dilluns, 31 de desembre del 2012

Nit de cap d'any, nit màgica,nit de canvis


2013. I després diem que no som supersticiosos. Jo tinc una amiga que sempre, des de petita, havia dit que el seu número preferit era el 13. Va néixer el 13 de maig, vivia en una casa número 13 i anava a l'escola número 13 (a Rússia soviètica, les escoles no tenien nom sinó que estaven numerades: la meva, era la número 2). Vam créixer juntes, sempre hem mantingut el contacte i puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, el número 13 serveix de meravella com a número de la sort: és una empresària d'èxit, extraordinàriament bella (de jove, va guanyar un parell de concursos de bellesa regionals), té dues llicenciatures (sociologia i història de l'art, amb especialització en les joies d'Anglaterra victoriana), està casada amb un milionari – propietari d'una cadena de fàbriques de xocolata–, té tres nenes precioses i viu a Xipre. El meu número de la sort és el 8, em va bé. Però Déu n'hi do, el 13.
Prou de xifres: ens esperen les plantes. La mandràgora és una planta màgica per excel·lència, d'aquelles plantes que només serveixen perquè són màgiques, i prou. És extremadament versàtil. Els grecs, a l'antiguitat, la relacionaven amb Afrodita, i els nois solien portar trossets de mandràgora com a amulet que els portava sort a les conquistes amoroses. A Israel, s'utilitzava per ajudar la concepció (una mica el contrari dels anticonceptius: els conceptius). Per assegurar-te que et quedaries embarassada, prenies una infusió d'arrels de mandràgora abans de fer l'amor. A França –fem un salt temporal– es pensava que la mandràgora era la planta dels elfs: li deien «la mà de la glòria».
És clar que una arrel tan valuosa, amb un caràcter tan fort, no es podia lliurar als humans sense lluita. Les arrels de la mandràgora es dividien en masculines i femenines. Ambdues varietats, però, eren extremadament difícils d'aconseguir: quan sortien de sota terra, cridaven. Però quan un mag se n'apoderava, podia constatar que havia valgut la pena. Per als pagesos alemanys, les arrels de mandràgora representaven els déus de la llar. A l'arrel, se li posaven uns ulls fets de blat, i se la tractava com si fos un ésser viu, un petit ésser humà: la banyaven, la vestien, la tapaven per dormir. Després, se li consultava quan s'havia de prendre una decisió especialment pertinent. L'arrel de la mandràgora podia conferir a aquell qui la posseeix un immens poder, amb una sola condició: no et podies separar d'ella, ni de nit, ni de dia. S'havia de guardar l'homenet de mandràgora en un lloc secret, lluny de les mirades alienes, i durant els àpats, posar-lo al cap de taula i alimentar-lo bé. Així, s'asseguraria no tan sols una alta posició a la societat i una protecció de les forces del mal, sinó també la salut per a tots els membres de la família. Hi havia una creença que la mandràgora ajudava a protegir-se de les armes blanques, a trobar tresors enterrats i a predir el futur. Les bruixes l'utilitzaven com a un dels components més importants de la unció amb la qual s'havien de cobrir de cap a peus per poder volar.
Avui és la nit de Cap d'Any, nit màgica, nit de canvis. I per assegurar-nos que ens acompanyi la sort, no cal utilitzar cap planta associada amb la bruixeria. No cal banyar-la en vi negre cada dissabte, vestir-la amb roba nova cada mes lunar. Però ¿què cal fer? Ai, qui ho sap. Però tot temps de canvis és un temps quan brota la imaginació i creix l'esperança. Sort, amics. I que al 2013 us acompanyin, com sempre i com mai, la salut, la riquesa i l'amor.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012).
Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mida no importa, el món és petit


(Ponència a la 4a edició del TEDxAndorra la Vella)

Com més es desenvolupen les noves tecnologies, més petit es fa el món, i més es distorsionen les distàncies. Pensem-hi. Per molta i molta gent que viu al centre d’Andorra la Vella, Barcelona és percebuda com a situada “més a prop” que el cim del pic de la Font Blanca. El que ha anat a Nova York i ha tornat, no té la sensació de cobrir una distància tan llarga com aquell que ha participat en l’Ultra Trail d’Andorra i l’ha acabat. Les úniques distàncies que percebem correctament són les que hem cobert a peu. Tot i així, hem de reconèixer que vivim en un món obsessionat amb les mides.

Vaig néixer al país més gran del món. Us ho dic i n’estic orgullosa. I que consti que sóc plenament conscient del perquè de la seva grandària. És tan gran perquè en un moment donat uns senyors molt espavilats i militarment potents se les van enginyar per conquerir uns territoris enormes. Si haguessin sigut menys despietats amb els pobles nadius de les terres que suposadament no eren de ningú, no es tractaria, avui, del país més gran del món. Hi hauria més països allà on ara només n’hi ha un. Gran. 

Sí, com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la idea que la mida sí que importa. Que la mida és una de les coses més importants que hi ha. Si ets GRAN, ets bo. Quan érem petits, a la coral cantàvem una cançó que deia: “El meu país és ample, té molts boscos, camps i rius.” La paraula gran s’associa amb la bondat. Dels bons escriptors se’n diu GRANS escriptors. El teatre més important de l’òpera i el ballet a Rússia és el Gran Teatre, el Bolshoi (és la paraula que significa gran). El diccionari de la llengua catalana (oh!, perdoneu: el Gran diccionari de la llengua catalana) defineix la grandesa com l’elevació moral, la dignitat, l’acció pròpia d’homes que excel·leixen en força i en riquesa.

Com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la curiositat i tendresa per les coses petites. “Allà, darrere de les muntanyes, darrere dels boscos, hi ha un país petit”, deia l’altra cançó popular de la meva infància. “País petit, ¿qui m’explicarà on és? País petit, on l’ànima s’omple de llum, on sempre és primavera.” Un país petit, on m’espera la felicitat. Com hi somniava jo, amb aquell país que és petit, on ningú és tan pobre que es mor de gana, on l’opulència no és cruel amb la misèria, on tothom es coneix pel seu nom, tothom és important i conegut i ningú passa desapercebut. On les coses estan fetes a la mida de les persones, i és més fàcil tenir cura d’elles. A la presentació d’aquesta ponència –si la llegiu a la web– us deia que qualsevol pàtria se somnia completa, encara que sigui molt gran. Però la pàtria petita que és petita se somnia en tota la seva completesa, completa sense trampes. I penses: És el meu país, i el conec tot.

La mida importa. És clar que és bo, ser gran. Té avantatges... i té inconvenients. Quan un país és gran, és més probable que esdevingui ingovernable. És més difícil tenir-lo sota control. És clar que és bo, ser petit. Si en un dia vénen deu mil turistes, ja estem contents. Les lleis es fan tenint en compte els requeriments del territori, i per això és fàcil que el país es converteixi en un laboratori perfecte per a la ciència social i educacional, i fins i tot empresarial. Abans hem dit que les úniques distàncies que percebem en la seva realitat són les que es poden cobrir a peu. I per a un caminant, per a un vianant, un excursionista, un aventurer, Andorra és un país de mida perfecta. La pots recórrer de dalt a baix, i somniar-la completa, talment com somniava la seva petita pàtria el gran poeta de la terra del Vallès. El fet que un país de territori petit i població petita tingui estructures d’Estat, com els grans, també té avantatges i inconvenients. L’inconvenient principal és la dificultat d’atreure les millors ments i les millors mans a la nostra terra. Tradicionalment, la política d’ocupació ha facilitat la immigració de la força de treball poc qualifi cada; els treballadors qualifi cats, en canvi, emigren. Un lloc petit, protegit per les muntanyes, ha d’anar molt amb compte per no esdevenir el refugi de la mediocritat. I per no ser-ho, per obrir-nos al món –últimament es parla molt d’obrir-nos al món– hem de pensar en clau altruista més que en clau de guanys financers. Hem d’intentar remodelar el nostre petit país perquè sigui més amable, més còmode per a aquell qui hi viu i aquell qui el visita, encara que tot això no ens aporti guanys immediats. Sense gastar ni guanyar grans quantitats de diners, hem d’intentar reinventar-nos a nosaltres mateixos per arribar a ser... nosaltres. Hem de sobreviure al temps de la crisi intentant que la gent que ens vingui a visitar vulgui tornar a veure’ns. L’avantatge d’un país tan petit com el nostre és que la contribució de cada persona que s’hi fa es nota i és important. Una cafeteria, un restaurant, una perruqueria, una botiga que ofereix un bon servei s’arriba a conèixer de seguida. Cent cinquanta persones que es reuneixen al mateix lloc són multitud. Però no és fàcil assegurar la innovació, la competència, el progrés en un lloc on molts negocis estan a les mans dels monopolis i un empresari petit ha de lluitar per la seva supervivència.

La mida importa, i l’hem de tenir en compte. Si arribem a explorar el potencial del nostre país per a l’organització d’esdeveniments internacionals, tant culturals com esportius, hem de parar atenció a la intrínseca necessitat d’especialització d’aquests esdeveniments. No tenim territori ni mitjans per ser la seu dels nous Jocs Olímpics o de grans festivals teatrals o cinematogràfics. No tenim grans estadis, museus, universitats o biblioteques, ni tenim enormes cinemes o teatres d’òpera i ballet. Els nostres escriptors, compositors, pedagogs, polítics, artistes, artesans, dissenyadors, enginyers, astrònoms, editors, arquitectes, no tenen reconeixement mundial comparable amb el que tenen els representants de les mateixes branques de l’activitat humana procedents dels països del nostre entorn. Som petits, i per això hem d’intentar ser singulars. Ser nosaltres mateixos. Ni Suïssa, ni Espanya, ni Rússia en miniatura. Andorra, que s’expliqui a si mateixa, que es conegui i es faci conèixer al món, sense por, sense ressentiment, sense secrets, en la seva bondat, en la seva lletjor, en la seva història present i passada.

La nostra relació amb els visitants històricament s’ha modelat com una relació comercial: la presència dels visitants que no compren, o que no compren gaire, ens és més aviat estranya. Per normalitzar la nostra relació amb l’entorn, potser s’hauria de pensar a fer sentir còmodes les persones que no gastaran més de 30 euros al dia. A les persones que no vénen a comprar, sinó que vénen a veure’ns, a gaudir de la natura, a ser espectadors d’un esdeveniment esportiu o una actuació d’un dels esbarts, a participar en una festa popular, a visitar una biblioteca o un museu especialitzat, a intercanviar experiències educatives amb les escoles. No ens podem limitar a vendre joies i rellotges a aquells qui vénen a ingressar diners. Som un país comercial, i trobo que això està molt bé, però no podem limitar-nos a ser un país exclusivament comercial. Un país gran no pot fer-ho... però tampoc hauria de fer-ho un país petit.

La mida importa. Ho sabia Aristòtil quan deia que una polis ideal hauria de poder-se veure en la seva totalitat des del cim d’una muntanya, i que tothom hi hauria de poder conèixer el caràcter dels altres. La mida importa perquè com més petit el nostre país, més solidaris esdevenim amb aquells que viuen al nostre costat. Però de cara al món, on les distàncies cada vegada semblen més curtes, on la informació viatja d’un extrem de la terra a l’altre en un instant, ja no podem amagar-nos darrere de les fronteres, darrere de l’avantatge competitiu creat per les lleis restrictives i antiinnovadores; no podem optar a tenir una situació privilegiada a causa de la nostra situació geogràfica. Les distàncies s’han escurçat. El món, antany tan gran, s’ha fet petit, i estem oberts a tots els vents. És un moment difícil, crític; és un moment interessant. I si som honestos amb el món i honestos amb nosaltres mateixos..., sabrem crear un món millor per a tots, països petits i països grans.

(Publicat al BONDIA el 13 de desembre del 2012)

diumenge, 23 de desembre del 2012

Cap de carbassa


Per a mi, la carbassa s'associa més que res amb temes culinaris. Amb aquell porc magistralment descrit per Pere Quart que s'amoïna: «Ja tothom parla de Sant Martí!» i es fa, la mil·lèsima vegada, aquella promesa infundada de «poques segones, gens de carbassa/i les cent passes cada matí». El meu home que, ja des de fa uns anys, representa, en comparació amb mi, un esquelet, fa unes cremes de carbassa boníssimes. No pot engreixar-se, per raons de salut, i m'alimenta a mi. En Sergi Mas ja em deia, ahir, que si em vull aprimar, em va bé tenir molta feina. «¿Però qui t'ha dit, Sergi, que em vulgui aprimar?» «Ningú... ningú... però si et vols aprimar...» Quan els bons amics que et volen el bé comencen a dir-ho, malament. O potser em burxa sense raó aparent. En tot cas, malgrat que fa anys que vacil·lo al llindar del sobrepès, no sóc la única que pensa en el menjar cada cop que es parli de les carbasses. Hi ha una gran diversitat de plats elaborats a base de carbassa: risotto de carbassa, bunyols, flans, pastissos, coques, galetes, cabell d'àngel... Diuen que fins i tot l'expressió «donar carbassa» ve del fet que a l'antiguitat, quan es volia refusar a un pretendent, el convidaven a casa a dinar i li donaven carbasses per menjar. Així la bona gent ja s'estalviava la conversa i els problemes que podia suposar la comunicació verbal de males notícies de tal magnitud. Recordo tota una colla de senyors de mitjana edat cantar, a la Biblioteca Nacional d'Andorra (després d'una conferència del Sr. Pere Canturri) una cançó que deia: «Ai Josep, ¿per què estàs trist?/ Alguna t'ha passat», i continuava amb la suposició de que li havien «dat carbassa», amb lo qual l'afectat responia: «Carbassa me n'ha dat,/ l'he presa ben volent:/ més val menjar carbassa/ que tractar amb mala gent». Què més li quedava dir al pobre. Es veu que els grecs antics consideraven que menjar carbassa calma el desig, així que a part de la seva funció simbòlica, l'àpat tenia un puntet pràctic.
I si no és el menjar, és el beure. Tot i que la carbassa assecada i buidada es pot fer servir per diversos usos – m'ha sorprès molt descobrir que a l'Índia els sitars es feien amb una carbassa – l'ús que ens ve a la ment d'entrada no és aquest, ni el de la carbassa oliera o carbassa de nedar, sinó el de la carbassa de vi, vinatera, vinera. 

De les coses rares i excel•lents se'n diu que no es poden beure en carbassa. Una de les maneres d'indicar que dues persones són inseparables és dir que són tap i carbassa. Tot i així, se'n poden trobar usos molt més exòtic: per voluntat de Charles Perrault i una fada madrina, una carbassa es va transformar de forma màgica en la carrossa de Ventafocs, la més magnífica de tot el reialme.
I no ens oblidem de la seva presència important a la vida dels monstres: ¿quina mare pot oblidar-se dels monstres, ni que fos per Nadal, a l'època del domini de les nines Monster High?... La presència quasi constant de la nit de Tots Sants a la nostra vida imaginativa ens fa associar les carbasses buidades (amb o sense espelma o altra font de llum a dins) amb la presència de bruixes, espectres, fantasmes i esquelets. A la meitat fosca de l'any, que tot just acaba de començar, les carbasses somrients que fan llum arriben just abans dels arbres decorats, ninots de neu i el miracle del naixement del nen diví. I punt. I ja acabo. Ja sabeu (i jo també, un dia hauria d'adonar-me'n): «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de desembre del 2012)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

dimecres, 28 de novembre del 2012

Les coses ben fetes

La veritat és que em vindria més de gust parlar de la llei de responsabilitats polítiques. Perquè tampoc estic del tot segura que s’hagi de fer, la llei de responsabilitats polítiques, ni quina formulació hauria de tenir si és que l’hem d’elaborar. La frase “llei de responsabilitats polítiques” se m’associa massa amb les disposicions legals de l’època franquista.  Però encara no ho tinc clar. També em faria feliç poder analitzar els resultats electorals catalans. Artur Mas ha tornat a guanyar, l’Esquerra Republicana puja. Els independentistes són majoria: si tots s’uneixen, si tenen paciència, si no es desesperen abans d’hora, potser faran força. Sort i ànims als parlamentaris elegits: és el millor i el pitjor temps per estar-hi, a la política. Un temps interessant.

Ara bé, el tema que es veu que està en voga a casa nostra no em fa ni gota de gràcia: és la sobtada idea de legalitzar la prostitució. Per poc que he pogut, he seguit els agitats debats a les pàgines de la premsa andorrana. Fa un parell de dies es va formular l’opinió que la població del país no es prostituïa prou com per satisfer la demanda “d’aquest servei”, així que s’havia de legalitzar la prostitució. Perdoneu: però ningú ho hauria de dir. Quan vaig llegir l’article que recollia les declaracions radiofòniques del Mlt. Hble Sr Cònsol de la parròquia d’Ordino sobre la necessitat de convertir un dels edificis emblemàtics de la parròquia en un “puticlub” (paraules textuals publicades al Diari d’Andorra), fonamentades en el fet que “la prostitució és un servei que es demana sovint a Andorra, tant entre els turistes com entre la mateixa població del país”, vaig pensar que es tractava del fruit d’un estrany malentès que s’oblidaria de seguida, però el tema es va seguir desenvolupant. El dia següent, el mateix Diari va publicar un article amb les declaracions dels professionals del ram de la vida nocturna que asseguraven que de fet, l’oferta dels serveis sexuals sí que hi era present, al país, i curiosament, arribaven a la mateixa conclusió que el polític que en lamentava l'absència: que s’havia de legalitzar la prostitució "sempre que es facin les coses ben fetes". I no me n'he pogut estar.

No sé per què, el tema de la prostitució sempre me’l prenc personalment, des del mateix començament dels anys noranta, quan de cop i volta, d’alguna mena d’inframón, van sortir dones i dones, vestides de Prada i altres marques que ara mateix no recordo, amb talons impossibles, amb cossos perfectes, que es van posar a passejar davant dels hotels del centre de Moscou on s’allotjaven els turistes estrangers. Es rumorejava que guanyaven molts diners. No recordo que hi hagués hagut, entre elles, cap home que oferís serveis heterosexuals. D’obertament homosexuals, n’hi havia. Que jo recordi, ningú s’oferia a les dones. Potser tenien un poder adquisitiu més baix, tot plegat. En fi, quant a les clientes de sexe femení, es veia poca oferta i potser hi havia poca demanda. Però crec que si jo, als meus setze, disset, divuit anys, fos home i no pas dona, hauria acabat pagant per rebre serveis sexuals. Com també penso que si algú hi hagués insistit molt, hagués acabat provant drogues perilloses. Ara ja no tinc la mateixa curiositat ni pels efectes psicodèlics de les substàncies nocives, ni per les hipotètiques tècniques d’experimentació de plaer en parella que se’m podrien haver ensenyat. L’atzar o Déu me n’ha salvat.

És per això que penso que si algú m’oferís els seus propis serveis sexuals per un mòdic preu X no els hi compraria, però tampoc el denunciaria a les autoritats. Em puc imaginar l'existència d'una persona que volgués registrar el comerç del seu propi cos com un possible negoci autònom, avui il·legal o semilegal. D’acord, per molt que ho intento, no l’acabo de concebre com a una manera de guanyar-se la vida del tot acceptable, i ara que ja no sóc adolescent em costa creure que pugui ser lliurement escollit per un particular: digueu-me antiquada però no ho veig com un ofici. Però el que més em repulsa és la possibilitat de que la llei permeti que hi hagi persones que s’enriqueixin a base de l’explotació sexual dels altres. Potser ja en tenim, d’això: però no s’hauria de tolerar. 

Si és que, tal i com es declara a l’article de Jordi Salazar al Diari d’Andorra del dimarts 27 de novembre de 2012, a Andorra s’exerceix la prostitució il·legalment, en unes condicions degradants i “de manera totalment il·lícita”, el que proposaria no és legalitzar la prostitució, sinó portar als responsables dels actes il·lícits a la justícia. És lògic. ¿Oi que quan trobem indicis de la violència i la drogoaddicció a casa nostra ningú es proposa legalitzar ni les palisses ni l’heroïna pel simple fet que siguin presents en la cruel realitat?..  Si ara resulta que el país té – posem pel cas – vuit persones que s’enriqueixen amb les contínues estafes als consumidors, no legalitzarem l’estafa, sinó que denunciarem els estafadors. Doncs el mateix exactament: si resulta – per exemple – que hi ha vuit persones (o deu, o vint, o cent, el nombre és irrellevant) que s’enriqueixen a través de l’explotació sexual humana als pisos privats, hauríem de denunciar els responsables, i no legalitzar la seva activitat il·lícita. Si hi ha algú que reivindica el seu dret a prostituir-se, que vulgui utilitzar-lo com un dret personal i intransferible. Mai explotant als altres. Mai menystenyint la dignitat aliena. Qui es vulgui oferir per diners, que ho faci, però que ho faci personalment. No a l’explotació sexual. No a la violència. No a l’esclavitud.  

(Publicat al BONDIA el 28 de novembre del 2012)

dijous, 22 de novembre del 2012

"Dintre la rosella"


«I el vent deixava dintre la rosella/ granets de blat com espurnes de sol», deia el meu preferit Joan Salvat-Papasseit, tot per descriure la boca d'un ésser estimat. Així es recorden petons llunyans: «com la neu rosa als cims quan surt el sol». No hi ha cap flor a part de la rosella (també coneguda amb el nom de quiquiriquic, com el cant del gall) que evoqui amb tanta precisió i innocència l'embriaguesa, l'alè, l'addicció d'amor: el vell país dels cors trencats. No hi ha cap flor més atrevida i explícita a l'hora de temptar-nos amb la proximitat d'un oblit improbable, d'un dolç estupor de mai més. Un pas, un tràngol, una calada, i un dimoni misteriós o un àngel inefable t'emportaria de la mà. Benaurats aquells qui, com Màrius Torres, estimen tant el seu enyorament que no el canviarien per la viva realitat dels somnis.
Per la rosella, gallgallaret, roella, paramà, avui farem un lloc d'honor a la llarga llista dels objectes (tant animats com inanimats) que ens provoquen sensacions contradictòries. «Arreu als camps hi ha vermell de roselles», deia Salvador Espriu, i és cert que aquestes flors d'un roig de la senyera, conjuntament amb la ginesta groga, són un símbol de la primavera, de l'esperança, de la llibertat. Tanmateix, per als anglesos i per als russos són les flors que es porten en record de les víctimes de la primera (en cas dels anglesos) i segona (en cas dels russos) guerra mundial. A les visions místiques dels grecs antics, les roselles coronaven els caps dels germans bessons Hipnos, la personificació del somni, i Tànatos, el déu de la mort no violenta. Per a Novalis («Himnes a la nit», versió catalana d'Antoni Tàpies-Barba), la fosca nit «dóna vol a les ales feixugues de l'ànima» mentre recull les roselles, i «el bàlsam preciós goteja de la seva mà».

La varietat de rosella de la qual s'obté l'opi és el cascall – papaverum somniferum album. Quan pensem en el període i lloc geogràfic on ens sembla que més es va popularitzar el seu consum, automàticament ens ve a la ment la Xina del segle XIX: el segle en el qual van tenir lloc les terribles guerres d'opi que van permetre que els britànics continuessin important la droga a la Ciutat Prohibida. De fet, el consum de l'opi ja s'havia estès a l'antiguitat egípcia, i després entre els àrabs, per arribar a Xina al segle XVII, quan s'hi va prohibir el consum del tabac. A part d'haver sigut la reconeguda font d'opi del poble xinès, el cascall és la planta que serveix de matèria prima per a l'obtenció de morfina i heroïna. A la família de consumidors habituals d'opi no tan sols trobaríem a Sherlock Holmes (al cap i a la fi, un personatge fictici) o Thomas de Quincey, que va entrar a la història de la literatura amb la descripció detallada dels símptomes de la pròpia malaltia, sinó a gent tan decididament immortal com Goethe, Goya, Shelley, Byron, Coleridge, Wordsworth i Walter Scott.
Quan era petita, al jardí de casa meva hi havia cascalls. Tinc la sensació que no eren els mateixos dels quals Virgili observava que donaven el suc de l'oblit: «laethean», perquè recordo que, quan es madurava el seu fruit, la càpsula que contenia les llavors s'obria, i em sembla que la de les plantes idònies per sintetitzar drogues perilloses no s'obre fàcilment. Amb llavors de cascall, es feien coques i pastissos: aquí, això no és típic. En canvi, he llegit que en algunes localitats de Catalunya es feia arròs caldós amb les fulles de la rosella.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de novembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor.


dimecres, 21 de novembre del 2012

La mà del temps

Quan llegeixes un llibre aliè, teòricament et trobes immers en una vida aliena. ¿Per això el llegeixes, oi? Per curiositat. Per sortir de tu mateix i percebre la manera de sentir dels altres.

Si ens diuen que allò que més recordem d'una persona no solen ser les seves paraules, sinó que és l'aparença i el to de la veu, ¿com és que com millor entenem el que volen dir els altres és per escrit?... Però tot, tot és essencial, l'aparença, els gestos, la veu de la persona que volem entendre. I en un llibre no hi ha detalls sense importància. El color de la coberta, la qualitat del paper, l'olor de nou, d'acabat de sortir de la impremta, la distribució de les paraules, les majúscules i minúscules, la cursiva punyent. El fet d'haver de separar les pàgines, de tallar-les amb un ganivet especial per poder-les llegir, forma una part important de la relació del lector amb un llibre acabat de comprar. Tallant les pàgines, l'alteres. Ja és el teu llibre. No és un llibre qualsevol. 

Els llibres vells porten en si mateixos un bocinet de la vida dels seus lectors anteriors, i "no hi som,/ens en anem, però perviu,/ articulada amb tinta negra,/ la traça de la poesia". Us estic citant la Vetlla de Jordi Llavina (Poesia 3i4, 2012), premi Octubre de Poesia, un llibre la segona edició del qual acaba d'arribar a les botigues. El vaig comprar a L'Altell de Banyoles, el dia que hi vam ser a la presentació de L'arqueta dels rellotges al matí... i té vida pròpia. Té personalitat. Té un caràcter diferent d'aquell que pugui tenir un ésser humà (autor o lector). És un objecte viu, predestinat a ser un llibre de capçalera. I és un llibre sobre un llibre. Un llibre que dura més que un amor, un llibre que pot durar més que una vida. Sí, és un llibre que canta l'himne a la seva espècie d'essers vius.

He dit que llegim per conèixer als altres, però això és mentida. Llegim per conèixer a nosaltres mateixes, per desxifrar les nostres pròpies memòries a les memòries de lletraferits desconeguts. La Vetlla hi ajuda. Oh quantes coses meves, llunyanes, pròpies m'ha fet recordar!.. I com me les fet enyorar, com me les ha fet atresorar, acaronar imperceptiblement, aquelles coses d'un vell temps "de quan tenien els vagons/ seients vermells i cortinetes"... Passat, t'estimo!.. 

Sí, és un llibre que vol que el llegiu. I jo el llegeixo, encara el rellegeixo una mica, just per tornar al meu propi passat que res, estic segura, res no té a veure amb el passat de l'autor. No és ben bé l'autor, - gairebé no el conec, - és el llibre que em parla. I jo el sento, i també "sento el calfred, sento la mà/ del temps posar-se damunt meu,/ i m'esgarrifa la carícia".

(Publicat al BONDIA el 21 de novembre del 2012) 

diumenge, 28 d’octubre del 2012

M'agrada la tardor

Ja està a punt d'arribar la Castanyera. I Halloween. I les disfresses.





Uns dies de vacances. I de lectures. I de reflexió.



Uns dies de fred i de Fires, de tés i cafès, de bons menjars tardorencs. 



I res seria igual sense l'implicació dels amics.


Fotos: Reinaldo Márquez. La Vaca Bruna: Cecília Santañes.

"Talismà"

"Tanca el puny: et faré un petit regal. A partir d'ara, portaràs un talismà invisible. Per molts ensurts que et pugui haver donat la vida, per moltes mostres de maldat gratuïta que hagis presenciat fins avui, no hi haurà força que et pugui parar. A partir d'avui, aniràs protegit i atent, encara que el teu capot acabi foradat de bales. El futur portarà la millor joventut, l'experiència, filla de greus errors, i la millor maduresa. Donaràs forma als teus somnis. I tot anirà bé." 

(Alexandra Grebennikova, "Les bicicletes no es mengen": "Talismà".)

Il·lustració: Jordi Casamajor.


Podeu trobar tota la informació sobre el llibre a la pàgina de l'editorial El Toll. 

Bon diumenge.


(Foto: Reinaldo Márquez)

divendres, 26 d’octubre del 2012

Recull d'articles "Les bicicletes no es mengen"

Bon dia amics,

Podeu trobar la informació sobre el meu llibre (recull d'articles) "Les bicicletes no es mengen" a la pàgina del llibre al Facebook i la pàgina de l'editorial El Toll .

Una abraçada,

Alexandra Grebennikova

dimecres, 19 de setembre del 2012

"Les bicicletes no es mengen" el llibre ja a la venda a Andorra

"Les bicicletes no es mengen", el llibre (Editorial El Toll, 2012) ja és a la venda a les dues botigues de "LLIBRE IDEES" d'Andorra, a l'ILLA CARLEMANY i a l'Avinguda Meritxell. Pròximament: a "LA LLIBRERIA" davant de la CASS i a "LA PUÇA".



Amics lectors!!! El dia 2 d'octubre, a les 19:30, va tenir lloc la presentació del llibre a la Universitat d'Andorra, 6a planta, Sala d'Actes, amb la participació de Marc Vila Amigó, Sergi Mas i Univers Bertrana.


 Ens hi van acompanyar unes 70 persones. Gràcies a tots, amics!!!




El dia 6 d'octubre, de 12:00 a 13:30 i de 18:00 a 20:00, vam debutar amb "Les bicicletes no es mengen" a la llibreria "Llibre Idees" de l'Illa Carlemany.



Una experiència molt grata en un entorn incomparable.


Les fotos són de Reinaldo Márquez.

Fins aviat.
Alexandra Grebennikova.

dimecres, 18 de juliol del 2012

Cap ple de núvols


Crec que he perdut la meva veu. No és que m’hagi quedat ronca baixant del pic del Comapedrosa un dissabte de boira i vent... Això només és una part de la realitat: s’està arreglant amb antibiòtics. L’altra part és que dues persones de les que més m’aprecio m’acaben de dir que el que escric no té sentit. He rebut un “el que escrius no és gaire important” i un “costa esbrinar un missatge pragmàtic, si és que hi és” el mateix dia. I avui tinc el cap nuvolat, pesat, com si estigués a la vegada buit de pensament i ple de cotó: un paisatge mental singular.

Si hagués de descriure’l gràficament, dibuixar el meu cap per dins, resultaria semblant al que es veia, el cap de setmana passat, dalt del pic del Comapedrosa. Pedres punxegudes, petits trossets de muntanyes rocoses, i una promesa d’alguna magnífica vista darrere d’un núvol enorme, humit, ple de vent que penetra als ossos. A la pujada, havia vist els estanys Negres, llacs negres rodejats d’esplanades cobertes de neu, neu gruixuda, grisa, neu de juliol, però neu igualment prou dura perquè els excursionistes s’hi fessin fotos en grups. Més avall hi havia l’estany de les Truites i, al costat, el refugi guardat, gent somrient, menjar boníssim, després de la pujada pels camins pedregosos rodejats de milers de flors, de rierols alegres. Hi havia valls discretes, silencioses, inspiradores d’aquell autèntic silenci que l’admirable Lluís Duch descriu com a “fruit de l’admiració, l’adoració, el recolliment o l’agudesa de la mirada interior”, valls pastorals, generoses, mil·lenàries, l’Andorra que no ha canviat des del temps immemorable. Mentrestant, a les colònies populars de Canillo, la meva filla i els meus amics –els petits ainistes– se signaven els cançoners, dient-se que eren amics per sempre, les princeses més maques del món i campions de gimnàstica i ball. S’acabava el primer torn, amb abraçades i promeses de tornar el pròxim any. A dalt del pic només hi havia el vent, una piràmide de roques, una capsa de ferro amb una llibreta dins: i al voltant, tot blanc, tot blanc.

Tinc el cap ple de núvols: núvols amenaçadors, espessos. Sud enllà, sento les veus dels urgellencs, tots els que estimen Jordi Ausàs: de lluny, de lluny, m’hi solidaritzo. Surt el llibre del doctor Molines: m’emociono. Dimiteix Marc Vila: em preocupo. Les Nits obertes d’Ordino aposten pels artistes de casa nostra: me n’alegro. I ja fa setmanes que faig un esforç de no parlar sobre el tema dels heliports. Tinc el cap ple de núvols, núvols movedissos que ni desapareixen ni anuncien cap tempesta. Si mai he tingut un missatge pragmàtic, avui no el formulo, no és el meu dia. I a més a més, ¿no ho deia un gran filòsof que la paraula no és una il·lustració d’un pensament ja fet, sinó el mateix pensament encarnat? He passat per la terra florida, la llar de les goges, d’harmonies, de somnis i de misteri, però em trobo en un lloc boirós, rocós, estrany, i la respiració se’m talla, i dic, com ens diu la protagonista de la lírica d’Eva Arasa,

Avui m’he blindat,
no em surt ni un mot.
Potser és normal
si ja ho he dit tot,
si ja ho he fet tot.

(Publicat al BONDIA el 18 de juliol del 2012)

dijous, 28 de juny del 2012

Cronistes i guionistes


Es veu que els psicòlegs divideixen la gent en dos grups grans: els cronistes i els guionistes. Quan els cronistes comencen el seu dia, són davant d’un full blanc. El dia avança. Els cronistes omplen el seu full blanc amb coses. El dia s’acaba. Tornen a passar pàgina. Els guionistes comencen el dia amb un full ple de coses a fer. A poc a poc, avancen eliminant les tasques ja complertes de la seva llarga llista. Fan les mateixes coses que els cronistes, però s’estressen més, perquè viuen amb la sensació de no poder mai fer-ho tot. En fi . Tot això m’ho va dir el metge de capçalera, perquè està convençut que –ja ho heu endevinat– sóc més aviat guionista. El meu home resulta que també ho és, així que en família faríem negoci a Hollywood. Ambdós tenim llistes de coses a fer, llistes interminables que de vegades s’escurcen i de vegades s’allarguen, però mai desapareixen del tot. 


Ara que hi penso, però, no sé on viu la feliç i despreocupada tribu dels cronistes. Jo ho voldria ser, però en el seu estat pur només els conec de la literatura. El senyor Pickwick i la seva tropa, és clar, ho eren; Leon Felipe ho volia ser –una pedra petita i lleugera, “ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia, ni piedra de una audiencia”: pedra aventurera–. Com m’agradaria ser cronista! Però no ho som, ningú, crec, ni al nivell de persones ni al nivell de país. Ningú es pren les coses tal com vénen; i pocs donem la benvinguda al nostre destí. Tal vegada només ho fan els nens. I al doctor Burgués li ho vaig dir, però considera que no s’ha de ser, dia a dia, ni tan cronista ni tan guionista, sinó una mica les dues coses. Seguir un full de ruta de coses importants. Parar allà on vull i necessito. I respirar. I viure. I no patir. I gaudir de la vida.

(Publicat al BONDIA el 13 de juny del 2012)

UOLS

No sé vosaltres, però jo m’estic morint de curiositat. Fa més de tres anys que em moro de curiositat. El dia 28, demà, s’inaugura a la Massana la Universitat Oberta de La Salle. No podré ser-hi perquè tinc altres compromisos laborals que s'hi solapen. Aquesta frase ha sonat una mica com si algú m’hi hagués convidat, i no, no és el cas; però és de suposar que tant la inauguració de les dotze com la inauguració de les sis són esdeveniments oberts al públic, i naturalment, ho serà la jornada de portes obertes entremig. M’agradaria ser-hi. Crec que seria bo ser-hi present. Des d’aquell dia en què Josep Maria Masó em va explicar el projecte de la Universitat Oberta de La Salle d’una manera brillant i engrescadora (com és que passen tan ràpid, els anys? Eren els temps del Govern d’Albert Pintat), des d’aquell dia llunyà, però per a mi significatiu, formo part del públic simpatitzant i interessat en el futur de la UOLS a casa nostra.


La meva informació actualitzada sobre la nova universitat és més aviat escassa. La seva pàgina web (www.uols.org) avui presenta cinc paraules enigmàtiques: “evolució del projecte... pròximament inauguració”, i una elaborada i detallada pestanya de contacte. No l’he arribat a fer servir. Ho hauria d’haver fet per tenir per avançat totes les respostes clares als interrogants que se’m presenten. No he esgotat tots els canals possibles d’informació. La meva actitud ha estat la típica d’una persona arrelada a Andorra que vol informar-se: he llegit el que he trobat a la premsa i he intentat fer preguntes als amics que se suposa que saben de tot. M’han donat respostes genèriques que indicaven que probablement s’oferirà algun grau en enginyeria, i que si hi ha algun màster segurament no tindré diners per permetre-m’ho... Tant se val. En tot cas, La Salle, com a institució, m’impressiona: el típic missatge publicitari deixa a la memòria 300 anys d’experiència i un milió d’alumnes cada dia a les seves aules universitàries. La primera universitat privada d’Espanya en nombre d’alumnes. La segona millor universitat privada d’Espanya. Déu n’hi do. Què s’hi pot dir? Benvinguts siguin a casa nostra.


Recordo aquella entrevista que Xavi Palma va fer a Ramon Ollé, el futur director general de la Universitat Oberta de La Salle a Andorra: així el va presentar al programa, l’any 2009. Avui l’he tornat a mirar. Us en transcric alguns fragments que m’agraden molt: “Si una institució com la nostra arriba a un país, és per establir-hi arrels”. Establir-hi arrels. Que hi estableixin arrels com ho hem fet tots els nouvinguts: és important. I aquí un altre seguit de fragments interessantíssims: “Quan estem dient la universitat oberta, estem parlant de semipresencial, per tant, també hi haurà estudiants físics. Estem pensant reclutar personal, educadors andorrans, i començar a fer coses des d’aquí. Nosaltres el que volem fer és aprofitar la nostra sinergia per portar estudiants estrangers, perquè els estudiants estrangers puguin passar temporades a Andorra i puguin cobrir determinades àrees d’estudi a Andorra”. Gràcies a l’entrevista en qüestió vam saber que tots els plans d’estudi ja estaven aprovats, que la inversió inicial en el projecte va suposar 1,2 milions d’euros sense comptar totes les inversions que tenien fetes en programes en línia: inversions milionàries. També que es preveia que la UOLS d’Andorra assoliria 6.000 matrícules en 4 anys. És cert que estic citant un document de l’any 2009, però les coses essencials no poden haver canviat.


Demà, dia 28 sabrem més detalls sobre el magnífic projecte que finalment s’ha pogut fer realitat. Ens falta saber-ne més coses: la presencialitat en la qual insistia Ramon Ollé considerant-la un complement moltes vegades necessari del "learning by doing" es podrà introduir des del principi, gradualment? Com es desenvoluparà la col·laboració amb la Universitat d’Andorra? Demà sabrem quines titulacions s’oferiran, podrem veure els preus i els plans d’estudi. Mentrestant, ja us ho deia, em moro de curiositat...

(Publicat al BONDIA el 27 de juny del 2012)

dijous, 7 de juny del 2012

La cavatina de Rosina


La tieta Larissa era admiradora del bel canto. Quan era més jove, el seu somni - i la carrera més lògica a seguir-  era el d'esdevenir cantant d'òpera, però el seu pare, home pràctic, l'havia convençut per a que estudiés econòmiques. Quinze anys més tard, era la cap de l'àrea de comptabilitat de Xarxa Radiotelevisiva Regional: una empresa de 400 treballadors. Refinada, elegant, independent, vivia sola en un pis de dues habitacions ple de llibres d'art, de gravacions i partitures de música clàssica i de porcellana antiga. Al mig del saló, hi havia un piano de cua.

Les visites a casa seva tenien una estructura immovible, un ordre de dia fix. Primer berenàvem. Després, la meva mare i ella em donaven fulls i llapis per dibuixar, posaven música operística al tocadiscs i marxaven a la cuina per parlar de les seves coses, dels homes i dels amors. Quan tornaven al saló, jo ja havia acabat el dibuix, havia xafardejat les reproduccions de la pintura occidental de la col.lecció de l'Hermitatge i estava jugant amb el gat. Aleshores, s'obria el piano, la tieta Larissa tocava una o dues peces, jo en tocava dues o tres, i per fi ens posàvem a cantar. Primer, s'havia de calentar la veu: "Mi-i-i-i-i.... Ma-a-a-a.... Mo-o-o-o-o...", escalant, a poc a poc, cap a la tercera octava. Ella tenia una veu àmplia, amb un timbre plaent, personal, un mezzo-soprano amb coloratura. Jo, el petit prodigi - des del punt de vista de les dones que m'estimaven - també cantava les mateixes àries que ella. Mai he arribat a cantar-les davant d'un públic més exigent que la tieta Larissa i la meva mare juntes; la meva preferida era la cavatina de Rosina. Si mal no recordo, una cavatina és una ària en la qual un personatge de l'òpera es presenta a si mateix al públic: "Una voce poco fa..."

Fins molt més tard, mai no vaig qüestionar la relativa "normalitat" de la meva infància: encara no sé si només érem nosaltres, o si una gran part de nenes russes cantaven Rossini a casa de la tieta. En tot cas, em recordo a mi mateixa, amb un vestit de color rosa, de ganxet, amb un barret de palla a la mà, interpretant la cavatina de Rosina amb l'acompanyament de piano de la tieta Larissa: "Io sono docile... son rispettosa..." Així era jo: respectuosa i obedient, preparada a demostrar el geni i la passió imparable en qualsevol moment que algú se'm volgués enfrontar. No em preocupava la seva història d'amor, digna d'una sèrie televisiva d'aquelles mexicanes que mirava la meva àvia (i me n'explicava el contungut). Em semblava un nom tan ridícul, Lindor! Lindoro. Encara quedaven molts anys per llegir Beaumarchais. El comte Almaviva em queia força indiferent. Però, com Rosina, estava decidida a jurar que venceria tots els obstacles al meu camí cap a les coses que m'importaven, per molt insignificants que podien resultar més endavant: "Io giurai, la vincerò!" ("e contenta io resterò"). I el més important - és clar - era la música, tan obstinada com qualsevol ésser que s'anima a lluitar contra el món que pensa que és més fort que ella, contra les seves evidències cruels. Quan es va escriure "El barber de Sevilla", ja n'hi havia quatre òperes basades en la mateixa comèdia, una d'elles (la de Paisiello) molt popular, i el públic, en la primera representació de l'obra de Rossini , xiulava i se'n burlava. Això no obstant, la seva música, com la Rosina coratjosa, va vèncer: alegra i dolça. Qui recorda, al segle XXI, el nom de Paisiello? Rossini, com la Rosina i com el seu barber de Sevilla - el seu Figaró - l'ha vençut.

Quan era petita, - no arribava ni a adolescent, - sabia que mai deixaria que ningú em trapitgés. ¿Ho he aconseguit? En part. En una part molt gran. Quan sento "Una voce poco fa", cantada per la divina Cecília Bartoli, encara em pregunto si em queda aquell esperit guerrer. Tot i que han passat els anys, "mi lascio reggere, mi fo guidar"... "Ma se mi toccano dov'è il mio debole sarò una vipera..." I tot sortirà bé, tot s'arreglarà, i tots els personatges de la comèdia rebran allò que més desitgen, i es donaran la mà, contra les pitjors expectatives dels escèptics, inicialment escèptics, espectadors. La música és invencible. És l'únic que importa. Encara sóc així. 

(Publicat al BONDIA el 6 de juny del 2012)

dimecres, 30 de maig del 2012

La vida dels grans pecadors

El que us diré avui, està tan allunyat de l'actualitat com se'n pot allunyar una columnista sense acabar entre els romans i bàrbars. Fins la setmana passada, jo era una de les poques persones que coneixia que no havien llegit cap llibre, o fragment, de la trilogia "Mil.lenium", no havien vist cap de les dues pel.lícules que hi estan basades i tenien una idea bastant aproximada del que representava. Com a màxim sabia que era un llibre molt aclamat i ben escrit, amb una forta presència de la violència de gènere, que no havia tingut temps de mirar. De fet, era una de les meves mentides predilectes: no deia mai "sí, l'he llegit!', però quan me'n parlaven posava una cara d'interessant que havia de significar "i tant que sé de què em parleu". Tot i que era un passatemps entretingut, fingir-ho, finalment m'he rendit. No és possible estar sota la influència de les germanes Escoda i no conèixer cap novel.la sueca excepte les obres completes d'Astrid Lindgren. Així que dissabte passat, em vaig enganxar a "Els homes que no estimaven les dones" i no vaig poder separarme'n fins haver-lo acabat. 

En dono fe: és tracta de llibres perillosament addictius. Ara mateix porto el totxo del segon volum pertot arreu, tot i que encara no he tingut temps de començar-lo: no em trobo tranquil.la si el deixo a casa. En canvi, si el tinc a mà sí que sóc capaç de dedicar-me a altres lectures: el fet d'arrossegar l'addictiva novel.la negra pels carrers d'Andorra la Vella m'ajuda a tenir la disciplina necessària.

Que quedi clar que no és la meva intenció que deixeu, si és que encara no ho heu fet, la família, la neteja, els estudis i les obligacions laborals per veure com "els bons" descobreixen les activitats delictives d'uns sàdics assassins i els porten a la ruïna. Això no obstant, no he pogut vèncer la temptació d'explicar-vos el meu camí de lectora. Es tracta d'un llibre on els dolents són molt dolents. Extraordinàriament dolents. Quan dic que són uns sàdics assassins, no és cap exageració: són criminals que, malgrat la vasta experiència en el camp dels assassinats, no són capaços de matar a ningú, home o dona o gat, sense cometre, prèviament, alguna atrocitat fastigosa, de preferència amb caràcter sexual. En comparació amb ells, els protagonistes semblen uns àngels baixats del cel. 

Ara bé, si agafes "els bons de la pel.lícula" (del llibre, vull dir) per separat, sense comparar-los amb cap monstre violador, s'ha de reconèixer que tampoc no són tan pulcrament angelicals: pirategen ordinadors, s'apropien els fons aliens, utilitzen fonts dubtoses en les seves investigacions periodístiques i ocasionalment violen a aquells que els han violat (una cosa humanament comprensible i aplaudible, però il.legal). El llibre en si és una fantàstica excursió a les pàgines d'un codi penal suec - si fa o no fa, semblant a tots els codis penals que s'hagin pogut estudiar en el curs d'una carrera universitària de dret-. Pot haver-hi algun crim o falta que no s'hi menciona, però grosso modo és una delícia de revisió de dret penal II per a qualsevol que tingui que passar els exàmens a finals del mes que ve. Però aquí, en lloc de fer llistes d'infraccions penals, voldria parlar-vos una mica del caràcter dels personatges.

La gent amb una vida emocional allunyada de la normalitat és, i ha sigut, objecte d'interès del públic general des de ja fa uns quants anys. No sé com explicar aquest interès, però existeix: pensem, agafant les sèries televisives com a punt de referència, en la Bones, en el Dr. House, en el Sheldon de Big Bang. Lisbeth Salander, Cecília Vanger i - fins a un cert punt- el mateix Mikael Blomkvist i Erika Berger - representen uns personatges que podrien ocupar un lloc d'honor en la galeria de persones inventades molt intel.ligents i amb deficiències emocionals. La vida "animal" i la vida laboral els va relativament bé. Fins i tot poden tenir amics si aquests amics respecten una distància prudent, però una abraçada "no funcional" -una que no sembla tenir caràcter sexual - els desequilibra de seguida. Tenir amants ocasionals no els provoca el més mínim trasbals; en canvi, si comencen a trobar a faltar el seu amant, o senten alguna cosa semblant a la gelosia, necessiten desfer-se'n el més aviat possible. 

No sé fins a quin punt el meu punt de vista no és més extraterrestre que el seu. Però qualsevol diria - o com a mínim, jo diria - que el que hauria de preocupar a una persona és més aviat el fet de tenir relacions sexuals amb algú que li és indiferent; el fet d'enamorar-se d'aquell que et fa companyia al llit - abans, durant o després de "consumar", però en algun moment - és la més pura normalitat (sempre des del punt de vista d'una persona que té una experiència limitada quant als sentiments que esgarrifen: però no puc canviar el que sóc.) Si hi apliquem la lògica, el que hauria de fer respecte és el sexe amb tothom, no l'enamorament, l'amor o com en diguin.  Els sentiments són fàcils de gestionar, si els comparem amb una vida sexual desordenada: no et contagien malalties venèrees, ni el SIDA, ni la simple grip, no provoquen embarassos, no poden ser fotografiats i no figuren a la llista de pecats capitals de cap religió que jo conegui. Els sentiments - a no ser que s'exterioritzin d'una manera nociva per a algú - són relativament inofensius. 

