Es veu que tot això ho va començar Mark Twain, que deia que si mengéssim una granota viva cada dia per esmorzar, passaríem la resta del dia amb una serenitat envejable sabent que ja no l’hem de tornar a menjar fins l’endemà. Doncs això, per aquestes contrades la granota ens devia haver semblat massa poca cosa, tal vegada massa apetitosa i tot per amargar-nos el matí (i, en conseqüència, alegrar-nos la tarda i el vespre). Per tant, vam optar per fer una esmena a l’expressió: ara parlem de menjar-nos el gripau.
“Menja’t el gripau”, diu el meu marit amb cara d’entès cada cop que em veu estressada fins a no poder més, fent voltes pel pis com una ànima en pena i estirant-me els cabells. “No hi ha cap gripau”, grinyolo. I em poso a la defensiva: “El que em passa és que tinc massa coses per fer i no sé per on començar.” El Jordi somriu amb expressió de doctor honoris causa en ànima humana. “Oh i tant que saps per on començar. ¿On és el gripau? Busca’l. Ja saps que te l’has de menjar. Com més aviat te’l mengis, millor et sentiràs després.” “Quin gripau ni quines punyetes”, dic jo amb un posat de pobre víctima, incompresa pel món fred i inhòspit. “I tant que n’hi ha, de gripau. Tens tots els símptomes d’estar-lo evitant. Un cop t’ho hagis tret de sobre, tot es posarà al seu lloc.”
“No, no, no, no”, dic jo, amb cara de màrtir, “no vull, no vull, ja ho faré més tard (traduir la novel·la, preparar els documents comptables, fer la pràctica de procés civil, ompliu l’espai en blanc corresponent a la tasca obligatòria que estic evitant amb qualsevol idea que bonament us plagui), ara estic massa ocupada, he d’escriure l’article, he de preparar les classes, he de fer els horaris, tinc altres coses a fer”. “Jo sé el que et dic”, insisteix el bon home (àlies la veu de la meva consciència): “Deixa de procrastinar. Te l’has d’empassar i ho saps.” Em poso a rentar els plats. Em miro el Facebook. M’observo al mirall. Mentrestant, el gripau, desvergonyidament verd, ulls negres i cruels com dos platets, gras i lliscós, rauca feliç davant meu. No pas exactament davant, però ben a prop. Està assegut en un plat una mica a l’esquerra de la pantalla del portàtil.
És un gripau gros i viu. És com quan era petita i m’havien de treure una dent de llet lligant-la amb un fil, o posar-me una injecció que em feia pànic. Em prometo una xocolatina com a premi per haver-me menjat el gripau. Una xocolatina i un cafè. Una xocolatina, un cafè i un cigarret. No, un cigarret no, que fa un quart de segle que no fumo. Em prometo una sessió de perruqueria, una manicura, un sopar a la Borda Vella, un viatge en globus aerostàtic. Quan ho tingui fet, farem una festa. Quan ho tingui fet, mai més faré res més que no em vingui de gust. Cloc els ulls i me’l foto.
(Publicat al BONDIA el dimecres 12 d'octubre. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada