dimecres, 27 de juliol del 2016

Cirque du Soleil: Andorra es posa de moda


Diu Warren Buffett que el temps és amic dels negocis meravellosos i enemic dels negocis mediocres, i s’ha de dir que després de quatre anys d’espectacles de Cirque du Soleil Scalada a Andorra, la col·laboració entre el petit país dels Pirineus i la companyia del circ més popular del món té tots els indicis de resultar un negoci meravellós. Si fa uns anys temíem que es tractaria d’una bombolla de sabó força cara (tot i que, sens dubte, molt bonica) i d’efecte nul (a banda d’uns quants autobusos plens de russos que venien de la platja amb un entrepà ja fet), ara ens comencem a preguntar com és que una idea tan genial no se’ns havia acudit abans. ¿O sí que se’ns havia acudit?

Els espectacles del Cirque du Soleil a Andorra a l’estiu han arribat a crear un ambient semblant al que conjurava, fa mig segle, el Pessebre Vivent del gran Esteve Albert a l’hivern. De fet, si ens abstraiem de l’indestriable component religiós del Pessebre Vivent d’Engordany, la idea és molt semblant: un espectacle viu, original i únic que té lloc a l’aire lliure, en la proximitat directa al nucli comercial principal, unes grades adaptades de tal manera que els espectadors que paguin se sentin a gust, una participació entusiasta dels voluntaris... Els temps han canviat, però, salvant totes les distàncies que vulgueu, perseguim el mateix objectiu: atreure turisme fora de temporada amb un espectacle que té un fort component local, que crea un lligam amb Andorra. Als guions intel·ligents i subtils, la presència dels paisatges i típiques activitats del País dels Pirineus és lògica i imprescindible, però forma part d’una història que parla d’altres coses: així apareix Londres a la sèrie Sherlock o a la pel·lícula de l’osset Paddington.

Cada any, l’organització de l’esdeveniment millora. Ja hem vist que les pluges fortes del mes de juliol no són un fet excepcional sinó típic, i el nou pavelló semicobert és tot un encert; també ho és l’àrea per menjar i beure. Ha millorat la coordinació de les sortides, amb el trànsit desviat i molts bars oberts. Potser encara em falta una mica de vida als carrers nocturns a l’hora de l’acabament de l’espectacle, tal vegada una petita actuació musical d’un grup local per tenir la sensació que “la festa continua”, que no cal tornar cap als hotels de seguida. Posats a demanar, també m’agradaria que els artistes del Cirque du Soleil tinguin més contacte amb la població, que facin algun taller per a nens, però això ja no sé si és possible.

Si encara no heu vist l’espectacle, us queden quatre dies comptats. No us perdeu un xou ple de llum, humor i moviment, amb coreografia perfecta i l’actuació del beatboxer KRNFX. I ja sabeu, l’any que ve, ens espera un nou espectacle i noves sorpreses.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Al Festival de Música Antiga dels Pirineus

Cada cop sabem menys del passat. L’escola ens prepara per al futur desconegut, i sacrifiquem l’estudi de la història grega, romana i medieval, de les llengües mortes, perquè els més menuts adquireixin habilitats pràctiques imprescindibles a l’era de les noves tecnologies. Necessitem salvar-nos del desconeixement i de la nostàlgia, i cada cop la música antiga es posa més de moda. Des de la modernitat vertiginosa, intentem recuperar l’equilibri perdut i aprendre tot el possible sobre el món on tot avançava més lentament i era més durador.

Andorra participa en el festival de música antiga més gran d’Europa, el Festival de Música Antiga dels Pirineus, des de fa quatre anys. L’edició de 2016 ens regala tres concerts de qualitat exquisida. El dimecres passat, el Jaciment de la Margineda, un entorn màgic i privilegiat, va acollir el concert del grup valencià Capella de Ministrers dedicat als viatges del gran Ramon Llull per la Mediterrània. Cada any, FeMAP i Molines Patrimonis organitzen un concert al Jaciment, que es complementa amb una visita guiada gratuïta. No us ho perdeu l’any vinent, és un plaer inoblidable. A la roureda, a prop del poblat an- tic, les pedres i els arbres ens xiuxiuegen les llegendes dels temps passats: amb l’acompa- nyament de la música antiga, sota el cel nocturn.

I enguany, la màgia continua... El proper concert de FeMAP que ens espera a Andorra és D’amore e tormenti de Raquel Andueza i Jesús Fernández Baena, el grup guardonat com a millor grup barroc per l’Associació de Grups Espanyols de Música Antiga, el 14 d’agost a la Casa-Museu d’Areny-Plandolit d’Ordino, a les 20h. S’hi interpretaran àries, cantates i canzonettas del primer barroc italià del segle XVII. Abans del concert, a les 17h i 18h, es faran visites guiades al museu. I finalment, el 25 d’agost, a les 21h, gaudirem del quartet de corda La Ritirata que tocarà les obres de Boccherini, Haydn i Arriaga a l’Antiga Fàbrica de Paraires i Teixidors d’Escaldes-Engordany, ubicada a tocar del Pont de la Tosca. Que vagi de gust, i visca la música que ens guareix de tots els mals. 

