dilluns, 8 de maig de 2017

Tot sembla més bonic vestit d’hivern

Quines ganes que en teníem, oi, de neu? Cada vegada que ens vèiem, miràvem el cel i l’esperàvem, com si ens hagués de solucionar tots els mals, i ens dèiem que era el primer any que havíem arribat a Nadal sense neu, al gener sense neu. Fèiem temps esperant que els nens arribessin dels entrenaments i ens explicàvem com, anys enrere, les voravies d’Andorra la Vella i Escaldes n’estaven plenes durant dos o tres mesos, cada hivern, com que no hi havia ni tants cotxes, ni tantes cases ni tants pisos, ni prou màquines per treure-la, ni res... I per damunt d’Escaldes, guaita, ja era la Sibèria profunda, o com a mínim l’oest del Japó, i els veïns d’Encamp anaven pel passeig del riu per un caminet petit-petit entre els munts immensos de neu.
Eren altres temps, els temps de les neus d’antany, quan els andorrans deixaven el cotxe al mig del carrer amb la clau ficada, perquè el pogués moure qualsevol a qui li molestés; quan a les pistes hi havia més telearrossegadors que telecadires. Quan hi havia més turistes a l’estiu que a l’hivern. Quan l’agulla de Caldea no s’aixecava encara enmig de la vall; quan no pagàvem impostos i no sabíem de què servia un número de registre tributari; quan els andorrans fills de pare estranger no votaven; quan els metges fumaven a la seva consulta; quan una bona part de la cultura catalana sobrevivia i es refugiava a les nostres muntanyes; quan la gent de bé es podia guanyar bé la vida fent de contrabandista o de prestanoms. Eren èpoques que ara, mentre a poc a poc ens apropem a la madura edat de cinquanta anys, se’ns han tornat daurades.
Vençuts per la nostàlgia, aclaparats pel canvi climàtic, esperàvem la neu, i les mares reunides al voltant de la Valireta, les encampadanes de tota la vida, sospiraven i ens deien: “Tranquils. Millor, millor que no nevi tant. Que nevi a les pistes. Aquí, a la ciutat, ja ens va bé tal com està.” I feia un sol gloriós, i cada cop que ens vèiem ens dèiem que s’havia de netejar l’atmosfera, que no era gens normal, i desitjàvem que les temperatures baixessin, que tots els boscos es vestissin de blanc, que els carrers es gelessin, que sense això no era hivern, i l’hivern s’ha apiadat de nosaltres. Hem arribat a veure cotxes enterrats sota la neu, ens hem enfonsat fins als genolls als carrers i als pàrquings oberts, ens hem fotografiat al costat de les fonts gelades i els ninots de neu a la porta dels iglús fets recentment i hem posat cadenes a les rodes del cotxe als llocs menys esperats. Tot sigui dit, els serveis comunals han estat eficients, i al cap de tres dies tot ha tornat a la normalitat. Cotxes desenterrats de la neu, carrers nets..., fins que l’hivern torni a recordar que és hivern, fins a la propera nevada.
(Publicat al BONDIA el 25 de gener de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada