dissabte, 4 de novembre del 2017

Estanys de Tristaina, tristor i bellesa

Una ruta circular d’uns cinc quilòmetres
Quin mes d’octubre més angoixant, i quina por que passo cada cop que penso en tot el que està passant al país veí del sud, amb el qual, ara m’adono, tinc molt més lligam que no em pensava! Cap home és una illa, i cap país és aïllat del que passa a les seves fronteres. Així, nosaltres, petits, sorpresos i desconcertats, ens hem quedat mirant cap al sud sense poder dir paraula, conscients de les fermes i oposades conviccions dels dos coprínceps, dues parts inseparables que són, indivisiblement, el nostre cap d’Estat. “Equidistant” però no del tot equidistant, sinó més aviat “amb el cor partit”, com deia l’Eva Arasa, miro els esdeveniments més enllà de les nostres fronteres amb una ferma convicció que des del meu punt de vista, “from where I am standing”, des del punt de vista d’un complet i indiscutible foraster que soc per a tots ells, ningú hi té raó.
Sabent que no hi tinc raó (perquè soc filla d’un imperi que es va desfer davant dels meus ulls adoptada per un estat petit i indefens), i que si, pel joc cruel d’atzar, algun dia l’arribés a tenir, no em serviria de res tenir-la, no em queda res més que gaudir de cada dia, de cada moment, de cada pic i llac, de cada passeig, de cada raig de sol. Aquí parlem de les nostres muntanyes que en algun moment de la història van acollir els refugiats de tots els bàndols, de tota mena. Aquí parlem del descobriment d’un país orgullós i tancat: Andorra.
El nom dels estanys de Tristaina, on neix el Valira del Nord, em sona a tristor, però no sé si prové de la tristesa: a la web d’Andorra Turisme llegim que el nom ve de Tris Stagnu, que significa que són estanys molt ben agrupats. Estan situats a la parròquia d’Ordino, una mica més enllà del famós monument en forma d’una ‘O’ situat a l’indret anomenat ‘Punt Sublim’: la circumferència símbol de la perfecció i de l’eternitat obra de Mauro Staccioli, anomenada, si no vaig errada, ‘Arcalís 91’, que representa, segons llegim a la web cultura.ad, “l’oposició entre la llei natural (no la llei de la natura) i la llei de l’home, gairebé sempre artificial”. El recorregut és circular i no té cap dificultat especial, tot i que és aconsellable fer-lo equipats amb bones botes de muntanya, per si us plou. Nosaltres el vam fer en 2 hores 22 minuts, anant xino-xano. El desnivell, tant de pujada com de baixada, és d’uns 302 metres: el punt més baix és a 2.173 m, i el punt més alt, a 2.409 m.
És la ruta més visitada de tota Andorra, ja que dona la possibilitat de veure tres magnífics llacs  d’alta muntanya (diuen que a l’Estany de Més Amunt s’hi pot banyar, però a l’octubre no us ho aconsello) al costat dels quals hi pasturen cavalls perxerons, sense fer cap gran esforç. Els llacs són tres: l’estany Primer, el d’aigües blaves, envoltat de prats coberts de campanetes liles, amb estams taronges, que trobes a 20 minuts de camí.  Després es troba l’estany del Mig, envoltat de tarteres i colls, que sembla una foca que descansa, i el tercer és l’estany de Més Amunt, al peu del pic de Tristaina, que té una forma arrodonida.
Hi ha camins diferents al voltant dels llacs. Nosaltres vam agafar el camí que passa al costat dret de l’estany Primer cap a l’estany del Mig: aquest és un camí especialment recomanat per fer una sortida amb nens. És més curt que el que comença darrera del restaurant de dalt de l'estació d'Ordino-Arcalís, continua per l’esquerra de l’estany del Mig, passa al costat d’una pendent abrupta i pren gairebé tres hores.
(Publicat a l'Ara.ad el 28 d'octubre de 2017)

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Votem com cal

Per què una persona qualsevol, pacífica i sense ambicions polítiques concretes opta per sortir al carrer amb una bandera demanant llibertat i justícia, tot sabent que per als qui representen els poders públics de l’Estat el seu clam equival a una revolta? Per què arriba un moment que la gent de pau es reuneix a desenes, a centenars, a milers, a milions? Encara més notable és el fet que, ben sovint, aquestes mateixes persones que avui en dia s’enfronten a càrregues policials, mai de la vida no haurien pensat de fer-ho sis o set anys enrere. Les condicions en què vivia el país eren més o menys equivalents a les actuals, però la població semblava acceptar-les majoritàriament. Malgrat les freqüents notícies als mitjans de comunicació sobre la corrupció a l’administració pública, la davallada del nivell de vida i la pràctica impossibilitat d’entrar al parlament si no es pertanyia a un partit “aprovat” pels qui ja eren al poder, fa una dècada tothom tenia assimilat que la participació popular en la política estava disminuint. De fet, tots pensàvem que la indiferència a la cosa pública s’havia estès perillosament i irremeiablement. Estàvem convençuts que la paraula més adequada per descriure la percepció dels concepte d’eleccions per part d’amplis i diversos sectors de la població era “la desafecció”. Ens semblava clar que els joves només estaven interessats a guanyar-se la vida a l’economia del mercat i posaven els ideals polítics a l’últim lloc de l’escala de valors.
Qui ho anava a dir que el poble sortiria als carrers massivament, sense que als vídeos de les detencions es vegin borratxos ni desequilibrats, per a demanar –més aviat exigir– no pas una pujada dels sous ni bones carreteres ni millors serveis sanitaris (millores que, de passada sigui dit, no els anirien gens malament) sinó la possibilitat de votar en condicions dignes, amb una llista prou ampla de candidats procedents de totes les formacions polítiques? Naturalment, hi ha una força política que encapçala la majoria de protestes, però seria estrany suposar que els ciutadans rasos amb uns cartells “votem com cal” de fabricació casolana pensin treure profit d’un canvi de partit al poder: no aspiren a carteres ministerials ni volen esdevenir alcaldes. El que defensen, o com a mínim allò que pensen que defensen, és la dignitat d’un ésser humà com a “home polític”, el dret de decidir sobre el seu futur i el futur dels seus fills. Cosa per a la qual necessiten que a la llista hi surti més d’un possible, i viable, candidat a la presidència.
Queden cinc mesos fins a les properes eleccions presidencials de la Federació Russa, i cada setmana en una o altra ciutat de l’immens territori del país més gran del món la gent es reuneix per fer sentir les seves veus en el desert del silenci de ciutadans prudents.
(Publicat al BONDIA el 18 d'octubre de 2017). 
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

diumenge, 24 de setembre del 2017

La ruta de Montmalús, pic i llac, passant per Pessons

Vistes panoràmiques inoblidables, aigües cristal·lines de l’estany i núvols de mosquits

Fa just tres setmanes des que vam fer la ruta que us presento, i ja se’m fa difícil imaginar que puguem tornar a repetir el mateix circuit fins a que no comenci la primavera, a no ser que el fem amb esquís de travessa. Avui estem a zero graus, i les pistes d’esquí que vam creuar per arribar a la famosa 'platgeta d’Encamp', l’estany de Montmalús, ja estan enfarinades i els estanys els ha cobert una fina capa de gel.
Fa tres setmanes, dúiem samarretes i pantalons curts, i el sol inclement d’agost em va deixar una marca vermella al coll i a les espatlles. Vam deixar el jeep al pàrquing del Cubil de Grau Roig, i vam pujar cap l’Estany Primer de Pessons, des del qual ja es divisa el cim de Montmalús, acompanyats pel so de les esquelles: hi havia força vaques pasturant per les pistes. Acabàvem d’arribar de Noruega, de les contrades on les muntanyes s’assemblaven a les nostres fins a tal punt que va haver-hi moments quan no sabíem si tot el viatge cap al nord no havia estat un miratge, un engany, mentre que, embruixats, havíem romàs a la Vall del Madriu tota l’estona. A la tornada, però, i pujant cap a la Vall del Madriu de veritat, de seguida vam entendre que el que ens recordaven les costerudes vessants de les muntanyes al voltant del fiord de Geiranger era l’Andorra de primavera, no la de finals d’agost: a Encamp, el temps de la verdor exuberant ja havia passat, l’herba era més groguenca. Sense la proximitat del mar, les roques es veien més grises.
Vam agafar el camí de l'esquerra que pujava per una canal que ens va deixar al final del teleesquí de Montmalús, just a l'entrada de la pista Granota. A partir d’allí, vam seguir una ruta marcada fins al coll de Montmalús per ascendir al pic (2.781 m). Caminar per les pistes a l’estiu em fa patir una mica, em fa l’efecte que la muntanya s’hi troba ferida gairebé talment com als centres urbans: per tant, la primera part de la ruta, fins al moment d’arribar a l’espai protegit de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, no la vaig trobar tant plaent com la segona. En canvi, els meus éssers més propers, andorrans i esquiadors, caminen per les pistes amb més alegria i amb una certa emoció: aquí he saltat, aquí s’ha de fer el xus, aquí hem d’anar més amb compte perquè hi ha riu.
Al meu pas lent, l’ascensió fins al pic des del pàrquing es va fer en dues hores aproximadament: 1 hora i 40 minuts des de l’Estany Primer de Pessons. En parts, la pujada és força empinada però en cap moment arriba a presentar cap dificultat si no teniu problemes de salut: el camí va fent ziga-zaga. Hi vam veure grans manades de cavalls, i vam sentir crits de marmotes.
Ara que els 'estripagecs' del Pere Moles coronen els pics principals de la parròquia d’Ordino, començo a pensar que seria divertit que hi hagi alguna escultura bonica a tots els pics del país: de moment, el pic de Montmalús només el marca el típic pal al mig d’una pila de pedres (a la qual afegim les nostres pedretes per assenyalar la nostra arribada), però la panoràmica que s’obre des del pic és una d’aquelles que de més satisfacció de viure aquí i de més emoció m’omplen: s’hi poden admirar el cercle dels Pessons, amb el Cubil al fons, el circ dels Colells, els pics de gran bellesa com l’Alt del Griu, el pic d’Ensagents, el pic de l’Àliga...
Al Cercle dels Pessons la meva filla en diu la corona dels Pessons, segurament repetint l’expressió del mossèn Ramon Rossell, aficionat a la poesia de Jacint Verdaguer: al Canigó hi ha una referència a “los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ que de brillants i gemmes li ofereixen/ aqueixes cimes on lo cel reposa”. Vam observar també la Vall de la Llosa, i als nostres peus, l’estany de Montmalús amb el refugi i la serra del Cadí. Aleshores, malgrat que la fita inicial de l’excursió era el pic, vam decidir dirigir-nos cap a l’estany.
Hi vam arribar una hora més tard. L’estany de Montmalús, amb els pics de la Muga i la Tossa Plana de Lles darrere, amb un refugi de 14 places al costat, és un dels llocs més idíl·lics per acampar, per banyar-se, per fer el cabra a la sorra mullant-se els peus i caminant dins l’aigua cristal·lina mirant els petits peixos i les algues. La Laura ens va mostrar el lloc on havia posat la seva tenda quan hi van acampar amb AINA, els matolls del costat i les pedres que li servien de coixí, els grans núvols de mosquits que els picaven... Vam dinar a la vora del llac, vam passar una bona estona jugant a l’aigua, i vam reprendre el camí de tornada. El temps total de l’excursió va ser 6 hores i 24 minuts, i la distància, la d’11.71 km, desnivell 914 m, tant de pujada com de baixada.
(Publicat a l'Ara.ad el 18 de setembre de 2017)

dissabte, 23 de setembre del 2017

El Quel i la Quela, i l’olla d’unces d’or


Fa anys i panys, allà on ara és la casa de colònies AINA hi vivien el Quel i la Quela, els pobres de Canillo. Un matí plujós, van sortir a passejar i, just sota l’arc de Sant Martí, van trobar una olla plena d’unces d’or. La Quela es va posar a saltar d’alegria però el Quel es va amoïnar. “I què en farem, ara?”, va dir. “Mai no he vist tants diners. Brillen tant que em quedo cec.” Així, havent menjat una ceba per dinar, va anar a veure el mossèn de Canillo i li va demanar: “Mossèn, si haguéssiu trobat una olla tota plena d’unces d’or, què en faríeu?” El mossèn era un home honrat, i va respondre molt convençut: “Jo donaria els diners a aquells que els necessitin més que jo”. Al Quel li va semblar una bona idea, i es va fer el propòsit de lliurar el tresor a algú que el necessités més que ell.
Va tornar a la borda de pedra tosca sense finestres on vivien, i a l’entrada, la Quela el va abraçar tota contenta, dient: “Per fi ens comprarem una caseta com Déu mana, i unes gallines, i unes ovelles, i tindré un hortet molt bonic tot ple de roses vermelles i margarides blanques”. Però el Quel li va contestar: “No, dona, no ho podem pas fer: hem de donar tots els diners a aquell qui els necessiti més que nosaltres.” I a la Quela li va saber tan greu que el seu home no compartís els seus somnis i es volgués quedar a viure per sempre en una borda fosca i trista, que en lloc de posar-se a discutir se’n va anar a la muntanya. Quan ja portava una bona estona pujant pels senders costeruts, tot de cop se li va acudir una manera de sortir-se amb la seva. Va girar cua, i va baixar corrent. Amb vells draps que va cobrir de cendres, es va afaiçonar una disfressa amb una gepa enorme feta d’un coixí, i es va fer una màscara de cartró que duia un nas enorme i unes celles gruixudes.
Havent-se disfressat, va picar a la porta. “Qui és?”, va dir el Quel. “Soc jo, la gitana que viu al bosc, en un clot profund,” va grunyir la Quela amb un fil de veueta. “No tindreu pas una monedeta per a una vella malalta i morta de gana?” “I tant que sí, senyora,” va respondre el Quel. “Vet aquí mil monedes d’or”. A la Quela li va fer tanta il·lusió recuperar els diners que ja donava per perduts que va fer un bot d’alegria i li va caure el nas i la gepa. El Quel, en veure que la gitana no era cap gitana sinó la seva dona, va dir: “Ai, Quela! Compra’t el que vulguis, amb la meitat dels diners, però jo el que desitjo és ajudar algú que ho necessita.” I la Quela li va respondre: “Gaudim-ne, i fem feliços els més petits! Comprem-nos una caseta i uns terrenys perquè tots els nens que estimen Andorra puguin venir a passar els estius a Canillo amb nosaltres”. I així ho van fer, i al costat de casa van construir l’església de Sant Joan de Caselles perquè, quan els nens vagin a la muntanya, no els piquin els escurçons.
(Publicat al BONDIA el 23 d'agost de 2017)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Els estanys de Juclà, joia amagada

21,3 hectàrees de pura bellesa a 2.299 metres d’altitud



Malgrat el fet de coronar un dels itineraris de natura més visitats de les nostres valls, el llac glacial de Juclà és un dels grans desconeguts entre les joies del paisatge pirinenc. La gran majoria de l’interminable pelegrinatge d’excursionistes que hi arriben, es queden amb la part més propera al refugi guardat. Es barregen amb les famílies alegres que ocupen l’espai a prop de l’aigua i al voltant del refugi, o giren cua i tornen.

El sender que comença al refugi guardat i ens porta una mica més amunt, cap al llac Segon del Juclà serpentejant per les roques que envolten l’estany, és una porta a l’autèntic país de les meravelles i no té res a envejar als camins costaners més encisadors de la Mediterrània. Amb cada pas, l’extensió de les aigües se t’obra més i més, i t’omple d’una sensació inigualable de pau i llibertat, de la certesa de trobar-te al cor dels Pirineus, al cor de la nostra terra. Queden enrere les sorolloses multituds que omplien el camí de pujada amb crits alegres dels menuts i dolorosos sospirs de les víctimes del sobrepès, tabaquisme o vertigen que, per raons per a mi desconegudes, sempre escullen aquest camí particular per torturar els pulmons i vèncer les pors profundes. L’ànima celebra la festa dels colors, dels blaus i verds impol·luts de l’aigua tan cristal·lina on hi habita el tritó dels Pirineus, del rosa dels rododendres i del gris sorrenc de les petites illes.

L’estany de Juclà se t’obre a poc a poc, com un nou amic silenciós, orgullós i tímid, però fidel i sincer, com la gent d’aquí, com la gent de Canillo. És tan fàcil quedar-te a l’entrada, amb la primera impressió, amb el mur de contenció i el bullici dels visitants. Els veritables tresors s’amaguen lluny i fan tot l’esforç de fer-se invisibles. A vint minuts de camí, cap a l’estany Segon -al meu pas i fent les fotos, a mitja hora-, hi ha un metre i mig de roca llisa i unes cordes per ajudar-me a passar. Paro i penso: “No, no es veu perillós -he llegit posts de gent que l’ha fet amb un bebè a la motxilla, cosa que em segueix semblant una animalada però fa entendre que no és cap Everest-, però són les quatre de la tarda i hi vaig sola, més sola que la una, i vaig en direcció contrària, i em queden dues hores de baixada fins a la parada de l’autobús de l’entrada a la vall d’Incles, si és que vull passar pel camí de l’Obac...”.

Faig quatre fotos més, faig l’última ullada al majestuós i enorme circ que domina una de les conques glacials de la vall d’Incles, i m’allunyo del lloc somniat, salvatge i solitari, baixant pel costat dels turistes que es fan fotos; a la neu, amb les cascades, al mig de les flors a les praderes d’alta muntanya, a les passarel·les de fusta que creuen el riu de Juclar. Em quedo amb les ganes de tornar-hi i quedar-me a dormir al refugi guardat de bona cuina -porteu diners en efectiu, que val la pena provar-la!- i bona gent, i pujar al pic d’Escobes (2.781 metres d’altitud).

Vaig fer la ruta des de l’entrada de la vall d’Incles passant pel camí de l’Obac, tant d’anada com també de tornada, xino-xano, en unes cinc hores i mitja, sis i mitja si hi comptem les parades. La majoria dels itineraris que trobareu a la web us parlaran de menys de cinc hores –dues hores i deu minuts d’anada i una hora i 40 minuts de tornada, segons la web visitandorra.com–: aquests itineraris comencen al quilòmetre tres de la vall d’Incles, des del pont de la Baladosa, arribant-hi en cotxe o en autobús, sense comptar l’anada i la tornada pel Camí de l’Obac. Des de l’entrada de la vall, tot plegat, és una distància de 14,95 quilòmetres amb un desnivell de pujada de 539 metres. No us deixeu les botes impermeables, els pals, la gorra i l'aigua.


(Publicat al Ara.ad el 16 de juliol de 2017)

dilluns, 17 de juliol del 2017

El misteri de Max Voloixin

“Quan estimeu algú” –deia Max Voloixin a la jove Marina Tsvetàieva– “sempre voleu que marxi per començar a somniar amb ell”. L’any 1901, el protagonista del llibre Andorra i el poeta, publicat pel Ministeri d’Exteriors a la col·lecció L’Andorra dels viatgers, va passar per les nostres muntanyes com un llamp. Hi va dormir a la neu (al mes de juny!), va recollir informacions sobre el contraban de cigars i vaques i va fer la coneixença del síndic general del moment, al qual anomena el “president de la República” (que “també és l’amo de l’hostatgeria”). Algunes de les observacions que en treu són inexactes; altres contenen una certa veritat irònica: “És un Estat molt curiós. Hi ha dos partits polítics: el conservador, que és espanyol, i el liberal, francès. La principal diferència entre l’un i l’altre és que el segon vol construir una carretera i el primer, no”. La lleugeresa dels comentaris que fa és pròpia d’un viatger ric, il·lustrat i “civilitzat” –un aristòcrata– a un lloc de vida pobra, dura i senzilla: avui en dia, la truita s’ha girat i es podria esperar la mateixa mena de conclusions mig fantasioses, mig divertides d’un viatger andorrà que vagi a visitar el poble de la meva àvia a Rússia.
Passaren anys i anys. Va arribar el 1917 i la Revolució d’Octubre seguida per la sangonent Guerra Civil, i el poeta rus que va visitar Andorra va esdevenir el poeta que més estimava la pau. Max Voloixin acollia a casa seva diverses persones perseguides pels dos bàndols, sense parar esment de l’afiliació política de la gent que salvava. És més: allà on més a gust se sentia aquest antic estudiant de dret, gran coneixedor dels simbolisme francès i habitual dels salons aristocràtics de Petersburg era a la muntanya. Era un home gros i gras, però passava els dies caminant pels senders costeruts de Koktebel, el poble de Crimea on es va instal·lar definitivament pocs anys després de tornar del seu curt pas per Andorra.
A l’etapa muntanyenca de la seva vida es va avesar a vestir una túnica llarga, a l’estil de la sotana de mossèn Cinto Verdaguer, i grimpava per les roques amb sorprenent facilitat. S’interessava per les ciències ocultes, per l’herència dels càtars, i de tot cor estimava la Mare de Déu, Matoll Ardent que mai no es consumeix. Va demanar ser enterrat al lloc més alt del seu poble, i és allà, al cim de la muntanya de Genísser, on el van enterrar, caminant nat, grimpador nat. A la seva autobiografia, esmentava Andorra a la llista dels llocs visitats durant els seus “anys de pelegrinatge (1898 – 1905)”, entre Sardenya i Louvre: un repertori curiós de “països, museus i biblioteques”. Havia passat pocs dies a casa nostra: de seguida va marxar cap a Mallorca, exòtica i misteriosa. S’hi va quedar el temps exacte perquè les muntanyes comencessin a somniar amb ell.
(Pubilcat al BONDIA el 26 de juny de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

divendres, 2 de juny del 2017

Camí de les Pardines

No hi ha dubte que l’hivern ofereix tantes oportunitats a l’excursionista com l’estiu, si és vostè un entusiasta de l’esquí de muntanya, o una persona avesada a caminar amb raquetes. Jo no ho soc. Les males llengües afirmen, ben carregades de raó, que la preparació física i capacitat tècnica que tinc mai no em permetran posar-me a fer esquí de travessia. Això de caminar amb raquetes sí, deu estar tirat, o així jo recordo de l’única vegada que vam pujar, fa molts hiverns, al refugi de Sorteny de nit. En fa tants anys que no recordo com, per art de màgia, em vaig trobar amb les raquetes als peus i un frontal al cap, tot i que era una clara nit de lluna. Recordo la sorpresa de poder avançar sense enfonsar-me, i no m’explico per què mai he tornat a posar-me raquetes. Hi ha pocs llocs pels quals s’hi pot caminar amb meres botes de muntanya quan fins i tot les simples carreteres semblen pistes de patinatge. El Camí de les Pardines n’és un.
El Camí de les Pardines, que va dels Cortals d’Encamp al Llac d’Engolasters, és un dels itineraris que, des del meu punt de vista, té més encís a l’hivern que a l’estiu. A mig matí del diumenge, la pujada per la carretera dels Cortals -uns 10 minuts en cotxe- és quasi deserta. La ruta s’inicia a la cruïlla de la carretera dels Cortals amb la Borda de les Pardines (una mica abans del km 3 de la CS220), i hi ha bastant espai a l’aparcament. A més a més del sender pla i fàcil i vistes espectaculars, avui tenim el privilegi del silenci, amb el cruixit de la neu fresca sota els peus. La majoria de les famílies que s’hi veuen els diumenges quan floreixen les plantes del Pirineu al jardí botànic deuen ser a les pistes. Entre els quatre gossos acompanyats dels seus propietaris, nosaltres dos i un ciclista despistat que porta la seva bicicleta pràcticament en braços, hi som poquets, i estem distribuïts a les alçades diferents dels 3 km de l’itinerari.
Ahir a la nit va nevar, i la capa de neu que cobreix les plaques de gel és tan espessa que s’hi camina com si trepitgéssim la sorra de la platja. La cascada del riu de Montuell sembla feta d’estalactites, tota vestida de blanc, immòbil. Els berenadors i el mapa del mirador amb vistes als pics de Llevant, Torralleda i de la Pala Alta, semblen extrets d’una pel·lícula d’aventures d’ossos blancs al Pol Nord. La Mare de Déu de l’Ecologia, estiuenca i festiva, observa el regne de febrer amb un somriure d’aprovació. Xino-xano, hem trigat gairebé una hora i mitja en fer els sis quilometres i escaig que representa l’anada i tornada pel Camí de les Pardines. En arribar als restaurants, hem baixat al Llac d’Engolasters on els múltiples turistes pujats precàriament a allò que sembla sortidors d’aigua de metall, es fan les fotos. Sí, crec que han sigut quaranta-cinc minuts de camí d’anada i aproximadament quaranta de tornada. Hem parat un moment per fer un cafè a La Dama del Llac a la caloreta de la llar de foc, i hem girat cua per fer la mateixa ruta des de la qual, en altres èpoques de l’any, hem pujat al Cap dels Agols i hem baixat pel Camí del Riu Blanc.

