca, d’un local de festa, estic parlant d’un lloc tranquil i maco. Potser hi és però encara no l’he vist. Si és que hi és, que algú m’ajudi a trobar-lo: sóc russa, per molt que visqui a les Bons, i als russos ens costa veure les coses. Els russos de Rússia tampoc l’han vist: i s’han dedicat a fer mojitos i gintònics amb el que van poder comprar als supermercats de la parròquia. Això ens salva: 193 quilòmetres de pistes i la capacitat dels esquiadors de fer-se un còctel a la nit per si mateixos sense que ningú els l’hagi d’oferir. Bo i barat: potser no tan bonic, sense aquelles copes grans, sense ombrel·les.

(Publicat al BONDIA el 18 de setembre del 2013) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada