diumenge, 22 d’octubre del 2017

Votem com cal

Per què una persona qualsevol, pacífica i sense ambicions polítiques concretes opta per sortir al carrer amb una bandera demanant llibertat i justícia, tot sabent que per als qui representen els poders públics de l’Estat el seu clam equival a una revolta? Per què arriba un moment que la gent de pau es reuneix a desenes, a centenars, a milers, a milions? Encara més notable és el fet que, ben sovint, aquestes mateixes persones que avui en dia s’enfronten a càrregues policials, mai de la vida no haurien pensat de fer-ho sis o set anys enrere. Les condicions en què vivia el país eren més o menys equivalents a les actuals, però la població semblava acceptar-les majoritàriament. Malgrat les freqüents notícies als mitjans de comunicació sobre la corrupció a l’administració pública, la davallada del nivell de vida i la pràctica impossibilitat d’entrar al parlament si no es pertanyia a un partit “aprovat” pels qui ja eren al poder, fa una dècada tothom tenia assimilat que la participació popular en la política estava disminuint. De fet, tots pensàvem que la indiferència a la cosa pública s’havia estès perillosament i irremeiablement. Estàvem convençuts que la paraula més adequada per descriure la percepció dels concepte d’eleccions per part d’amplis i diversos sectors de la població era “la desafecció”. Ens semblava clar que els joves només estaven interessats a guanyar-se la vida a l’economia del mercat i posaven els ideals polítics a l’últim lloc de l’escala de valors.
Qui ho anava a dir que el poble sortiria als carrers massivament, sense que als vídeos de les detencions es vegin borratxos ni desequilibrats, per a demanar –més aviat exigir– no pas una pujada dels sous ni bones carreteres ni millors serveis sanitaris (millores que, de passada sigui dit, no els anirien gens malament) sinó la possibilitat de votar en condicions dignes, amb una llista prou ampla de candidats procedents de totes les formacions polítiques? Naturalment, hi ha una força política que encapçala la majoria de protestes, però seria estrany suposar que els ciutadans rasos amb uns cartells “votem com cal” de fabricació casolana pensin treure profit d’un canvi de partit al poder: no aspiren a carteres ministerials ni volen esdevenir alcaldes. El que defensen, o com a mínim allò que pensen que defensen, és la dignitat d’un ésser humà com a “home polític”, el dret de decidir sobre el seu futur i el futur dels seus fills. Cosa per a la qual necessiten que a la llista hi surti més d’un possible, i viable, candidat a la presidència.
Queden cinc mesos fins a les properes eleccions presidencials de la Federació Russa, i cada setmana en una o altra ciutat de l’immens territori del país més gran del món la gent es reuneix per fer sentir les seves veus en el desert del silenci de ciutadans prudents.
(Publicat al BONDIA el 18 d'octubre de 2017). 
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.