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 13 de juliol del 2016

La màgia del Tour de França


Feia temps que no sentia tanta parla estrangera als carrers d’Andorra. Feia anys que no hi veia tantes cares noves gaudint d’una celebració de l’esforç humà i una constància sobrehumana. Feia molt que no hi arribaven tantes furgonetes, tants ciclistes, tants aficionats. Els botiguers es queixen que no els han venut prou perfums i porcellana, que aquest públic tan sols beu cervesa i no compra gaires texans. Llarga vida i bon negoci al comerç local. Dit això, crec que ens hem d’acostumar a rebre visitants que no vénen de compres amb el mateix bon humor que els compradors compulsius. Tot i que és ben curiós llegir als blogs d’australians que l’avinguda Meritxell-i-Carlemany té les mateixes botigues que la 5th Avenue de Nova York, i els mateixos preus. Potser si vénen molts turistes i no compren “com abans”, el que hauríem de fer és vendre’ls una altra cosa, o d’una altra manera. Tanmateix, l’èxit dels grans esdeveniments no es pot mesurar basant-se purament en la facturació dels comerços.
No sé anar amb bicicleta. Ni en pla. Imagineu-vos a la muntanya. Ni he tingut mai una bicicleta. És més: mai he vist cap membre de la meva família agafar una bicicleta i fer més de vint metres. Però m’omple d’orgull i d’alegria que el Tour de França vingui a Andorra. És la millor carrera ciclista del món, la més coneguda, la més perfectament organitzada. Quatre milions de teleespectadors mirant les nostres muntanyes en directe, 55 km de terreny andorrà ni més ni menys; 2.000 periodistes de 600 mitjans de comunicació acreditats per cobrir l’esdeveniment. Andorra està fent grans passos per consolidar-se com un centre de ciclisme de muntanya; molts ciclistes d’elit residents al país opinen que és un lloc ideal per entrenar-se i bo per viure.
Us en diré més: feia anys que no veia tanta gent genuïnament entusiasmada per Andorra, fins i tot per les inclemències inesperades del temps (“meteorologia imprevisible!”, escriuen els admirats de la natura pirinenca). És entranyable veure quanta gent és capaç de sentir-se atreta per les muntanyes complicades amb desnivells perillosos, pel fort vent que hi bufa, per la calor sufocant i per la pluja gelada i la pedregada. Per la dificultat i la duresa del seu terreny, les rampes pronunciades i l’altura. Per les carreteres a les quals no t’acostumes ni després d’entrenar-hi centenars de vegades: la “gran etapa”, “etapa reina”, “una de les més dures”.
Recordarem el Tour de França del 2016 per moltes raons, però tal vegada la més emocionant per a nosaltres és i serà el comiat de Joaquim Purito Rodríguez, quan el dia de descans anunciava la seva marxa del món de l’esport professional. Molts ànims, Purito, i gràcies per ser amb nosaltres i per tot el que fas per Andorra. Et desitgem que la temporada et porti les millors, i les més boniques, victòries.
(Publicat al BONDIA el 13 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 8 de juliol del 2016

