divendres, 30 de desembre de 2016

'Shelter'

“¿Què em passarà a partir d’ara? Al cap d’un temps, he deixat de pensar-hi. Tal vegada me’n vaig oblidar... de pensar... completament.” Amb aquestes paraules, pronunciades en japonès en una veu dolça i trista, comença la història de la Rin. La Rin viu en un món on no hi ha cap ésser viu a part d’ella. S’envolta de plantes i paisatges que dibuixa en un programa de realitat virtual semblant a Minecraft. Han passat 2.539 dies sense que rebi cap missatge. La Rin té 17 anys i viu en el seu univers virtual des de l’edat d’uns 11 anys: 2.539 dies equivalen a 6,95 anys d’espera.
Entre altres compromisos laborals, faig classes d’anglès a adolescents. Davant dels joves aficionats a la música electrònica i a la creació d’imatges amb ordinador, em sento una mena de neandertal desplaçat en el temps: els meus coneixements, d’una altra banda ben bàsics, sobre el que haurien de ser les preferències estètiques d’un ésser humà mínimament format, són anteriors a la Revolució Russa. L’empremta visual i sonora dels últims cent anys de la història humana en la meva ànima és obscura i confusa: ¿què me’n dieu, de Crunchyroll i Porter Robinson, si encara em costa pair Egon Schiele i Alban Berg? I no, no és la bretxa entre generacions. Quan jo tenia 14 anys, The Future Sound of London ja estava a punt de treure ISDN, i tinc amics que l’han escoltat mil vegades. Ni es tracta d’una diferència intrínseca de gustos: tot l’art em costa igual, m’impacta massa i em confon. No tinc millor comprensió de Scarlatti que d’Iron Maiden. La part curiosa és que sempre he tingut a la meva vora algú amb predisposició a familiaritzar-me amb l’obra de Scarlatti; en canvi, ningú m’explica res d’Iron Maiden. És com si els vuit anys de piano clàssic cursats a l’adolescència llunyana m’hagin barrat l’accés a l’univers dels estils musicals que no són, d’entrada, benvinguts a la Societat Filharmònica. “Com dieu, Shelter d’Artur Robinson?” “Porter Robinson.” La resposta és amable, però l’expressió em diu clarament que cap DJ deixaria que els seus pares li posessin el nom d’Artur. Per tant, en arribar a casa m’endinso en un món on el codi de vestimenta inclou, o no exclou, barrets de llana amb dibuixos de gelats, els habitants del qual es diuen Madeon, Gigguk o Crunchyroll. És un món ben bonic: us hi dono la benvinguda.
Shelter és un vídeo musical produït en col·laboració amb l’estudi japonès A-1 Pictures Asagaya Studio. L’anime combina el ritme optimista de la cançó amb la solitud de la realitat virtual i la nostàlgia humana per un món destruït. La Rin viatja per l’espai obert en un vehicle d’una plaça, connectada a la nau com els humans lligats a la Matrix, a la recerca d’un planeta que pugui ser la seva nova llar: la Terra ja no és res més que un record. ¿Hi arribarà? Qui ho sap, però hi fa via, a través d’un mar de tristesa i d’esperança.
(Publicat al BONDIA el 14 de desembre de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada