dimecres, 24 de juliol del 2013

Castell enderrocat


Encara no coneixes el jaciment de la Margineda? Diuen que s’hi troba el castell de Sant Vicenç: la fortalesa del vescomte Arnau de Castellbò enderrocada pel comte Roger Bernat III de Foix l’any 1288. Vés-hi quan tinguis un moment: està obert tots els dies de la setmana, i no té pèrdua: és a pocs metres de la carretera, i al començament del caminet que seguiràs hi ha un cartell enorme. A poc a poc, deixaràs enrere els camps de tabac i els horts dels padrins, els perers i els cirerers salvatges, i entraràs a la roureda, plena de silenci.

Hi hem anat tant de nit com de dia. De nit, per l’actuació de l’Ensemble Flor de Lis en el marc del Festival de música antiga dels Pirineus. Hi vam arribar acompanyats per la llum dels fanalets. “Nit màgica”, deien tots. Nit màgica, humida, fragant, immòbil. Una nit perfectament idònia per omplir-la de música antiga. Un sac de gemecs, flautes, arpes, timbals, tamborins, una mica d’història medieval explicada per l’Albert Villaró i el més bonic, la veu prodigiosa de la soprano Marga Mingote. El concert era ofert per Molines Patrimonis, en commemoració del 725è aniversari de la signatura del segon Pariatge (segons el qual es va ordenar la inhabilitació de la fortificació de Sant Vicenç), i la Marga Mingote ens deia: “És un privilegi actuar-hi sabent que aquestes mateixes cançons es cantaven aquí fa 800 anys.” El temps tan canviant –que ens havia portat tota mena de sorpreses atmosfèriques durant les primeres setmanes del mes de juliol– es va comportar per celebrar la signatura dels Pariatges i per commemorar l’enderrocament del castell objecte d’excavacions arqueològiques, i no va ploure gens. La nena mig dormida als braços, agafada de la mà del marit, vaig gaudir de l’espectacle com es gaudeix de les coses úniques i irrepetibles.

El matí del dissabte, hi vam tornar, a plena llum del sol, per fer una visita guiada: un adolescent molt responsable ens va mostrar el lloc on era la cuina, el lloc on es feia el vi, les cases dels pagesos que es van instal·lar a la roureda després de l’enderrocament de la fortalesa, un espai interpretat com un petit taller de ferreria i altres meravelles entre pedres. La nostra filla diu que hi vol tornar un altre cop, durant l’agost, per veure com treballen els arqueòlegs. El conjunt ocupa més de 4.000 metres quadrats, i s’hi van trobar moltíssims artefactes medievals.

La fortalesa enderrocada que se situa a la roureda de la Margineda es coneix per diversos noms. L’han descrit com a castell de Malreu, castell de Somplosa (o Sonplosa) i el jaciment de la Roureda de la Margineda. Els historiadors Susana Vela i Albert Villaró i el director de les primeres campanyes d’excavació Iván Salvadó consideren que es tracta de la fase tardana i final (1190-1288) del castell de Sant Vicenç: la fortalesa que va construir el vescomte Arnau de Castellbò “ad radicem Montisclari”, la que va fer enderrocar el comte Roger Bernat III de Foix a partir del 1288. Entre els objectes de l’edat mitjana que s’hi van trobar hi ha pissarres amb símbols gravats, claus, monedes, tisores, anells i altres articles de ceràmica, bronze i ferro. El jaciment de la Margineda, amb la seva estructura particular, que pot representar un interès especial per als arqueòlegs, encara viu l’etapa d’un intens treball d’interpretació. 

(Publicat al BONDIA el 24 de juliol de 2013)

dimecres, 17 de juliol del 2013

El Sisquet de cal Sinquede


No sé si us he parlat ja de les visites que fa a les parròquies un personatge entranyable que porta faixa, té barba blanca i camina amb un bastó: en Sisquet de cal Sinquede. A casa nostra, en som fans: tant d’en Sisquet com de l’actor i director de teatre Xavi Fernàndez, que fa de Sisquet. Cada vegada que comença una visita, explica d’on ve el seu nom de casa. I també el seu nom de pila, és clar: es diu Sisquet perquè el seu pare es deia Sisco, i el seu avi es deia Sisco, i a ell, quan era menut, també li van posar Sisquet. Deu ser molt andorrà, això, ja que també conec una família on el fill es diu Tonet, el pare es diu Toni, l’avi es diu Tonet, i probablement es diu Toni el besavi, però no en tinc constància segura. Els ho hauria de demanar; són d’Encamp. També conec tota una dinastia d’Enrics, una de Jaumes i Jaumets, i una de Jordis. Però ens estem desviant. Quant al nom de casa d’en Sisquet, ve del temps en què Andorra era molt i molt pobra, i era pobra la seva gent. I per això, quan en Sisquet arribava a casa, mai no sabia si soparia o no, i li deia a la mare: “Mare, ¿què menjarem per sopar avui?” I la mare li deia: “Si en quede, soparem; si no en quede, no.” I per això la casa es deia així, “de cal Sinquede”.

Amb el Sisquet de cal Sinquede hem après històries de les bruixes i dels que les perseguien (i les penjaven). Ha sigut una delícia veure les cares dels nens (i també d’uns quants adults) en sentir tots els detalls de la vida dels tamarros, animals de pell fina i molt preuada, i del complicat procediment que se segueix per caçar-los. Hem esdevingut especialistes en la biografia dels menairons que mouen les terres i les pedres de tartera, tot i que són tan petits que viuen dins dels canuts d’agulles. Ens ha parlat de les dones d’aigua i de les dones que feien el safareig, de les llegendes del gran Carlemany i la seva anella d’or perduda al pic de les Escobes, dels grans tresors, de les petites bordes, de l’infern que es trobava per sota de la parròquia d’Escaldes (i per això en sortia fum calent) i de les esglésies antigues amagades sota l’església Sant Serni de la parròquia de Canillo. A casa nostra, tenim dentetes d’all regalades pel Sisquet de cal Sinquede: ens ha assegurat que serviran per protegir-nos de les forces del mal. Avui, dimecres, a les 22.00, fa la visita de la parròquia de la Massana. Si no hi heu anat encara, us ho recomano molt. Val la pena. Porteu calçat còmode i la il·lusió de gaudir de l’experiència. I si ja heu participat en les visites a algunes de les parròquies del país, no cal que us en digui res: segur que voldreu tornar-hi i gaudir-ne, i aprendre tot un curull de coses noves sobre el petit país que estimem.

(Publicat al BONDIA el 17 de juliol de 2013)