Quan més vegades vaig fer el Camí de les Pardines -un dels itineraris més plans del país i d’accés més fàcil- va ser fa dotze anys, quan estava embarassada de la Laura, i just després, quan ja havia nascut i la hi portava amb mi, penjada en una motxilla. Aleshores pensava que es podria dir Camí de les Padrines. De les Padrines i de les Embarassades. I dels Cotxets. I dels Gossets. I dels Corredors.
(Publicat a l'Ara.ad el19 de febrer de 2017)

dimecres, 10 de maig del 2017

Camí de les Barreres i Camí de Rebolians

D’Aldosa a Anyós, i de tornada


Aventurem-nos a la Vall del Nord: fa molt que no hi paràvem peu. Aquestes setmanes, encara tenim bon temps i mal temps a parts iguals. Encara no sabem si la primavera s’hi ha arribat per instal·lar-se o està de visita curta i passatgera. Per tant, fem excursions curtes, de petita durada: explorem caminets que no hem tingut temps de passar quan podíem pujar més amunt i veure més.

Just a l’entrada a l’Aldosa, a mà esquerra, un xic més enllà del lloc on sempre hi pasturen cavalls marrons amb crins negres, preciosos i ben alimentats (Carretera de la Creu Blanca 26), comença un camí que en teoria, només ens hauria d’ocupar 25 minuts: el Camí de les Barreres i el Camí de Rebolians. No s’ha d’agafar la senda de l’esquerra, que travessa el bosc: baixem per les fulles seques, fulles mortes de roure que cobreixen allò que sembla el llit d’un riu sec. N’hi ha tantes que ens hi enfonsem gairebé fins als genolls.

El caminet es pot fer, com el vam fer nosaltres, sense pals i amb texans, amb bosses de cuitat a les espatlles. Ara bé, ho agraireu si porteu botes de muntanya, ja que us esperen ponts d’estabilitat molt relativa fets de quatre troncs posats en ratlla, baixades abruptes i pujades d’aquelles on trobes cadenes clavades a la muntanya de les quals agafar-se; també bassals de fang (els texans van quedar decorats d’una forma particularment creativa). Hi ha moments del camí quan et comences a lamentar que ja no tenim rucs i mules al llom dels quals travessaríem el bosc amb certa comoditat i amb la càrrega que calgui.

És un bosc ple d’ocells, de corbs enfadats amb la nostra presència maldestre, de cargolets, de merles d’aigua i cueretes blanques. Anem xino-xano, i als trenta minuts se’ns acaba el Camí de les Barreres i se’ns comença el Camí de Rebolians, a la vora d’un torrent, on travessem un pont estable, de fusta sòlida i treballada. A partir d’aquí, pugem més ràpidament, perquè, com sempre, hem començat a caminar al capvespre, i si triguem gaire, el sol se’ns pondrà i caminarem a les fosques.

A poc a poc, darrera dels avets, a uns 40 minuts de camí, se’ns dibuixa la silueta preciosa de Sant Cristòfol d’Anyós, patró dels motoristes especialment venerat pel meu sogre, camioner de tota la vida: l’església on als estius, el 10 de juliol, es beneeixen els vehicles. Seiem un moment al costat de Sant Cristòfol, i reprenem el camí de tornada per la carretera. Quan vas a peu, la vista de les muntanyes majestuoses t’impacta més, tens més temps per interioritzar-la i gaudir-ne. Amb una parada tècnica per beure aigua cristal·lina de la Font de Mordell, el trajecte d’Anyós a Aldosa ens ocupa poc més d’un quart d’hora: ja hi tornem, a la vora del tancat on els cavalls de color de xocolata mengen fenc i herba seca d’un contenidor verd. Els núvols blancs en forma de dracs i guineus, que miren el Comapedrosa des de dalt, a poc a poc es tenyeixen de groc, de taronja i de rosa. Tota la passejada ens ocupa una hora completa, 60 minuts.