Andorra visible i invisible


Des d’un temps immemorial, les nostres Valls han atret aventurers intrèpids que s’enamoren d’aquestes terres i s’hi queden, i hi deixen una empremta singular del seu geni, del seu caràcter rebel o dolç, del seu destí singular. N’hi ha també d’altres que s’han quedat disgustats i n’han escrit pàgines de prosa desesperada i versos indignats. Al llarg dels segles, els viatgers angloparlants han produït un fons important de fotografies, dibuixos, gravats i memòries sobre Andorra, i és gratificant constatar que la tradició no mor. Andorra Revealed és una antologia en llengua anglesa d’assajos i relats d’inspiració pirinenca. Va ser ideada per Iain Woolward, especialista en publicitat procedent de Silicon Valley i exesportista olímpic que un dia va esbrinar que la paraula Andorra té 5,6 milions de clics al Google per any, i per tant, un munió de ciutadans del món estan intrigats pels misteris de la nostra petita illa entre muntanyes.
L’obra del grup d’escriptors, membres del Writers’ Circle d’Andorra, demostra que vivim en un lloc tan exòtic com podrien ser Tahití, el Congo, Transsilvània, Nova Zelanda o el Nepal. Per ells, és una destinació geogràfica que fa somniar: refugi dels desesperats, cau de bruixes, paradís dels jubilats, llar de contrabandistes i pou sense fons de llegendes silencioses. La pau i la por, la llum i la foscor, les arrels medievals i les comoditats modernes creen un tot irrepetible: en les paraules de Clare Allcard, “unique Andorra”. Un crític estricte podria sentenciar que és una visió massa idíl·lica. És cert: tot és subjectiu. Descobrim al món allò que hi busquem. Judith Wood hi troba pur exotisme: dinasties de passadors, el costat ritual de les matances del porc, les eternes arts ocultes. Iain Woolward, que ha esquiat arreu del món, ens assegura que un esquiador amateur no trobarà cap altre lloc a la terra que li agradi més que Grandvalira o Vallnord. Ursula Simpson Ure, recordada per la comunitat angloparlant amb fonda memòria, ens hi parla del xalet construït amb la fusta de caixes de núvia, d’Esteve Albert i dels personatges inoblidables del Pessebre Vivent com el Jaumet de cal Panxut o el pobre Antonio que feia d’àngel i cada any es quedava sense ales. Als haikus de Valerie Rymarenko, els noms de Sornàs, Arans, Pal adquireixen un so diferent de l’habitual, noble i disciplinat. Glorifica els senders de la muntanya, el paisatge de terra alta. “Frozen morning snow/ Catching the light, buds encased/ in ice, diamond bright” descriu una nevada tan andorrana que no podria esdevenir a cap altre lloc. El llibre és il·lustrat amb les fotografies de Jaume Riba, Jimmy Turner i Judith Wood. Aquesta petita joia es va presentar a la llibreria La Puça del barri antic dilluns, i ja està a la venda.
(Publicat al BONDIA el 15 de juny de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dimarts, 5 de juliol del 2016

Qui menja sopes, se les pensa totes


Des que la meva filla ha crescut i s’ha fet una gran patriota encampadana, m’adono que escric molt sobre Encamp. Aquest cop estava temptada d’escriure sobre la Nit de papallones organitzada la setmana passada pel Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya d’Andorra, que va començar a les 20.30 a la Biblioteca Comunal d’Encamp i va acabar a mitjanit a la GR-11, per sobre de la torre dels Moros a les Bons, on els paranys de llum ultraviolada havien atret multitud de papallones nocturnes de tots els colors.
És, tal vegada, l’excursió més exòtica que hi he fet des que hi visc. Però tinc avui un altre tema de què us vull parlar, també d’Encamp i, a diferència de la Nit de papallones, que no tornarem a fer fins l’any vinent, us pot interessar per l’any que som. Mireu. Al carrer Pas de la Casa, número 4, just al costat de l’hotel Pere d’Urg, hi ha un restaurant que si no hi aneu, aviat tancarà, i em sabria molt greu que tanqués.
Tal com pinta la crisi, potser no arribaran a la propera Nit de papallones, i això que fan batejos i comunions i aniversaris i totes aquestes coses, i tenen lloc perquè juguin els nens i una guitarra si algú s’anima a cantar i un karaoke per raons semblants. I són molt agradables. Bé, què us he d’explicar sobre el tema de la crisi: és el que és, millor us parlo del restaurant en si, que ens ho passarem millor. Tenen cervesa russa d’aquella que bevíem als carrers de Moscou a la meva època d’estudiant, i fan els Stroganoff de carn de cavall i de pollastre, també fan sopes de verdura com les que feia la meva àvia, que els àngels la tinguin al cel.
L’any passat, quan els dimarts acabava les classes abans del que era habitual, sempre hi anava a menjar una sopa a quarts de vuit del vespre, abans de recollir la Laura a la piscina del centre esportiu. S’hi estava molt bé, a les vuit, abans que vinguessin els altres clients: més d’un article del BonDia, que sempre surt els dimecres, s’hi va gestar o revisar. A part del típic menjar rus a la carta, entre setmana fan un menú de tres plats per 10 euros, al migdia i a la nit, i cuinen superbé. El restaurant es diu El Cresper, i no sé què és, un cresper: el nom no és nou, ja podria ser l’abreviació del nom d’algú que es digui Pere Crespo, o dues germanes Cristina i Esperança o què sé jo.
Recordo que molts anys enrere era un restaurant francès que ens agradava quan érem joves, després no sé qui més el va tenir, i els que el porten ara són una parella: ella és russa, ballarina professional de Sarátov; ell, un català de Tarragona, arribat a Andorra fa uns quants anys, que sempre s’ha dedicat a la restauració. Fan cuina internacional, plats russos, plats espanyols, una mica de tot. Aneu-los a veure, que menjareu bé i em fareu molt feliç si els ajudeu a passar l’estiu. Podeu reservar al 854 833, o veniu sense reserva. Apa, bon profit.
(Publicat al BONDIA el 8 de juny de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.