Al llarg del llibre descobrim que els  gruix de dolents realment dolents són "els homes que no estimen les dones" (no té res a veure amb els homosexuals!!! són els maltractadors). Ara bé, no em puc desfer de la idea que el problema real no és el fet de "no estimar", sinó el de no deixar en pau l'objecte dels teus terribles sentiments. Vejam. Per molt pànic que em puguin fer, per exemple, els gossos que no conec, tinc probabilitats escasses de passar a la història com a "la dona que no estimava els gossos" perquè no penso fer-los mai cap mal. M'espantaré, em maleiré per espantar-me, posaré mala cara als que no els porten lligats, però aquí s'acabarà la nostra història. Si no es tractés d'animals, si arribés a odiar algun segment de la raça humana en especial que es diferenciï de la meva condició - podrien ser homes, alemanys, antisemites, polítics d'extrema dreta, joves ateus, agents de tràfic o violinistes principiants, per inventar-ne alguns exemples - tampoc els faria res. No els estimaria, els evitaria a mesura de les meves possibilitats, però no els perseguiria amb ànim d'exterminar tants com pogués. Donem massa protagonisme als sentiments. Els sentiments no són del tot inocus, però per si sols no mosseguen. Sí, sí, n'estic segura: l'important és allò que en fas. 

Tanmateix... ¿per què, per què és tan addictiu aquell estrany món suec, tot fet de patiment (amb una sana dosi de corrupció, misteri i fred gairebé de Pol Nord)? ¿Què hi trobem, fins a un punt d'aparcar assumptes més urgents per capbussar-nos-hi? Tal vegada la nostra imatge habitual de Suècia és massa vegetariana, i ens sorprèn la seva -literària - foscor. Tal vegada el cas és que - com deien Torralba i Villatoro - ja des del segle XIX, la literatura i els lectors viuen la veritable obsessió amb el mal. El mal ens atreu i ens intriga. Ningú vol escriure la vida dels sants. Tothom aspira a descriure, amb tant detall com sigui possible, la vida dels grans pecadors.

(Publicat al BONDIA el 30 de maig del 2012)

dimecres, 23 de maig del 2012

No s'hi val

Quan sigui gran, vull ser apocalíptica. Fins a un cert punt, ja ho sóc. És còmode i saludable. Hi ha pocs passatemps menys sacrificats que anunciar el final del món tal i com és: el món canvia cada moment. Fins i tot les aigües del mateix riu, com va notar un antic grec estudiós i melancòlic, no romanen intactes durant el període de temps necessari per fer l'experiment de mullar-hi els peus un parell de vegades. No sé que en diria, d'un mar, però amb tota probabilitat exactament la mateixa cosa. Les ones que venen i van, canvien.

Ja ho remarcava Louis XIV - i altres tirans -, que és preferible inspirar pànic que fer pena. Si pots demostrar que tot està a punt d'acabar fatal, el públic et tracta amb un cert respecte poruc. Per moltes calamitats que puguis predir a llarg i mitjà termini, sempre n'hi pot haver un cert percentatge que es complirà. I si no es fan realitat, malament rai: ningú se'n quedarà decebut. Mirar el futur amb optimisme no té el més mínim sentit. La gent se'n riu: ja se sap, dona, que tard o d'hora, "tot anirà malament". No importa com d'hora o com de tard: mai no és prou tard, mai no és massa d'hora, però res - sigui la tranquil.litat, sigui la pau, sigui l'amor o els diners, la joventut, els beneficis, l'interés i la paciència, la bellesa, el bon temps, les èpoques quan guanya el Barça, - per molt trivial o etern que sigui el que ens fa feliços, és un fenòmen que té totes les possibilitats de no durar eternament. I sempre hi ha gent que diu:"Ja t'ho deia jo, ja es veia venir".

Ja ho sabeu: no puc deixar de pensar en aquell que va tenir la desgraciada idea de disparar dos trets a les finestres de les habitacions d'una família adormida. El més profund del meu cor em diu que no és cap tendència ni símptoma de la transformació del paradís de seguretat ciutadana en una jungla despiadada plena de pena i perill. Però els últims dies he sentit veus - algunes que honestament, preferiria ignorar, i d'altres que respecto més que la meva - que han vist aquest acte inútil i inhumà com a mostra de canvis en la societat. No, no voldria que ho fos. Tota persona que intenta atacar i coaccionar els innocents i indefensos es mereix ser portada davant els tribunals, jutjada, condemnada i oblidada. No representa a ningú, no representa res. No és un acte polític. No es pot explicar per cap canvi social. No hi ha raó que valgui per disparar un rifle de caça a les finestres dels nens que dormen a casa seva. Que no m'intentin dir que és intel.lectualment comprensible. No s'hi val. 

(Publicat al BONDIA el 23 de maig del 2012)

dimecres, 16 de maig del 2012

"Quan fumar era un plaer"

A l'antiguitat remota, quan el fumar es considerava interessant i gairebé romàntic (deixeu de riure; conec personalment a com a mínim una persona que, per aquella època, portava una enganxina al cotxe que deia "gràcies per fumar"), vaig estar lleugerament enamorada d'un senyor que fumava en pipa. Dic "un senyor", i l'expressió se'm fa estranya, perque ell, aleshores, devia tenir uns vint-i-nou o trenta anys, i per a mi, que en tenia quinze, pertanyia al regne impenetrable dels adults. Feia de professor d'historia, i era - és - un bon poeta i un excel.lent traductor del francès (encara m'envia els seus llibres, de tant en tant, amb inscripcions boniques), i com a un bon rus de l'edat mencionada, estava casat i tenia una filla preadolescent, per la qual raó (una de les raons), el meu enamorament, com la grandíssima majoria dels meus enamoraments, no va arribar a res tangible. Ni intangible. No va arribar a res. Parlàvem de llibres. Em va deixar una novel.la xinesa amb moltes guerres per dins, que vaig llegir gairebé sencera. Feia olor a tabac... Des d'aleshores tinc una certa debilitat pels fumadors, els pobres esclaus del vici, i els ex fumadors com jo mateixa: tot i que a casa, no fuma ningú, i el meu home no ha volgut fumar mai. 

Ep! Que quedi clar que sóc decididament anti-fum. I en el moment històric que vivim el Museu del Tabac probablement vendria més si es canviés el nom cap al Museu Anti-Tabac. És broma. No cal que ho faci. Hi ha tanta tendència, a tot arreu, de reescriure la història, que només faltaria això. I no correspondria a l'esperit de la memòria en positiu ni al contingut de les seves exposicions. Ara mateix, n'hi tenen una que m'ha agradat (de moment, totes les que tenen, m'agraden): de fons del Museu. La hi tindran fins al 31 de maig. No és pas nova, la repeteixen, però jo encara no l'havia vist. Entre gravats dels segles XVIII i XIX i cartells publicitaris del començament del XX relacionats amb la indústria del tabac, no gaire lluny del video sobre la producció dels Rössli a la Fàbrica Reig al començament del segle XXI, hi havia un objecte que m'ha mesmeritzat: una cadira especial per a fumadors, "la fumeuse", un autèntic vici de quatre potes. Per començar, t'hi has de seure al revés. El pas següent és el de trobar el calaix secret al respatller, i - sorpresa! - s'hi troben guardats els accessoris de fumador.

 L'exposició va ser una sorpresa inesperada. La meva idea inicial del viatge cap a Sant Julià, i el Museu del Tabac en particular, era la de comprar-hi el llibre d'Alejandro Arís "Fumar en l'art". Té reproduccions precioses de cèlebres pintures. Us en volia parlar, però m'estic estenent massa. Ho faré en una altra ocasió. Només diré que té un autorretrat de Salvador Dalí que jo no coneixia, de l'any 1921, fumant en pipa, i unes quantes obres d'autors russos, dels bons, cosa que sempre s'agraeix. L'autor hi esmenta també un llibre de l'escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi "Quan fumar era un plaer" que parla, doncs, precisament d'aquella estranya i vella època quan els metges de capçalera t'atenien amb un cigarret a la mà (mireu el retrat del cirurgià Serguéi Yudin, de Mijail Nesterov, a la pàgina 56 - amb bata blanca i evidentment, al seu despatx), quan un cigarret a la mà era el mateix signe de la independència que el fet d'exercir una professió liberal, quan els fumadors de pipa es recreaven en un ritual: quan aquells que fumàvem encara no ens consideràvem uns pobres esclaus del vici. Pensàvem que érem, com a màxim, uns esclaus de plaer. Ara, a Europa, ja gaudim (i a Andorra, aviat gaudirem) d'espais publics sense fum. Ens queden les belles imatges de fumadors a la història, - just al costat de tota mena de imatges força lletges - i una curiositat per la indústria ja en declivi. ¿Sabeu què? Dilluns que ve, a la secció "L'herbari forà" de "El Periòdic d'Andorra", dedicaré la contraportada a la planta del tabac.

 (Publicat al BONDIA el 16 de maig del 2012)

dijous, 10 de maig del 2012

El cul de pollastre

"La vida, - deia un senyor que ara mateix prefereixo definir com a "amic d'un amic", perquè si no ens embolicaríem en històries que no tenen res a veure amb el tema del qual parlem, - el camí de la vida, - deia, - és com un pollastre. Te l'has de menjar sencer. Pots començar per les potes, o pots començar pel cul, o pots començar per les ales, però t'ho has de menjar tot." Segur que no ho explico bé, perquè tractant-se d'un amic d'amics, no l'he conegut mai personalment (l'únic que sé d'ell és la mencionada sentència filosòfica) però sempre m'ha meravellat l'esperit d'aprofitament de pollastres que s'hi oculta. Perquè mai m'he menjat un pollastre sencer. Sencers, ni els compro. El que menjo són potes i ales (les ales estan boníssimes).  El cul, no el menjo, i si en menjo, no me n'adono. L'únic que sembla un pollastre i té cul que he vist ultimament és el gloriós representant del regne animal que canta el cocororoc al jardí de la veïna (el meu home insisteix que el gall, de fet, em crida "es-pa-viiii-laaa" cada cop que estic a punt de perdre l'autobús - i gairebé m'ho crec). 

Ja ho sé. Em diràs que no entenc la metàfora. Ja tens raó que no sóc gran especialista en desxifrar metàfores. Tampoc sóc gran especialista en viure. Visc - he viscut - però sempre com si fos per casualitat, sense tenir intuïcions vàlides, sense entendre com funciona realment, la vida. Sóc tan maldestra que la vida sempre m'ha sorprès. Moltes vegades m'han passat aquelles coses que m'esperava, i moltes vegades m'han passat les coses que no m'esperava en absolut. Voldria creure que som els arquitectes del nostre destí, però sé en la pròpia pell que en 38 anys he tingut cops de sort que no m'havia preparat, i he tingut ensurts imprevisibles. La vida - fins ara, i en conjunt - ha sigut tota una delícia de pollastre. O d'escudella barrejada. O de macedonia de fruites. I m'agradaria que continués així. I que també ho fos per tu.

¿Saps què?.. M'agradaria trobar paraules que et fessin sentir bé i còmode. M'agradaria trobar paraules que et fessin recordar-me amb un somriure. M'agradaria trobar paraules que fossin les bones. Que et fessin sentir que ets únic. Que et donessin confiança. Però no trobo paraules. No les trobo. En algun lloc, les hauré perdut. Allà on vagi, les aniré buscant: tinc esperança de trobar paraules que valguin. Segur que s'amaguen per aparèixer com un tresor inesperat: aquelles paraules que vulguis guardar per tu. Perquè cap talismà no és un talismà si no es guarda. I qualsevol pedreta ho és si hi creus de tot cor. 


(Publicat al BONDIA el 10 de maig del 2012)

dimecres, 2 de maig del 2012

L'invent de l'ovella

La gent que no em coneix – o que no em coneix en el meu vessant quotidià– sol fer-se una idea equivocada d’allò que sóc, d’on vinc, del que tinc i de tot plegat. M’han preguntat si sóc descendent de nobles russos que no van aconseguir exterminar els comunistes – i que jo sàpiga, és fals: si ho sóc, els nobles en qüestió es van emmascarar prou bé per semblar pobres pagesos, i van aconseguir enganyar fins i tot els seus propis néts i besnéts. M’han preguntat si tinc un fusell, una metralladora o una altra arma d’aquelles tretes de Rússia més o menys clandestinament.  Com que no en tenia, m’han aconsellat mentir que en tinc, perquè semblava més interessant. Poca broma, interessantíssim. Ja gràcies que tinc una aversió innata a les mentides, una incapacitat crònica per mentir. Seriosament. M’han demanat que escrigui sobre les llegendes dels Urals, que segurament seria un tema meravellós per desenvolupar – però he de constatar, greu que em sàpiga, que de les llegendes dels Urals en sé més o menys la mateixa quantitat que de les llegendes d’Escaldes-Engordany. Això vol dir: unes quantes, però no les he après de primera mà. No me les han explicat unes amables senyores d’avançada edat davant d’una llar de  foc. Les he llegit en llibres escrits pels estudiosos de la regió: una font tan popular com ho seria l’Enciclopèdia Catalana, avui en dia, a l’època de la Wikipèdia. La part estranya és que encara tinc una vaga sensació que la meva infància i adolescència podrien ser extremadament interessants per a algú que volgués escoltar, per a algú que volgués saber què eren, però se’m fa de més a més difícil saber trobar les coses que vivíem i sentíem com a distintes de les que heu viscut i heu sentit la majoria dels qui em llegiu en català, sense caure en la confirmació dels mites, sense potenciar el victimisme innecessari ni la nostàlgia embafadora.  

Però segurament totes les variants d’impressió equivocada es produeixen per culpa meva, ja que no es limiten al meu tan llunyà país de procedència. M’han preguntat si tinc una casa súper ordenada, sense cap cosa inútil per mig, amb un disseny minimalista – i quasi tothom es sorprèn en descobrir que vivim en un petit pis ple d’objectes inútils, records mig decoratius, velles joguines, roba de fa dues dècades, ordinadors morts, dibuixos infantils a totes les parets i llibres que no llegeix pràcticament ningú. Quant a la família, pràcticament tots els que no la coneixen pensen que no en tinc; és una plaga. La meva cara deu portar tal expressió involuntària d’abandonament total que les benintencionades venedores de roba m’aconsellen descordar la brusa i no ser tan modesta, els homes solters s’apressen a dir-me que no estan interessats en mantenir una relació qualsevol amb mi (i sempre em sap greu explicar que jo tampoc vull res), i els homes casats m’ensenyen l’anell (no té gràcia, de veres m’ha passat una vegada, i encara no sé per què). Deu haver-hi alguna cosa desesperada i desemparada en mi que no han aconseguit extirpar ni dotze anys de vida conjunta amb l’home més bo de la comarca, ni déu anys de matrimoni amb ell mateix, ni el naixement de la filla, ni tots els ramells de flors, ni res de res. No tinc cara de mare, tinc cara de tieta soltera. Em faig més gran, però això no s’esborra, tot i que tampoc s’agreuja, tot i que passo tan poc temps amb la família, que qualsevol oportunitat de passar un dia sencer amb ells és un regal i un petit miracle.

 L’1 de maig, aquest any, vam anar a dinar a la Borda Raubert, d’Erts. Un edifici típic andorrà, un menjador decorat amb antics esquís i raquetes, tapissos i quadres del mateix estil rústic, la llar de foc i un ambient alegre i familiar constitueixen, per si mateixos, una recomanació perfecta per passar-hi la tarda. Un parc infantil, amb gronxadors i anelles, barres per escalar i fer exercici, al mig d’una vall verda i preciosa, amb uns pics nevats. El seu entorn em recorda molt els restaurants a l’aire lliure del centre de Còrsega, situats a la Vall de la Restonica.  

El restaurant és adherit a les jornades gastronòmiques “Andorra a taula” i els dos vam menjar el menú de 25 euros (aprofitant que s’oferien dos plats de primer, dos plats de segon i dos plats de postres per escollir). La nena, en lloc d’un menú de jornades gastronòmiques, va demanar una escudella barrejada, unes costelletes de corder i un gelat de llimona. “Tot un invent: les costelletes de corder,” – va comentar el pare, tastant-les. “Sí, - va contestar la nena, - les ha inventat l’ovella.” “L’ovella?” “Sí, com que són d’ovella...” Tota la carn a la brasa – tant l’invent de l’ovella com els invents dels altres animals, - l’amanida de xicoies, la pinya cremada de postres, - tot boníssim. La veritat és que té sentit, té molt sentit visitar els restaurants de prop, de casa nostra. Menjar-hi bé, i passar la tarda veient com la nena practica gimnàstica artística al mig de l’herba verda... Diguin el que diguin,tinc família.

 (Publicat al BONDIA el 2 de maig del 2012)