dimecres, 2 de maig de 2012

L'invent de l'ovella

La gent que no em coneix – o que no em coneix en el meu vessant quotidià– sol fer-se una idea equivocada d’allò que sóc, d’on vinc, del que tinc i de tot plegat. M’han preguntat si sóc descendent de nobles russos que no van aconseguir exterminar els comunistes – i que jo sàpiga, és fals: si ho sóc, els nobles en qüestió es van emmascarar prou bé per semblar pobres pagesos, i van aconseguir enganyar fins i tot els seus propis néts i besnéts. M’han preguntat si tinc un fusell, una metralladora o una altra arma d’aquelles tretes de Rússia més o menys clandestinament.  Com que no en tenia, m’han aconsellat mentir que en tinc, perquè semblava més interessant. Poca broma, interessantíssim. Ja gràcies que tinc una aversió innata a les mentides, una incapacitat crònica per mentir. Seriosament. M’han demanat que escrigui sobre les llegendes dels Urals, que segurament seria un tema meravellós per desenvolupar – però he de constatar, greu que em sàpiga, que de les llegendes dels Urals en sé més o menys la mateixa quantitat que de les llegendes d’Escaldes-Engordany. Això vol dir: unes quantes, però no les he après de primera mà. No me les han explicat unes amables senyores d’avançada edat davant d’una llar de  foc. Les he llegit en llibres escrits pels estudiosos de la regió: una font tan popular com ho seria l’Enciclopèdia Catalana, avui en dia, a l’època de la Wikipèdia. La part estranya és que encara tinc una vaga sensació que la meva infància i adolescència podrien ser extremadament interessants per a algú que volgués escoltar, per a algú que volgués saber què eren, però se’m fa de més a més difícil saber trobar les coses que vivíem i sentíem com a distintes de les que heu viscut i heu sentit la majoria dels qui em llegiu en català, sense caure en la confirmació dels mites, sense potenciar el victimisme innecessari ni la nostàlgia embafadora.  

Però segurament totes les variants d’impressió equivocada es produeixen per culpa meva, ja que no es limiten al meu tan llunyà país de procedència. M’han preguntat si tinc una casa súper ordenada, sense cap cosa inútil per mig, amb un disseny minimalista – i quasi tothom es sorprèn en descobrir que vivim en un petit pis ple d’objectes inútils, records mig decoratius, velles joguines, roba de fa dues dècades, ordinadors morts, dibuixos infantils a totes les parets i llibres que no llegeix pràcticament ningú. Quant a la família, pràcticament tots els que no la coneixen pensen que no en tinc; és una plaga. La meva cara deu portar tal expressió involuntària d’abandonament total que les benintencionades venedores de roba m’aconsellen descordar la brusa i no ser tan modesta, els homes solters s’apressen a dir-me que no estan interessats en mantenir una relació qualsevol amb mi (i sempre em sap greu explicar que jo tampoc vull res), i els homes casats m’ensenyen l’anell (no té gràcia, de veres m’ha passat una vegada, i encara no sé per què). Deu haver-hi alguna cosa desesperada i desemparada en mi que no han aconseguit extirpar ni dotze anys de vida conjunta amb l’home més bo de la comarca, ni déu anys de matrimoni amb ell mateix, ni el naixement de la filla, ni tots els ramells de flors, ni res de res. No tinc cara de mare, tinc cara de tieta soltera. Em faig més gran, però això no s’esborra, tot i que tampoc s’agreuja, tot i que passo tan poc temps amb la família, que qualsevol oportunitat de passar un dia sencer amb ells és un regal i un petit miracle.

 L’1 de maig, aquest any, vam anar a dinar a la Borda Raubert, d’Erts. Un edifici típic andorrà, un menjador decorat amb antics esquís i raquetes, tapissos i quadres del mateix estil rústic, la llar de foc i un ambient alegre i familiar constitueixen, per si mateixos, una recomanació perfecta per passar-hi la tarda. Un parc infantil, amb gronxadors i anelles, barres per escalar i fer exercici, al mig d’una vall verda i preciosa, amb uns pics nevats. El seu entorn em recorda molt els restaurants a l’aire lliure del centre de Còrsega, situats a la Vall de la Restonica.  

El restaurant és adherit a les jornades gastronòmiques “Andorra a taula” i els dos vam menjar el menú de 25 euros (aprofitant que s’oferien dos plats de primer, dos plats de segon i dos plats de postres per escollir). La nena, en lloc d’un menú de jornades gastronòmiques, va demanar una escudella barrejada, unes costelletes de corder i un gelat de llimona. “Tot un invent: les costelletes de corder,” – va comentar el pare, tastant-les. “Sí, - va contestar la nena, - les ha inventat l’ovella.” “L’ovella?” “Sí, com que són d’ovella...” Tota la carn a la brasa – tant l’invent de l’ovella com els invents dels altres animals, - l’amanida de xicoies, la pinya cremada de postres, - tot boníssim. La veritat és que té sentit, té molt sentit visitar els restaurants de prop, de casa nostra. Menjar-hi bé, i passar la tarda veient com la nena practica gimnàstica artística al mig de l’herba verda... Diguin el que diguin,tinc família.

 (Publicat al BONDIA el 2 de maig del 2012)                                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada