diumenge, 24 de setembre del 2017

La ruta de Montmalús, pic i llac, passant per Pessons

Vistes panoràmiques inoblidables, aigües cristal·lines de l’estany i núvols de mosquits

Fa just tres setmanes des que vam fer la ruta que us presento, i ja se’m fa difícil imaginar que puguem tornar a repetir el mateix circuit fins a que no comenci la primavera, a no ser que el fem amb esquís de travessa. Avui estem a zero graus, i les pistes d’esquí que vam creuar per arribar a la famosa 'platgeta d’Encamp', l’estany de Montmalús, ja estan enfarinades i els estanys els ha cobert una fina capa de gel.
Fa tres setmanes, dúiem samarretes i pantalons curts, i el sol inclement d’agost em va deixar una marca vermella al coll i a les espatlles. Vam deixar el jeep al pàrquing del Cubil de Grau Roig, i vam pujar cap l’Estany Primer de Pessons, des del qual ja es divisa el cim de Montmalús, acompanyats pel so de les esquelles: hi havia força vaques pasturant per les pistes. Acabàvem d’arribar de Noruega, de les contrades on les muntanyes s’assemblaven a les nostres fins a tal punt que va haver-hi moments quan no sabíem si tot el viatge cap al nord no havia estat un miratge, un engany, mentre que, embruixats, havíem romàs a la Vall del Madriu tota l’estona. A la tornada, però, i pujant cap a la Vall del Madriu de veritat, de seguida vam entendre que el que ens recordaven les costerudes vessants de les muntanyes al voltant del fiord de Geiranger era l’Andorra de primavera, no la de finals d’agost: a Encamp, el temps de la verdor exuberant ja havia passat, l’herba era més groguenca. Sense la proximitat del mar, les roques es veien més grises.
Vam agafar el camí de l'esquerra que pujava per una canal que ens va deixar al final del teleesquí de Montmalús, just a l'entrada de la pista Granota. A partir d’allí, vam seguir una ruta marcada fins al coll de Montmalús per ascendir al pic (2.781 m). Caminar per les pistes a l’estiu em fa patir una mica, em fa l’efecte que la muntanya s’hi troba ferida gairebé talment com als centres urbans: per tant, la primera part de la ruta, fins al moment d’arribar a l’espai protegit de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, no la vaig trobar tant plaent com la segona. En canvi, els meus éssers més propers, andorrans i esquiadors, caminen per les pistes amb més alegria i amb una certa emoció: aquí he saltat, aquí s’ha de fer el xus, aquí hem d’anar més amb compte perquè hi ha riu.
Al meu pas lent, l’ascensió fins al pic des del pàrquing es va fer en dues hores aproximadament: 1 hora i 40 minuts des de l’Estany Primer de Pessons. En parts, la pujada és força empinada però en cap moment arriba a presentar cap dificultat si no teniu problemes de salut: el camí va fent ziga-zaga. Hi vam veure grans manades de cavalls, i vam sentir crits de marmotes.
Ara que els 'estripagecs' del Pere Moles coronen els pics principals de la parròquia d’Ordino, començo a pensar que seria divertit que hi hagi alguna escultura bonica a tots els pics del país: de moment, el pic de Montmalús només el marca el típic pal al mig d’una pila de pedres (a la qual afegim les nostres pedretes per assenyalar la nostra arribada), però la panoràmica que s’obre des del pic és una d’aquelles que de més satisfacció de viure aquí i de més emoció m’omplen: s’hi poden admirar el cercle dels Pessons, amb el Cubil al fons, el circ dels Colells, els pics de gran bellesa com l’Alt del Griu, el pic d’Ensagents, el pic de l’Àliga...
Al Cercle dels Pessons la meva filla en diu la corona dels Pessons, segurament repetint l’expressió del mossèn Ramon Rossell, aficionat a la poesia de Jacint Verdaguer: al Canigó hi ha una referència a “los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ que de brillants i gemmes li ofereixen/ aqueixes cimes on lo cel reposa”. Vam observar també la Vall de la Llosa, i als nostres peus, l’estany de Montmalús amb el refugi i la serra del Cadí. Aleshores, malgrat que la fita inicial de l’excursió era el pic, vam decidir dirigir-nos cap a l’estany.
Hi vam arribar una hora més tard. L’estany de Montmalús, amb els pics de la Muga i la Tossa Plana de Lles darrere, amb un refugi de 14 places al costat, és un dels llocs més idíl·lics per acampar, per banyar-se, per fer el cabra a la sorra mullant-se els peus i caminant dins l’aigua cristal·lina mirant els petits peixos i les algues. La Laura ens va mostrar el lloc on havia posat la seva tenda quan hi van acampar amb AINA, els matolls del costat i les pedres que li servien de coixí, els grans núvols de mosquits que els picaven... Vam dinar a la vora del llac, vam passar una bona estona jugant a l’aigua, i vam reprendre el camí de tornada. El temps total de l’excursió va ser 6 hores i 24 minuts, i la distància, la d’11.71 km, desnivell 914 m, tant de pujada com de baixada.
(Publicat a l'Ara.ad el 18 de setembre de 2017)

dissabte, 23 de setembre del 2017

El Quel i la Quela, i l’olla d’unces d’or


Fa anys i panys, allà on ara és la casa de colònies AINA hi vivien el Quel i la Quela, els pobres de Canillo. Un matí plujós, van sortir a passejar i, just sota l’arc de Sant Martí, van trobar una olla plena d’unces d’or. La Quela es va posar a saltar d’alegria però el Quel es va amoïnar. “I què en farem, ara?”, va dir. “Mai no he vist tants diners. Brillen tant que em quedo cec.” Així, havent menjat una ceba per dinar, va anar a veure el mossèn de Canillo i li va demanar: “Mossèn, si haguéssiu trobat una olla tota plena d’unces d’or, què en faríeu?” El mossèn era un home honrat, i va respondre molt convençut: “Jo donaria els diners a aquells que els necessitin més que jo”. Al Quel li va semblar una bona idea, i es va fer el propòsit de lliurar el tresor a algú que el necessités més que ell.
Va tornar a la borda de pedra tosca sense finestres on vivien, i a l’entrada, la Quela el va abraçar tota contenta, dient: “Per fi ens comprarem una caseta com Déu mana, i unes gallines, i unes ovelles, i tindré un hortet molt bonic tot ple de roses vermelles i margarides blanques”. Però el Quel li va contestar: “No, dona, no ho podem pas fer: hem de donar tots els diners a aquell qui els necessiti més que nosaltres.” I a la Quela li va saber tan greu que el seu home no compartís els seus somnis i es volgués quedar a viure per sempre en una borda fosca i trista, que en lloc de posar-se a discutir se’n va anar a la muntanya. Quan ja portava una bona estona pujant pels senders costeruts, tot de cop se li va acudir una manera de sortir-se amb la seva. Va girar cua, i va baixar corrent. Amb vells draps que va cobrir de cendres, es va afaiçonar una disfressa amb una gepa enorme feta d’un coixí, i es va fer una màscara de cartró que duia un nas enorme i unes celles gruixudes.
Havent-se disfressat, va picar a la porta. “Qui és?”, va dir el Quel. “Soc jo, la gitana que viu al bosc, en un clot profund,” va grunyir la Quela amb un fil de veueta. “No tindreu pas una monedeta per a una vella malalta i morta de gana?” “I tant que sí, senyora,” va respondre el Quel. “Vet aquí mil monedes d’or”. A la Quela li va fer tanta il·lusió recuperar els diners que ja donava per perduts que va fer un bot d’alegria i li va caure el nas i la gepa. El Quel, en veure que la gitana no era cap gitana sinó la seva dona, va dir: “Ai, Quela! Compra’t el que vulguis, amb la meitat dels diners, però jo el que desitjo és ajudar algú que ho necessita.” I la Quela li va respondre: “Gaudim-ne, i fem feliços els més petits! Comprem-nos una caseta i uns terrenys perquè tots els nens que estimen Andorra puguin venir a passar els estius a Canillo amb nosaltres”. I així ho van fer, i al costat de casa van construir l’església de Sant Joan de Caselles perquè, quan els nens vagin a la muntanya, no els piquin els escurçons.
(Publicat al BONDIA el 23 d'agost de 2017)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.