(Publicat a l'Ara.ad el 9 d'abril de 2017. Foto: Sant Cristòfol d'Anyós vist des del Camí de Rebolians / Jordi Santañes Molina)

dimarts, 9 de maig del 2017

Bellesa essencial

Jaume Riba i la seva càmera formen part orgànica del nostre paisatge. El calm de Claror a principi d’hivern és un desert de matolls i neu, sota un cel nuvolat i immens. Les plaques de gel a l’estany de la Bova són ales i ulls de libèl·lules, làmines llargues, arrodonides, fràgils i fantasioses. A l’altra banda de la vall, al solà de Ràmio, ens mira un isard d’ulls tristos i nobles, tan vius i distints dels ulls dels caps d’isards caçats i dissecats que de vegades contemplem a les parets dels restaurants de cuina casolana. A tot el món no hi ha res comparable amb el camí del Madriu, la porta a l’Andorra celestial, somniada, angelical. “La bellesa és essencial”, diu el fotògraf, i no pot ser d’una altra manera, i la textura de l’espargani muntanyenc (la bova) a l’estany de Perafita ens commou fins a les llàgrimes, i el pany de la porta de la borda de cal Xic ens sembla una obra d’art perduda, i les rugositats de l’escorça de pi negre ens són properes i familiars com si es tractés de la pell d’un humà estimat. Com de costum, el privilegi de veure el món des del punt de vista de Jaume Riba, “l’home-sol” en les paraules del Sergi Mas, ens transforma en éssers més sublims.
Les imatges d’Àlex Tena, fotògraf de l’equip de la candidatura de la vall del Madriu com a patrimoni mundial, són escenaris d’històries que descobreixes a poc a poc. Les vaques entren a la vall pel port Negre i s’hi endinsen fent una S gegant: el pastor les observa, acompanyat del seu gos. El crani d’ovella prop de la Maiana, blanc, solitari, també ens recorda que la vall té vida, l’altra cara de la qual és la mort. Les formacions granítiques als estanys semblen dracs adormits. El bosc prop d’Entremesaigües, a la tardor, es desfulla i cobreix la terra i la molsa de les pedres amb una catifa de cors arrodonits i secs. L’estany Forcat al crepuscle, a l’alba i a la nit és ple de silencis, d’estels i de núvols. La vall té grans extensions d’espai on l’ull descansa i l’ànima es recupera, i les muntanyes semblen mar, les herbes fan la forma d’ones. El 8,8% del territori d’Andorra és un indret protegit, un santuari de l’esperit inquiet.
Madriu 8.8 és l’exposició d’unes quaranta fotografies de la vall del Madriu-Perafita-Claror a l’edifici Artalroc, la sala d’exposicions del Govern. Les fotografies de Jaume Riba i Àlex Tena, en blanc i negre, es complementen amb un audiovisual que ens permet contemplar la vall vista per ells mateixos, però en color i en moviment. L’exposició és gratuïta, però val la pena invertir 15 euros per adquirir el llibre que inclou totes les fotografies de l’exposició conjuntament amb els textos i poemes de Manel Gibert, una obra d’amor dedicada a la nostra terra, l’Andorra d’ensomni, un país ideal.
(Publicat el BONDIA el 8 de març de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 8 de maig del 2017

Adeu, pàtria

Feia un fred penetrant i corprenent, d’aquests que es fabriquen expressament pels pobles de mar, no fos cas que als forasters se’ls acudís el pensament esbojarrat d’instal·lar-s’hi permanentment. Al barri de Pedralbes, em vaig fer una foto amb el passaport que retornava i em vaig esbroncar silenciosament per muntar un melodrama per un procediment burocràtic, i a més a més indispensable per identificar-me ja del tot amb el país on visc des de fa uns vint anys, que estimo i respecto (ho vaig pensar i, tot seguit, vaig sentir una veueta que deia “i el teu país d’origen, no el respectes?, no l’estimes?”, i em vaig haver d’excusar dient “sí, sí, però he hagut d’escollir un dels dos i ja he fet la tria”). Vegeu, això de no posar-me melodramàtica em costa un pelet, ehem, em costa un munt, per no constatar que m’és impossible, cosa que per altra banda és natural perquè a casa meva tots som una colla d’exagerats. Una estona abans, en la trucada de WhatsApp, la meva inapreciable progenitora, que després de la mort del pare sembla que hagi heretat, a falta d’altres béns, la seva capacitat de parlar en broma com si parlés de debò, havia disparat: “Així, ja hauràs renunciat a la mare?”, i per un moment em vaig plantejar si era probable que veritablement m’ho recriminés, tot recordant una entrevista amb una senyora gallega molt maca, d’Encamp, que deia que per a ella deixar de ser espanyola hauria estat com faltar a la mare. Bé, si li havia faltat li havia faltat, i ja em dirigia a l’oficina consular de la Federació Russa de Barcelona per recollir el certificat segons el qual havia deixat de ser ciutadana russa, a canvi dels documents que m’identificaven com a tal. Era un tràmit molt senzill. Havien processat el meu cas per la via ràpida i procediment abreujat, i el permís ja m’hi esperava.
Sí, el permís. A Rússia, aquestes coses funcionen així. Per renunciar a la nacionalitat russa no basta amb la teva pròpia voluntat: les autoritats t’han d’atorgar el vistiplau per fer-ho. Has de sol·licitar al departament regional del Servei Federal Tributari que certifiqui que no hi consta cap deute fiscal teu, donar-te de baixa del registre municipal, i entrar una petició fent constar que no se t’havien confiat secrets d’Estat, que no tens antecedents penals ni la condició d’encausada en una causa penal oberta, ni una obligació pendent i incomplerta de fer el servei militar, i que ja has esdevingut, ni que sigui de forma provisional, nacional d’un altre país i no et convertiràs en apàtrida. A més d’explicar els motius pels quals ho sol·licites. Tot plegat té una certa semblança amb un divorci amistós d’una parella que no té fills ni béns en comú. Quant a la meva renúncia, ja feia dies que s’estava tramitant, i ara s’ha fet oficial i final i amén. Ja soc andorrana. No soc res més. Soc vostra.
(Publicat al BONDIA el 8 de febrer de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Tot sembla més bonic vestit d’hivern

Quines ganes que en teníem, oi, de neu? Cada vegada que ens vèiem, miràvem el cel i l’esperàvem, com si ens hagués de solucionar tots els mals, i ens dèiem que era el primer any que havíem arribat a Nadal sense neu, al gener sense neu. Fèiem temps esperant que els nens arribessin dels entrenaments i ens explicàvem com, anys enrere, les voravies d’Andorra la Vella i Escaldes n’estaven plenes durant dos o tres mesos, cada hivern, com que no hi havia ni tants cotxes, ni tantes cases ni tants pisos, ni prou màquines per treure-la, ni res... I per damunt d’Escaldes, guaita, ja era la Sibèria profunda, o com a mínim l’oest del Japó, i els veïns d’Encamp anaven pel passeig del riu per un caminet petit-petit entre els munts immensos de neu.
Eren altres temps, els temps de les neus d’antany, quan els andorrans deixaven el cotxe al mig del carrer amb la clau ficada, perquè el pogués moure qualsevol a qui li molestés; quan a les pistes hi havia més telearrossegadors que telecadires. Quan hi havia més turistes a l’estiu que a l’hivern. Quan l’agulla de Caldea no s’aixecava encara enmig de la vall; quan no pagàvem impostos i no sabíem de què servia un número de registre tributari; quan els andorrans fills de pare estranger no votaven; quan els metges fumaven a la seva consulta; quan una bona part de la cultura catalana sobrevivia i es refugiava a les nostres muntanyes; quan la gent de bé es podia guanyar bé la vida fent de contrabandista o de prestanoms. Eren èpoques que ara, mentre a poc a poc ens apropem a la madura edat de cinquanta anys, se’ns han tornat daurades.
Vençuts per la nostàlgia, aclaparats pel canvi climàtic, esperàvem la neu, i les mares reunides al voltant de la Valireta, les encampadanes de tota la vida, sospiraven i ens deien: “Tranquils. Millor, millor que no nevi tant. Que nevi a les pistes. Aquí, a la ciutat, ja ens va bé tal com està.” I feia un sol gloriós, i cada cop que ens vèiem ens dèiem que s’havia de netejar l’atmosfera, que no era gens normal, i desitjàvem que les temperatures baixessin, que tots els boscos es vestissin de blanc, que els carrers es gelessin, que sense això no era hivern, i l’hivern s’ha apiadat de nosaltres. Hem arribat a veure cotxes enterrats sota la neu, ens hem enfonsat fins als genolls als carrers i als pàrquings oberts, ens hem fotografiat al costat de les fonts gelades i els ninots de neu a la porta dels iglús fets recentment i hem posat cadenes a les rodes del cotxe als llocs menys esperats. Tot sigui dit, els serveis comunals han estat eficients, i al cap de tres dies tot ha tornat a la normalitat. Cotxes desenterrats de la neu, carrers nets..., fins que l’hivern torni a recordar que és hivern, fins a la propera nevada.
(Publicat al BONDIA el 25 de gener de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)